Ahir va ser un dissabte farcit d’activitat, iniciat amb mitja jornada laboral enmig d’un pont on quasi la totalitat del país i malgrat la crisi va abaixar la persiana. Bé tothom no, ja que la Imma i en Miquel van organitzar un arròs negre per llepar-se els dits, arran d’un celebrat i “polèmic comentari” a las amples cases joseluislanescas, seguit d’una llarga (que se’ns va fer curta) i entretinguda sobretaula que ens havia de portar fins al Liceu per assistir a l’estrena a Espanya de l’òpera d’Agustí Charles, Lord Byron, un estiu sense estiu, amb llibret de Marc Rosich.
Sento amb l’ànima, dir que em va semblar una cosa absolutament insuportable i que vaig desistir de veure el segon acte, després de comprovar i patir quin era el nivell de la representació i veure que la deserció, fins i tot abans d’acabar els primers 65 minuts, era notòria.
No tinc cap obligació de quedar-me fins al final d’una representació. Jo ni sóc crític de cap mitjà, ni tinc l’obligació contractual de fer les cròniques liceistes, ho faig perquè m’agrada, però enlloc està escrit que els espectacles, si resulten tan insuportables com aquest, s’hagin d’aguantar fins al final i ara que ja comencem a tenir unes edats, ja podem permetre’ns fer-ho sense cap mena de remordiment. Sóc massa fidel a la casa, com per què algú m’ho pugui recriminar i al cap i a la fi, havent pagat una entrada de la meva butxaca em vaig quedar amb unes ganes boges, quasi irrefrenables de fer un sonor BUUUUUUU al finalitzar el primer acte, però vaig pensar que això seria un privilegi i un premi per aquells que amb molta més paciència que jo, aguantessin fins al final. Si s’han protestat coses com el Parsifal de Guth, no se’m pot passar pel cap, que aquest Lord Byron sortís indemne de les ires del respectable.
No va ser la música d’Agustí Charles el que més em va desagradar de l’espectacle, tot i que al cap de 15 minuts me’n vaig adonar que tota l’estona seria tan poc atractiva com aquell garbuix de brillants i inquietants sonoritats, sense cap lògica i lligam amb el text pretensiós i absent del mínim interès dramàtic i teatral, de Marc Rosich.
Difícilment l’òpera contemporània tindrà continuïtat i una certa acceptació per part del públic, si malgrat aquest posar-hi tot el interès, és sistemàticament castigat amb un llibret impossible (primer i gravíssim error de la majoria de les estrenes operístiques) i si la música continua sent un obstacle a salvar.
El problema del cant, al menys en aquesta estrena, representa un afegitó prou important per acabar desistint del intent d’aguantar fins al final, quelcom que hauria de ser sagrat, però que la mediocritat del cast fa totalment inviable.
Anem a veure senyors responsables del Liceu. És tracta d’una òpera en català. Ens omplim la boca dient de la importància que té que el text arribi perfectament al públic, no és així?. Tan difícil era contractar un cast autòcton mínimament capacitat per fer entendre quelcom a un públic que coneix perfectament l’idioma del llibret?. Havíem de seguir el sobretitulat, per intentar entendre alguna cosa de l’altisonant i pedant llibret, però és clar, perdent el que succeïa en escena, que no és que fos gaire important i de gran interès dramàtic, però al menys em mantenia mínimament interessat en la representació.
A Alemanya potser que el públic no entengués ni un esborrall del que es digués, no hagués tingut gaire importància si els cantants haguessin sigut magnífics, però és que aquí, a part del baixíssim nivell de la companyia de cant, semblava que cantessin en qualsevol idioma menys el català. Vergonyós sent el Liceu un dels teatres participants en el projecte.
No entenent res del que cantaven, la majoria de les veus no eren dignes d’actuar al Liceu. Començant pel contratenor que interpretava el rol de Lord Byron (Gerson Sales), amb gravíssims problemes d’emissió i una tècnica més que discutible, que semblava confondre un contratenor amb una veu aflautada i cridanera, i acabant per la infantiloide veu de Margaret Rose Koenn, de insofribles fixacions.
La majoria dels cantants posseïen un volum d’emissió vocal molt escàs, de tal manera que l’orquestra BCN216, que sonava prou bé, els tapava, i ens feien veritablement un favor ja que dels sis personatges que integren la companyia vocal, no en salvo ni tan sols un.
El cor amb difícils, llargues i complicades intervencions se’n ha sortit prou bé.
La direcció del projecte conjunt entre el teatre de Darmstadt i els Teatros del canal de Madrid, haurien de saber que les dimensions de les sales deuen ser ben diferents i si a l’estrena alemanya la crítica de El País ja deia que no se’ls escoltava prou, a la sala del Liceu, de dimensions considerables, les veuetes s’estavellaven cada dos per tres o bé amb la muralla sonora de l’orquestra o amb l’inclement (o això semblava) partitura.
Parlar d’un nyap de interpretació em semblaria poc ajustat, car la sensació de part del públic a l’entreacte era de fugida massiva i una certa incredulitat. Com era possible aquell nivell de cantants?
Pel que fa a l’espectacle escènic, de un cert atractiu visual, amb el cor assegut al darrera de l’escena, però visible al públic, amb faristols i la corresponent partitura, i un plafons mòbils que pujaven i baixaven, sense motiu aparent, i un espai central ocupat per quelcom similar a uns illots per on deambulaven o es lubricaven (próleg) els personatges aparentment nus, integrats per Lord Byron, John William Polidori, Percy B. Shelley, mary Wollstonecraft, Claire Clairmont i William Fletcher.
Disseny de llums, fosc i tenebrós, adient al misteriós entorn del relat i les vivències dels personatges, que deixaven entreveure també a un grup de percussionistes barrejats amb l’atrezzo.
La llàstima és que en escena no passa realment res que interessi i si la música no t’acaba atrapant i les veus són de pissarrí, ens queda altre cosa que fugir cames ajudeu-me?.
Si algú dels visitadors és capaç de fer la crònica de la segona part i corregir el que he deixat escrit de la primera, li agrairia moltíssim.
Sort que bé està el que bé acaba i encara hem tornat a casa d’en Miquel i l’Imma, que tampoc han aguantat, per fer un sopar estiuenc i improvisat, en el privilegiat balcó de vistes espectaculars i així rematar la tertúlia interrompuda per anar a veure aquesta totxana. Una tertúlia que podria ser infinita, amb una companyia tan acollidora, interessant i agradable a les antípodes del que ens oferia el Liceu, en un dels pitjors espectacles que recordo haver vist mai en aquest teatre.
IN FERNEM LAND 
El final explica les veritables raons de la deserció. 🙂
M'agradaM'agrada
Sí; vaig cometre l’error de quedar-me a la segona part per consideració al meu acompanyant, encara que hagués agraït perdre la consciència des del primer minut. Va ser realment insuportable. El contratenor es va mantenir en la infame actuació fins a baixar el teló, moment que esperava per veure el públic del Liceu expressant el seu sonor refús: crec, però, que l’astorament general davant l’ínfima qualitat va fer que el públic, per inèrcia, aplaudís tímidament i no hi hagués cap mostra de desaprovació, llevat d’un nivell baixíssim d’aplaudiments, sense cap entusiasme, com no se sentia des de feia molt. De pura cortesia, i ni això.
M'agradaM'agrada
La veritat? Em va decebre. Hi vaig trobar alguna cosa en la música que sí, que podia funcionar, però acabava resultant monòtona, amb poca variació i la majoria del temps situada en una tesitura, com les veus, excessivament alta i crispada, la qual cosa acabava essent enutjosa. Amb poques expectatives, esperava que al segon acte hi hagués algun canvi que fes el “clic” necessari. De fet, al segon acte va haver-hi una escena (quan Byron reconeix la filla i disposa el seu futur, li dóna el cognom i tot allò) on l’orquestra va baixar el volum, i les veus van tenir un acompanyament més “cambrístic” que, per un breu temps, va donar una certa varietat a la partitura. Va coincidir amb un mínim “diàleg” entre dos personatges: i és que potser el cant abusa dels “concertants”, ja que la majoria del temps, canten dues, tres o quatre veus alhora, sempre en el límit de la tesitura, i acaba cansant, pel poc contrast que dóna. El pitjor, en aquest cas, la veu de Byron, que ja de natural deu ser cridanera, però que portada a cantar sempre cap amunt, es fa insofrible: no crec que la intenció de l’autor sigui fer odiós el personatge, però la seva veu i el seu cant ho aconsegueixen de sobres. I la majoria de l’estona, les altres veus intenten fer el mateix, cantant sempre en un registre agut que cansa moltíssim. Les veus més greus (Polidori i Shelley) són les millors. Val a dir que alguns pronuncien amb bastant correcció i no deixa de ser meritoria; que això no és prou, és clar, i que el repartiment, com a mínim, hauria d’haver combinat alemanys i catalans.
No crec que sigui tant el llibret, potser mediocre, però que té prou diàleg per donar una mica de joc dramàtic, o la interpretació, ja que altres cantants millors potser crispessin menys però si fa no fa haguessin fet el mateix. Jo crec que el problema aquí és el poc equilibri de la “matèria musical”, que acaba esdevenint un continu d’una excessiva monotonia, per molt que tingui moments d’orquestració brillant, i on les intervencions del cor puguin ésser encertades. Un cop sentits els deu primers minuts, no hi ha res de diferent en la resta, llevat potser d’aquella breu escena o de part del final. Les tesitures de les veus són massa altes i reiteratives, i no hi ha contrastos en el cant, ni s’aprofita una possible interacció en els personatges que podrian donar vida a la partitura i dramatisme el llibret, que té més potencial del que resulta al final. Charles ha fet més una mena de “cantata” o oratori renunciant al dramatisme o al teatre. I això, combinat amb una música poc variada, un cant contínuament crispador i igual, avorreix.
Al final, entre la poca gent que quedava (val a dir que, d’entrada, no hi havia ni mitja entrada) i el poc entusiasme, els aplaudiments van ser poquíssims. Els autors haurien d’estar enfonsats, perquè, la veritat, sentir uns aplaudiments com aquells deu ser la major manifestació de fracàs que puguis tenir. Molt més que una esbroncada.
Llàstima d’oportunitat perduda. De moment, la millor estrena d’una òpera nova al Liceu continua essent La cabeza del Bautista. A veure el Yo, Dalí de la temporada vinent: ho té fàcil per millorar el resultat d’ahir.
M'agradaM'agrada
Joaquim, celebro que el “fiasco” operístic no fos més que un “entreacte” de la magnífica trobada amb l’Imma i el Miquel. Això compensa amb escreix els moments insuportables.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Cómo es posible reunir cantantes tan malos en una ópera? Ni buscándolos con lupa se encuentran peores. Increíble la extraordinaria mala calidad del contratenor pero es que el tenor o lo que sea que interpreta a Shelley no acertó ni una nota y las sopranos disponían de unas voces tan chillonas y fijadas que era una tortura escucharlas. Y que encima no se haya dado oportunidad a cantantes de aquí…Aunque pensándolo bien mejor sea así, pues no tienen que añadir este título a su “curriculum”.
Ciertamente la música es lo “mejor” del espectáculo, pero no consigue interesar a partir de los10 primeros minutos, por reiterativa. La escena es “aceptable”, pero el “movimiento” escénico es un auténtico aburrimiento. Y el texto no hay por donde cogerlo, carece del mínimo interés.
Vale la pena emplear dinero, meses de composición, ensayos y todo lo demás para estrenar bodrio semejante? No sería mucho mejor estrenar un título inédito en el Liceu de los grandes compositores?
Por qué se nos obliga en un abono a ver tan tremendo rollo? Si la empresa se ve obligada por la “cuota” catalana a solicitar un estreno, no sería aconsejable que se pidiera que la composición fuera para el público y no contra el público?
Un fallo más en esta temporada. De seguir así los abonos bajarán en picado. Espero el estreno de “Jo, Dalí” en Madrid, para saber si debo ir o mejor quedarme en casa, para no tener que decir, una vez mas, “jo” qué rollo!
Tanto la comida como la cena en casa de Imma y Miquel una auténtica delicia, donde pudimos degustar estupenda cocina y distendida y amenísima charla, de no ser así hubiera sido un sábado de pesadilla. Afortunadamente su gratísima compañía (y la de José Luis), convrtieron lo que hubiera sido un rotundo fracaso de sábado en un éxito amistoso.
M'agradaM'agrada
No puc opinar perque no hi vaig anar, però tot apunta a que em vaig estalviar diners i un bon disgust. Disgust perque sempre hi vaig amb ganes a les estrenes d’obres noves, amb ganes si, però tambè amb por, amb por de que fatidicament, un cop més, es compleixi una llei ja irrefutable: el tractament del cant i les veus es sencillament insuportable. Un recitatiu declamat de principi a fi, esperpèntic i sense cap interés musical. I ja són masses les ensopegades que porto.
Tot un Liceu, capaç d’oferir retallat un “Faust”, si, retallat (vergonya!!!), com si fos un putpurri d’àries i cors, no és capaç de aplicar un minim control de qualitat a les estrenes que ofereix. Possats a aplicar retallades, per què no començar per les produccions que no tenen un minim nivell i que dificilment tindrán un retorn del capital invertit? Ben segur que hi ha gent que sap perfectament què hi ha al darrera de projectes nascuts i pensats per a ser representats una sola vegada. O és que algú, amb una mica de gust musical, pensa que hi hauran bofetades per a representar l’obra d’ahir, o “La página en Blanco”, o “El viaje a Simorg”, o “Don Quixot”, o el meravellòs (?) “Gaudi” del super-respectadissim Ginjoan?
M'agradaM'agrada
La meva filla em va convidar, li havien regalat quatre entrades i tan sols jo vaig decidir acompanyar-la.
Quan la música em deixava, vaig fer unes dormides d’aquelles tan molestes, passant figues tota l’estona, amb el corresponen càstig de les cervicals.
Just abaixar-se el teló del primer acte, ens vam mirar i sense dir-nos gairabé res enfilàrem Rambles amunt per anar a buscar els ferrocates.
Un espant.
S’han lluit tots plegats amb aquest bunyol.
Malaguanyats esforços i diners públics llençats un cop més sense el més mínim pudor. Si les estrenes haguessin de pagar-se amb inversió privada, el nivell seria més alt i els resultats més satisfactoris
M'agradaM'agrada
En moments de crisi i amb les retallades……no es pot deixar una sobretaula “retallada” després un arròs negre que m´ha fet entrar gana en llegir la crónica.
M'agradaM'agrada
Home, tampoc es tracta de no fer cap estrana donant per suposat que serà un fiasco. Que n’hi ha d’haver? Sí, és clar. Que l’empresa no pot saber com sortirà, també: encara no fa un mes que es va fer a Darmstadt, o sigui que, per molt que veiessin que no era el que s’esperava, ja no hi ha temps de cancel·lar-ho. Una altra cosa és que no s’hagi programat bé, amb uns cantants una mica decents. Però entrar ara en “no programem estrenes i anem al que és segur”, tampoc. Cal això i TAMBÉ donar aquestes obres perdudes o no del patrimoni, des de Terradelles a Pahissa o Gerhard, i les estrenes que calgui. Charles té obra simfònica que funciona, i suposo que d’aquí vé l’encàrrec. També és veritat que es podia intuir que no seria “melòdic”. Sí que, ja posats, els encàrrecs s’haurien de fer a músics que poden donar una obra més adequada a les veus: un Brotons funcionaria molt millor (encara que fos només estrenar aquí alguna de les que ja ha fet fora). O condicionar les condicions a la resposta del públic o la crítica, la qual cosa no deixaria de ser perillosa.
M'agradaM'agrada
Nomes puc confirmar que abans de la mitja part els esforços per no dormir eren sobrenaturals i que no va caldre insistir molt per tornar cap a casa. Mai, crec que mai, havia sentit unes veus tan horribles i una composició tan mancada de contingut i tan estàtica. De la resta del dia només agrair la companyia i el dissabte tan magnific del que vam gaudir.
M'agradaM'agrada
Va estar un dia magnific per nosaltres (excepte l’Opera); el poder rebre a casa nostre al amics Jose Luis, Fede i Joaquim i endrapar entre els 5, l’arros negre que va cuinar l’Imma va estar mmmmm…..(….pobre !!!!…. la nostre gossa Neu…. que es mirava la paella amb cara de tristor al comprovar que quedava ben poc per acabar d’escurar-la !!!). La sobretaula magnifica…..el pastis de xocolata d’en Jose Luis espero que algun dia ens assabentem on el va comprar …. Deu meu quin xocolata !!!
L’Opera per oblidar…. a mi em queia el cap a la mig hora de començar i tenia que fer esforços titànics per no adormir-me. Mai he vist un bunyol tan gran !!!
Una llastima, perquè em feia il.lusió veure al Liceu un opera cantada en la seva integritat en Català….un altre oportunitat perduda per poder gaudir d’Òperes contemporànies.
Però tot no va ser dolent….gracies a que varem fugir al carrer a la mitja part varem poder conèixer i petonejar personalment a la Teresa (Blog Villazonista).
M'agradaM'agrada
Tot en català? Doncs, no. Hi ha molta cosa, molta, en anglès. O és que no es notava? Hi ha frases en francès i el Lord Byron comença cantant en albanès i després passa al turc. Es nota?
Atentament
Jaume T.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Jaume, es notava que no s’entenia res i a vegades intuïes una paraula (ajudat pel sobretitulat) en quelcom similar al català i d’altres que pensaves que era anglès i òbviament les dites en turc, podien ser ben bé en arameu.
cap possibilitat d’entendre res a unes veus en prou feines audibles i amb la qualitat necessària per actuar al Liceu a l’estrena d’una òpera que haurà tingut el gran privilegi de fer-se en tres teatres diferents i patida per públics ben diversos que de ben segur esperàvem bastant més d’una estrena.
he perdut el control de les estrenes que he vist i que no m’han deixat, tret de l’avorriment més absolut, cap altre record. QUÈ TRIST
L’idioma, ben mirat, és el de menys, malgrat que a l’hora de programar-la, sembla que això i el lloc de naixença del compositor, hagi primat per sobre de les qualitats de la partitura, el llibret i el muntatge. Això mateix signat per un compositor de la meseta i en l’idioma d’en Cervantes no hagués passat la prova del cotó o no hagués atret l’atenció de la direcció artística del teatre que de ben segur amb aquest rave ha programat la quota catalana de la temporada.
Ens hi juguem alguna cosa?
M'agradaM'agrada
Bueno, soc Anglesa y no entenc ni una paraula, y una companyera Albanesa tampoc reconoce el Albanes………..
M'agradaM'agrada
Hola cavall de quer, benvinguda al blog, al menys al teu primer comentari. Gràcies per fer-ho.
Ahir vaig tenir el valor d’escoltar l’acte que no vaig veure al teatre. Un espant, i tampoc vaig entendre quasi res
La música té a moments interès, però Charles, com la majoria de compositors contemporanis, maltracta les veus.
Una més i un altre oportunitat perduda.
M'agradaM'agrada
No sabeu com celebro que passessiu una bona jornada. Una llàstima el fracàs musical que el Liceu us va proposar però, pel que veig, un èxit la trobada.
Una abraçada Joaquim i Colbran!
M'agradaM'agrada
Lo siento y de verdad.Os planteo una pregunta,porque no lo sé. La ópera en español no gusta desde sus inicios en el s.XVII,se prefiere o zarzuela u ópera en otro idioma ¿Cuál es el caso de la ópera catalana?Sé que hay algunas zarzuelas en catalán de bellísima línea musical(“Cançó d’amor…”)¿Ocurre algo similar? Por el “LB”,descargué el libreto y me dio mala espina al igual que la elección vocal de cada personaje…Ojalá sirva de señal para mejorar en el futuro(intento ser positiva).¡Saludos,”infernems”!
M'agradaM'agrada
Si, com molt bé diu el Miquel, el sortit corrents a l’entreacte en va donar la oportunitat de coneixer-nos personalment. (com es deu dir “no hay mal que por bien no venga” en català?).
Em sembla saníssim sortir-se’n quan es té ocasió, si el que estas veient és insuportable. Totalment d’acord amb l’anàlisi del Joaquim. Música gens interesant, mal cantat (horriblement cantat en algun cas), poc interés escenogràfic i…fil argumental de nul interés. De veritat…calen més històries a l’entorn de Lord Byron i el seu grupet?
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Òpera – LORD BYRON, un estiu sense estiu (*) | Voltar i Voltar
He arribat fa una estona de veure-la. Potser estava espantat per vosaltres, però no m´ha semblat tan terrible (definitivament, no tinc oïda). Només cap al final el meu cap ha semblat voler començar a agafar vida pròpia amb unes sospitoses bandades a dreta i esquerra. Però musicalment la he trobat interesant més enllà dels deu minuts que comentàveu. I visualment fins i tot m´ha agradat. Això sí: la resta… Lo del libretto un veritable drama: efectivament no hi ha per on agafar-lo. I el repartiment… cóm serà la cosa que el Shelley “titular” ha estat baixa per malaltia i amb el suplent que han trobat a corre-cuita no s´hi nota diferències i està al mateix nivell que els altres… Del contratenor (?) ni parlar-ne: de jutjat de guàrdia. Deixo de banda que també he tingut la sensació que les intervencions dels coros estaven enregistrades o amplificades (jo les sentia just darrera meu). Prefereixo passar directament a lo següent (i agafeu-vos fort, que venen curves): aplaudiments unànims. Ni la més mínima mostra de desaprovació (per part meva, ni m´agrada ni he tingut esma: havent aguantat fins a final, he preferit escapar-me cames ajudeu-me i mirar d´aprofitar per agafar el metro); i des de les escales de baixada fins i tot m´ha semblat escoltar el que no puc calificar més que com ovacions tancades. Ens hem vegut tots l´enteniment? Per part meva, confirmat avui el que em vaig començar a tèmer abans d´ahir en llegir-vos: he tirat vint-i-un euros.
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb en Xavier; jo també hi vaig ser ahir i la resposta del públic va ser bona; fins i tot els cantants, que inicialment van sortir a saludar de forma tímida agafats de les mans per debant del teló baixat, es van sorprendre de la reacció (relativa però notòria) del públic i, a les hores, van respondre amb la cerimònia habitual de personalització un a un dels cantants, cor, ballarins, figurants i director.
Que què en penso?
Doncs… mira, no vull anar de “guais” però… no em va acabar de desagradar.
Subscribeixo en part tot el que vosaltres heu dit, ara això ara allò, però des de la més absoluta modèstia trobo que l’obra tenia un puntet. La deconstrueixo -malament- tal si fos un Derrida de les Rambles:
El pitjor?: La música. Crec que els músics professionals haurien de fer un exàmen de consciència i començar a pensar que la tonalitat és una cosa que no devora els nens petits. La continuitat de sons ahir podria haver estat perfectament una jam sense partitura, talment com fan els interprets de jazz, i no s’hagués notat gens.
El prota: partint de la base (personal) que no soporto els contratenors, castrati i Demis Roussos similars, ahir si tancaves els ulls em semblava estar escoltant a en Prince. Per cert, tenia gràcia que un machoalfa com el senyor Byron tingués un aspecte tant bisexual, aspecte aquest que, com tots sabiem des de el principi, no va a tardar a apereixer explícitament.
Les noies: com vaig tenir la sensació des de el principi que no estava en una òpera i sí al off-Broadway, cal a dir que les dues dones, de lluny, em van semblar guapasses i tant em feia si cantaven bé o malament, doncs la mitja neurona que encara em queda estava permanentment pendenta de l’argument (?).
Shelley: tal com diu el veí de dalt, a sobre no hi era el tal Wagner: doncs encara millor, ja que tenia un punt esotèric el paper recitat des de la llotja i mudament actuat al prosceni.
Fletcher i el metge: el cert és que tot era tant naïf que els vaig anar confonent tota l’estona.
El cor: ho vaig trobar preciós, la veritat, i em motivava com si un metrònom es tractés l’anar veient cada tant de temps als cantors passar de pàgina tots a l’hora. Molt sugerent.
Els percussionistes: feien nosa allà al mig.
La mise en scene: mmm… no estava malament; tenia un punt cubista el llit a sobre de la teulada per “jugar” amb l’espai dins-fora, el finestral penjat, la llar de foc… no guanyarà cap premi FAD però no ofenia.
El moviment actoral: d’acord completament amb la música, una llauna.
L’orquestra i direcció: en vaig fixar en un detall: tots els professors van aplaudir molt al final, amb la qual cosa vaig deduir que s’ho van passar professionalment força bé. Tota la vida armonitzant escales de Puccini amb l’arquet… ahir s’ho van passar d’allò més bé. Del director no en puc parlar doncs no en tinc prou coneixements.
El públic: bé, ahir erem la meitat de la meitat de la meitat, però al bareto del quart pis es va tenir que fer la cua de rigor doncs… hi havia una sola persona despatxant. Per cert, ja sé que s’ha parlat abastament i som tots conscients que ja no cal anar guarnit amb l’esmòquing, d’acord, però ahir havia un senyor amb semarreta (suada, feia pudor) shorts i de calçat unes Crocks; penso que el “perroflautisme” no cal que entri a certs llocs i no admeto fatxa com animal de companyia.
En fi, repetint l’inici d’aquest rollo, sense voler anar de llest crec que va ser una experiència. Li possaré un 4,95 i no el 5 doncs m’imagino exactament l’espectacle d’ahir amb una música més paible (Casas, Amargós, Guinovart) i tindria l’aprovat.
M'agradaM'agrada
Després de llegir els comentaris al voltàn d’aquest Lord Byron que s’ha estat representant al Liceu no puc afegir rés més que per primer cop des que tinc els abonaments (el T i el PA )per cert amb gran sacrifici economic ) he marchat a la mitja part d’una representació, molt trist, tant trist com l’aspecte que oferia el teatre amb una manca força important de públic, aquí es on jo vull anar ha parar, no n’hi ha dret que un titol així l’inclogin en un abonament , encara que aquest abonament sigui popular, d’aquesta ópera nomès s’he n’han fet tres representacions i totes elles amb aquest tipus d’abono, tenim 4 òperas durant la témporada i sí d’aquestes cuatre ens colen un gol com aquest la veritat es que no m’extranya gens les baixes d’abonats que poguin haber . No aném bé no aném gens bé , espero i desitjo que els srs. responsables del Liceu facin un petit exercici de reflexió .
M'agradaM'agrada
Ahir també vaig patir el Lord Byron i a més vaig ser dels que van aguantar fins al final, més que res ver veure si d’una vegada el públic del Liceu també feia com els indignats i donava un cop de puny en forma de sonors “Buus”, xiulets, crits o el que fes falta. Només es van sertir un o dos tímits “buuus” lo demés aplaudiments, tímits també, aixó si. Es clar que amb el públic que es va quedar al Liceu molt soroll tampoc es podia fer, ni en un sentit ni el l’altra.
Però, no hi ha crisi? Perqué no s’ha retallat aquest títol? i s’haguesin estalviat uns bons calaronets, ja que la producció barata no deu ser. I l’any que ve, tornem-hi. Ja tenim l’amenaça de “Dalí”.
En fi, aquest “espectacle” (no m’atreveixo a anomenar-lo òpera), ocuparà el primer lloc dins dels pitjors esdevenimets del Liceu i a molta distància del segon clasificat.
I ja n’hi ha prou. No cal perdre més temps parlant d’aquest tema. No s’ho mereixen.
M'agradaM'agrada
Benvingut Josep M i perdona el retard en la resposta, però vaig una mica de bòlid.
Mentre veia la primera part vaig pensar el mateix, en temps de crisi profunda aquesta estrena a part de discutible artísticament, és un malbaratament que han d’assumir els abonats dels “torns populars”, quare òperes per temporada i una, un experiment i l’any vinent, tornem-hi. Potser creuen que el públic dels torns populars no és tan conflictiu i és clar, fer aquestes tres funcions fora d’abonament, hagués estat un veritable suïcidi, solució? les estrenes als populars i anar fent.
Un motiu més per indignar-se.
Espero tornar a llegir comentaris teus ben aviat.
M'agradaM'agrada