IN FERNEM LAND

THE PHANTOM OF THE OPERA, 25 ANYS


Cameron Mackintosh, el productor teatral més important dels darrers anys, tant a Londres com a Nova York, no para de donar voltes al seu prodigiós talent teatral, però sobretot a l’empresarial, per mirar de rendibilitzar després dels milionaris beneficis obtinguts, els darrers grans musicals que la seva factoria ha produït.

Orfes de grans musicals des de fa molts anys, cal mirar enrere i celebrar les artísticament absurdes però empresarialment rendibles llarguíssimes permanències d’alguns musicals i commemorar els aniversaris de les seves estrenes, per treure nous productes que garanteixin les vendes segures de nous cd’s i dvd’s, alhora que l’habitual merchandasing.

Si l’any passat va ser la commemoració dels 25 anys de l’estrena de Les Miserables, ara també a Barcelona, els dos primers dies d’aquest octubre passat va tornar a organitzar una celebració multitudinària i veritablement luxosa del 25è aniverasri de l’estrena de The Phantom of the Opera, el fantàstic musical de Sir Andrew Lloyd Weber que encara roman a les cartelleres de Londres i Nova York (l’espectacle amb més permanència a cartellera novaiorquesa de tota la seva historia).

Aquests ja vells exponents dels darrers musicals d’èxit, potser són els responsables de la caiguda definitiva del genere, que ara s’ha convertit en un parc temàtic musical, de franquícies exportables i que ha matat tot l’enginy i la creativitat que havia generat tantes obres mestres, beneficiat de tot el talent musical i teatral dels anys gloriosos del millor Broadway i West End.

Avui el genere viu de les reposicions dels clàssics i d’alguna que altre obra que s’estrena en circuits més aviat reduïts i que donen un cert prestigi, tot guanyant algun que altre guardó en les entregues anuals dels premis de rigor, però que passen amb més pena que glòria i que acaben oblidats d’un any per l’altre.

Potser per això i amb la voluntat de seguir alimentant la gallina dels ous d’or, Mackintosh ens sorprèn de nou amb aquesta celebració del 25 è aniversari de l’estrena al Teatre Her Majesty’s de Londres (9 d’octubre de 1986) del musical de Andrew Lloyd Webber i Charles Hart basat en la novel·la per entregues de Gaston Leroux, publicada entre 1909 i 1910 a Le Gaulois.

El marc escollit va ser el Royal Albert Hall, que serveix per tot allò que es proposin, i que amb quatre importants retocs escenogràfics es va convertir en una immensa sala de l’Òpera parisenca i al voltant d’una orquestra simfònica va reunir a més de 200 participants al capdavant dels quals trobem a Ramin Karimloo com a Phantom, la deliciosa Sierra Boggess com a Cristine i Hadley Fraser com a Raoul. la direcció de l’espectacle, que manté el disseny del vestuari original de la desapareguda Maria Björnson, però no i per raons òbvies la seva escenografia, va anar a càrrec de Laurence Connor.

L’espectacle ja està disponible amb DVD i ahir per la tarda el vaig poder gaudir.

He vist dues vegades The Phatom al teatre, a Londres uns mesos després de la seva estrena, sense l’ensucrada Sarah Brightman que va havia deixat la producció, però encara amb Michael Crawford i el malaurat Steve Burton que van estrenar-la. Sis anys més tard a Nova York amb Marcus Lovett de protagonista. La fascinació de l’espectacle dirigit per el gran Harold Prince era absoluta i la música de Lloyd Webber, és de les que arriba directa, tot i que té tants detractors com admiradors incondicionals i s’ha de reconèixer que el compositor anglès acostuma a practicar un espoli descarat de músiques d’altri, que supera en molt el qualificatiu de préstec inspirador.

Sigui com sigui, aquest musical ja forma part de la història del gènere i del teatre en general, i després de més de 10.000 funcions londinenques i quasi 8000 a Nova York, s’haurà d’admetre que és un fenomen sense precedents. Música molt comercial, tremendament melòdica i encomanadissa i dotada d’un altíssim instint teatral, que fa que la suma dels talents reunits, ens expliquen els resultats i qui més, qui menys, conegui i hagi entonat o hagi odiat directament, els temes més populars.

Tot això per dir-vos que malgrat que la visió d’aquesta celebració me la vaig prendre com una “obligació” i em venia una mica costa amunt, tot pensant que després de tants anys tot plegat ho trobaria hores d’ara apocat, he acabat gaudint de l’espectacle i emocionat fins l’humitejament ocular. M’ho havia dit tothom que havia vist aquest DVD abans que jo ho fes, però vaig pensar que no ni haurà per tant i en canvi tenien raó. És clar que no és un DVD recomanable per aquells que tenen al·lèrgia al gènere, o encara pitjor, a aquells que tenen al·lèrgia a Lloyd Webber, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, però l’espectacle és tan majestuós i els cantants ho fan tan bé, que és impossible romandra impasible davant d’aquest producte tan descaradament comercial, però tan ben fet i emocionant. Si, emocionant.

Sarah Brightman, Andrew Lloyd Webber, Michael Crawford, Sierra Boggess i Ramin Karimloo

Al final després de les paraules del sempre antipaticot Lloyd Webber surt la “bleda” de la Brightman, acompanyada de quatre Phantoms històrics (Anthony Warlow, Colm Wilkinson, John Owen-Jones i Peter Joback), Michael Crawford no, ja que tot i estar present en aquest acte homenatge final, tenia prohibit cantar al estar en un teatre londinenc fent un altre musical i els drets ho impedien, per cantar de “Angel of music” . La Brightman ja no està per gaire fantasmades, però tot plegat té l’emoció del retrobament i la veritat és que a partir d’aquí, és impossible no deixar-se endur per l’emoció que produeixen sempre aquestes celebracions, en veure com s’estimen el gènere i com tants i tants professionals han fet possible que durant tantes i tantes nits, els espectadors d’aquest musical s’hagin commogut.

Anthony Warlow , Ramin Karimloo , Michael Crawford , Colm Wilkinson , John Owen-Jones i Peter Jöback

És un DVD molt recomanable, però els al·lèrgics, que segurament ja no hauran ni llegit l’apunt, allunyeu-vos-en tant com podeu, ja que qui sap si us arribaria a agradar i aleshores la feinada que tindria-ho per justificar aquest gran pecat mortal que significa agradar-te de The Phantom of the Opera, seria ingent.

Us deixo uns Youtubes que he trobat de la celebració:

Un fragment del Masquede que inicia el segon acte.

Ramin Karimloo cantant una miqueta de The music of the night

Sierra Borggess cantant Think of Me

En versió totalment pirata, el final de festa que aquí s’inicia amb la intervenció esmentada de Sara Brightman, acompanyada per Anthony Warlow, Colm Wilkinson, John Owen-Jones i Peter Joback i que continua amb The music of the night cantada pels fantasmes.

No cal dir que en l’edició comercial el so és infinitament millor, però en aquesta no hi ha cap trampeta, ni cap arranjament.

Després de la intensitat dels dos darrers apunts que han suposat xifres de visites astronòmiques (l’apunt de Flórez ahir va assolir 582 visites i dissabte el de Jaroussky 402, més 182 ahir diumenge) he cregut convenient dedicar l’apunt d’avui al teatre musical, tan oblidat en els darrers mesos i així parlar-vos d’aquest DVD que ja s’ha comercialitzat.

27 comments

  1. Emilio-Bcn

    Me lo pido para Reyes….. bueno mejor para San Valentín…pues me cuentan que el Blu-ray sale en Febrero…..

    Podré esperar ?………
    Besos a todos/as.

    M'agrada

  2. colbran

    Una aclaración: de momento sólo está disponible -que yo sepa- en el Reino Unido. Su venta en EEUU aún no tiene fecha determinada y en España creo que tampoco. Podéis consultar en Amazon.uk y Amazon.com.

    Hoy estoy muy ocupado, pero en el curso del día comentaré sobre este espectacular y extraordinario evento.

    M'agrada

  3. Roberto

    Ya me extrañaba que se iban pasando los días y no hicieras ningún comentario sobre este Dvd, que ya en un par de semanas de haberlo recibido he visto dos veces. Ha sido, para mí, toda una sorpresa, ya que cuando se anunció la conmemoración del 25 aniversario en el Royal Albert Hall, me esperaba un concierto al estilo de “Los Miserables” y en cambio, creo que Cameron Mackintosh esta vez ha decidido “tirar la casa por la ventana” y ofrecer un par de noches un espectáculo realmente irrepetible. Yo también la he visto un par de veces en Londres con diferentes repartos y la disfruté igualmente las dos veces. No sé porque mencionas un par de veces lo que puedan opinar los alérgicos, pues a veces cuelgas apuntes que no me interesan pero los leo igualmente, ya que todo forma parte de la cultura. Sin lugar a dudas un Dvd imprescindible para todos los amantes de los musicales. Tal como avisa Colbran sólo se consigue en Amazon.uk ya que aunque parezca mentira en USA aún no tiene fecha de lanzamiento y mucho menos en España. Sólo está subtitulado en inglés, y se sigue a la perfección. En el próximo mes de marzo se editará la versión australiana de “Love never die” la “secuela” de este Phantom of the opera, que no ha tenido el éxito que Lloyd Weber se esperaba, pero que parece que esta puesta en escena australiana ha sido mucho mejor que la inglesa, que no he podido ver.

    M'agrada

    • Per diversos motius, benvolgut Roberto, no vaig veure el DVD fins diumenge i això que en Colbran em deia que era boníssim. Jo pensava que era molt exagerat i que amb The Phantom of the opera ja estava tot fet i potser fins i tot se li havia passat l’arròs.
      Un cop vist ja pots comprovar que no va ser així.
      Llàstima que el món del musical no sigui capaç de incentivar la inspiració des musics com Lloyd Webber o Claude-Michel Schönberg, que enlluernats per els guanys astronòmics de les seves obres primerenques, s’han quedat secs de idees.

      M'agrada

  4. SANTI

    Jo amb els musicals tinc l’assignatura pendent i trobo que la música, en general i la de Lloyd Weber en particular, és de molt poca categoria.
    És clar que em diràs que hi ha compositors com Porter, Bernstein o Gerswing, però Lloyd Weber no és el cas, o així ho crec jo.

    M'agrada

    • els 2 mags, l'altre l'han retallat

      T’has portat i prou, sense entrar en detalls, bueeeeeeeeeeeeeno, vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaale, ja hi pots comptar, però posa la closca de cargol al balcó, d’acord?

      M'agrada

  5. Pero ¿com os ho fareu Reis Magics si teniu massa demanda de DVDs?Perqué Amazon té els prestatges bastant buits si teniu sort
    ,jo també m’apunto. os deixaré turrons i cava (es que cada any en
    sobra) Una abraçada Bona nit

    M'agrada

  6. Una música sensacional amb un muntatge fantàstic i espectacular, serà qüestió d’aconseguir-lo tan aviat surti. Ho demanarem a aquests reis que em sembla que son més normalets.

    M'agrada

  7. colbran

    Es cierto que hay gustos para todos los gustos -aquí la redundancia es exprofeso- pero a mí me gusta todo tipo de música y cuando digo todo es lo que quiero decir, sólo no me gustan determinados compositores y determinados intérpretes, pero disfruto con todos los géneros de la música, con absolutamente todos.

    Es cierto que el musical inglés se ha “cargado” el musical genuino que es el norteamericano, pero es que también los propios norteamericanos se lo “cargaron” primero con “Hair” y luego con “A chorus line”. Después de estas magníficas obras ya nada ha sido igual. El entrañable musical de patadita que a mí me chifla se acabó y una vez más diría que el musical tal como yo lo concibo ya tiene el R.I.P. La verdad es que me duele, pero tenía que pasar.

    Aparte de “Les miserables” (musical francés traducido al inglés) y “Miss Saigon” (igualmente de Schönberg pero con texto directamente en inglés), el resto de los musicales operáticos I(es decir con casi todo el desarrollo cantado) que han triunfado se deben a la inspiración del “denostado” Lloyd-Webber: “Jesus Christ Superstar”-“Evita”-“Cats”-“Joseph and the amazing technicolor dreamcoat”-“Starlight Express”-“Sunset Boulevard” (mi preferido)… y por encima de todos “The phantom of the opera” que se ha convertido en el espectáculo más visto de todos los tiempos y el que mas ingresos ha conseguido, a lo largo de sus 25 años pasados desde su estreno. En la cuneta le han quedado a LLoyd-Webber éxitos medianos y fracasos, como es lógico, y parece ser que su inventiva musical está algo estancada, pero de eso a considerarle inepto, vulgar o barato me parece algo exagerado. Comprendo que no guste, pero si sólo con “The phantom” ha conseguido una asistencia teatral de 130 millones de personas en todo el mundo es que algún atractivo y valor debe tener su música. No creo que todos aquellos a los que nos guste su producción musical seamos unos ignorantes.

    Yo he visto este musical en Londres y Nueva York y para mí esta versión está a la altura de aquellas y en algunos aspectos por encima, especialmente por lo que concierne a este increíble descubrimiento que es la soprano Sierra Boggess, una voz preciosa, de tesitura amplia -dentro del registro de lírico-ligera-, expresiva tanto como cantante como actríz, de una belleza y juventud insultantes y en absoluto afectada, entregándose en cuerpo y alma a su personaje. Yo ya he visto este DVD 4 veces y cada vez me gusta más. Está magníficamente acompañada por Ramin Karimloo (auténtico divo en el Reino Unido, aunque para mí inferior al original “fantasma”, el entrañable Michael Crawford) y por Hadley Fraser como su pretendiente. Los roles de la soprano y el tenor de la compañía del teatro “Opera Populaire” (en realidad Opera de París, cambiado por exigencias diplomáticas, supongo) no están a la altura de los originales -uno recuerda con añoranza a Rosemary Ashe y su extraordinaria “Prima Donna”-, pero cumplen con suma corrección, así como todos los secundarios y muy especialmente la inquietante Madame Giry de Liz Robertson. Visualmente es una auténtica gozada y musicalmente también.

    Hace escasas horas que he visto por cuarta vez esta versión y yo se la recomiendo a todos: adeptos y no adeptos a Lloyd-Webber y al musical en general.

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Us passa que no intenteu coneixer un món nou per la por (un tant irracional) de que no us agradarà? Heu sentit troçets d’aqui i d’allà, tots fora de contexte, no els hi heu trobat el què, i enteneu que no us agradrà. Això em va passar amb la sarsuela. Tot va ser descubrir una edició de Auvidis-Valois, curiosament francesa i cooproduida per Fundación Caja de Madrid. Me la vaig polir tota, i la sarsuela va a passar a ser imprescindible i necessaria a la meva discoteca.

    Potser massa llarga introducció per a dir que amb els musicals estic avui com amb les sarsueles abans. Es a dir, que un dia haig de donar el pas, i qui sap si algunes de les coses aqui descrites m’arriben, si més no, de la mateixa manera. Aviam si trobo paper i llapiç i vaig confeccionant la carta als Reis, que ja estic tardant.

    M'agrada

  9. Mai deixaria apart els musicals en els meus grups de músiques predilectes. Com que Les miserables em va al·lucinar i South Pacific em va semblar una magnífica reacreació d’un clàssic, el fntasma… m’anava quedat endarrere. Evita no m’havia semblat malament però, en general, Lloyd Webber no em transmetia la imatge d’un bon músic seriós.
    Vista com us ha agradat a vosaltres, joaquim i Colbran, reservo el meu -generosament regalat per un estimat amic- i espero gaudir-lo durant aquests dies que ens queden de festa.

    M'agrada

  10. nati

    The Phantom of the Opera m’ha agradat sempre . Una meva amiga em va regalar el disc quan aquesta obra es va estrenar a Londres, i és per això que quan torno a escoltar aquesta música en venen bons records .
    Gràcies pel post Joaquim .

    M'agrada

  11. Rosa M. Martín i Ros

    Molts gràcies, Joaquim. El fantasma em va agrdar quan la vaig veure a Londres el 1997 i m’agrada encara ara. No savia que existia aquest DVD. Un regal per Nadal o per Reis.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: