IN FERNEM LAND

LICEU: ARIANE ET BARBE-BLEUE


Ja us ho dic d’entrada, si no teníeu previst anar al Liceu per assistir a alguna de les 8 funcions previstes de l’única òpera que va escriure el compositor francès Paul Dukas, us suggereixo repenseu la decisió, ja que l’òpera és bellíssima i la proposta liceista, malgrat tots els pesars i els punts febles, que els hi ha, és d’una categoria inqüestionable.

Qui sap els anys que trigarem, si és que la tornen a programar,  a veure-la representada i aquesta Ariane et Barbe-bleue mereix ser escoltada i vista.

Ja sabem amb el que comptem i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, és avui per avui i en el millor dels casos, una orquestra correcta. Però per  interpretar bé aquesta òpera és necessari una orquestra de primeríssim nivell, amb un so luxós i distingit i la del Liceu, és vulgar, tot i no cometen errades o pífies d’aquelles tan notòries.

El nivell orquestral, un dels punts més valorats al final de la representació, va ser bo per la tasca minuciosa i ben controlada del director francès Stéphane Denève, que en molts moments va saber treure un so més que digne, amb matisos i detalls d’extrema finor, en una partitura exquisida i de riquíssima i colorista instrumentació, però no hem d’obviar que en altres i sobretot en els primers 15 o 20 minuts, l’orquestra sonava, si, però amb un so vulgar i desequilibrat en els diferents nivells sonors i amb un metall sovint mancat de muscle i unes sonoritats un tant feridores.

La imprescindible seducció orquestral va arribar perquè nosaltres la varem anar a buscar, no tant perquè l’orquestra ens l’oferís. Ens agradava tant la música entre debussiniana i wagneriana, d’aquesta exuberant partitura, que vàrem acabar acceptant la versió com a bona, quan tan sols va ser correcta, que no és poc, però no és el que voldríem, ni crec que sigui suficient.

A l’Orquestra del Liceu li manca brillantor en el so i conjunció sonora. És molt difícil apreciar en la formació orquestral liceista un so compacte i homogeni, malgrat l’esforçada tasca de la secció de corda en mantenir la qualitat mínima indispensable.

El mestre Denéve ha fet un bon treball que ha estat justament reconegut al final, rebent l’ovació més sonorament premiada. El mestre Pons a partir de la propera temporada, haurà de treballar de valent.

Les breus intervencions del Cor del Gran Teatre del Liceu, han sonat fluixes i semblaven gravades, algú pot desmentir-me, si us plau?. Des de el bell mig del cinquè pis, el cor no sonava natural, però tampoc desplaçat fora del escenari com en altres ocasions (en el Parsifal el cor de dones). la sensació sonora em va semblar estranya i manipulada, però potser va ser un efecte sonor capriciós i res més, si és així, el cor ha tingut millors actuacions.

Aquesta òpera és pràcticament de personatge únic, si bé hi ha intervencions d’altres solistes, tots ells estan molt per sota de les exigències que la partitura de Dukas demana al personatge d’Ariane, un rol extenuant, extraordinàriament complicat pel que fa a la tessitura, molt central i greu, però amb exigències puntuals al registre agut de soprano, en els actes segon i tercer.

És un gran rol per a una gran cantant, i després d’escoltar a la soprano nord-americana Jeanne-Michèle Charbonnet, tan sols podem lamentar-nos del que haguessin pogut ser aquestes representacions amb la soprano originalment programa (l’estimada Eva-Maria Westbroek) i el que finalment han estat, al menys en aquest primer repartiment. Recordem que la Charbonnet estava prevista en el segon repartiment i ara després de la baixa de la soprano holandesa, ella ha esdevingut l’Ariane titular, deixant pel segon repartiment a l’excel·lent mezzosoprano sueca Katarina Karneus, que en fa una molt bona creació, com ja va quedar ben palès en la gravació que us vaig deixar en l’apunt dedicat a aquesta òpera que vaig publicar al mes de maig de l’any passat.

A Charbonnet se li ha acusat molt el vibrato i a la veu, no especialment bella, de notable projecció i impactant incisió, li manca seducció i control. La seva prestació és intensa i entregada, però el vibrato i l’oscil·lació de l’emissió, així com la notòria dificultat per emetre les notes més agudes, van devaluar una esforçada interpretació d’un rol tan intens. La substitució no era fàcil i el Liceu havia fet una aposta molt important amb la Westbroek, que s’estrenava amb aquest rol. La seva substituta, sense haver escoltat encara a Karneus, hagués hagut de romandre en el segon repartiment inicialment previst.

El segon rol en importància és el de la dida, i ahir Patricia Bardom, que ja havia cantat al Liceu (Cornelia de Giulio Cesare) va estar esplèndida, amb molt bona projecció i una emissió quasi sempre acontraltada d’una veu seductora i molt musical.

Ariane et Barbe-Bleue producció de Claus Guth per a la Opernhaus de Zürich

Molt bé les quatre cantants i l’actriu/ballarina que fa la cinquena esposa (muda), amb una notabilíssima actuació escènica de la que ja parlaré al final. Gemma Coma-Alabert (Sélysette), Beatriz Jiménez (Ygraine), Elena Copons (Melisande) Salomé Halier (Bellangère) i la ballarina Alba Valldaura (Alladine).

També molt bé el vell (al Liceu, jove) camperol de Pierpaolo Palioni,així com el segon i el tercer camperol de Xavi Martínez i Dimitar Darlev, tots tres membres del cor i absolutament solvents en la seves breus parts.

Haver portat el en altres temps eminent José van Dam per les dues frases del final del primer acte del personatge de Barbe-Bleue, no ha tingut l’efecte desitjat (suposo) de fer un gran homenatge espontani al gran cantant. La seva sortida al final ha estat recompensada amb la mateixa intensitat d’aplaudiments que els altres membres masculins. Si Salminen va ser un luxe per l’eremita, van Dam també ho hagués hagut de ser, però el public de l’històric torn C no ho ha cregut així. Van Dam que ja no estar per gaires filigranes canores, no te pràcticament temps de demostrar res. Calia portar-lo?, certament dóna prestigi però ens deu sortir més car un Barbe-bleue autòcton.

Claus Guth, un d’aquest directors que són tan del gust de la direcció artística de la casa, ha fet un treball magnífic, amb tots els trets que acostumen a caracteritzar els treballs que conec del director alemany (Der Fliegende Holländer, Le Nozze di Figaro, Meistersinger i Parsifal).

Molt bon treball psicològic dels personatges i una certa obsessió per les cases de parets blanques i despullades, que ens apropen a un sanatori. Personatges amb moviments convulsius o quasi epilèptics (Parsifal) i aquí les 5 dones segrestades, llits d’hospital, projeccions de vídeo i un bon tractament de la llum.

L’ambient opressiu, més psicològic i mental, que no pas escenogràfic, està molt ben aconseguit, amb algunes inquietants imatges al darrera de la porta de vidre glaçat que presideix l’estança d’un xalet-sanatori envoltat de tres portes a dreta i esquerra, on suposem que hi hauran tancades les 5 esposes anteriors a Ariane (la sisena és per a ella).

No us vull explicar més coses per tal de no descobrir-vos sensacions abans d’hora, però si que us diré que Guth amb la seva asèpsia escènica habitual, aconsegueix inquietar en un ambient entre opressiu i oníric, amb un acurat treball de interpretació, sobretot per les cinc dones recloses, que semblen sorgides de la seccio femenina del hospital/sanatori del Parsifal de fa dos mesos.

Ariane i la Dida ens ofereixen en canvi una sobrietat gestual que contrasta amb les desequilibrades senyores barbe-bleueres i aquest es limita a fer més respecte que por.

De ben segur hi han moltes formes possibles d’escenificar aquesta òpera tan simbolista, però Guth, que no trastoca res i permet seguir amb quasi total coherència el text, amb el que succeeix en escena, sense que quasi res grinyoli amb l’essència, signa un treball .

Un espectacle absolutament recomanable o millor, imprescindible, malgrat això el Liceu presentava una trista entrada amb una platea amb les darreres files buides i molts forats per omplir en tots els laterals dels pisos. Potser eren entrades venudes i els seus compradors, fent un exercici de malbaratament totalment improcedent, han passat de la proposta, llençant els diners i la possibilitat de veure un espectacle molt interessant.

37 comments

  1. Hauria estat molt complicat intercanviar els papers Bardon-Charbonnet? molt poc temps per preparar-ho, oi? la Bardon té una planta i una veu més adients per Arian, crec. Ara em vendria de gust veure el 2n repartiment, pel que dius.
    Al primer pis, l’orquestra va sonar molt compacta i delicada, vaig aplaudir al Denève amb ganes. En canvi, el cor dels pagesos, allà on seia, imperceptible. El sr Van Dam, molt fluix i una mica xorra que sortís a saludar amb xancletes del Barça!?
    A part de ser un pèl repetitiu, en Guth sempre m’agrada i li dedicaré un apunt més endavant.
    Vaig gaudir molt, la música de Dukas em va captivar totalment. M’estic baixant els teus mp3. merci!

    M'agrada

    • benvolguda Kalamar, si per a una mezzo és difícil arribar a les notes agudes exigibles sobretot al segon i tercer acte, per a Bardon que té un registre acontraltat em semblaria una temeritat.
      La veu de Charbonnet ja seria l’adient, si no fos per tots els problemes evidenciats durant la representació. En qualsevol cas el seu esforç és meritori, ja que aquesta òpera no es fa pràcticament mai i hi ha molt poques cantants que la portin en repertori i un cop vista l’òpera s’entén el motiu.
      El segon repartiment, tenint en compte que la peça fonamental és Ariane i aquesta ho interpreta Karneus, estic convençut que serà molt millor. És una llàstima que no substituís ella a l’enyorada Westbroek.
      La meva capacitat visual no va arribar a percebre les xancles de messieur Van Dam, però i si el Guth és culé?
      La música és magnífica

      M'agrada

  2. Doncs si a aquesta opera son fluixes la orquestra i la protagonista i encara surt be, molt be hauría de ser la resta. Ahir a la tarde vaig sentir una grabació (Lori Philips, Leon Botstein); moltíssima oquestra, moltíssima Ariane i un tercer acte bonissim. De Wagner i del Liebestod m’en vaig enrecordar.

    M'agrada

    • José Luis, deixe-m’ho amb discretes més que fluixes.
      En qualsevol cas millorables. L’orquestra com ja és habitual millorarà en les properes funcions i la Charbonnet ho dubto, però si s’entrega a fons, com va fer ahir, se li agraeix el gran esforç.
      Tan de bo al teu torn et toqui Katarina Karneus.

      M'agrada

  3. Emilio

    Estuve ayer en el teatro. Y mi opinión coincide esta vez con la tuya, admirado Joaquim, en algunos aspectos. La orquesta con sonido vulgar y desequilibrado en buena parte de la representación, logró seducirnos más porque lo buscamos que por su capacidad seductora. El coro, de poca presencia en esta ópera, sonó como enlatado. La protagonista con voz no bella y fuerte vibrato. De mi cosecha añadiría que la obra de teatro en la que se basa esta ópera parece un texto del llamado teatro del absurdo. Pero sin la gracia y el ingenio del que están dotados algunos de estos textos. De los roles masculinos nada que decir. Son como el Pepe el romano de La Casa de Bernarda Alba.
    Me he pasado sesenta años sin ver esta obra en escena. No estoy en condiciones de pasarme otros sesenta y por ello acudiré el martes otra vez al teatro. Pero no me atrevo a aconsejar a nadie que me acompañe. No me extrañan nada los huecos que se observan en el teatro. Si no me equivoco ayer era una función de turno C. Este turno había sido unos de los más buscados durante años y años. Un abrazo.

    M'agrada

    • Bueno Emilio yo a según quien tampoco le aconsejaría que fuese a verla, si sé que no es capaz de saborear sus delicadas cualidades, es como pretender que alguien que basa la calidad de un restaurante en la cantidad de comida que le sirven en el plato, le aconsejes un restaurante de Nouvelle cuisine, ja sabes que no le gustará, pues aquí aquellos que vayan buscando recitativos, aria y cabaletta, grandes concertantes, dúos y “pinyols” pues el mejor consejo es que vayan, pero preparados, quizás la seducción del envolvente Dukas les acabe atrapando.
      Me cuesta decir a alguien que no vaya, francamente, aunque entiendo perfectamente lo que me quieres decir.
      Lástima no haber coincidido para saludarte.

      M'agrada

  4. El pitjor pianista del món

    Doncs jo em moro de ganes de veure-la.
    Pel que en dius de l’orquestra res de nou. Em sobte per això quan parles dels metalls mancats de muscle quan jo tinc sempre la sensació contrària, que sonen massa fort.
    Respecte en José Van Damm… opino que el nostre Liceu està patint el podriem anomenar “Síndrome de l’Atlético de Madrid”: ja no som el que erem.
    Com diu la sàtira del “Polònia” de’n Joan Tardà “perdoneu però algú ho havia de dir”.

    M'agrada

    • I fas bé pianista, és una obra important.
      L’orquestra millorarà en els propers dies, però efectivament, res de nou, és la que és i de moment no li podem demanar ser el que no pot ser, si prèviament no es fa el que s’ha de fer.
      El muscle que demano és precisament per cobrir el so descarnat, potser no m’he explicat bé o he estat desafortunat. No és tant qüestió de volum, que també, sinó de cobrir el so amb més subtilesa.
      Ja veuràs que pel que ha de fer Van Dam, no tens temps ni d’atorgar-li cap síndrome. No s’entén, a no ser que vingui de manera altruista que ens haguem gastat els diners per portar-lo. Altres rols estic segur que no els pot assumir.

      M'agrada

  5. KÀTIA

    Us he llegit i vaig a mirar si trobo localitat per veure-la.I ho faig exclusivament per escoltar Van Damm les dues frases.Lógicament tinc interés per aquesta òpera però no hi hauria anat si no fos per Van Damm.No sé qué faràn els meus correligionaris però en quant surti a saludar Jose em posaré a picar de mans com una posesa.

    M'agrada

    • Espero, benvolguda Katia, que hagis tret entrades per les funcions que canta Katarina Karneus.
      Pel que fa a Van Dam, ja et dic que canta dues frases curtes i quan dic dues, són dues, no et pensis que és una manera de dir que canta poc.
      ja ens diràs el que t’ha semblat.

      M'agrada

  6. Josep Olivé

    Va ser sentir el primer diàleg entre la dida i l’Ariane i sabeu el que vaig pensar? Que si us plau paressin inmediatament la funció, i que s’intercanviessin els papers! I a mesura que la representació avançava no feia altre cosa que pensar en lo que aquesta òpera, ahir, al Liceu, hagués pogut estar amb Eva-Maria Westbroek. I no sols perque Jeanne Michelle Charbonnet va estar molt per sota de lo que esperava, amb problemes de veu evidents i fort vibrato, sino perque és una òpera de protagonis-me absolut per a la cantant que encarna el paper de l’Ariane. Fins i tot, no ja Patricia Bardon (fantàstica en el paper de Dida) sino Gemma Coma-Alabert em va semblar que haguès pogut ser una molt millor Ariane. I va ser una llàstima. Una autèntica pena, perque pesa, pesa molt, al menys al meu estat d’ànim, només pensar en lo que hagués pogut ser.

    Bellísima partitura, sense concesions a la galeria, música en estat pur. Hi ha molt de Debussy en ella, i l’ombra de Pélleas plana en molt moments sobre ella (i no diguem la de Mélisande), sobre tot en el segon acte i part del tercer. Esplendorós musicalment el primer acte, que ambienta de manera sensacional i ben diferent l’apertura de cadescuna de les portes. Pel que fa aldirector Denève doncs molt bé. M’ha agradat molt. L’orquestra i el cor no van assolir el nivell de les representacions de Parsifal, però tampoc va ser el nivell decebedor de Der Freischütz.

    La dramaturgia, direcció escénica i escenografia doncs molt i molt bé. Em va agradar molt. La conexió mental amb Parsifal era aclaparadora. Si Montsegur va passar a ser un sanatori, ahir el castell de Barbablava tres quarts del mateix. Però amb una diferència: la coherència amb el llibret i amb el conte va fer que entengués molt millor el que passava en escena.

    Ahir al mati vaig repasar el teu post de l’any passat que vas dedicar a aquesta òpera i ahir al comprar el programa de mà (o millor dit, el llibre) del Liceu, vaig constatar que l’Ariane del Concertgebouw era Katarina Karnéus, precisament la del segon repartiment. Com que a més a més de confiar en el Concertgebouw d’Amsterdam confio plenament amb In Fernem Land per descomptat que aniré a veure el segon repartiment. L’obra de Dukas s’ho val i necessito sentir una Ariane amb molt millors prestacions.

    M'agrada

    • Amic Josep, ja en sou molts els que diu que Bardon ho hagués fet millor si hagué cantat el rol d’Ariane, no ho sé, jo no ho crec, malgrat que la veu està en un estat esplendorós.
      Karneus amb una veu de colors més clars, tot i ser una mezzo, i a jutjar per la gravació d’Amsterdam i per a tots aquells que varen escoltar-la a l’assaig general, ho farà molt millor i l’espectacle i amb el rodatge de les properes funcions, també l’orquestra s’equilibrarà.
      Pensar en el que hagués pogut ser amb la Westbroek, no ens ajuda gens.

      M'agrada

  7. colbran

    Aunque la puesta en escena es más que aceptable, considero que esta ópera es más para escuchar que para ver, como también sucede con la de Bela Bartok de mismo argumento. El texto nos dice tantas cosas que luego no vemos escenificadas y sólo sugeridas que yo prefiero imaginármelo todo a mi modo.

    Lo que es indiscutible es que nos encontramos ante una sorprendente y bellísima partitura, llena de hermosas melodías que efectivamente nos recuerdan las ideas musicales de Wagner y de Debussy.

    Yo creo que Patricia Bardon podría interpretar el rol de Ariane. El agudo más claro y mejor proyectado lo emitió ella en el primer acto. Además y muy amenudo deja su tesitura de contralto para hacerse cargo de roles de mezzo-soprano que yo considero que es la cuerda ideal para el rol de la protagonista. Charbonnet está bien con reparos, pero nunca acaba de convencerme en ninguna de sus interpretaciones. Es probable que esta sea su mejor aportación hasta el presente, de cuantas le llevo vistas, pero tampoco me parece demasiado relevante.

    Las mujeres de Barbe Bleue muy bien dirigidas.

    Traer a José van Dam para esta ópera lo encuentro innecesario y un auténtico despilfarro. Cualquier barítono del país, incluso del coro, podría haber cantado esas dos frases de menos de un minuto, con igual o superior calidad.

    Creo que es un título que nadie debe perderse.

    M'agrada

    • Colbran no et sembla que Violeta Urmana podria ser una bona Ariane. Aquests rols són molt més adients per a ella, segons el meu entendre, que no pas els verdians o puccinians que tant li agrada fer i en els que a mi sempre em deixa més aviat fred.
      Un altre Ariane possible, a part de la Westbroek, podria ser Nina Stemme i encara un altre Elina Garanca. Tres cantants molt diferents, però amb sensibilitats i musicalitat extremes.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Ruego no se tome esta nota como una rectificación, que no lo es, sino como una puntualización, hecha con la mejor de la intenciones y con espíritu de colaboración. 🙂

      La verdad es que el cuento original de Charles Perrault, la adaptación de Maurice Maeterlinck que utilizó Dukas, y la adaptación de Béla Balász que utilizó Béla Bartók en poco se parecen. Obviamente el personaje de Barba Azul, en mayor o menor importancia está presente en las tres versiones, pero tanto las ambientaciones como los argumentos difieren substancialmente. Si es común en todos ellos la retención de anteriores esposas de Barba Azul, pero la suerte que corre tanto Barba Azul, como las esposas (actual y anteriores) es bien distinta.

      Las tres Arianes que cita Joaquim desde luego pasarían cualquier auditoria o control de calidad, por riguroso que fuera. Vamos, donde y cuando que voy. 🙂

      M'agrada

      • colbran

        Otro tanto puede decirse de la opereta de Offenbach “Barbe Bleue” que Joaquim y yo vimos hace bastantes años en el Covent Garden y que el compositor estrenó como ópera bufa en tres actos y cuatro cuadros en 1866, apartándose bastante del cuento original, pero conservando la esencia, es decir las cinco esposas “no muertas” y la boda con una sexta, añadiendo el “envenenamiento” -que no tiene lugar- de esta para casarse con una séptima…Todo ello envuelto con la crítica y la “mala uva” propia de Offenbach y de sus letristas Meilhac y Halévy.

        Por cierto la protagonista no se llama Ariane en esta obra sino Boulotte.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Imprescindible, absolutamente imprescindible…como casi todo lo que tocó monsieur Jacques Offenbach (o herr, ya que de hecho era aleman el hombre, aunque hiciera todo lo posible por dejar de serlo). Por otra parte, estaba cantado (nunca mejor dicho) que un cuento de esas características no se le podía escapar, tuvo que disfrutar como una bestia! No conozco esta opereta, pero conociendo la vida y milagros de su creador solo puedo decir que tengo que apropiarmela como sea.

        M'agrada

      • colbran

        Josep, existe una versión en alemán en DVD, se titula “Ritter Blaubart”, de la Komische Oper de Berlin y del año 1973. Se trata de una filmación de la opereta con Anny Schlemm de Boulotte. Es de Art Haus y salió a la venta el 2009, por lo que creo que aún es posible conseguir un ejemplar. En disco hay varias versiones en su idioma original, pero no sé si actualmente siguen en catálogo.

        M'agrada

  8. Lluis Emili Bou

    Nosaltres també hi erem anit. El torn C és el nostre. Quan una òpera no la conec gaire (o gens, com és el cas) em costa de tenir un criteri sobre les interpretacions.
    Vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver pogut sentir i veure una raresa que, a més, resulta que és molt interessant i molt bona musicalment (Em va passar igual amb Tiefland.
    M’esteu fent venir ganes d’anar a una funció del “segon” repartiment…

    Des de la fila 4 de platea el cor de pagesos del començament no se sentia ni enllaunat ni directe. Oi que no va sortir a saludar el mestre del cor?

    Un parell de reflexions:
    -com hi hem sortit guanyant amb el sobretitolat!
    -la veu de la dida i d’Ariane sonava tant semblant que escoltada i no vista deu ser difícil de saber quí és el personatge que canta. O és que es tracta de subratllar un rol d’alter ego?
    -calia que les dones gesticulessin com si fossin a Charenton?

    Finalment. quina enveja em feu els que coneixeu personalment el terratinent de les llunyanes terres. Nosaltre vinga a mirar, tant al Liceu com a l’Auditori on és evident que hem anat coincidint, però res… Ximo t’hauràs de posar un distintiu.

    Gràcies per tot

    M'agrada

    • Xavier

      Doncs als que estem al segon repartiment però ben entrat juliol ens heu fet venir ganes d´anar al primer 😉
      Després de llegir-vos molt em temo que no podrem esperar tant i que ens haurem de deixar caure abans per les Rambles…

      M'agrada

  9. Lluís és difícil des de la fila 4 de platea veurem, sobretot ahir que estava al cinquè, és clar que hagués pogut anar a seure a la poc concorreguda platea, però per a les veus i l’orquestra, m’estimo enlairar-me, tot i perdre part dels detalls escènics, entre ells les pantufles del Barça del Sr. Barbe-Bleue.
    Sabent que el C és el vostre torn i que moltes vegades tot i no ser el meu i vaig, la propera temporada us vindré a saludar.

    M'agrada

  10. kucharón

    Buenas tardes,
    Yo también estuve ayer en el estreno de la obra de Dukas y creo que hoy en día es un placer que se programes obras como esta que, están mayoritariamente fuera de nuestros circuitos, y que tienen un interés extraordinario. Descubrir esta obra ha sido fantástico y creo que, la orquesta, salvo algún matiz, ha estado más que correcta en una pieza muy difícil, así como las principales cantantes. El montaje me ha parecido excelente, ojalá la mayoría de las direcciones de escena que se programan en esta casa tuviesen este nivel. Cada vez estoy más convencido de que el señor Guth es un valor seguro.. En cuanto al señor Van Dam, estoy de acuerdo con Joaquim en que su presencia es totalmente prescindible, aunque no deja de tener un valor nostálgico. En fin, una muy buena despedida de temporada con la tristeza que da descubrir el Teatre medio vacio, en fin….

    M'agrada

    • isabel

      Ostres, em moro de ganes de vuere-la. Jo també tinc entrades per diumenge. No domino el tema dels intérprets però em mata la curiositat d’escolatr una obra que no conec. Amb tot el que he llegit fins ara més…

      M'agrada

  11. trobe que les crítiques deurien de ser això, una crítica on ben segur saps que qui ho escriu ho fa coneixent molt bé les coses o, almenys, té un punt de vista que és al 99% fiable i l´altre 1% és gust personal.
    Al meu pareixer, el que ocurreix al fossat…queda al fossat 🙂 i sort que moltes coses es difuminen o bé l´acció en escena o el que l´oient està escoltant l´envolta fins que algunes coses es pasen per alt. Fiuuuuuu!!. No, el que vull dir és que, el que escoltem nosaltres dins de l´orquestra res té a veure amb el que el públic escolta.
    Pel que jo sé…..les intervencions del cor, no son en gravades.Tal vegada afecta en la sonoritat l´escena, no en tinc ni idea. Desde el fossat s´escolta com sempre.
    Estic d´acord que per com han anat els assajos us esperen coses diferents en el segon cast, vosaltres valorareu.
    Pel que fa el fet del xicotet paper de Van dam… …. … no comment.

    Dins del lloc on em toca, doncs sols dir que mestres com el que hem tingut en aquesta producció, son els que es necessiten. De segur que si parlarem sempre d´un nivell artístic així les coses serien molt diferents per al músic i per a l´oient. Tot i així, pense que el que ha conseguit em sembla un luxe. Entenc el que comenteu i m´agradaria que fora el contrari però, per mi el llegir tot això em diu que encara queda un llarg camí per recorrer, encara que també sé que mai plourà a gust de tots. El futur ja es dirà.

    M'agrada

  12. alex

    Muy interesada en esta ARIANA ET BARBEBLEUE que me la reservo para julio y con Karneus de protagonista ( no me gusta casi nada la Charbonnet), pero debo recuperarme del fin de semana operístico parisino con OTELLO y OCASO ( hay bastante para contar, huelgas, reggia infumable en este OCASO, espectacular y brillantísima la Fleming, sobresaliente H.P.Konig, insuficiencia de Kerl, etc..) con una Orquesta de la opera Bastille esplendorosa.
    Se me hace bastante cuesta arriba volver a escuchar a la nuestra del Liceu, aunque Paul Dukass es un notable compositor.

    M'agrada

    • Alex, ya nos hablarás de tus impresiones cuando la hayas visto.
      En cuanto al Götterdämmerung parisino, ya te anticipo que será el post de mañana.
      Empecé a escuchar los audios ayer y en líneas generales me gustó mucho.
      Ya no te tendrían que sorprender las huelgas parisinas, después de tantos años.
      Por lo que se refiere a la comparación de orquestas, es tan fácil como cuando vas a un partido de futbol que no juegue el Barça y a otro que si.
      Y otra cosa, cuando tu equipo no es el Barça, como es el caso y reconociendo que lo hace de maravilla, como lo has reconocido, seguir queriendo al tuyo, por encima de todo, es lo más normal. No sé si vale el símil, pero grandes decepciones no deberías tener por pasar de la Bastilla al Liceu, ellos juegan otra liga y Jordan no es comparable a Denéve.

      M'agrada

      • alex

        Mañana te pondré mis impresiones del OCASO en vivo cuando abras el capítulo.
        Te diré que Kerl me decepcionó y la reggia de juzgado de guardia.

        ( la huelga ya que no hubo puesta en escena y representó en v.o. fue con el OTELLO del viernes, con una excepcional y sobresaliente Renée Fleming.

        M'agrada

  13. SANTI

    Una nit trista.
    Poc públic a la sala.
    Protagonista substituta de molta menys categoria que la prèviament anunciada i que em va fer comprar les entrades fa molts mesos.
    Una orquestra fluixa.
    Una escena intel·lectual, freda i de paranoies traumàtiques i críptiques. Allò que acostuma a ser habitual en les postes escèniques més aplaudides. Quin avorriment amics i sense possibilitat de veure altres estètiques i altres maneres d’entendre l’òpera.
    Jo l’any vinent dimiteixo, ells no canvien tot i la davallada de públic del darrers anys, tenen la raó, ells sempre tenen la raó, els que no ho veiem de la mateixa manera som titllats de carcamals.

    M'agrada

  14. El pitjor pianista del món

    Música= preciosa i això que era a primera vista doncs mai l’havia sentit. Un 8.
    Cant= horrible, una tesitura que agafava un registre de mitjos, histriónica i sense cap melodia intel·ligible; aquella dona més que cantar semblava que xisclava donant la impressió que el cos instrumental feia una guerra i les parts cantades anaven a la seva. Li posso un 2.
    Teatre= una bestiesa sense cap ni peus, plena de dones pirades què, digue-m’ho clar, feien una apol·logia brutal de la violència domèstica. Si la Pilar Rahola hagués vist aquesta òpera de segur que li hagués dedicat un article al diari. Un 4.
    Total, per a mí un 4,6.
    Es nota que no en sé d’això i per tant no puc pontificar, però si la mescla de Wagner i Debussy ha de donar llaunes com la de ahir em quedo amb Puccini.

    M'agrada

  15. bocachete

    Sí que la música queda molt per sobre del cant, però el conjunt, almenys per a mi, és molt satisfactori, com a obra. Jo no veig tant una apologia del maltractament, sinó un retrat bastant encertat dels dos tipus de víctima: la que se n’allibera i fa alguna cosa per escapar-ne i la que, al contrari, assumeix la violència com natural i prefereix de quedar-s’hi per por al que pot haver-hi fora. I, malauradament, és un perfil, el segon, molt habitual: tu no saps quantes dones, en un jutjat de violència, acaben per no posar la denúncia, o intentant retirar-la o considerant que les coses “són així” i que no és que no s’hi pugui fer res, sinó que, pitjor encara, és que “ha de ser així” i prou. En això, trobo que el llibret és molt real. Potser no era la intenció de Maeterlinck, i anava més cap a idees de llibertat o decisió en general, però el resultat és un estudi psicològic molt interessant de les víctimes. De fet, la lectura és més positiva pel que fa a la protagonista, que en fuig i s’enfronta al violent. L’article raholià podria ser-hi, però no hauria de ser necessàriament una lectura negativa de les intencions del llibretista.

    Vaig tornar-hi el 8 pensant que el repartiment seria diferent, però va tornar a cantar la Charbonnet. Potser la vaig trobar millor que al torn T, però hagués preferit sentir l’altra, per poder comparar.

    M'agrada

  16. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » après les diamants, c’est la flamme ou la mort

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: