Pierre Boulez (Montbrison, 26 de març de 1925)

Avui ens aproparem a la simfonia “menys estimada” de Gustav Mahler, aquella que concentra més desconcert, dubtes i acumulació de crítiques, de tot el seu ample i reconegut catàleg simfònic, la setena simfonia, una simfonia escrita entre els anys 1904 i 1905, estructurada amb el cinc moviments que també caracteritzen la cinquena simfonia i com aquella, un viatge que partint de la nit, haurà de finalitzar en l’esclatant renaixement de la llum del dia.

Algú va voler anomenar a la setena com Lied der Nacht, La cançó de la nit, però Mahler rebutjava aquest títol.

La simfonia s’inicia amb la fosca nocturnitat del desconcertant moviment inicial “Langsam – Allegro risoluto, ma non troppo, que ens portarà al Nachtmusik (I): Allegro moderato. Molto moderato (Andante), inspirat en el famós quadre de Rembrandt La ronda nocturna. El tercer és un gran scherzo, Scherzo: Schattenhaft. Fließend aber nicht zu schnell, una dansa dels morts que sovinteja el vals, però que ens deixa un regust amarg i de tristesa emprant una instrumentació d’efectes misteriosos que produeixen basarda tímbrica. En el quart moviment, el segon nocturn, Nachtmusik (II): Andante amoroso, Mahler escriu una serenata de caràcter cambrístic amb una orquestració sobtadament reduïda i l’aportació sorprenent d’una guitarra i una mandolina per acabar d’embolcallar aquest cant banyat per la llum de l’amorosa nocturnitat. L’explosiu Rondo-Finale, el moviment més infamat de tot el catàleg simfònic que abraça al voltant de 40 moviments, ens portarà finalment a la llum, però els crítics no perdonen a Mahler, que després de temptejar i proposar noves sortides a la música que proposaria al cap de poc temps la segona escola de Viena en aquesta segona serenata nocturna, el cinqué moviment representi un retrocés en tots els camps, després de les fanfàrries inicials que desconcerta i refreda tot l’encanteri que sobretot els tres moviment centrals deixen a tot aquell que l’escolta.

Certament a la setena li manca aquell moviment capaç de galvanitzar a l’oïdor, ja sigui per la transcendència que tan sols Mahler assoleix en molts moments de la seva obra  o per l’aclaparadora magnificència de la grandiositat d ela seva música.

La versió proposada és la que dirigeix de manera quasi expressionista, el veterà i ara venerat Pierrre Boulez al capdavant de la
Royal Concertgebouw Orchestra el passat 21 de maig de 2011 al Concertgebouw d’Amsterdam.

Us deixo un Youtube del Scherzo i estic segur que davant de tanta originalitat tímbrica no defugireu l’ocasió per baixar-vos la simfonia sencera i donar-li un altre oportunitat.

Si teniu problemes amb l’àudio del YouTube, aquí us deixo l’arxiu sonor del Scherzo, en la mateixa versió.

G.Mahler: Simfonia Núm. 7
Royal Concertgebouw Orchestra
Director Pierre Boulez

1. Langsam. Nicht Schleppend.-Allegro Risoluto,ma non troppo.
2. Nachmusik I. Allegro moderato-Molto moderato
3. Scherzo. Schatenchaft. Fliessender aber nicht schnell.- Trio.
4. Nachmusik II. Andante amoroso. Aufschwung.
5. Rondo-Finale. Allegro Ordinario.-Allegro moderato ma energico.

• Simfonia núm 7 de Gustav Mahler Pierre Boulez 21/05/2011 mp3

Aquesta desconcertant simfonia d’una durada aproximada a l’entorn de 80 minuts, compta amb una mítica gravació d’Otto Klemperer, director que va assistir a l’estrena de la simfonia el 19 de setembre de 1908 a Praga, sota la direcció del mateix Mahler, i que ell fa durar 100 minuts, mentre que  Hermann Scherchen amb l’orquestra de Toronto no arriba als 70, ben curiós, oi?

Espero que com a mínim us interessi.