Ahir ens vam apropar a l’Auditori per assistir al concert extraordinari que l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) va oferir com a cloenda del curs, tot celebrant el desè aniversari de la seva creació.

Per l’ocasió es va reunir a l’Orquestra Simfònica i una formació jazzística (Big Band), oferint-nos 4 obres, de les quals dues eren estrenes absolutes i la darrera un encàrrec que l’ESMUC i el Royal Northem College of Music de Manchester han fet a Tim Garland.

És un goig enorme veure tanta joventut i tan ben preparada dalt de l’hemicicle de l’Auditori. Aquest jovent ambiciós i amb empenta, amb moltes ganes d’agradar i sobretot gaudint intensament del que fan, van donar-ho tot i van fer vibrar en molt moments al predisposat públic, que no ens hem d’enganyar, estava format en gran mesura per els familiars i amics dels musics, així com per molts companys d’escola.

Per tal de fusionar les dues formacions, es van triar obres desconegudes, que si bé ofereixen el interès de la novetat i la sorpresa, també és cert que potser no ens permeten valorar amb referents més tradicionals, el treball i el nivell dels musics que s’estan formant, però tampoc és un gran handicap, sobretot si l’exigència i les dificultats s’evidencien  en el treball molt més que satisfactori d’aquest concert.

Ara bé, alhora de triar les peces, crec que condicionats per les formacions protagonistes, el concert ha pecat d’una certa monotonia, al estar pràcticament totes les obres basades en la fusió del jazz, amb el simfònic i en dues de les quatre obres, amb reminiscències molt més que evidents amb aires d’un flamenc sofisticat.

No m’ha agradat gens l’obra que ha iniciat el concert, potser la direcció del mateix compositor Lluís Vidal, ha resultat en excés monòtona i les diferents formacions han quedat en excés barrejades. Tampoc els plans sonors han estan del tot cuidats i la bateria era massa present , tapant en molts moments a tota la secció aguda de la corda.

L’obra és un tríptic inspirat en la suite Iberia d’Isaac Albeniz i utilitza temes de Rondeña, El puerto i El Albaicín, per fer aquesta fusió massa confusa, segons el me gust i del tot descafeïnada. No m’ha arribat en cap moment.

L’obra ha tingut una intervenció vocal solista, que ni amb l’ajuda de l’amplificació ha superat la muralla sonora i el que més m’ha interessat és el duo dels dos pianistes que prenen en molts moments especial rellevància.

En realitat l’obra sense l’orquestra simfònica potser resultaria millor.

A la segona obra programada després de la pausa (la primera part hagués hagut d’acabar amb la segona peça), la protagonista ha estat la Big Band, dirigida per Eladio Reinón, el mateix autor de Gond Wana, una obra de concepció jazzística ben clàssica, amb tocs salseros, que ha permès lluir-se i molt, als solistes i al mateix autor que ha fet un fantàstic solo de saxo que ha provocat la primera ovació d’espontània satisfacció, interrompen a la manera més clàssica dels concerts de jazz, la línia discursiva de la música.

Tot seguit l’Orquestra simfònica ha ofert “He venido de muy lejos”, l’altre estrena absoluta, obra de Joan Sanmartí, que s’ha fet càrrec de la part destinada a la guitarra solista. L’obra de concepció grandiloqüent i amb una orquestració ambiciosa, amb reminiscències aflamencades, ha comptat altre cop amb la solista vocal, que sembla ser segons m’ha dit un esmuquet marí, no era Mariola Menbrives que era l’anunciada en el programa. En aquesta obra se l’ha sentit més, però li ha faltat més visceralitat racial per treure’m de l’ensopiment.

Ha dirigit de manera brillant Tim Garland, que és l’autor i també director de l’obra que tancava el concert “Music for the present tense”. Una obra molt ambiciosa, potser massa, amb molta imaginació tímbrica i rítmica, que dóna moltes possibilitats de lluïment als solistes.

La llarga durada (al voltant de 45 minuts) li resta interès, ja que en molts moments és repetitiva, però quan és original, ho és molt, jugant amb una orquestració d’exuberants textures, i amb una varietat rítmica i dinàmica que mai deixa indiferent.

No cal que us digui que l’entusiasta direcció de Tim Garland (sembla mentida que sent l’autor de la partitura, estigués tan pendent dels pentagrames) ha contagiat a tothom, musics i públic i el concert ha acabat de manera entusiasta i amb un petit bis dels últims compassos d’aquesta brillant partitura.

Tots aquest joves hauran de nodrir dintre de pocs anys les nostres orquestres, si continuen així, no em fa patir el nivell que assoliran, estem en bones mans.