Més d’una i dues vegades vaig haver de mirar i remirar als musics que hi havia sobre l’hemicicle de l’Auditori en el concert d’ahir divendres, i si, vaig veure al Valentín i a la Maria Pilar entre el violins, a l’Asham al capdavant de les violes o al José Mor i en Jaume Güell amb els seus inseparables violoncels, al Sr Rigau al contrabaix, la Silvia al darrere del seu fagot, la Frauke Oesmann amb la flauta i en Josep Fuster al clarinet i la Molly Judson i el seu corn anglès i en Juan Manuel Gómez o l’Àngel Serrano, en fi els que tinc més vistos i reconeguts, però també tots els altres, encara que no sàpiga ben bé com es diuen. I dic això ja que ahir, i suposo que avui i demà, l’OBC sembla un altre orquestra, una orquestra que ens vingui del nou món.
Com és possible que quatre assaigs amb un mestre, puguin tenir un resultat com el d’ahir?. Talment semblava que l’orquestra estigués equalitzada, amb una brillantor i una força expressiva inusitada i tot gràcies a la direcció made in USA de Leonard Slatkin, que va fer que l’OBC sonés com una orquestra nord-americana. Potser si que amb una presencia, acuradíssima i afinada del metall per sobre de tot, que donava una sonoritat molt espectacular, però sempre amb el suport de la resta de les diferents famílies, que van tenir unes actuacions brillantíssimes, en un programa fet a mida per aquestes sonoritats i aquesta direcció tan agraïda.
El concert començava amb una obra curiosa de Darius Milhaud, La Creation du Monde, op 81a, escrita a l’any 1923 per a una orquestra reduïda i de peculiar composició, amb 17 musics casi tots de vent, tret de dos percussionistes i un quartet de corda, que alternen els ritmes clarament jazzístics amb elements més avantguardistes, creant una curiosa barreja de ritmes, melodies i cromatismes sonors, fàcils de menjar però no gaire de pair, al menys per a mi. Una obra que em va decebre.
En qualsevol cas, el mestre Slatkin ja va ensenyar una mica per on anirien els trets generals del concert, tot i que ens guardava unes quantes sorpreses a la segona part, amb una sonoritat amb molta presència, brillantor i netedat d’exposició i un volum generós.
Un americà a Paris és tot un clàssic modern i una veritable vehicle pel lluïment d’una orquestra, sempre i quan el director sàpiga conduir a l’orquestra pel llindar que separa l’obra simfònica dels ritmes més populars, del jazz i la comèdia musical. No tan sols ha de ballar el mestre, també ho han de fer els musics i el públic que els escolta, si nosaltres no ballem o no ens agafen ganes de ballar, és que l’obra no està ben interpretada.
El mestre Slatkin balla, els musics ballen i l’encarcarat públic del divendres també ballavem, n’estic segur, tots en algun moment o altre, enduts pel seductor i irresistible blues, ens haguéssim deixat anar.
Caram! què bé que va sonar l’OBC, quina qualitat tímbrica, quina netedat, quina brillantor i quin ritme, i que bé es deixaven portar i quines explosions sonores, quines dinàmiques i quina exhibició de qualitat en els solistes i que impactant és escoltar que aquell so el feien els mateixos musics de sempre. Aquest senyor l’haurien de convidar cada temporada. Jo no crec que sigui el director titular que necessita l’OBC, però invitar-lo cada any, i tant!.
A la segona part ens esperava el millor, la simfonia del Nou Món d’Antonin Dvorák.
Ja sabem que és una obra d’aquelles que de tant popular com és, crea una certa animadversió, però si s’interpreta com ahir ho va fer l’OBC sota la inspirada direcció del mestre Slatkin, és un plaer absolut.
La direcció ja he dit que tendeix al forte i és per això que largo de la simfonia va esdevenir la grandiosa sorpresa de la nit. Després d’un brillant inici, jo no m’esperava aquella demostració de delicadesa sonora, d’expressivitat màxima, amb una especial cura pels petits detalls i l’exquisida sonoritat dels solistes, amb Molly Judson fent cantar al corn anglès de manera prodigiosa, o el duet de flautes magnífiques i l’especial expressivitat de l’assistent de clarinet en Josep Fuster, o el solo del trompa, tots ells en comunió especial, arropats per un coixí orquestral de so càlid i a moments íntim, i demostrant que si se’ls demana tocar piano i ser audibles, també ho poden fer, tan sols cal saber-ho dirigir i transmetre-ho .
Després del màgic encís del Largo, arribava el Scherzo molto vivace i jo penso que en aquest tercer moviment van quedar coses per ajustar. Segurament avui i demà tot rodarà millor i no hi hauran les precipitacions en alguna que altre entrada o un lleuger desequilibri sonor entre el metall i la corda.
El quart i esclatant moviment final, ens reservava, com era d’esperar,la gran demostració del potencial, de la solvència i de les possibilitats que té l’OBC.
Les cordes embogides precipitant-se per uns crescendos d’inspiració wagneriana, portaven a les fustes i als metalls, a extraure amb especial vehemència tota la força que aquesta simfonia conté i que no per mil vegades escoltada, ha de ser menyspreada si com ahir vam constatar altre cop, que un nou món és possible, tal sols falta un mestre Slatkin que ens ensenyi el camí.
El concert d’ahir hauria de marcar el punt des de on s’ha de millorar i no el punt àlgid d’una temporada. L’orquestra sempre hauria de tocar així i en les ocasions més especials, molt millor.
Us recomano que si podeu, aneu a l’Auditori i sinó, Catalunya Música ho transmet en directe el diumenge a les 11 i Radio Clásica de RNE, a les 8 de la tarda, en diferit.
L’Auditori presentava una formidable entrada, no ple del tot, però molt ple i això que també hi havia concert al Palau i un concert important. L’Orquestra Nacional Russa, Vadim Repin i Mihail Pletnev, casi res. Ja ens ho explicaran els infernemlanadaires que hi varen anar.
ENLLAÇOS DE L’ÀUDIO DEL CONCERT DE DIUMENGE 15 de maig de 2010
IN FERNEM LAND 
Intentare escoltar el concert dema diumenge per Catalunya Musica. Al llegir la teva cronica m’han vingut ganes fins i tot de treure entrades … Pero no pot ser perque no trepitjo la maison ultimament. M’agradaria si es posible obtenir els links per baixar el concert al iphone… ja que al final es per on puc escoltar mes musica. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Intentaré deixar-vos els enllaços. És una llàstima que no pugueu escoltar aquest esclat en directa, però ys entenc perfectament, NO PAREU!
M'agradaM'agrada
AI Joaquim! com m’engresca el teu tan positiu comentari, hi vaig demá , i ja d’entrada em feia molta il.lusió doncs “Un americà a París” e per a mí un dels millors musicals, l’he vist i escoltat cents de vegades i no em cansa, ara en poguer gaudir tan sols de la Música en directe i amb tanta virtuositat será molt més que un plaer per l’oïda, també despertará un munt de records….. com de costum, .gràcies Joaquim .
M'agradaM'agrada
Ballaràs molt Glòria A. i gaudiràs molt, ja m’ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
Digues que sí: va ser un concert esplèndid. L’obra de Gershwin va ser rodona, delicadíssima i brillant alhora, i el Dvorak, Déu n’hi do: s’hi van sentir uns detalls tímbrics bellíssims, i els solistes foren impecables… En acabar, pensava, parafrasejant el poema aquell del Cid: “Oh, Dios que buena orquesta, si tiene buen director”.
I feia temps que no veia tanta gent a l’Auditori: definitivament, ens movem per programes i intèrprets coneguts; o sigui que la temporada vinent, hauria d’estar més o menys ple cada dia, tal com s’ha planificat. Aneu-hi, que val la pena.
M'agradaM'agrada
Magnífico concierto con una OBC absolutamente espectacular, con un sonido como el de aquellos discos de la Decca de “4 Fases”, de hace tantos años. Parece mentira que la misma orquesta hace solo una semana sonara tan mate en la obertura de “Die Fledermaus”. Aparte de la instrumentación de las tres partituras interpretadas ayer, ese sonido tan especial es indudable que Leonard Slatkin supo extraerlo de la orquesta por méritos propios, con una dirección tan precisa y tan atenta a todas las familias de instrumentos. Es la primera vez (creo) que veo a este director norteamericano en persona, pero le conocía a través de innumerables grabaciones, algunas de las cuales obran en mi poder.
Aunque ha dirigido todo tipo de repertorio, Slatkin es famoso por su dedicación a la música de su país, con especial atención a Gershwin, Copland, Grofé y Leroy Anderson. Le gusta tanto este último compositor clásico/popular y ha grabado tantos temas de él que yo pensaba que, dada la respuesta tan favorable y entusiasta del público de ayer, nos iba a regalar con una propina suya.
A modo de curiosidad tengo que decir que la célebre “machicha” que Gershwin tomó prestada para su “An American in Paris” creyéndola francesa, no es ni más ni menos que “La machicha” de la revista musical española “Los inocentes” del compositor valenciano Ramón Estellés Adrián y que se estrenó con mucho éxito en el Teatro Apolo de Madrid el 28 (día precisamente de “los santos inocentes”) de diciembre de 1895. Fue tal el éxito de esta pieza que al ser interpretada y bisada se le iba añadiendo nueva letra a la escrita por José López Silva y Sinesio Delgado y trascendió a Francia, donde fue incorporada a los espectáculos parisinos como si fuera propia y hoy pocos recuerdan que es una composición española.
M'agradaM'agrada
“Nunca a la cama irás, sin saber una cosa más”…Gràcias Colbran por ayudarme a cumplir con este refran. (Ostras, rima y todo!)
M'agradaM'agrada
“… Ja sabem que és una obra d’aquelles que de tant popular com és, crea una certa animadversió, però si s’interpreta com ahir ho va fer l’OBC sota la inspirada direcció del mestre Slatkin, és un plaer absolut…”
La cultura culta és un cortijo per a uns quants?
Si tens un minut, t’agrairia que em treguéssis de l’entrallat; de segur que no he entés bé el que s’ha volgut dir.
M'agradaM'agrada
No t’entenc gaire amb això de “el cortijo” i si creus que la simfonia del nou món no la considero cultura cultura, estàs molt equivocat. L’única cosa que em sembla que compartim molts, és que aquestes magnífiques obres, tan populars i escoltades mil i una vegades per les orquestres més brillants i les batutes més venerades, d’escoltar-les tant i tan bé, fan mandra, o al menys en a mi, si la versió que se’ns ha d’oferir és una més i prou. No et passa en a tu?
Tots tenim al cap versions més que magnífiques de novenes, cinquenes, patètiques, titans, concerts de piano, violí o violoncel, passions i traviates, bohemes i Carmen i és per això que quan se’ns ofereixen obres poc conegudes estem o estic, molt més receptiu.
Si el públic vol escoltar el de sempre i d’aquesta manera s’han d’omplir els nostres teatres i auditoris, de manera excepcional i per aquest problema de la deserció en els darrers concerts i funcions, que atribuïm a la crisi, em sembla bé, però si això significa que ens hem de quedar sense una part de la cultura cultura, no hi estic gens d’acord.
A poder ser, no et perdis aquest concert.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Gràcies.
Un concert amb molt de “swing”; talment com el dia que ha fet.
M'agradaM'agrada
Vaig anar-hi ahir ja que diumenge no podiem. Vaig sortir molt satisfet: magnífic concert ! L’obra de Milhaud em va desconcertar una mica: o no la vaig entendre, o no la van interpretar com calia, o és que el sentor Milhaud no va tenir un bons dia. No ho sé. Però la resta va compensar amb escreix la petita decepció inicial. No voldria criticar a ningú, però és indiscutible que quan a aquesta orquestra la dirigeix un DIRECTOR de primera sona molt bé i ens regala amb interpretacions de gran qualitat. I això amb peces com la simfonia de Dvorak té molt mèrit ja que tots hem sentit gravacions o interpretacions a càrrec de les millors orquestres del món, i la comparació és fa inevitable. Estic d’acord Joaquim: magistral la interpretació del Largo !! Sort que de tant en atnt ens ho passem la mar de bé…
M'agradaM'agrada
I tant!, de fet ens ho passem bastant bé moltes vegades, però ahir una “mica més”.
Definitivament aquest senyor o senyora (molt poques), que es vesteixen de negre i mouen els braços davant dels musics, deu tenir la seva importància 😆 😆
M'agradaM'agrada
Amigo Colbran, eres una auténtica enciclopedia….me alegra saber que en este musical tan “americano” bailotean ( nunca mejor dicho ) aunque sea en una pequeña parte notas musicales que han surgido de un corazón y mente tan cercana, pués entonces hay que decir Visca Valencia !!! gracias amigo.
M'agradaM'agrada
“La machicha” era una forma de baile muy de moda a finales del siglo XIX y en Francia causaba furor como el “Can Can”, es decir que Estellés no inventó ese baile, pero sí la melodia que creó con ese ritmo y con ese título y que es la utilizada por Gershwin.
M'agradaM'agrada
La del Nou Món és una simfonia que m’agrada molt, sobretot el segon moviment i, d’aquest, sobretot el solo del oboè, un instrument que em té el cor robat, ja que és d’una versatilitat impressionant (Bach en feia meravelles amb el so d’aquest instrument), i tant pot suggerir -o almenys a mi m’ho suggereix- la petitesa de l’home contemplant la vastitud d’un d’aquells colossals paisatges americans en aquest Largo, com serveix a Falla per donar aquell sensual toc oriental a “La danza del fuego”.
Per poc que pugui, l’escoltaré diumenge.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Assur, els solos de l’excel·lent Lento van a càrrec, principalment del corn anglès i el clarinet. Molt sovint, jo el primer, confonem el corn anglès amb l’oboè, integrat en la seva microfamília.
M'agradaM'agrada
Joaquim se me ha adelantado, estaba a punto de hacer la misma aclaración. El corno inglés pertenece a la familia de los oboes y es tocado por oboistas aunque requiere una especialización, también está el oboe d’amore, por registro entre el oboe y el corno inglés, que por ejemplo utiliza Debussy en Images (comienzo de Gigues) interpretado de forma magistral por Dolors Chiralt la semana pasada. También lo utilizaba mucho Bach. En el solo de Falla es el oboe.
El viento-madera cuenta con instrumentos relacionados que amplían sus registros como flauta/flautín/flauta en sol, clarinete/clarinete requinto/clarinete bajo, fagot/contrafagot.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim i Sílvia, pels aclariments, perquè la meva orella no arriba a filar tan prim, tot i que tampoc no arribo a l’extrem d’una tia meva que deia que la música li agradava molt, però que era incapaç de distingir un piano d’una guitarra. 🙂
En algunes de les edicions que tinc de les Cantates, de J. S. Bach, tenen el detall d’indicar en el llibret explicatiu els instruments que participen en cada un dels moviments, informació que trobo que hauria de sovintejar per anar familiaritzant l’orella a la gran diversitat de sons que conformen els diferents grups musicals. Jo, almenys, ho trobo molt interessant.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Joaquim, hauries d’anar a l’Auditori tots els divendres, perque si normalment jo sóc dels que hi van amb ganes a sentir la meva orquestra, quan llegeixo una entusiasta crónica els dissabtes doncs aleshores encara més!
Una de les meves il.lusions de la temporada es veure a Slatkin al front de l’OBC i m’agrada llegir que els trets van per on jo imaginava i poder-ho constatar el proper diumenge.
No crec que sigui animadversió el que el melòman senti per les obres molt populars. Potser si fatiga per ser constanment interpretades i gravades. Però mai, al menys per a mi, la seva popularitat apaivaga la seva qualitat, immensa en moltes d’elles. A tota obra artística que a més a més de la seva qualitat intrínseca arriba al cor de tant gent, què més se li pot demanar? La majoria de tots nosaltres hem fet les primeres passes en el meravellòs món de la música amb elles, i sense elles molt probablement molts dels que aqui escrivim no ho esteriem fent ara.
M'agradaM'agrada
He dit “una certa animadversió”, i si ho penso així.No desmereix en absolut la vàlua ja que seria absurd tractant-se d’obres mestres i tan populars.
Que jo comencés la meva experiència liceista amb Billy Budd i Lohengrin quan tenia 16 anys no vol dir que quan vaig veure les primeres Bohème, Traviata, Carmen, no m’emocionés fins el plor, de fet ara també pot passar, però és molt més difícil. Mai renegaré d’aquestes obres, però si veig anunciat a una temporada els Gurrelieder em vindran més de gust una obra d’aquestes tan del top ten de la popularitat. M’encanten les Quatre estacions de Vivaldi, però o bé un especialista d’aquests que et fa xalar o millor que ens programin altres concerts del mateix compositor que no s’acostumen a programar. Si no, acabarem com els de Promoconcert amb el Concierto de Aranjuez (preciós també) i la Carmina Burana.
M'agradaM'agrada
Ostres, em sembla que m’he explicat molt i molt malament. I ho dec haver fet perque és que estic plenament d’acord en lo que havies escrit, tant en el post com a la teva resposta al pianista. Sóc el primer que despotricar quan una temporada està basda en obres populars, i més encara quan es fa per motius econòmics, i més encara quan les interpretacions no estan a l’alçada. I sóc capaç d’agafar un avió per sentir un Gurrelieder i no una Quinta, o de pagar una bona entrada per una Jenufa i no tant per una Traviata (bè, depen…jeje), i a l’any vinent ben segur que amb La Bohème o Aida el Liceu estarà ple i en canvi la meva il.lusió està possada en Le Grand Macabre o Pelléas. En cap moment, al llegir-te, he deduit que infravaloraves aquestes obres, i subscribeixo, fil per randa, tot el que has escrit. Potser el que he escrit jo donava a entendre que et contestava, però no era aquesta la meva intenció, sino la de fer una breu reflexió per aquells que si creuen que popularitat i qualitat són termes incompatibles.
M'agradaM'agrada
No em perdré la transmissió del diumenge. Visca el meu equip blancnegre i tots els Obeços! i a veure quan ens passen els seus concerts per la tele.
M'agradaM'agrada
Caram, que bé! Demà al matí no em perdré la retransmissió de Catalunya Música.
Si us interessa el mestre Slatkin, podeu escoltar l’entrevista que va fer-li en Joan Vives fa dos o tres anys al programa “Solistes”. Us deixo l’enllaç:
http://www.catmusica.cat/diferit_cm.htm?tipus=audio&origenId=265884
Bon cap de setmana a tothom.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord Joaquim quan dius que hi hán peçes que fan certa mandra jo tinc un CD d’aquesta Simfonía i no la tinc tant a má com altres doncs la tinc tant sobada que mai no em bé de gust escoltar-la tot i considerar-la una “gran “Simfonía” i tant mateix em passa amb el vals de Traviata, Carmen,Carmina B. fins amb la Novena d’en Beethoven tant trepitxada sense cap comtemplació ni respecte, es per aixó mateix que al tenir l’ocassió d’escoltar-la interpretada i dirigida d’un altre manera, com cal, sempre et fa un efecte com si fos quasi bé la escoltessis per primera vegada , aquest efecte l’havia sentit sovint amb el ” Mestre Oue” de manera que amb aquestes expectatives espero , després del concert de Diumenge, arrivar a casa, I rescatar el meu “Nou Món” de l’oblit .
M'agradaM'agrada
Així que aquell fragment, per mi desagradable, de “Un americano en París” era “La machicha”? Sempre em va sonar totalment aliè a les notes de Gershwin i, sovint, em sonava a música festiva de caire espanyol. Pel que veig no anava gens ni mica errada. Vull aclarir que aquest ball em sembla molt adequat per revista espanyola però a “Un americano en París” no la podré integrar mai i ara, gràcies a Colbran, veig el perquè.
Quant a que ha esdevingut un símbol parisenc queda ben clar, per si fes falta, a la pel·lícula “Sabrina”, versió de Billy Wilder. El director tenia molta mandra de viatjar i li encantava filmar als estudis així que va ensenyar en un cercle la torre Eyffel i va fer sonar l’inici de “La machicha”. Tots els amants de “Un americano…” la identificavem i aquest senyal sevia per indicar-nos que Sabrina se n’anava a París a estudiar ” haute cuisine”.
Jo tinc milers de belles melodies que m’he “gastat”. La simfonia del Nou Món n’és una si bé tampoc m’importaria tornarla a sentir ben tocada. Ahir vaig anar a veure Repin tocant Prokofiev al Palau amb un bis “a la Paganini” del Carnaval de venècia. Va estar fantàstic! L’Orquestra Nacional Rusa va dona una lliçó de cohesió musical.
Salutacions Joaquim i Colbran!
M'agradaM'agrada
Olympia, un tema super-emblemático del París de la Francia…es “Ça c’est Paris” y su autor es el famosísimo almeriense José Padilla que compuso “El relicario”, “La violetera” y “Valencia” (de la zarzuela “La bien amada”-1925, con diferente letra), varias zarzuelas y las estupendas comedias musicales “La hechicera en palacio” (1950) y “Ana María” (1954), dentro de una extensa producción de canciones, himnos, zarzuelas, comedias musicales, revistas y una celebrada “Symphonie portugaise”…, aparte de ser un excelente pianista.
M'agradaM'agrada
Claro que en Francia solían desfilar las tropas el “14 de juillet” (ahora no sé si lo hacen) al son de “Suoni la tromba”, el famoso y esperado duo de bajos (o barítono y bajo) de “I puritani” de Bellini, eso si a ritmo de marcha militar…
M'agradaM'agrada
Felicitats !
M’encanta llegir-te quan surts tan satisfet
d’una audició. M’encomanes l’alegria .
Moltes gràcies .
M'agradaM'agrada
Tenim l’enorme satisfacció d’estar del tot d’acord amb tu. Qué bé que va sonar l’orquestra! els solistes! la corda…
A la localitat que tenim es veu molt bé el director i resultava magnètic.
Quina sort!
Tota l’estona pensava allò que diu la propaganda del baladrer. ¡Que no ens la retallin!
M'agradaM'agrada
Jo vaig tenir el goig d’assistir a l’assaig general i vaig sortir totalment emocionat del que havia sentit, pell de gallina molts cops.
Aconsello anar al concert, els músics estan encantats amb el director i aquest amb els músics, s’entenen a la perfecció i hi ha resonància absoluta i comunió total. Jo sí que penso que aquest és el director que ens cal, lamentablement ja l’han fitxat a França.
M'agradaM'agrada
La creation du monde i l’americà a Paris, junts a la primera part del concert, em sembla una conjunció perfecta. Els compositors francesos d’aquesta època tingueren una gran atracció pel jazz. Aquestes dues obres estan escrites amb cinc anys de diferència i formen part del repertori predilecte del mestre Slatkin.
La nostra feina és donar el màxim a cada concert, però aquesta setmana encara em sento més privilegiat de poder fer música , més content de que vosaltres gaudiu de l’orquestra, molt més satisfet de veure que encara moveu el cul per anar a l’Auditori. Això ens fa créixer i, creixeríem més si els criteris artístics estiguessin per sobre dels interessos polítics i, sobretot, dels qui ha manegat aquesta casa els darrers deu anys.
M'agradaM'agrada
Gràcies Goffriller, feia temps que no treies el cap per In Fernem Land.
Estic convençut que sempre aneu a la feina amb l’ànim d’oferir el millor però hi ha dies que el director sap crear el clima idoni per extraure el millor i el mestre Slatkin, amb un repertori que coneix tan bé i li agrada tant, no cal dir que ho assoleix amb escreix.
Gràcies per col·laborar-hi.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por la crónica y el entusiasmo, que comparto 100 %. Fui ayer sábado y despues del Americano en Paris, ya pensé que estábamos ante un programa especial. Pienso que el maestro Slatkin dió una lección de dirección, de como se puede tener a una orquesta motivada, con un control y dando de sí lo mejor. “soc catalá” y quizás por éso, tengo una cierta tendencia a “agüar la alegría “, por éso pienso tambien que quizás las dos obras de ayer, el director las ha dirigido tantas veces que representan su mejor cara… pero volviendo al placer que sentí ayer, … estoy de acuerdo en que deberíamos tenerle como director invitado unas cuantas vces… al fin y al cabo ahora lo será de la orquesta de Lyon verdad ?… y Lyon está a un tiro de piedra. Gracias Joaquim
M'agradaM'agrada
Gràcies a tu per deixar les teves impressions.
Certament Lió i Barcelona estan molt més a prop que els EE.UU, no sé si malgrat estar tan pròximes, la tresoreria de l’OBC podrà permetre pagar el catxet del mestre Slatkin, que sembla ser que no és precisament idoni a les èpoques de crisi.
Tan de bo!
M'agradaM'agrada
A pesar de que hace pocos minutos se acaba de decir por Catalunya Musica que George Gershwin nunca llegó a componer música para el cine, voy a facilitar a continuación todos los títulos de los films con partituras escritas por el gran compositor norteamericano expresamente para ellos:
“DELICIOUS” (1931)
“DAMSEL IN DISTRESS” “(1937)
“SHALL WE DANCE?” (1937)
“GOLDWYN FOLLIES” (1938)
Se da la circunstancia que acababa de concluir la partitura de este último film cuando le sobrevino la muerte, siendo su ultima canción compuesta “Love walked in” que en el film cantaba el tenor Kenny Baker.
La primera cinta citada la protagonizó Janet Gaynor con su pareja cinematográfica Charles Farrell. Las dos siguientes las interpretó Fred Astaire, la primera con Joan Fontaine y la segunda con Ginger Rogers.
Siento rectificar una vez más a Joan Vives, pero se da la circunstancia de que Gershwin es mi compositor norteamericano favorito y conozco su producción y vida al dedillo.
Al concluir la retransmisión ha vuelto a repetir que Gershwin nunca compuso para el cine (?).
M'agradaM'agrada
Quan ho escoltat per ràdio m`he quedat una mica 😯 😯 😯 i he pensat, ai en Colbran!!!, i mira ja tenim aquí la queixa.
La veritat és que em sap greu que Joan Vives, de qui aprecio molt la seva tasca divulgativa a Catalunya Música i la seva erudició en moltes vessants de la música, cometi aquestes relliscades amb reincidència.
M'agradaM'agrada
a mi també m’ha estranyat, sort que ens ho aclariu. Una colleja pel Vives..
Han tocat de meravella, un preciós concert del nostre dream team.
M'agradaM'agrada
De totes formes també s’ha de dir que no son films gaire siginificatius. Tots ells eren musicals amb estricters pretenciopns comercials de classe B (o C). La primera (Delicious) va ser un desastre tant gran que Gershwin va acabar usant els temes a la seva segona raposòdia per a piano i orquestra. De la segona (Damsel in distress) només en va transcendir per a les ràdios de l’època algun tema com “foggy day” i perquè Fred Astair la va continuar cantant en el seu repertori. En quant a les altres dues van ser productes novament molt molt menors. Crec que fins i tot l’última (Goldwyn follies) la van haver d’acabar un parell de compositors arran de la malaltia de Gershwin. En resum, res significatiu pel que fa al llegat de Gershwin. Per tant, la “colleja” al Vives jo simplement la deixaria en mitja. En una cosa si tenia raó el Vives i és que si Gershwin hagués viscut més hauria estat segurament un dels noms en majúscula de Hollywood. Ho va ser gràcies a l’ús que després se’na va fer de la seva música. Malauradament, quan estava a punt de començar una veritable carrera al món del cinema, la mort el va frenar. Gershwin mai va arribar a ser una significatiu compositor de música per a cinema. Almenys en vida.
M'agradaM'agrada
Siento no estar de acuerdo. Yo tengo las cuatro películas y únicamente “Delicious” puede calificarse de ingenua y poco trascendente, partitura incluída, no así “Shall we dance”, con los siguientes “hits” de Gershwin:
“They all laughed”/”They can’t take that away from me”/”Begginer’s luck”/”Slap that bass!”/”Let’s call the whole things off” y “Shall we dance”, entre otros temas.
“A damsel in distress”, aparte de “A foggy day”, contiene varias joyas de Gershwin: “Things are looking up”/”Nice work if you can get it” y “I can’t be bothered now”, como más destacadas.
Por lo que respecta a “Goldwyn Follies”, Gershwin acabó completamente la composición de las cuatro canciones que le asignaron, siendo su penúltima y última canciones compuestas “Our love is here to stay” y “Love walked in”. Como Vernon Duke se había encargado de la composición musical de los ballets y de alguna canción, con la ayuda del íntimo amigo de George Gershwin -el pianista y actor Oscar Levant- se encargó de pulir las orquestaciones de las cuatro canciones que escribió para el film el difunto George, con letras de su hermano Ira, como siempre o casi siempre.
Por lo que respecta a “Delicious”, la canción título es sencillamente deliciosa y lo que se convirtió en la “Segunda Rapsodia” no fue el conjunto de canciones de la película sino el tema instrumental “The New York Rhapsody” que Gershwin expandió hasta constituir la célebre rapsodia mencionada.
No se puede obviar esta labor cinematográfica de Gershwin, comprendida entre los años 1931 y 1938, y dar por buena la omisión de la misma no es aceptable, máxime cuando de las cuatro películas dos son de primera A: “SHALL WE DANCE” (3,5 sobre 4)-“A DAMSEL IN DISTRESS” (3 sobre 5), de las mejores de Fred Astaire. “THE GOLDWYN FOLLIES” aún siendo la mas ambiciosa y cara de todas ellas, no tuvo la resonancia que merecía, a pesar de su espléndido technicolor y las coreografías de Balanchine, pues la pareja protagonista no encajaba bien y los ballets eran demasiado pretenciosos para la época.
Conseguir una docena de inolvidables canciones, que han sido interpretadas por todos los grandes solistas anglo parlantes y otros, en tres films no me parece una labor desdeñable que deba olvidarse.
Las calificaciones entre paréntesis corresponden a los asteriscos o estrellas que los críticos cinematográficos conceden a los films en sus guías. Leonard Maltin por ejemplo en su anual “Movie Guide” y en su “Classic Movie Guide”.
M'agradaM'agrada
Benvingut Antonio. Feia dies que li havíem ensenyat la targeta groga a Joan Vives, un professional que valoro i segueixo molt, però que de tant en tant, com quasi bé tothom, comet una falta. La patinada és notòria, encara que tu la vulguis endolcir, Gershwin va escriure pel cinema, això és una evidència i la valoració que fas de les pel·lícules potser si s’ajusta a la veritat, no eren els grans musicals que han quedat com a referents, però el valor de la música i les cançons és del nivell habitual al gran compositor, és a dir, molt alt i potser precisament per això és recorden aquestes pel·lícules
Torna quan vulguis, estarem contents de llegir-te.
M'agradaM'agrada
Teniaís razón. ¡Como hemos disfrutado con el Concierto de esta mañana! .
Todavía estamos en un intenso estado de felicidad producido por el magnifico fin de semana musical, lo que nos da fuerza para encarar la no tan atractiva semana laboral .
M'agradaM'agrada
Magnífic i esplèndid concert de l’OBC, si senyor! I vaja tros de director! Com tenia ganes de veure’l i no m’ha defraudat gens, tot el contrari! Quina classe! I l’OBC com rutlla amb directors de gran qualitat!
Pel desconcertant l’obra de Milhaud però tenia molt d’atractiu. No sé. Una cosa rara però que m’agradava. No obstant té obres millors del mateix estil, i no puc recordar ara quina obra era, però si recordo que es va interpretar a l’Auditori per l’OBC tambè a continuació de la Simfonia dels Salms de Stravinsky potser fa cinc o sis anys i va ser fantàstic.
Molt encertat Ravel quan li va etzibar a Gershwin més o menys allò de que no tenia res a apendre d’ell (de Ravel s’enten) i de que es mantingués en el seu estil. Podem disfrutar a hores d’ara d’un Gershwin pur i no “contaminat”. Això que hem sortit guanyan, oi? Gràcies Maurice!
I la “popular” 🙂 simfonia del Nou Món. Doncs m’ha emocionat el seu Largo (gràcies Molly!) i he gaudit d’allò més en la resta. És gran poder sentir en directe i amb qualitat obres tant estimades un altra vegada!
Si, a mi tambè em sorpren l’errada del apreciat Vives. I molt. És una errada estranya, la veritat, en el sentit de que denota desconeixement d’una part de l’obra de Gershwin que, torno a dir, em sorpren…i em tranquilitza, al constatar que tot un Vives tambè pot tenir musicals “lapsus”. Sort que aqui, a In Fermen Land tenem un bon “filtre”…vull dir, un bon Colbran, impagable, un cop més, al llarg de tot aquest post.
M'agradaM'agrada
Josep, quantes vegades t’ho haig de dir…és Fernem, és Fernem!
M'agradaM'agrada
Josep Olivé, t’agradarà saber que Ravel va preguntar a Gershwin quant guanyava en un any, aquest contestà que uns 200.000$. Acte seguit Ravel li demanà classes. això també és autèntic
M'agradaM'agrada
Això es veu que li va preguntar el Stravinskij, que era més “de la pela”, i que li va dir, en saber els guanys de l’americà “Perhaps I should study with you, Mr. Gershwin”. I, en el fons, tenia raó, que el G.G. guanyava això amb vint-i-pocs anys fets. Com un Messi de llavors, més o menys.
M'agradaM'agrada
Jo vaig assistir al concert del divendres i em va agradar descobrir la obra de Milhaud. Molt interessant i excelentment interpretada. Voldria que la OBC pogués oferir més perles d’aquestes !!!
La resta del programa molt interessant i la vaig gaudir molt però, com que m’agraden les novetats, vaig trobar més engrescador Milhaud.
M'agradaM'agrada