IN FERNEM LAND

LICEU: RECITAL JUAN DIEGO FLÓREZ


El repte era complicat, però sobretot erroni. Tots aquells que havíem assistit al concert de Philippe Jaroussky del dia anterior i que ahir tornàvem al Liceu per assistir al recital del tenor peruà Juan Diego Flórez, podíem caure en la inutil temptació de intentar fer-los competir entre ells per veure qui era capaç d’obtenir més èxit. Absurd, es miri per on es miri.

El Liceu altre cop ple a vessar i tan sols per això ja era noticia, ja que dos dies seguits amb les entrades esgotades, feia molt temps que no succeïa. Ambient aspectant i il·lusionat, ambient de les grans ocasions que es respira en l’aire d’una sala que feia molt goig i que ens predisposava a deixar-nos sotmetre per enèsima vegada al ritual més preuat i el més anhelat. Ahir sense tanta modernitat i amb un públic més habitual, és a dir els de sempre més la legió de “florits” que es desplacen per tot el món per assistir als concerts del seu ídol, va tornar a fer-se possible.

Entrada del tenor i el pianista acompanyant, l’històric i sempre excel·lent Vicenzo Scalera, i rebuda amb una ovació intensa, però sense cap bravo i tan bon punt s’ataquen les primeres notes de “Per la gloria d’adorarvi” de Griselda de Giovanni Battista Bononcini, la primera gran diferència. Ahir ens mancava la luxosa orquestra que acompanyava al contratenor. El piano no omplia prou, sort que el mestre Scalera va signar un acompanyament magnífic i que Juan Diego Flórez va revolucionar tot lo imaginable, però el format recital i en aquest cas encara més, on les diferents peces s’interpretaven individualment sense fer blocs, podia resultar perillosament dispers i letal, després de l’altíssim grau de concentració assolit el divendres.

Finalment no va ser així, ja que com he dit el total domini i control de la situació vocal, però també escènica d’un grandiós Juan Diego Flórez va poder amb tot, fins i tot amb el encara fresc triomf apoteòsic del contratenor.

Si en l’esmentada ària de Bonancini, Flórez va escalfar motors, ja en la segona peça la bellíssima “Tre giorni son che Nina, suposadament de Vincenzo Legrenzio Ciampi, encara que hi ha qui diu que és de Pergolesi o si més no d’un compositor de l’escola napolitana i no de la veneciana a la que pertanyia CiampiFlórez ja es va imposar amb seguretat, desplegant quasi totes les virtuts que el caracteritzen i fascinant per l’habitual elegància del seu fraseig, la musicalitat extrema i la prodigiosa tècnica que sembla fer fàcil allò que tan sols és abastable per els més ben dotats.

Abans de fer front al bloc rossinià, ens va cantar “En butte aux fureurs de l’orage” l’ària de Roland de Niccolò Piccini i ja no va cadar el menor dubte que Juan Diego Flórez, molt lluny  de les prediccions d’aquells que per raons difícilment explicables li neguen el pa i la sal, però no tan sols això, sinó que ja diuen que està acabat, va impressionar amb la seva natural facilitat per fer-ho tot assequible i bonic, delineant amb traç finíssim totes les característiques que el situen a l’altar dels escollits.

Les tres “Péchés de viellesse” que va programar per preparar l’extremadament difícil ària de Rodrigo de l’Otello de Rossini, ja serien per a qualsevol tenor un fi de festa de qualsevol recital, ja que tant La promessa, com Le Sylvain i la Tirana alla Spagnola, estan plegades de dificultats, paranys i exigències molt notables. Juan Diego Flórez quan canta Rossini, i amb aquesta vocalitat de contraltino que el caracteritza, encara no té rival possible. A la calidesa de la veu, li hem de sumar la bellesa del timbre, la dicció claríssima i aquesta proverbial tècnica que desplega i que malgrat els anys que fa que el coneixem, continua sorprenent-nos a cada frase interminable, a cada treset, a cada escala pujada i baixada amb insultant solvència i sense perdre mai l’afinació, ni el control, sense despentinar-se vaja. I tot això, per acabar amb la veu suficientment elàstica i escalfada per cantar aquesta magnífica i exigent ària de Rodrigo, rol que he tingut la immensa sort de veure-li en directa a Pesaro i que recordaré mentre la memòria no m’abandoni.

Flórez ha guanyat amb els anys una mica de pes vocal i el registre greu, almenys amb l’acompanyament del piano, ara és audible. Es nota que ho ha treballat i que encara que la veu continuí sent la d’un contraltino i no pas la d’un baritenore, ha anat agafant més consistència. Això no vol dir que pugui anar evolucionant en el repertori, no, de cap manera, al menys per ara, però si que ha evolucionat. El que pot fer en el futur no ho sé, però avui per avui, fa molt bé en no deixar-se temptar gaire i en tot cas sempre que ho fa, que sigui amb la prudència que el caracteritza, per desesperació d’aquells que incomprensiblement fa anys que el detesten i ja el voldrien veure acabat, com es capfiquen en pronosticar. Res de res. Flórez està com mai. Està immens.

A la segona part i després d’un interval d’entusiasme generalitzat en els passadissos i vestíbuls del teatre. Flórez ens va oferir un variat i preciós buquet on deixeu-me dir que va dominar com no li havia vist mai fer-ho, tota una sèrie d’aspectes “extra” musicals. Ell  ho té tot sota control, sense deixar quasi res a l’atzar, aproximant-se al seu públic. A Flórez se li ha retret sempre que és fred i que no s’acaba d’implicar, doncs bé, aquesta llegenda urbana es va enfonsar definitivament amb aquest recital del Liceu.

Flórez es trobava a gust, i l’únic inconvenient, nosa i preocupació  semblava provenir del llaç que potser l’estrenyia massa la gola, o de la perfecta alineació, no fos cas que la imatge extremadament elegant, es veiés alterada per un llaç inestable.  La resta ho dominava a plaer. Les respiracions, les pauses, els silencis, els reguladors, l’extremada intenció del seu fraseig, tot, absolutament tot al servei de la música, sense trair-la i dotant-la de la personalitat que tan sols saben donar-li els més privilegiats.

A la interpretació de la deliciosa “Vien, gentile dame”, l’ària de l’òpera La dame blanche” de François-Adrien Boieldieu que va iniciar la segona part, no li podem retreure res, tan sols deixar-nos endur per l’elegant melodia i delectar-nos de l’us de les mitges veus que Flórez domina com molt pocs tenors, sense perdre mai ni el color, ni la projecció.

L’ària de Le roi d’Ys d’Édouard Lalo “Vainement, ma bien-aimée” va donar pas a un dels moments més sorprenents de tot el recital. Flórez va incloure la divertida “Au mont Oda” que canta Paris a La belle Hélène de Jacques Offenbach.  A part de mostrar-nos la seva vis còmica, alhora que el seu habitual mestratge vocal, Flórez va tenir que veure com un espectador de les primeres files de platea, s’aixecava mentre ell estava fent un dels estratosfèrics aguts pocs compassos abans d’acabar i deixava la sala. Molt possiblement no sabrem mai que li va passar al senyor i potser la causa era de força major, però tot i que major, no podia ser més inoportuna i sobretot donar una imatge patètica i de manca de respecta cap a l’artista. Flórez, especialment proper i comunicatiu amb el públic, va reaccionar bé, amb simpatia i apoderant-se de la situació immediatament, però jo vaig interpretar que recriminant-li la seva actitud. Ell va finalitzar amb un agut sostingut amb desvergonyiment i el públic que ahir vaig elogiar, no ha deixat que escoltessim el final i s’ha posat aplaudir abans d’acabar, cosa que m’ha exasperat. Si el públic de l’òpera, pinyolaire quasi per prescripció médica i genètica, no és capaç de romandre en silenci fins que el cantant hagi acabat, o bé és que no està habituat a escoltar cantants d’aquesta immensa categoria, o bé és que s’esta mutant cap a una especie que ens haurà de portar a la destrucció definitiva. Es va començar per no respectar els finals orquestrals, enduts per l’entusiasme de les veus, i ara ja no podem aguantar-nos sense esperar que el cantant acabi, per mostrar-li la joia que ens produeixen. Estem fatal!

Cert que el tenor distés, després de l’ensurt de l’espectador de cul inquiet, ho va poder propiciar, però no hauríem de trencar aquests codis, si no volem que els concerts, recitals o representacions acabin sent un guirigall.

El penúltim bloc estava dedicat a la cançó espanyola, cosa que no ha agradat a una part del públic, que tot es sentir cantar en castellà i ja arrufa el nas, malgrat que les cançons escollides fossin tan precioses i emblemàtiques com la Princesita de José Padilla, l’Amapola de José Maria Lacalle o l’ària Adiós Granada de la zarzuela Los Emigrantes de Tomás Barrera Saavedra.

Si a la Princesita m’ha enamorat, per la subtilesa i el detall precís del seu cant depurat a l’Amapola, mil voltes escoltada, m’ha sorprès amb la rauxa que l’ha cantada, fent-nos vibrar amb un inusitat foc que ha fet esclatar pels aires totes les prevencions que tenien aquells que sempre l’han acusat de distant i poc implicat. Després d’una racial interpretació del Adiós Granada, ha tornat a cantar òpera belcantista per finalitzar oficialment el recital.

Tampoc va resultar normal que abans de les propines, el públic comencés a dir-li les coses que s’acostumen a dir en ocasions similars, tipus, eres el mejor, guapo i altres expansions dignes de ser tractades en qualsevol consulta d’un psicoanalista.

Tan sols m’explico l’elecció d'”Allegro io son” de Rita de Gaetano Donizetti, per la dificultat, ja que sincerament m’ha semblat un fragment absolutament prescindible, però és clar, cantar aquelles notes, amb aquella exactitud no està a l’abast de ningú i ell fa preciós, fins i tot un fragment tan poc distingit.

L’esperada tercera part, la de les propines s’ha iniciat amb la famosa romança “Bella enamorada” de El último romántico, la zarzuela de Reveriano Soutullo i Juan Vert. Ària que Alfredo Kraus cantava com els àngels i que Flórez seguint aquest emmirallament tan beneficiós i agraït, va cantar de manera sublim.

La segona propina, ja amb el public llençant tot tipus de proclames d’estima i devoció, va ser tot un repte ja que per si a qualsevol tenor rossinià pot ser un objectiu a la vida, insalvable en molts casos, per a ell fer front a la cabaletta de l’ària Cesa di piú resistere que canta el Comte d’Almaviva al segon acte, la “Il piú lieto il piú felice”, amb la mateixa música que el rondó final de l’Angelina de la Cenerentola (Non piú mesta), i després de tot un concert plegat de dificultats extremes, semblava, tot i l’evidència de cert cansament, bufar i fer ampolles. Quina felicitat més absoluta provoca aquesta extraversió canora, aquesta generositat i aquest risc al servei del gaudi del seu públic. Magnífic!

Qualsevol podia imaginar que a la tercera propina no podria filar més prim, però si, podia i ho va fer cantant “A mes amis” de La Fille du régiment, quelcom que ja ha esdevingut un clàssic, malgrat que hores d’ara i a l’alçada que ens trobàvem del recital, no li feia cap falta fer els 9 do que tant engresquen al personal.

És clar que per obtenir un ooooooooooooooooooooh del públic insaciable que aplaudíem i aplaudíem, ja tenia preparada “la donna è mobile”, cantada amb l’elegància aristocràtica que discutíem l’altra dia i que s’ha permès acabar amb un domini del fiato i quasi us diria que atorgant un cert suspens, amb el control de dinàmiques, silencis, pauses i respiracions abellides amb gestualitat i complicitats, de gran mestre.

Ja posats a fer la cinquena propina que millor que Granada d’Agustín Lara, cantada amb passió, si, però també amb una certa interiorització. La intel·ligència de Juan Diego Flórez és comparable al seu art i ja que la seva capacitat vocal és la que és, segurament l’esgotament també influïa i malgrat que per a ell tot sembli fàcil i possible, la seva versió de Granada i com a cinquena propina, no podia ser ni més expansiva, ni més racial. Cantada com la va cantar, ni va haver ben bé prou com per capgirar cel i terra. Un prodigi.

Un altre nit memorable i caldrà que ho conservem a la memòria i que ho expliquem a les generacions futures quan siguem uns venerables vellets. Al Liceu a finals dels 2011, quan tot semblava perdut, immersos en la crisi més salvatge i albirant-se més i més grans retallades, varem viure dues nits absolutament inoblidables, diferents ambdues, però definitivament envejables i que hores d’ara, encara audibles els interminables bravos en mig dels records emotius, ja enyorem.

recital de Juan Diego Flórez al Liceu 03/12/2011 foto: IFL

Ja cal que ens afanyem amb la Linda de Chamonix que s’estrena el dia 20, serà un altre oportunitat de viure i gaudir moments màgics. De moment el 2 i el 3 de desembre del 2011 quedaran enregistrats a la memòria infernemlandera, com dos gloriosos exponents de com aconseguir la felicitat mitjançant la música i el cant.

83 comments

    • Les papallones les destinen als concerts, i els diapasons per els recitals, potser ahir, en homentage a la legió de “florits” vinguts d’arreu, el diapasó va ser florit. 🙂 🙂 🙂
      Per cert! ahir vas fer campana? Vas anar al MET potser?, i?

      M'agrada

      • Xavier C.

        Us vaig fer el salt. Al MET tot molt correcte, però lluny de la vostra disbauxa. I el més gruixut és que m´agrada tant i em sorprèn tan poc que us hagi regalat una nit memorable, que ara em faig creus i em pregunto on deuria tenir jo el cap quan vaig pensar allò de “bueno: ja el veurem a la Linda”. No sempre es pot encertar. Però igualment un goig veure el vostre entusiasme i llegir-te que ‘después de un fin de semana así, el Liceu se ha codeado con los grandes centros operísticos del mundo’.

        M'agrada

        • Jo vaig escoltar la primera mitja hora per ràdio (mitja hora avançats al cinema, que és un fals directe) i l’ària d’entrada de la Fleming la vaig trobar deplorable. Ni l’estil, ni la veu. Quan va estrenar a questa mateixa producció al 2004 no va tenir gaire bones crítiques, no entenc per tant, la insitència a tornar-hi, set any més tard.

          M'agrada

        • Xavier C.

          Dolent… que fas escarni di mia infelicità. Fleming ja ho has dit tu, tot i que va anar de menys a més. El contrari que el tenor (Joseph Kaiser), que em va agradar molt al principi i em fa la sensació que va arribar al tercer acte esbufegant i demanant a l´àrbitre el final del partit. Blythe i Shenyang molt correctes. I Scholl… doncs bé també, però si et dic que em va agradar més que ell l´altre contratenor (Iestyn Davies), doncs ja t´ho he dit tot. Afegeix una producció d´aquelles planes que agraden tant al MET, i digue´m tu mateix si la vaig encertar o no.

          M'agrada

        • Josep Olivé

          Puc? Feia tant de temps que tenia l’entrada de JDF que ni m’en recordava del dia del concert i de miracle no em vaig treure l’entrada per al cinema. Parò tot i aixi la dubta la vaig tenir: JDF o Rodelinda, i per uns dies era Rodelenda, perque havia ja tastat a JDF en recital (i en òperes), i perque aviat el tindrem amb la Linda, i perque en el futur el tornarem a tenir en un recital, i…i…i…i perque Rodelinda probablement ja mai més tinguem oportunitat tant clara de veure una representación d’alt nivell (o pretesement d’alt nivell). Obviament el tenir ja l’entrada de JDF va ser decisiu, però tambè un altre fet: és molt bonic veure un Liceu ple a vessar, és molt emocionant sentir el que sent tanta gent alhora, és fascinant veure’t en mig d’una catarsi. Era probable que passes. I va passar.

          M'agrada

  1. Eva2

    Jo també vaig començar la nit amb un record molt viu de Jaroussky, però tens raó que es van demostrar ràpidament incomparables. A mi em sembla que si divendres escoltàvem una veu gairebé angelical que ens transportava a una experiència sublim, ahir un Florez enorme, rotundament carnal i seductor, ens despertava totes les passions, amb la intensitat del seu cant i l’expressivitat de la seva interpretació. Va ser magnífic, quina manera de disfrutar, quin cap de setmana!!
    Gràcies per la teva precisa crònica.

    M'agrada

  2. maria teresa

    Espectacular!!!! No se com podria definir el que ahir a la nit vaig sentir. No pel fet de saber el que em trovaria em va deixar de sorprendre, perque el que ahir vaig veure va ser una lliçó magistral de interpretació, d’actitud, de veu i de presencia damunt d’un escenari.
    Jo no tinc mes paraules…ah, si! Gràcies per la crónica!! 🙂

    M'agrada

    • I a tu per comentar-ho.
      Diego Flórez, ahir, ves quina ximpleria vaig a dir, és va fer adult. Fins ara era un jove terriblement estudiós, escrupolós, perfecte, però ahir vam veure i escoltar un artista que tan segur com està del seu magisteri, es va deixar anar i va gaudir i ens va fer gaudir molt més, precisament per semblar, si més no, que malgrat tenir-ho tot sempre control, fins i tot improvisa.
      Una autèntica lliçó magistral com dius, d’art.

      M'agrada

  3. colbran

    Vaya noche la de ayer! Fue el delirio! Qué bien canta Juan Diego Flórez!

    Y eso que en la primera aria de Bononcini le encontré la voz algo insegura, pero inmediatamente apareció el Flórez de siempre a partir de la segunda aria, perteneciente a una ópera que no he conseguido recordar, pero que figuraba en los sobretítulos facilitados en la pantallita de las entradas sin visión. Por cierto, la grabó Enrico Caruso.

    La voz de Juan Diego Flórez ha madurado algo, ha conseguido graves -como indica Joaquim- sin por ello perder ni un ápice de su facilidad para el agudo y además ha ganado en expresividad, gracias a una dicción cristalina marca de la casa y a una simpatía y complicidad con el público que ayer fueron muy patentes.

    A mí me gustaron todas las piezas escogidas (con excepción de la inefable aria de “Rita” y que Flórez convirtió en memorable) y los bises, pero los momentos culminantes los encontré en el aria de Rodrigo del segundo acto de “Otello” de Rossini (cuya cabaletta contiene el tema de la cabaletta del “Duetto buffo di due gatti”, para que luego digan algunos que éste no es de Rossini…); la deliciosa aria de “La dame blanche” que nunca he sentido mejor cantada y las tres perlas españolas: la preciosa romanza “Princesita” de la zazuela/opereta “La corte del amor” (que su autor -José Padilla- estrenó en Buenos Aires en 1916, con la compañía de la recordada Lola Membrives); la canción “Amapola”, del gaditano afincado en Nueva York José María Lacalle y que compusiera allá en 1924 -siendo cantada por una infinidad de tenores desde Tito Schipa, Miguel Fleta…hasta Alfredo Kraus y Plácido Domingo- y por último esa preciosa romanza de “Emigrantes” (recientemente repuesta en la península) que también han cantado toda una pléyade de tenores hispanos e internacionales e incluso Sara Montiel y la wagneriana Helen Traubel…(!)

    En cuanto a los bises, de nuevo una romanza preciosa (“Bella enamorada”) de “El último romántico” (1928), pero que anteriormente pertenecíó a “La del soto del parral” (1927) y no sé por qué razón sus autores trasladaron al primer título con diferente letra; la escalofriante cabaletta de “Cessa di piú resistere” que el gran Manuel García decidió dejar de cantarla después del estreno de “Il barbiere di Siviglia”; los nueve “Do” de “La fille…” (yo creo que ayer Flórez ofreció en total más de 40 “Do”..); la “imprescindible” canzone de “Rigoletto” y por último una racial pero delicada “Granada” muy bien interpretada, aunque sigo prefiriendo la versión imbatible de Mario Lanza.

    Enfín una gloria de recital, con un derroche de estilo, elegancia, expresión, belleza vocal, facultades, simpatía, guiños al público…Absolutamente memorable. Hoy por hoy -y con una cuerda vocal que no es precisamente mi preferida- uno de los mejores cantantes de todo el panorama lírico mundial.

    Hemos tenido mucha suerte de poder ver a Juan Diego Flórez en su plenitud como cantante y como intérprete. Que dure así muchos años para satisfacción suya y disfrute de todos los públicos. Y dentro de dos semanas lo volveremos a disfrutar con “Linda di Chamounix”.

    M'agrada

    • Coincido en el sentirme afortunado. Me gustó mucho la emoción que puso en la segunda pieza y esta mañana, buscando un poco he encontrado esta interpretación de Caruso

      em la que dicen que pertenece a la ópera “Gli tre cicisbei ridicoli” (Los tres petimetres ridículos)

      Creo que está también te gustará

      M'agrada

      • colbran

        Efectivamente José Luis ese era el título que aparecía en la pantallita. Muchas gracias por las dos versiones. No recordaba que la había cantado Kraus y posiblemente incluso tengo esta grabación. Lógicamente Juan Diego Flórez está más próximo a la interpretación del añorado tenor canario que al torrente casi baritonal del gran Caruso.

        M'agrada

    • tristany

      Lo que me he tenido que perder, f***! Però, bé, amb l’emoció que traspueu em dono per satisfet. Déu vulguiu que d’aquí al dia 20 no hi hagi contratemps i puguem gaudir tots plegats d’una fantàstica “Linda”. Si aneu al general feu-nos-en cinc cèntims, sisplau.

      M'agrada

  4. Rosa

    Joaquim, esperava la teva crònica amb impaciència. Quin regal dels déus va ser la nit d’ahir. Va demostrar tenir una veu magnífica – que ja ho saviem, però sempre agrada sentir-la – un gran domini de la mateixa, un saber estar, una comunicació amb el públic. Un saber cantar i expressar el que cantava, amb una elegant ironia. Molt bé. Va ser una nit històrica al Liceu.

    M'agrada

  5. Josep Olivé

    Antològic el diapasó florit! Antològic! 🙂 🙂 🙂

    Crònica que reflexe milimètricament lo que els meus ulls van veure, i les meves oïdes escoltar. Res a afegir doncs que no sigui el goig d’haver compartit dues nits màgiques.

    Una cosa tan sols m’ha sorprès: jo creia que hi havia unanimitat en la enorme qualitat artística de JDF, i que era dels pocs que poden disfrutar d’aquest consens generalitzat, però constato pel que escrius, que hi ha qui li discuteix la seva vàlua. I és que en aquest món hi ha d’haver-hi de tot. No falla.

    M'agrada

  6. Javier

    Muy buen análisis de una noche inolvidable.

    Lástima que entres en descalificaciones sobre las personas que canalizaron la emoción que les produjo el recital con expresiones como “eres el mejor”. Llevo muchos años asistiendo a óperas y conciertos y pocas veces he tenido ocasión de participar en algo como lo de anoche. Florez estuvo en el nivel más alto y el tour de force de los bises me pareció increíble.

    No creo que elogiar a Florez me convierta en carne de psicoanalista, sobre todo teniendo en cuenta que un recital no es una ópera; es un formato en el cual el cantante conecta más directamente con el público y es aceptable,me parece, que las “normas” se relajen un poco.

    Por todo lo demás me encanta tu blog y la calidad de tus comentarios.

    M'agrada

    • Gracias y bienvenido Javier.
      Acepto la regañina, aunque con matices.
      No creo que sea una descalificación decir que las reacciones del público sean motivo de psicoanálisis, hay que estudiar porqué se producen esas reacciones antes de la tanda oficial de bises, cuando todo se relaja y el artista acostumbra a entablar un juego con el público, pero ayer eso se produjo antes del final y creo que si dejamos de todo se desboque, puede suceder lo que finalmente sucedió y que el entusiasmo nos deje sin poder escuchar un precioso agudo sostenido, algo imperdonable y motivado por ese relajamiento que banaliza un concierto, pudiéndolo convertir en algo simplemente popular.
      Me encanta que te guste, a pesar de mis deslices, el blog. Comentarios como el tuyo ayudan a que sea mejor.
      Vuelve cuando te apetezca

      M'agrada

      • Javier

        Pues visto así, no puedo estar más de acuerdo. A mi también me molestaron muchísimo los aplausos antes de tiempo. Y tienes razón en que si seguimos por este camino, la cosa acaba desmadrándose. Soy de los que piensa que hay que guardar las formas. Pero es que con Flórez ¡es tan difícil!

        Excepto algunos “bravo” nunca he soltado un elogio a voz en grito en una ópera o en un concierto. Pero ayer me dejé llevar por él y por el ambiente y sin esperarme a los bises, me salió del alma…

        En fin, poco puedo añadir a la lista de comentarios que se están escribiendo en esta entrada (y que seguro que seguirá creciendo y creciendo). Fue una noche de esas que solo ocurren de vez en cuando y ¡nosotros estuvimos allí! 🙂

        M'agrada

        • Javier, yo tuve que reprimirme (tendré que pasar por el psicoanalista por ello 🙂 ), para no lanzarle un VIVA LA MADRE QUE TE PARIÓ 🙂 :-),
          Hay que saber cuando es el momento idóneo para empezar con ese ritual y no lanzarse des de el primer momento.
          Después de un fin de semana así, el Liceu se ha codeado con los grandes centros operísticos del mundo. Aprochemos esta programación mientras podamos, me temo momentos complicados en el horizonte más cercano.

          M'agrada

  7. dandini

    BRAAAVOOO ! Vaig perdre le poca vergonya que em quedava i la veu , de tant cridar….En Juan Diego Flórez en superforma ,ha guanyat una mica de registre greu,segueix cantant com un àngel i resta intacte l’agut i les agilitats.Ademès tenia un dia molt inspirat lluïnt uns filats antològics.Em van quedar les ganes de cridar-li després de “Bella enamorada” : es imposible cantar mejor ! Si os plau els aplaudidors incontinents espereu una mica més i així tots podrem gaudir fins la darrera nota de la veu i de la música.Moltes gràcies.

    M'agrada

  8. los

    Quin cap de setmana!!!!!!!
    Quan divendres vaig sortir del concert d’en Jaroussky, tot tant perfecte, orquestra i cantant vaig pensar que amb el Florez no seria el mateix, pel programa anunciat i pel fet de ser només un recital i no un concert.
    Però sortosament em vaig equivocar i encara que no sigui una fanàtica de les cançons espanyoles cantades per grans cantants (mai em compraria un CD) he de reconèixer que en Florez ahir les va brodar i la canço Amapola mai més la podré escoltar sense pensar en el Florez i el Liceu.
    Però on veritablement no té rival és amb Rossini, és un mestre i dubto molt que algú el superi cantant l’aria d’en Rodrigo d’ahir.
    Amb el que difereixo amb tu és que si que és un cantant proper, no sé si al Liceu és possible però al Real i a Bilbao ha deixat passar a la gent a la zona de cantants i ha firmat autògrafs i s’ha deixat fer fotos amb una amabilitat exquisita. També és un gran actor, totes les òperes còmiques en que he tingut la sort de veure’l he de dir que és un gran comunicador i un gran còmic que no deixa de cantar perfecte mentre està fent les pallassades de rigor i com exemple pensa en l’escena del llit al Comte Ory, el que passa és que deu ser molt difícil donar calidesa a una sala tant gran com la del Liceu però ahir ho va aconseguir i et diré que com que tenia la sort d’estar a fila 1 i als parells o sigui just davant d’ell, t’he de dir que no tenien perdua els gestos que feia quan cantava Offenbach o la passió quan cantava l’adiós Granada.
    Jo també opino que és impresentable el públic que comença a aplaudir abans que el cantant acabi.
    Per últim voldria fer un aclariment sobre el senyor que es va axecar mentre el Florez cantava Au mon Oda, el cert és que jo hagués pensat el mateix que tu si no haguès viscut el que realment va passar, va ser un senyor sentat just darrera meu que es va trobar malament i quan parlava amb la senyora del costat jo em vaig girar, he de dir que amb cara d’assassina, i ell just s’aixecava, allí vaig veure que no es trobava be, estava blanc com un paper de fumar i encara no entenc com va arribar ell sol a la porta. Quan va acabar la canço la seva senyora em va dir que li havia dit que sortia perquè estava a punt de vomitar i una de les acomodadores entre els molts aplaudiments li va comentar que estava a fora descansant i que el metge l’avia atès. El pobre senyor no va tornar a entrar.
    El més graciós va ser quan la dona va i em diu: mira vomitar pot passar qualsevol dia i en canvi que el Florez canti no, així que com que descansa jo no em moc d’aquí fins que el Florez acabi.
    Jajaja!!!! Jo espero que no em passi mai a mi mentre canti en Florez

    M'agrada

    • Gràcies los per l’aclariment. Era evident que tenia que ser una cosa d’aquesta índole, ja que qui pot marxar en mig d’una actuació de Flórez?. Convindràs amb mi que per qui no ho va viure d’aprop, va ser xocant, fins i tot per Flórez, oi?
      Pel que fa a la presumpta divergència, no és tal, ja que crec que jo no he dit pas que sigui un cantant distant, més aviat dic que hi ha qui el troba distant i fred, però jo no. I per altra part, per a mi els cantants i artistes s’acaben amb l’últim aplaudiment. Si tinc la sort de conèixer un fora d’escena, ja estem parlant de persones, no sé si m’entens. Fa temps que vaig deixar d’anar a la sortida dels artistes a buscar la signatura i foto de rigor, precisament perquè m’havia endut més d’una decepció amb artistes que acabava de idolatrar a l’escenari i que després en un altre faceta més humana, ja no em semblaven tan excepcionals, sempre tenint en compte que quan acaben una re presentació o un concert/recital, atendren’s deu ser un pal important. Som molt pesats !!!!

      M'agrada

      • los

        Potser si que alguna vegada algú ha pogut ser pesat però a mi em sembla bé el contacte amb un artista i crec que aquest ho ha de fer com una part important de la seva professió, jo només ho he fet pel Flórez i per tant molta experiència amb altres no la tinc, encara que si vols que et digui la veritat les noves variants de contactes amb artistes com la de divendres passat: si portes un CD el Jaroussky te’l signa personalment … això no em fa GENS el pes … és completament interessat i mercantilista …
        Si que va ser xocant pel Flórez però em sembla que haguès estat horrorós que el pobre home s’hagues posat a vomitar al mig de l’actuació … no m’ho vull ni imaginar … el tenia al darrere!!!!
        Deixant el tema i per acabar deixa’m felicitar-te pel teu block, del que gaudeixo ja fa uns anys i en el que sempre aprenc alguna cosa nova. Gràcies i per cert veig que ja neva a can In fernem land!!!!

        M'agrada

        • El veritable contacte entre el públic i l’artista s’ha de produir, en aquest cas, a la sala i durant l’actuació, la resta, al menys en a mi, ja no em satisfà, prefereixo fer una tertúlia amb els amics ja sigui al carrer, o millor tot prenent un cafè.
          Lo de “et firmo a condició que em portis un disc” és una mica abusiu, si.
          Gràcies per la felicitació`. Te’n adonés que sense la participació dels vostres comentaris, perdria molt?.

          M'agrada

  9. Una nit inoblidable (dues seguides, increïble!!). Estic totalment d’acord en gairebé tot el que dius. Vam gaudir de valent, va ser formidable. Jo, de totes maneres crec que, encara vaig gaudir més amb el recital del 2007. No se, potser perquè era la primera vegada que el veia en un recital en directe, em va impactar molt i aquell record el tinc molt present, a banda que el repertori em va agradar més. Ara bé, la magistral lliçó de cant que vam viure ahir, segur que no l’oblidaré mai.

    M'agrada

  10. Retroenllaç: - Concert / Recital – JUAN DIEGO FLÓREZ (*****+) – Gran Teatre del Liceu | Voltar i Voltar

  11. Com diu el Fede…. el DELIRI !!!! ( ….i aquesta vegada les majúscules si que diuen clarament que ho dic cridant …jejejeje).

    Va ser una nit de les mes meravelloses que recordo en els 40 anys que anem al Liceu. La teva crònica reflecteix molt clarament els moments viscuts ahir a la nit…. i es notava molt amb les cares de tots els amics que ens varem trobar a la sortida.

    Encara notem les mans una mica infladotas dels aplaudiments.

    M'agrada

  12. Josep Olivé

    Perdoneu aquesta altre entrada. Estava a casa escoltant al gegant (artísticament i físicament parlant, que quan fa octaves ha encongir les mans i té els dits tant amples com una tecla blanca) Garrick Ohlsson amb el seu cristal.lí Chopin tot preperant màquines per la propera visita de Nikolai Demidenko (inoblidable quart de Rachmaninov fa dos o tres anys, i sense assajar) a l’Auditori amb el segon concert del meravellós músic polac que de sobte m’he dit…”Però si no has dit res del pianista d’ahir?”. I com per un teclaferit impenitent això és imperdonable vaig a dir la meva i aixi quedo tranquil.

    En primer lloc, que en Vicenzo Scalera sortis a saludar i recollir els aplaudiments sol em sembla un acte de justicia que deuria sovintejar més. L’acompanyament és tota una disciplina artística, ben compromesa per cert, i fer “lluir” el piano en obres que coneixem orquestrades té molt de mérit. Que un piano pogui transmetre detalls i matissos de l’instrumentació/orquestració diu molt del pianista. Encara que tingui petits accidents. Gran Vicenzo Scalera, el pianista que mereix tot un JDF.

    M'agrada

  13. Una nit memorable, amb un Liceu ple a vessar i amb un Juan Diego Flórez sensacional, pletòric de facultats, amb la veu una mica més greu però amb la mateixa agilitat de sempre i amb una perfecta sintonia amb el públic. Total compenetració amb l’excel·lent pianista Vincenzo Scalera. Se’ls ha vist molt còmodes.

    Jo sóc una part d’aquesta part que dius que “arrufa el nas” quan sent cançons cantades en castellà, però no és ben bé així com tu ho dius. M’agrada molt la romança de l’Último romántico i també és cantada en castellà. He de dir que l’Adiós a Granada el va cantar amb molt sentiment i molta emoció i que l’Amapola (coincideixo amb més gent en això) la va cantar com ningú. No és qüestió d’idioma, és qüestió de les cançons, que agradin o no, també em costa el lied i és en alemany.

    Però vaja, seria molt avorrit que tots tinguéssim el mateix gust i tots opinéssim igual, no et sembla?. Així la polèmica està servida, je, je.

    M'agrada

    • Potser si Glòria, però l’Amapola en italià potser agradaria més.
      Per altra part, el meu gust particular em diu que la música més “dolenta” d’ahir a la nit la signava Donizetti, sobretot amb la Rita, és clar que “A mes amis” també és ben banal, per molt espectacular que acabi sent.

      M'agrada

  14. bocachete

    Ja està dit: jo, comparat amb l’anterior recital que va fer uns anys, veig la diferència en la seguretat que té ara, el domini de l’escena i l’actitud de relaxament que té, sense perdre qualitat en el cant. I aquesta dicció que té… No se li pot demanar més. A més, trobo que el repertori va estar molt ben triat, i l’ordre de la primera part, gairebé cronològic, molt encertat. De fet, l’ària de Piccini la podria haver cantat Jaroussky i el resultat hagués estat molt, molt diferent. Genial en l’Offenbach i la Bella enamorada. El perquè del canvi d’aquesta romança d’una sarsuela a l’altra, Colbran, en algun lloc vaig llegir o sentir, i no recordo on, que era perquè el Sagi Barba, baríton que havia d’estrenar el Germán de La del soto del Parral, va exigir-ho, ja que va tenir un atac de gelosia per la romança destinada al tenor, “Fuerza que me vence” (l’actual “Bella enamorada”), i que treia protagonisme al paper del baríton. O sigui que els autors, que no estimarien convenient que se’ls enfadés l’estrella, en prescindiren. En una representació a La Zarzuela, fa uns anys, van fer La del soto amb la romança original, o sigui que potser l’hagin enregistrat amb la lletra primera. [Ja posats, l’he buscat i sí que hi és:

    i un altre lloc amb la lletra original:
    http://www.madridteatro.eu/index.php?option=com_content&view=article&id=2020:fuerza-que-me-vence-bella-enamorada&catid=179:2010&Itemid=162

    que també diu això del Sagi

    La tornada, la de “Noche de amor, noche misteriosa” deia “Sol de mi ayer, sol de mi Segovia, vuelve hacia mí tu dulce calor”, que queda més a to amb l’argument segovià.

    No vaig veure el que marxava a mitja ària, però en llegir-ho, tot i que ja està explicat, no he pogut deixar de pensar en el “toc Lubitsch” i en “To be or not to be”. Ara, que no li torni a passar en un altre recital…

    M'agrada

    • colbran

      Muchas gracias por la aclaración, Bocachete. Yo tengo esa retransmisión del Teatro de la Zarzuela en DVD con Federico Gallar y María Rodríguez y es donde descubrí el origen musical de “Bella enamorada” -que tánto se oía por la radio en los años 60s del siglo pasado en la voz de Alfredo Kraus y en la grabación completa con Ginés Torrano de unos años antes- con el texto que le corresponde en “La del soto del parral”.

      Emilio Sagi Barba, según me contaba mi padre, fue el mejor barítono de zarzuela de los primeros 40 años del siglo XX, muy por encima de Marcos Redondo -otra voz paradigmática del género y rival artístico de Sagi-Barba- y por lo visto muy divo, hasta el punto de evitar que el tenor Contantino Pardo tuviera un éxito con esa preciosa romanza que fue a parar al año siguiente al divo tenor Pepe Romeu que estrenó “El último romántico”. Por cierto este célebre tenor en su tiempo (Romeu) fue el primero en encarnar fílmicamente a Julián Gayarre (al menos en el cine sonoro) en la película “El canto del ruiseñor” (1932), al lado de María Espinalt, y se da la circunstancia de que en 1924 había estrenado en Madrid una zarzuela (“La muerte del ruiseñor”) precisamente sobre la vida y muerte de Gayarre.

      Ignoraba de todas formas el origen del “traslado” de esta hermosa romanza y te estoy muy agradecido, amigo Bocachete.

      M'agrada

      • bocachete

        De res, home. De tota manera, no recordo la font ni si és fiable. I el lloc on hi ha les dues lletres també ho diu, però tampoc no cita cap font. En canvi, al programa de La Zarzuela de La del soto del Parral, en esmentar el canvi, en una nota al peu de pàgina (obligada perquè ells van incorporar la romança original a la representació) no diuen res, només que es va suprimir i prou. Citen com a font Nieves Fernández de Sevilla, néta d’un dels llibretistes, però ni piu del Sagi Barba. Potser no el vol deixar en mal lloc…

        Jo tinc més sentit el Redondo, potser té discografia menys “de pedra” o ha estat més reeditat, i no és bon baríton. Ara, que si tothom estrenava amb el Sagi les seves millors obres, deuria ser per alguna cosa. M’apunto la pel·lícula del Gayarre, que aquesta no la coneixia; sí que ha donat de si aquest home, al cinema…

        M'agrada

  15. KÀTIA

    Vaig començar dijous amb el Macabre,divendres Jarouski i dissabte Flórez.Encara estic flotant i de la flotamenta m’ha esdevingut una grip de “no te menees”.I jo que pensava que estava guarida de les meves “malaltíes”.M’ho he passat tan bé i he disfrutat tantissim que només em faltava trobar-me amb Joaquim i així va ser,els dos dies per més inri.APA!!!!

    M'agrada

  16. Juan Diego Flórez va estar genial. Tots els que hi erem varem poder fruir d’un dels millors tenors del món -en el seu estil- que posa el liceu on li pertoca.
    Bellissima la veu i el fraseeig perfecte guiats per una sensibilitat refinadíssima sense oblidar mai la tècnica cada dia millor. Recordava el recital del 2007 com una festa pels sentits i el de ahir no va ser menys: Ha madurat esplendídament creant un artista hipnòtic.
    Bravi també pel mestre Scalera de prestigi inqüestionable.
    Joaquim, gran crònica! i olé…ai, perdó. res.

    M'agrada

  17. Sense que el meu comentari, espero, no sigui motiu de polèmica i sí, en canvi, de reflexió, m’agradaria constatar la no ja poquíssima, sinó la pràcticament nul·la sensibilitat envers la nostra cultura per part dels cantants en els recitals que ofereixen en el que bé podríem dir que és el “sancta santcòrum” de la lírica a Catalunya. Em refereixo, està clar, al Liceu de Barcelona.

    Comentes amb molt d’encert que per a qualsevol amant de la lírica està totalment fora de lloc arrufar el nas com els que ho van fer quan el tenor peruà va iniciar dins el recital un bloc dedicat al repertori cantat en castellà, i més encara quan aquest bloc ja estava anunciat al programa… Ara bé (que vol dir “moro”), per què, ni que sigui dins les més que previstes propines que qualsevol cantant duu al sarró no hi ha MAI (Villazón va ser, i per dues vegades la “rara avis”) previst el detall d’una cançó cantada en català?

    L’altre dia mateix, en el recital al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès de Nancy Fabiola Herrera titulat “Lucero nuestro”, tal i com vaig llegir en el teu apunt, la soprano canaria va interpretar, com a homenatge a Victoria de los Ángeles, algunes de les cançons del disc “Lucero mío, cariño mío” i, il·lús com sóc (t’ho ben prometo), anava llegint la teva crònica pensant que en un moment o un altre ens explicaries que una de les cançons d’aquell disc de Victoria de los Ángeles que Nancy Fabiola Herrera interpretaria seria la bellíssima i tan emblemàtica cançó de bressol-nadalenca “El noi de la mare”…, però no ho va fer, tot i que de ben segur que encara que l’hagués cantat emparada per una “chuleta” amb la lletra, l’Auditori li hagués agraït, i com!, la delicadesa.

    Suposo que no deu ser culpa dels cantants ni dels seus representants aquest desconeixement de la nostra música, però a l’hora de signar els contractes, els directius encarregats de fer-ho sí que podrien informar-los d’aquest fet i hi sortiríem guanyant tots: ells es posarien el públic català a la butxaca, i el públic català es sentiria agraït.

    A banda d’això, celebro moltíssim que tots els assitents a aquests dos darrers recitals del Liceu en sortíssiu tan feliços!

    M'agrada

    • Amic Assur no sé que deu passar darrerament a IFL, però amb altres paraules, no ets el primer infernemlandaire en fer un comentari amb una advertència com aquesta:

      “Sense que el meu comentari, espero, no sigui motiu de polèmica”

      Doncs bé, I si és motiu de polèmica què passa?. És fàcil que sigui així i a aquestes alçades de vida blocaire no m’estranyaria gens, i en qualsevol cas l’advertència ja predisposa a polemitzar, no ho creus així?

      Jo penso, amb tot el respecte del món, que si als cantants no els surt de l’ànima és absurd i postís complir amb la quota que els demanes.

      A Juan Diego Flórez no sé si algú li ha explicat les quatre coses que cal explicar, per tal de guanyar-se quelcom més que l’estima artística del públic, potser ni li cal, no trobes?.

      Després d’un recital on es va posar al públic a la butxaca fent allò que li demanem que faci, un plus de sensibilitat nacionalista, sincerament a mi no em cal. Si s’aprèn una romança de sarsuela catalana o l’emigrant, posem per cas i que segur que cantaria magníficament amb els seus filats i mitjan veus, assoliria un exitàs de dimensions siderals que seria la “repera”, però si no li surt del cor, ni deixarà de ser més bo, ni millor.

      Tampoc és normal que quan Juan Diego Flórez canta a la sala Pleyel, acabi cantant una cançó francesa o si canta a la Wigmore Hall canti una cançó en anglès per tocar la fibra, ja que la fibra la toca i de quina manera, des de la primera nota fins l’última salutació.

      És cert que els catalans tenim tanta necessitat de ser, i de ser estimats, que fins i tot demanem allò que no és normal en altres països i culturals més normalitzades, alhora que minoritàries. A Suècia, Holanda o Dinamarca li demanarien això?

      Tu creus que si no hagués cantat res en castellà hauries fet el mateix comentari? De seguida ens sentim atacats quan un cantant inclou cançons o romances de sarsuela, ja que ho veiem com un atac de la cultura aliena i dominant, com si Donizetti, Rossini, Piccini, Ciampi o Lalo, fossin de la Garrotxa, no et sembla?

      Els primers que han de donar a conèixer la música catalana, són els cantants catalans, i amb això crec que estarem d’acord que tots ho han fet i si amb això s’aconsegueix que cantants estrangers acabin incloent la nostra música en els seus recital i concerts haurem guanyat molt, però jo encara aniria una mica més lluny que tu i els demanaria que no tan sols les cantessin quan actuen a Catalunya per guanyar-se la nostra estima, sinó arreu. Seria preciós que Villazón cantés Rosso a Viena, Nova York o Berlín, però no sé si ho ha fet mai.

      En aquest sentit i per acabar, no puc estar més en desacord amb tu pel que fa al recital de Nancy Fabiola Herrera. Creia que estaves reivindicant que interpretessin música catalana, oi? Doncs bé, la mezzo canària va tenir la gentilesa de cantar Montsalvatge , Mompou, Miguel Ortega i Robert Gerhard, autors catalans, això sí, els texts emprats van ser tots en castellà. Tret de Manuel de Falla i Ricardo Llorca (castellonenc), tot el programa va ser de música catalana.

      Una abraçada i polemitza més si-us-plau, que les teves aportacions sempre són un goig i motiu de reflexió.

      M'agrada

      • Em sembla que en cap moment del meu comentari ni tan sols vaig insinuar que en un recital d’un cantant hi hagi d’haver el que tu anomenes “un plus de sensibilitat nacionalista (?)” , i en cap moment, tampoc, vaig criticar que el magnífic tenor peruà cantés en castellà, sinó que, tot al contrari, en aquest sentit vaig mostrar el meu total desacord amb la gent que, segons expliques en aquesta crònica, vas sentir que arrufava el nas per aquest fet. És per això que no entenc i em sorprèn que em diguis: “Tu creus que si no hagués cantat res en castellà hauries fet el mateix comentari?”

        Doncs et contesto que sí; que l’hauria fet igualment perquè si vaig utilitzar aquest apunt va ser perquè de fa temps que ja volia fer aquest comentari-reflexió que res, però és que res de res té a veure amb el que anomenes “nacionalisme” i sí, en canvi, amb sensibilitat: Sensibilitat envers una cultura que ha ofert al món grans músics i precioses lletres… també en català.

        De cap manera culpabilitzo cap cantant per no tenir en compte aquest fet, i d’aquí que titllés el meu comentari com a “reflexió” i no pas com a “reivindicació”, una reflexió dirigida molt especialment als qui tenen l’oportunitat de parlar amb ells -els artistes acostumen a ser gent amb molta sensibilitat amb totes les manifestacions culturals- i informar-los no només d’on es menja millor o de facilitar-los una visita guiada especialment per a ells a la Sagrada Família.

        I respecte al desacord que dius tenir amb mi pel comentari que vaig fer sobre el recital de Nancy Fabiola Herrera jo també per acabar et diré que estic completament en desacord amb tu, i no en una sinó en dues coses:

        La primera és que en cap moment vaig reivindicar res de res, i la segona que diguis que la soprano “va tenir la gentilesa” de cantar compositors catalans, ja que complir amb un programa preestablert no és cap gentilesa: Hauries dit, si el programa hagués constat de composicions de, per exemple, Bellini que la soprano canària “va tenir la gentilesa” de cantar Bellini?… Jo entenc el mot “gentilesa”, i sé que m’entens perfectament bé, d’una manera ben diferent.

        Una abraçada.

        M'agrada

        • Un programa, benvolgut Assur, triat per a ella i en homenatge a Victoria de los Ángeles, que hagués pogut fer amb altres obres i compositors dels molts que cantava la soprano catalana i que la mezzo canaria es va estimar més triar a musics majoritàriament catalans, una gentilesa, no et sembla?. No sé que li pots demanar més, a part de cantar el Noi de la Mare, que t’asseguro que no haguessim entés res, ja que la dicció, al menys a l’Auditori de Sant Cugat, era poc comprensible i això que cantava en castellà.
          Música de musics catalans, que és el que ens demanaves, res més.
          Jo crec que Villazón va decidir cantar una peça nostrada i segurament va preguntar a algú quina podia ser, però no m’imagino a ningú suggerint a un cantant que incorpori un autor català.
          Si la música catalana és mereixedora, que ho és, de ser cantada en un dels blocs d’un programa, que l’incorporin, però no com a deferència i sobretot que la incorporin a qualsevol dels seus recitals, ja que si no ho fan així, és fer-nos una certa caritat, i jo tinc massa orgull per acceptar que Obradors, Monsalvatge, Mompou, Toldrà o Guinovart no és puguin interpretar més enllà del territori nacional (català, és clar) i fer-ho davant del públic austríac, francès, alemany o nord-americà, per exemple.

          Elina Garanca o Angela Gheorghiu han gravat CD’s incorporant Montsalvatge o Obradors i això em va fer especial il·lusió, jo m’estimo molt més això que no pas el peixet que em puguin donar com a bis, en un recital o concert.

          Si un dia en Jonas Kaufmann cantés el Pirineu de Cançó d’amor i guerra al Liceu o al MET (t’ho imagines?) , m’ho faig tot a sobre. Au

          M'agrada

        • Olave

          Estoy totalmente de acuerdo con la argumentación que haces de que siempre es mejor incluir un grupo de lieder catalanes en el programa, previamente elegidos y estudiados, que no ofrecer alguna propina o alguna canción intercalada en la actuación del día de cara a la galería, para contentar sentimentalmente al público. Y si se divulgase internacionalmente la literatura musical catalana con cierta frecuencia ganaría peso específico por mérito propio. Creo que las Canciones Negras de Montsalvatge pueden ir por sus valores musicales y estéticos a recorrer auditorios y teatros sin ningún tipo de complejo, y convertirse con el tiempo en lo que son las Siete Canciones Populares de Falla, un clásico y un referente de la música hispánica, a pesar de pertenecer a estilos diversos que beben de fuentes bien distintas; lo mismo se puede decir de otras obras de Toldrà o de Mompou, que son también hermosísimas…
          Del concierto de JDF ¿qué queda por decir? Todo lo que se ha comentado de positivo de sus interpretaciones estilísticas me parece acertado; es un auténtico placer escucharle, te das cuenta de que estás ante un artista de sumo gusto estético, que te hace contener la respiración más de una vez, y aunque recuerda a Kraus por el control constante de la emisión de la voz le gana en belleza vocal, aunque creo que no en volumen, pues Granada, por ejemplo, admite una interpretación más potente, que llene más la sala, pero eso exigiría otra clase de tenor…

          M'agrada

        • Ostres, nen!: De debò que en aquest cas no estem en sintonia. Ara no sé per què em dius que jo demano música de músics catalans si en cap moment dels dos comentaris que t’he enviat vaig demanar res de res, sinó que, simplement, vaig intentar fer una reflexió sobre la nul·la presència de la nostra llengua en els recitals…, evidentment sense aconseguir explicar-me. Jo tampoc he demanat en cap moment caritat, i continuo pensant que és una falta d’informació en la gran majoria dels casos i, fins i tot en alguns d’altres, de ganes. Au! 🙂

          M'agrada

        • Continuem l’interessant discussió, amic Assur, permetem que et citi
          Suposo que no deu ser culpa dels cantants ni dels seus representants aquest desconeixement de la nostra música, però a l’hora de signar els contractes, els directius encarregats de fer-ho sí que podrien informar-los d’aquest fet i hi sortiríem guanyant tots: ells es posarien el públic català a la butxaca, i el públic català es sentiria agraït“.
          I remarco amb negreta la part que m’interessa i em va bé per argumentar o bé la discrepància o la meva confusió.
          La nostra música és la nostra música, no pas la nostra literatura. La música és catalana, encara que el text d’una cançó sigui castellà, oi?, és que si amb això ja no estem d’acord, és inútil seguir.
          En el cas de Nancy Fabiola Herrera, el programa era quasi en la seva totalitat de música catalana, ara bé si tu el que vols és que canti també en català, ella i tots els cantants, és un altre cosa, però atenent a la teva sol·licitud de música catalana, la mezzo canària va complir amb escreix la teva sol·licitud.

          M'agrada

  18. anna

    Estic molt contenta de que gaudissiu tant amb el recital d’aquest magífic tenor. Jo per desgracia no hi vaig poder assitir.
    Com ja he comentat en altres ocasions, el Juan Diego Florez m’agrada molt. La seva veu, la seva manera de cantar, el repertori… M’agrada tot i a més a més no pateixo quan canta per la qual cosa, surto relaxada i feliç. Espero poder-hi anar el dia 20. L’entrada la tinc ara només falta que no passi res indesitjable.

    M'agrada

  19. jo, l’estiu passat a La Roque vaig alegrar-me d’escoltar Volodos tocant les variacions que Mompou va fer de la popular “La filla del marxant”. Però no m’hauria agradat menys l’espectacular pianista amb un repertori diferent. També puc afegir que Volodos en Mompou no sempre assoleix la cadència adequada.
    Salutacions Joaquim i Colbran!

    M'agrada

  20. Carlos R.

    Estimado Joaquim, hace muchos días que no puedo participar en los interesantes debates que organizas diariamente en tu imprescindible blog. Tengo una carga de trabajo muy importante que no me permite tan siquiera asistir a conciertos y operas.
    Me he perdido muchas veladas que me interesaban y en las que a priori tenía pensado asistir y una de ellas era este recital de Flórez.
    Me alegra tantísimo el éxito, como lamento no poder haber estado allí con vosotros.
    Gracias por este trabajo increíble que haces.

    M'agrada

    • Gracias Carlos R.
      Eres afortunado, hay muchos que quisieran estar como tu, cargados de trabajo.
      Efectivamente fue una noche memorable y la del día anterior también.
      Ya sabes, nosotros estamos siempre por aquí y agradecidos de tu participación.

      M'agrada

  21. Maribel i Victor

    El domingo entré a primera hora para leer tus comentarios de la maravillosa y mágica velada del sábado. Realmente te superaste y me fui tan contenta. No tuve tiempo de escribir la nuestra durante el resto del dia y tampoco ayer.
    Al entrar hoy y ver tantos comentarios he sentido una gran alegria por varios motivos: Fuimos muchos los que disfrutamos con JDF. Son muchos los que compartten sus conocimientos con todos tus seguidores. Son muchos los que exponen libremente sus deseos y muchos los que los respetamos y además somos muchos los que entramos en tu blog y si sigue así, pronto llegarás al millón y medio de entradas. Y por ultimo y repitiendo una de tus respuestas
    somos muchos los que creemos que NO HAY NADA COMO LA BUENA
    MUSICA

    M'agrada

  22. I tornem-hi amb dir que jo vull: “[…] ara bé si tu el que vols és que canti també en català, ella i tots els cantants, és una altra cosa.”

    En cap moment, insisteixo: en cap moment he parlat d’imposicions, sinó de sensibilitat envers una llengua, la catalana, amb la qual tots els compositors que has citat, i molts d’altres, com l’anònim autor de “El noi de la mare” també van composar cançons, però que, segon tu, perquè als cantants no els surt del cor (quin cor més dur, oi, que a algú no li surti del cor cantar, posem per cas, “El noi de la mare”?) i, segons jo, sobretot per manca d’informació i, en alguns casos, per manca de sensibilitat i fins i tot de ganes, no es senten mai als recitals.

    Torno a citar-te: “En el cas de Nancy Fabiola Herrera, el programa era quasi en la seva totalitat de música catalana, però atenent a la teva sol·licitud de música catalana, la mezzo canària va complir amb escreix la teva sol·licitud”, i ara et pregunto: Jo vaig “sol·licitar”, en algun lloc o moment, que la senyora Herrera interpretés música catalana?… A ella, crec, li va venir de gust fer un homenatge a Victoria de los Ángeles i el va programar com li va semblar millor. Els qui hi vàreu anar el vau difrutar, i d’això es tractava, oi?…

    M'agrada

      • De cuidar -em refereixo als queixals-, ja procuro cuidar-me’ls, ja, però ja se sap que per molt que intentem cuidar tot allò que té vida -i aquesta té la seva llei-, just en el moment de néixer, en sigui o no conscient, comença a morir. El consol -ves quin remei!- que ens queda als que continuem vivint és que vam fer tot el possible perquè, mentre visqués, es sentís estimat.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: