Inadmissible que en aquest poster no apereixi el nom de Jessica Chastain
Aquesta inacabable pregaria conté uns moments bellíssims a guardar per sempre més a la memòria de tot cinéfil o de tot amant de la bellesa. El perfeccionament i el preciocisme de les imatges, la fotografia i el muntatge és aclaparador, tant que Terrence Malick perd contínuament el nord i divaga en existencialismes eteris i terrenals, sense el més mínim pudor, intentant fer un dogma i amb la pretensió de fer una obra per a la posteritat.
Jo crec que les obres mestres ho són per què reuneixen el talent, la destresa i l’art per ser-ho, però mai neixen amb la pretensió de ser-ho, quan és així, és impossible que ho acabin assolint i a The tree of life li passa això. Va ser filmada amb la intenció de passar a la història del cinema i malauradament per a mi, no hi passarà.
Impossible passar-hi amb un final estrepitós que es capbussa en el ridícul més inesperat, d’amagar-se sota la cadira, imatge per cert, que ens falta en aquesta genial postal de la infantessa (el millor de la pel·lícula sense cap mena de dubte). Impossible passar-hi malbaratant tantíssimes troballes com té aquesta vida quotidiana de la família O’Brien, amb el bellíssim però carregós documental del National Geografic que farà les delícies de tots aquells que tan sols veuen els documentals de la 2 o el 33, i impossible passar-hi amb el ridícul dubte del pare del per què em fas això Déu meu, justament en a mi que m’he portat tan bé a la vida, talment com ho fa en Mou a les rodes de premsa.
Com és possible que Malick, que ha aconseguit que el cor se m’encongís més d’una i dues vegades amb la sensacional interpretació dels nens, fent-me reviure moments calcats de la meva infantesa, amb una seqüència del fill gran gatejant com ho feia jo escales amunt, davant del repte d’uns esglaons impossibles, m’acabi explicant amb una ostentació visual sense precedents, el mismíssim Genesis? D’acord que els dinosaures són meravellosos, que el volcà en erupció, les imatges marines i les filigranes, per no dir palles mentals, són un una superació del 2001 de Kubrick, però l’encaix amb la quotidianitat de la família , amb el món idíl·lic de la infantesa que es trenca quan topa amb el món real, no necessitava de la transcendència amb que Malick vesteix a la criatura i és per això que la pel·lícula em sembla fins i tot tramposa i d’una espiritualitat d’estar per casa, de petit format, i tan gran com pretén ser!
M’han agradat molt els nens, tots ells meravellosos en la seva expressivitat continguda i sincera, gens artificiosa i gens sobre actuada. També m’ha agradat moltíssim Jessica Chastain i Brad Pitt, i no gaire, per no dir gens, Sean Penn que no és just que vagi el segon en els títols de crèdit i que per altra part sembla que passés per allà i l’arrepleguessin, és clar que a ell li toca el protagonisme final, que és per posar-se a riure directament.
Creure en el més enllà, en la Resurrecció és molt lícit, escenificar-lo amb els tòpics en que ho fa Malick és impropi d’una pel·lícula seriosa, ni tan sols els de la Disney s’atrevirien a fer-ho així.
La banda sonora mereix un apunt a part, però com que l’amic Atticus ja ho ha fet, us deixaré l’enllaç del seu blog. Veritablement la utilització dels diferents fragments musicals són un encert i vesteixen amb la justa magnificència la transcendència visual. Fins i tot utilitza la tercera simfonia de Górecki, que sempre m’ha semblat el paradigma de l’espiritualitat musical al servei de la llista dels super vendes.
Altres visions del mateix fenomen:
IN FERNEM LAND 
Joaquim, el fet que el debat sigui tan viu a la xarxa demostra que la pel·lícula com a mínim té interès. Crec que, en el fons, els espectadors que no ens deixem enlluernar per transcendències impostades, som bastant d’acord en el que ens agrada i el que no. Certament Jessica Chastain se’n surt molt bé en un paper ingrat i simbòlic de Mare Terra. Per sort (per ella) a la recent “The Doubt” demostrava que no era flor d’un dia. I de les músiques, com la Kalamar, em quedo amb Couperin.
M'agradaM'agrada
No ho dubto Allau, el debat és viu i no admet mitges tintes, Malick juga fort i això està bé, però el resultat lluny del magisteri que li donen molts, m’ha decebut enormement.
M'agradaM'agrada
Dubtar és bo i necessari. Una màxima antiga. i així em trobo jo, Joquim, que no sé què fer. La vaig a veure o no?
M'agradaM'agrada
Olympia, si, és clar.
M'agradaM'agrada
La vaig veure ahir i la vaig gaudir. No sabria valorar les intencions de Malick, però les obres que no són rodones creixen amb el temps, emmirallades, potser, en la condició humana. Serà que m’estic tornant menys anàlitic i ja prefereixo sentir a teoritzar. Sempre és més interessant compartir preguntes (eternes, gastades, ingènues…) que tancar-nos en respostes.
M'agradaM'agrada
Si Domènec, les preguntes són imprescindibles, el problema és com les presenta, cal tanta parafernàlia per arribar al cor o a l’interior?, per a mi no.
Jo penso que aquests grans globus, el temps els va desinflant.
No tinc respostes i m’agrada que les preguntes siguin més intel·ligents
M'agradaM'agrada
Sense veure-la, coincideixo tant amb les premises que et porten a rebutjar-la, que ja no ser que fer. Odio visceralment aquests globus i no crec que em compensi el que tots dieu que está bé.
M'agradaM'agrada
Está bien claro que Malik ha pretendido que se hable de él y lo ha conseguido. Su película ni es una obra maestra ni un bodrio, pero su continente supera al contenido, teniendo éste unas pretensiones de trascendencia que en los útimos 20 minutos, absolutamente prescindibles -alguien dirá que no, claro-, bordean el ridículo.
La fotografía es extraordinaria, pero más propia de un documental, y la banda sonora es magnífica, pero para mí eso es lo destacable del film. La historia que se nos narra, a tal lentitud y con tan poco diálogo, puede llegar a ser exasperante para según quién. Bergman hace 60 años ya reinventó los silencios y mucho mejor que Malik.
En cuanto a la interpretación, los niños sobresalen por encima de todo el reparto; son los protagonistas y están magníficos. Yo también rememoré escenas de mi infancia que como ráfagas están plasmadas en el film.
Jessica Chastain cumple con las indicaciones del director pero posee un físico muy poco agraciado y un labio superior con demasiado añadido y si es así de origen es feísimo y debiera corregirlo. Derrocha miradas a diestro y siniestro -que es lo que Malik le pide- pero yo me harté de tantas. Quisiera verla en otra propuesta.
Brad Pitt derrocha sobriedad y está convincente en un rol bastante desagradable y Sean Pen no está…
Es evidente que Malik pretende con su “The tree of life” emular al Kubrick de “2001…”, pero así como este film volvería a verlo ahora mismo -y lo he visto bastantes veces-, la película que nos ocupa ya la tengo archivada.
Los excesivos metrajes (140 minutos en esta ocasión), hinchados con interpolaciones onírico-erudito-trascendentales acaban por aburrir, si la historia que se nos ofrece no da para más y éste es el caso de “The tree of life”. No es suficiente que la fotografía y las creaciones por ordenador estén conseguidas -amén de la música que las acompaña-, también la historia narrada ha de atrapar y para ello con 80/90 minutos esta película tenía más que tiempo suficiente, evitando reiteraciones, pues su meollo argumental con mucho menos ya está explicado, desarrollado y concluído y la película ganaría en ritmo que a menudo pierde, aceptada su morosidad y todo.
No quiero ni imaginarme la reacción del público si esta “genial” idea en lugar de proceder de EEUU procediera de España…
A pesar de todo considero que como tiene defensores y detractores es una película que debe verse, pero a la que hay que ir un poco preparado para digerir lo que se avecina.
M'agradaM'agrada
no us he pogut llegir els comentaris sucosos fins avui, d’acord que aquesta pel.licula és una tabarra i no la veuria sencera per res del món, trossets encara, pero tota i de cop mai més Sr, Terrence… ara bé gens d’acord am el que dius del 2001, si la veus ara és una castanya, avorrida, pesada i anticuada (com quasi tot el cinema de Kubrick, que envelleix molt malament), ni les musiquetes es suportenm, petons
M'agradaM'agrada
Una auténtica enganyifa, una estafa majúscula.
UN PORRO A LAS FINES HERBES
M'agradaM'agrada
La setmana passada va morir Bonatti un referent per als que ens agrada l’alpinisme. Ens va ensenyar que si a l’esforç titànic de la muntanya, si a les llargues nits damunt la neu no hi reconeixes la transcendència, no hi ensumes l’ànima de la terra, no has entès res i ets un vulgar puja pedres. L’essència de l’ésser humà és el sentit de la trascendència i l’art el camí on és vehicula. Malick, com qualsevol creador s’hi posa. I davant d’això jo no soc ningú per despreciar-lo. La meva devoció per Borges i els neoplatònics em fa que em senti com a casa quan compara la mort d’una estrella amb la d’un fill, el naixement d’una galaxia amb una nova vida, l’univers global amb l’univers familiar, quan l’arrepentiment i el perdó van d’un dinosaure a l’ésser humà… Em deixa tanta bellesa que no es pot reduir a genial vs porqueria. Senyors això és art i l’art serveix justament per això.
M'agradaM'agrada
El arte puede interpretarse de modos diversos y nadie está obligado a coincidir con todos ellos. Yo encontré la fotografía bellísima y tanto la partitura original como los clásicos incorporados compuesta y escogidos con muy buen criterio, pero la parte documental es excesiva e innecesaria, en mi opinión, para subrayar lo obvio del relato que da para un telefilm de 50 minutos máximo, extendible a 80/90 minutos para adecuarse a las duraciones “standard” de las salas de cine. La filosofía o el mensaje que nos transmite Malik es demasiado palpable, para refrendarla con tantas citas bíblicas y preguntas al Altísimo que -mira por dónde- me recordaban los monólogos dirigidos a Dios por parte de Tevye en “Fiddler on the roof” y de Dolly en “Hello, Dolly!”, más propios del ideario judío -como en estos musicales citados- que del cristiano que se manifiesta en la película…
Lo que a algunos puede parecer trascendente y profundo, para otros puede ser petulante y banal. Hay que aceptar las opiniones de todos.
M'agradaM'agrada
Avui sí que estic d’acord amb tú.Crec que és una pelicula molt interessant i amb moments fantàstics.Pero despres porta inclosa una divagació molt maca visualment que em va deixar absolutament atònit per la seva durada.En aquest moment dona la sensació que Mallick juga amb el espectador i li perd el respecte per autoproclamar-se geni.Potser una mica d’humilitat hagués estat molt adecuada.Els actors els he trobat tots excel·lents i els nens simplement fabulosos.
M'agradaM'agrada
Benvolgut amic,
Ante todo, gracias por el enlace.
Coincidiendo bastante en lo esencial vamos a discrepar en la conclusión. Empezando por lo peor te diré que el final a mí me defraudó. No me llegó a hacer sonrojar, pero me parece el punto más flaco de esta inmensa construcción cinematográfica, sin que, desde mi punto de vista, llegue a hacer que se derrumbe.
La película es enormemente pretenciosa, en esto estamos de acuerdo, pero discrepo en que una película por el hecho de nacer con vocación de obra maestra esté condenada a no serlo. El ejemplo de “2001”, con la que se está comparando permanentemente a esta película, es evidente. Pestes se echaban entonces en las salas de cine y sigue siendo una obra maestra que nació con vocación de obra maestra. ¿Es la excepción que confirma la regla?, quizás, pero ahí están también “Intolerancia”, “El Séptimo Sello”, “Gone with the wind”.
Más bien una película por el hecho de nacer con vocación de obra maestra a lo que está condenada es a que no la dejemos serlo, porque en cuanto observamos (me incluyo) ciertas pretensiones, sacamos el mazo.
La película es pretenciosa, ambiciosa, pero no fallida. No creo que la pretensión de Malick sea ni emular a Kubrick, ni provocar al espectador, ni hacerse el listo. Simplemente pretende contar SU historia desde su perspectiva y de la forma que siempre lo ha hecho, no hay más que mirar sus anteriores trabajos. Y aquí vuelve a asombrar, al menos a mí, con esa técnica impecable con la que consigue convertir el fotograma en poesía y trasladar al espectador las emociones y sensaciones que pretende, en una narración que posiblemente no siga los cánones al uso, pero con la que acaba construyendo un espectáculo sensorial inolvidable.
¿La historia se puede contar en menos tiempo?. Indudablemente. Pero también al poeta se le podría reprochar que en lugar de decir “mi novia está muy buena”, nos meta una brasa inmisericorde poblada de metáforas, retruécanos e hipérboles. En menos tiempo o con otro ritmo podría haberse transmitido el concepto, pero posiblemente no la intensidad de las sensaciones. No tanto importa el qué como el cómo, sobre todo si al final logra transmitir emoción, cosa que en mi caso consiguió y, aunque en esto me reconozco bicho raro, sin que se me hiciese larga.
Si tú o yo hubiésemos hecho esta película, posiblemente hubiéramos optado por centrarnos en el microcosmos de los O’Brien, sobre todo si hubiésemos sabido hacerlo tan bien como lo hace él, y hubiéramos eludido buscar mayores trascendencias o discursos panteístas. Pero el autor es Malick. Y decide hacer un paralelismo con Dios y la figura del padre, colocando al hijo además el nombre de Jack O’Brien (J.O.B.), y engarzando las dudas sobre el sentido de la muerte y de la vida con el origen de ésta. ¿Pretencioso?, mogollón. Pero coherente con su pensamiento y con lo que quiere contar. Lo que tendremos que analizar es si esa narración constituye una obra cinematográfica relevante, y mi opinión es que sí.
Como decía Allau, el hecho de que en los tiempos que corren en la industria del cine estemos discutiendo apasionadamente sobre una película, coincidiendo todos además en la calidad fílmica del producto (mayor o menor, pero digna de suscitar debate y hacernos perder tiempo), ya dice bastante acerca del valor de esta obra (maestra, genial o imperfecta) de un creador como la copa de un pino como es el señor Malick.
Perdona el rollo. Nada más lejos de mi intención que intentar convencer a nadie, ni crear polémica, simplemente explicar por qué a mí sí me gusto.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
En conjunt, la valoro positivament. Té moments magistrals, altres de màgics i visualment tota ella és impresionant. Però un gran cineasta ha de filar molt prim i el final, tan important en qualsevol obra, ha de ser el gran moment en lloc de l’ensopegada tova i vulgar que ens presenta en Malick. Em molesta molt la murmurant pesadeta veu en off, l’abús del primer pla de la mare, la incomprensible història juràssica i altres pecadets. En canvi són molt atractives les metàfores intercalades a la vida del nen, filmada amb mestria.
M'agradaM'agrada
A vegades hi ha artistes que es volen perfeccionar tant la seva obra mestra que acaben malbaratant l’obra.
És com si un gran xef, buscant aquell punt d’excepcionalitat es passa de rosca amb la quantitat de l’exquisida, exclusiva i caríssima tòfona blanca que posa en el seu plat i ho empudega tot.
Així és com veig jo aquesta pel·lícula i en cap cas una obra mestra. Ho hagués pogut ser?, si, però la desmesura i l’embolcall excessiu, acaba per fer que la pretesa transcendència acabi sent el de menys i enlluerni amb la forma espectacular molt per sobre del fons.
M'agradaM'agrada
Doncs a mi m’ha agradat.
No sé si Terrence Malick anava a la recerca de la perfecció i pretenia que fos una obra mestra. Imagino que com tots els creadors ha fet el que sentia i volia fer. Tothom hagués fet aquesta pel.lícula a la seva manera, però jo em vaig deixar portar per la seva narrativa i les seves imatges i em va seduir. Això és el que li demano a una pel.lícula. Després quan vaig sortir i camí de casa em feia reflexions sobre el que havia vist i el meu pensament.
Una abraçada,
M'agradaM'agrada
Ja fa un temps que seguia aquesta pelicula i avuí, amb una mica de calma entre panyals i panyals, he aconseguit anar a veure-la. Amb tot el percal que tinc per casa,anava pensant si em dormiria a la meitad, ja que habia llegit un fum de critiques i totes diverses. Com a cinèfil, vaig i punto, si m´agrada bé i si no, doncs una més. Reconeg que vaig a veure bodrios de qualsevol índole, superproduccions insuportables i el exasperant, en ocasions, cine d´autor. Avuí he sortit del cinema……sense saber com calificar el que acabava de visionar. He sortit amb mal de cos o …com dir-ho, com quan tothom pensa en que hi haurà després de la mort.
No sé si serà una obra mestra o una obra per a oblidar. Per a mi, és inmensa en poesia i metafores ….tan que, ha acabat per atabalar-me. L´hora i pico central em sembla d´un ritme brutal que m´ha posat els pels de punta, però l´inici i el final…m´han deixat sense entendre molt, sobretot, el final.
Sense dubte és la imatge i la música el cor de tot el metratge, que per si no us sabeu encara és prou més llarg del que ens ha arribat al cinema. Malick va grabar tant de metratge(sobre l´origen de tot) que és farà un documental als cine IMAX. Si no m´equivoque, estic parlant d´uns 50m més. No sé si finalment aribarrà…tela,lorito!!
Com a opinió personal, trobe que és un treball molt personal i que venint de EE.UU….és d´agrair, donat tota la “basurilla” que ens arriba.
Podria estar escrivint molt i molt perquè lo bó del film, agrade o no, es que dona molt de què parlar.
M'agradaM'agrada
Amb tants comentaris diversos no tindré més remei que anar al cinema i veure qué passa.
M'agradaM'agrada
Exacta Kàtia i així et podràs fer la TEVA idea i comentar-la a In Fernem Land.
M'agradaM'agrada
Personalmente la película la he disfrutado mucho, más en su segundo visionado que la primera vez que la vi, cierto. Malick es ambicioso y está en su derecho. ¿Qué se puede decir de alguien que fotografía a Dios en el primer y el último plano de una película? Con un par, si señor. Yo creo que es una película extraordinaria pero muy molesta, porque no es cine convencional (ni narrativamente ni cinematográficamente) y porque muestra sin pudor un esquema moral de base cristiana, cosa que hoy en día la progresía de este país rechaza encarecidamente. Esto último, por lo que he leído de esta película, ofende, y no lo entiendo cuando forma parte de las bases de nuestra cultura y, encima, muchas de las obras maestras y directores del cine occidental comparten estos esquemas.
Creo que no hay que simplificar tanto, estamos ante uno de los retratos más maravillosos y profundos de lo que es la infancia y lo que supone el paso a la vida adulta con una visión trascendente del dolor y de la vida en general, que está, y mucho, presente en el día a día de nuestras vivencias. ¿O es que acaso no nos hacemos estos planteamientos a diario?
El Malick de The Tree of Life ya estaba, un poco más escondido, en The Thin Red Line y más aparente en The New World. Simplemente hay que sentarse delante de la panatalla y dejarse llevar, sentir.
M'agradaM'agrada
Ja hi he anat, Joaquim. Com que tothom deia que era llarga, jo li he trobat una durada normal. M’agradat molt la forma tan poc convencional de filmar la vida dels O’Brien en petites ràfagues que ens deixen veure com els infants creixen i es defineixen. Les imatges d’oceans, muntanyes, horitzons de foc i rius infinits acompanyades de música molt escollida m’han fet pensar en el llenguatge publicitari. D’una part tanta grandesa planetària ens fa sentir com en som de petits però, d’altra banda, sobra tanta fotografia subratllada de peces transcendents. Aquí és, a pare meu, on Malik rellisca evidenciant que vol signar una obra mestra.
Això d’agafar belles imatges i posar-los-hi música meravellosa, avui dia, ja és trampós i fàcil. La prova està en com la publicitat s’ha apoderat d’aquest estil que el bon cinema ja no suporta. La partitura de l’excel·lent Desplat m’ha semblat molt bonica.
Celebro haver-hi anat!
Un petó!
M'agradaM'agrada
Doncs me’n alegro molt.
No t’ha semblat que al final, amb la imatge del pont, era un anunci soterrat de la companyia MAPFRE?
Jo que vols que et digui trobo que per explicar les coses precioses que vol explicar, no fa falta tota aquella grandiloqüència. Sobretot perquè les coses importants de la vida es poden explicar de manera molt més senzilla, sense recórrer a la trampa visual que Malick ens proposa quan li sembla que amb els O’Brien no en té prou.
Decebedor recurs per una presumpta obra mestra.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord. La imatge més bonica és l’ombra invertida dels nens O’Brien sobre l’asfalt.
M'agradaM'agrada
Si Allau, coses així són les que m’agraden de la pel·lícula, però renoi només em faltava el Tiranosaurus Rex per acabar-ho d’adobar.
M'agradaM'agrada