IN FERNEM LAND

UN DESCOBRIMENT: ELS TRIOS PER A PIANO DE JOAQUIN TURINA


Aquest passat mes d’agost he aprofitat per posar-me al dia d’alguns discs que tenia pendents d’escoltar.

Amb una certa desídia i l’habitual dificultat per obrir un cd nou de trinca, vaig començar a escoltar un disc editat per Columna Música l’any passat i gravat a l’Auditori del Conservatori de Getafe els dies 6 i 7 d’octubre de l’any 2009, dedicat als trios per a piano del compositor Joaquin Turina, interpretats pel Trio Arriaga, és a dir, Daniel Ligorio al piano, Felipe Rodríguez al violí i David Apellániz al violoncel.

La sorpresa amics va ser gran i immediata, tant que vaig escoltar-lo tres vegades seguides, si bé és veritat que la tercera vegada mentre feia altres coses. Després l’he portat al cotxe i m’ha acompanyat uns quants viatges de retorn cap a Barcelona, per desintoxicar-me de la precarietat que m’envolta.

Caram, quin impacte!. En primer lloc perquè esperava trobar el que no he trobat, és a dir música preeminentment d’arrels folklòriques i en segon lloc perquè m’ha agradat moltíssim l’exultant interpretació, vehement, romàntica i exquisidament refinada, sense renuncia al so passional d’una interpretació que m’ha provocat l’addicció auditiva.

Al costat dels dos trios oficials, podem escoltar el juvenil, preciós i magnètic trio en Fa, una obra estrenada al 1904 i recuperada l’any 1999, després de que Turina renegués d’ella i es quedés sense número de catàleg. A mi m’ha semblat decididament fascinant. D’acord és una obra de joventut i deu tenir moltes mancances tècniques, però atrapa des de el primer acord, fins l’apoteòsic i grandiloqüent final (Andante grandioso). L’Albert Ferrer, que escriu amb erudició les notes del disc, diu que aquest jove Turina s’apropa al imaginari de Johannes Brahms i ves per on, jo amb l’inspirat i arrauxat tractament de la melodia, l’hagués associat més a un Rakhmàninov

Després d’aquesta explosió inicial, el Trio Arriaga ens proposa Círculo, l’opus 91 del compositor sevillà, és a dir una obra de maduresa, de contrastades diferències formals i estètiques amb el Trio anterior. Amanecer, Mediodía i Crepúsculo els tres moviments que formen aquest trio estan carregats de suggeridores atmosferes sonores, totes elles refinades i magníficament interpretades per aquesta formació cambrística que malgrat la joventut dels seus components i de la mateixa formació, porten un currículum d’actuacions, gravacions i activitats, molt rellevant.

Pel que fa al Trio núm 1 en Re major op 35, és el més “folklòric” dels quatre, ja que podrem identificar en el segon moviment (tema con variaciones), fins a cinc danses espanyoles, muñeira, chotis, zorzico, jota i soleà.

En canvi el Trio núm 2 en si menor, Op 76 escrit al 1933 i dedicat a Jacques Lerolle ens presenta una arquitectura més afrancesada, amb un primer moviment d’indubtable atractiu melòdic i contrast rítmic, un segon curt i abduït per l’encant nocturn meridional i un tercer amb efectius i sorprenents canvis de ritme i forma.

El conjunt us asseguro que és magnífic i m’ha produït aquella rara sensació d’escoltar un disc preciós i singular, quelcom bastant rar a aquestes alçades d’audicions.

Jo us deixaré escoltar l’Andante grandioso del Trio en Fa, que em va atrapar des de el primer moment i em volta i em volta, absolutament encisat per una d’aquelles atraccions tan inexplicables, com gratificants.

Us deixo una bona recomanació, no en tingueu cap dubte, tot desitjant-vos un bon dissabte.

5 comments

  1. Josep Olivé

    Riure m’ha fet el constatar que tenim la mateixa dificultat a l’hora “gestionar” (perque no es pot dir d’altre manera) l’estrena d’un CD/DVD. Ha anat d’un tris que enlloc d’anar on havia d’anar no l’estampés contra la pared!

    Comparteixo tambè el fet d’associar el cognom de Turina a arrels i estils folclòrics espanyols, i certament no és aixi, i aixi ho he constatat quan la seva música la he anat picant d’aqui i d’allà en audicions de Catalunya Música o de Ràdio 2 Clásica. I aquest post m’ho confirma plenament. Gran música, de gran qualitat, creada per un músic magnífic. CD que caurà. Segur. Costarà d’obrir, però caurà.

    Més coses: és curiós com grans compositors desprecien o no valoren prou composicions propies que quan les escolto les considero una digna “marca de la casa”. Em venen a la memòria ara els casos de Beethoven (que renegava, entre d’altres obres, dels seus dos primers concerts per a piano!!!???), Bruckner (lo mateix amb les simfonies “nulle”), i fins i tot el mateix Wagner (deixant constància de que un “holandès” no era digna de Bayreuth). Ben segur que n’hi han més, com ho corrobora el post amb el trio en Fa.

    M'agrada

  2. tristany

    He de reconèixer que sovint jo també he anat amb prejudicis a l’hora d’escoltar segons quins autors, i després m’he endut una gratíssima sorpresa. Em va passar en un concert amb un d’aquests trios i m’ha passat també amb la música de Granados, posem per cas. El tenia tan associat a majas i tonadillas que quan vaig sentir els seus trio i quintet amb piano em vaig quedar de una peça. Recentment el quartet Casals i l’Alba Ventura en van fer (del quintet) una magnífica interpretació en una petita gira. I que consti que no estic escombrant cap a casa, eh!

    M'agrada

  3. José Luis, kalamar, Josep i Tristany
    La musica de cambra amics, no té el predicament de la simfònica i de la mateixa manera que el lied no és benvingut en molt aficionats de l’òpera, la música de cambra continua sent de manera inexplicable, poc apreciada per molts dels visitants d’aquest blog.

    Jo us recomano aquest disc que amaga música d’alta qualitat melòdica i de gran interès musical i interpretatiu i estic segur que al menys vosaltres quatre, ho gaudireu.
    Gràcies per ser-hi i participar.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: