Le spectre de la rose (Nijinsky) - George Barbier
Seguint aquest reguitzell de perles que van sortint del joiell, avui ens visita Victoria de los Ángeles, que ens cantarà Les Nuits d’Été, l’inspirat cicle de cançons d’Hector Berlioz que ja ha vingut alguna vegada a In Fernem Land.
La versió és de l’any 1970, i acompanya a la soprano catalana l’ORTF, dirigida per Jean Martinon.
Us recordo que Les Nuits d’Été, és un cicle de sis cançons amb text de Théophile Gautier (1811-1872) que Berlioz va musicar de manera mestrívola i que és sempre un punt de referència de l’exquisidesa de la seva intèrpret, que acostumen a ser sopranos, tot i que la versió original per a piano que data de 1841, era per a mezzosoprano o tenor, posteriorment Berlioz va adaptar-la per la veu de soprano i d’ençà d’aquesta adaptació, han estat moltes les sopranos que l’han acollit en el seu repertori.
El compositor va fer la versió orquestral a l’any 1856.
A l’any 1970, Victoria de los Ángeles no mostrava una veu molt ferma, ho notareu sovint, però el seu timbre exquisit, l’extrema sensibilitat i la musicalitat marca de la casa, fan que escoltar aquesta versió sigui un gaudi absolut. El so és bo i prové d’un concert radiofònic amb públic, que estic segur que us agradarà tant com a mi.
Les Nuits d’Été, op 7
Théophile Gautier i Hector Berlioz
Villanelle
Le spectre de la rose
Sur les lagunes
Absence
Au cimetière
L’île inconnue
Victoria de los Angeles (soprano)
Orquestra Nacional de la Radio Televisió Francesa (ORTF)
Director: Jean Martinon
Aquí teniu l’enllaç per baixar-vos el cicle:
Les Nuits d’Été Victoria de los Ángeles – Jean Martinon 1970 mp3 (compressió rar)
Però us deixaré, és clar, una de les sis perles per fer-vos agafar ganes d’escoltar tot el cicle sencer. He escollit la segona, Le spectre de la rose.
Soulêve ta paupière close
Qu’effleure un songe virginal;
Je suis le spectre d’une rose
Que tu portais hier au bal.
Tu me pris encore emperlée
Des pleurs d’argent de l’arrosoir,
Et, parmi la fête étoilée,
Tu me promenas tout le soir.
Ô toi qui de ma mort fus cause,
Sans que tu puisses le chasser,
Toutes les nuits mon spectre rose
À ton chevet viendra danser.
Mais ne crains rien, je ne réclame
Ni messe ni De Profundis;
Ce léger parfum est mon äme,
Et j’arrive du du paradis.
Mon destin fut digne d’envie,
Et pour avoir un sort si beau,
Plus d’un aurait donné sa vie,
Car sur ton sein j’ai mon tombeau,
Et sur l’albâtre où je repose
Un poëte avec un baiser
Écrivit: “Ci-gît une rose
Que tous les rois vont jalouser.”
Que passeu un bon divendres.
IN FERNEM LAND 
Bellíssim el poema de Gautier així com la música, tan adequada de Berlioz. La veu pura i transparent de Victòria de los Ángeles m’acompanya mentre els ulls ja se’m tanquen.
La teva capsa de tresors és infinita, Joaquim. Gràcies!
M'agradaM'agrada
És tota una experiència escoltar aquesta cancó amb aquesta cantant i amb aquesta delicadesa absoluta.
Després de sentir la Victoria de los Ángeles em sento millor. Què bé !
Gràcies Joaquim .
M'agradaM'agrada
Sentir a Victòria és gaudir d’una de les sensacions més indescriptibles que es puguin tenir. Gr’acies
M'agradaM'agrada
¡Oh,gracias ad infinitum,Joaquim!Mi querida Victoria y uno de mis favoritos.Además,desconozco la versión.Merci,merci,merci bien! 🙂
M'agradaM'agrada
Sensacional.
Quin regal!
M'agradaM'agrada
Estic llegint, poc a poc, l’esplèndid llibre “Victòria dels Àngels. Memòries de viva veu” de Jaume Comellas i a la pàgina 107 en parla breument d’aquestes precioses cançons (compte, no cita el títol però estic quasi segur que estem parlant de les mateixes del post). Resulta que les va gravar amb Charles Munch a Boston tenint un espectador d’excepció: Isaac Stern. Quan ella li preguntà per què venia a l’estudi a escoltar-la, li va contestar: “Vinc a apendre del teu legato per aplicar-ho al violi”. Res més cal afegir, oi? Una gloriosa veu, per a un gloriós compositor.
Música la de “Luis Fernanda” feta amb bon gust, agradable i amb moments molt captivadors pel seu impacte no dramatúrgic però si popular, amb delicades escenes de conjunt. Sorpresa vaig tenir en veure a la Gallardo-Dômas fent de Luisa, que va estar bé pero ja lluny dels seus millors papers d’altres èpoques. En Zapata va estar pel irregular i l’he trobat amb una veu ja més lírica que lleugera. Molt bé el Vidal de Juan Jesús Rodriguez i prometedora la Yolanda Auyanet fent de Carolina. L’orquestra i la producció res de l’altre mon, però hi han moments d’aquesta sarsuela realment preciosos i que si no t’apareix un somriure feliç i complaent als llavis es que estàs malalt.
Malalts es van possar ahir al Real uns quans amb el Mortier i el Krol Roger d’en Szymanowski. Ho sento per ells. A mi em va agradar força, tant la part musical com l’escénica. Porten molta polseguera aquestes representacions i no ho entenc. La música no es pot dir que sigui dificil d’escoltar i els cors presenten fins i tot melodies i motius arcaitzans (preciosos per cert) i l’escena doncs la veritat no pot escandalitzar a ningú. Suposo que quan van fitxar en Mortier sabien qui era i d’on venia, no? Tens raò, Mortier, no es monta una Òpera per anar a passar l’estona.
M'agradaM'agrada
Meravellosa veu. Aquesta senyora fou la primera (i de les poques) que en va fer plorar d’emoció en sentir-la, allà pel 82 a la cripta de la Sagrada Família i cantant el Erlskönig de Schubert i unes cançons de Mompou (que hi era). Suposo que era tot plegat, el lloc, molt petit, el drama del nen mort en braços del pare, la seva expresivitat absoluta…
Pel que fa a Luisa Fernanda, té moments de gran música i teatralment està molt aconseguida. Ara, a mi, em fa acabar un pèl trist, en veure el Vidal, pobre, veient com el bandarra del Javier se’n va amb la seva “morena clara”. A sobre, saps que acabaran malament i no tenen futur… És un final tristíssim, la veritat.
M'agradaM'agrada
El final de “Luisa Fernanda” está pensado originalmente tal como lo montó Emilio Sagi para Plácido Domingo y grabado en DVD. Es decir es un final abierto: Luisa Fernanda mira a Vidal Hernando y luego a Javier (o al revés) y se queda a medio camino entre los dos, baja el telón y fin de la obra. Así lo concibieron sus autores, luego los diferentes directores de escena lo concluyen como quieren, generalmente abrazándose Javier y la protagonista.
M'agradaM'agrada
Cierto, aunque el final lo cierran siempre y da una penita para el personaje de Vidal, verdadero protagonista de la zarzuela…Maravillosa música, en verdad, incluso la música del tarambana de Javier…La emiten esta semana, no sé si es el martes o el miércoles.
¡Saludos!
M'agradaM'agrada