Ahir diumenge va tenir lloc la segona representació de les sis previstes de l’òpera Il burbero di buon cuore de Vicenç Martín i Soler amb llibret de Lorenzo Da Ponte que s’han programat aquesta temporada, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid i que compta amb la direcció musical de Jordi Savall i l’escènica de Irina Brook, al capdavant d’un equip important de veus.
Abans d’entrar al teatre, treballadors de diferents àmbits repartien un full amb un comunicat del Comitè d’Empresa del Gran Teatre del Liceu, que si premeu AQUÍ, podreu llegir.
Malgrat tractar-se d’una funció del torn T (diumenge tarda) la sal del teatre presentava un aspecte una mica preocupant, amb moltes localitat buides, no sé si d’abonats poc motivats per la proposta o entrades directament no venudes, ambdós casos són preocupants, ja que abonats poc motivats és probable que l’any vinent esdevinguin no abonats i entrades no venudes també, ja que significa poc interès per la programació del teatre.
Sigui com sigui, veure la sala amb moltes localitat buides és quelcom preocupant i no ajuda gens de cara a aquest esdevenidor encara incert que s’anuncia per aquests propers mesos, amb l’aturada d’activitat i la probable supressió de tres títols (dos sessions) al Liceu i potser també El Giravolt de Maig del Palau, i un recital (Nina Stemme).
Que el teatre reparteixi propaganda del recital de René Pape de diumenge vinent a la sortida de mateix torn és un signe alarmant de que la venda de localitats per aquest important recital tampoc deu ser gaire entusiasmant i això ens haurà de portar un dia o altre a parlar de quina programació ens agradaria i quina programació convé en aquests moments, quelcom segurament difícilment reconciliable i font d’un debat tan interessant com segurament perillós.
El fet és que un títol com Il burbero di buon cuore no ha captivat a molta gent i un cop vista, ho entenc. És el tercer títol que veig de Martín i Soler i ara em penso que ja em puc fer una clara idea de que la seva música no m’interessa, i no vull generalitzar, però mai hem compartit una opinió més unànime a l’entreacte i en acabar, com ahir.
Si el millor de l’òpera, segons la meva opinió, són les dues àries alternatives que Mozart va escriure per el personatge de Lucilla em sembla que ja està tot dit. Ja una diferència tan sagnant entre Mozart i Martín i Soler, que confrontar-los en una mateixa obra fa molt més mal encara.
És agradable la música de Vicenç Martín i Soler, però d’una monotonia aclaparadora o no li trobo geni, ni tan sols cap guspira que em faci estar atent a allò que em proposa. Una ària és igual a un altra, amb una manca de desenvolupament psicològic dels personatges, que en comparació amb el geni mozartià fa veritable basarda. Ja no es tracta del component de la gosadia melòdica i harmònica del salzburgués, és que ni tan sols en el tractament orquestral, el compositor valencià se’ns mostra especialment brillant, variat o original. Tot és molt monòton, previsible i acaba sent feixuc, molt feixuc.
És clar que també podria ser que Jordi Savall, un gran defensor de l’obra de Martín i Soler, en fos en part responsable, ja que la seva versió m’ha semblat tan pulcre, neta, ordenada i equilibrada, com mancada de qualsevol tipus d’emoció. A Jordi Savall el preocupa molt la sonoritat i en aquest aspecte el felicito, ja que l’orquestra del Gran Teatre del Liceu ha tingut moments especialment notoris, amb un so de tendències historicistes, però quasi sempre molt equilibrat, però en canvi tot era tan igual i tan pla, que al tedi original si ha afegit la visió del director igualadí. He pensat més d’una i dues vegades que potser si Savall hagués optat per atorgar als recitatius de la vivacitat dramàtica de Jacobs en les seves interpretacions de les òperes mozartianes, potser no ens haguéssim, perdó, hagués avorrit tant.
És cert que el llibret de Da Ponte tampoc és que m’hagi semblat extraordinari, és clar que si l’hagués musicat Mozart potser el trobaríem genial, però els personatges, tret del Ferramondo, tan sovintejat al llarg dels segles XVIII i XIX en multitud d’òperes, és el que més joc dóna, però la resta són molt poc interessants.
Il burbero di buon cuore Producció d'Irina Brook Foto Javier del Real
De l’equip vocal, tot ell de gran solvència, ha destacat i molt Carlos Chausson (Ferramondo), un cantant magnífic que al Liceu no ha vingut tant com hagués hagut de fer-ho i que malgrat els anys que porta en carrera, està en un moment esplèndid. Vocalment el rol no m’ha semblat molt complicat i escènicament Chausson es fa l’amo i senyor de l’escenari, tan bon punt hi posa el peu, canti o no.
A la gran Véronique Gens (Madama Lucilla) li ha tocat la loteria, ja que per a ella són els dos millors moments musicals, les àries que Mozart va escriure al 1789 per a la soprano Louise Villeneuve que les va cantar al Burgtheater de Viena, a Dresden i a Venècia. Per a Gens, mozartiana contrastada, la tessitura de Lucilla no li reporta cap especial daltabaix, ja que és una tessitura molt central on ella es troba comodíssima, i això ha permès que pogués lluir sense patiments, tota la seva musicalitat i expressivitat, en dues àries que m’han semblat bellíssimes en comparació amb la resta, pel tractament melòdic i també orquestral, més ric, original i variat. M’ha agradat molt la del segon acte “Vado ma dove?”, mentre que “Chi sa, chi sa qual sia” del primer té un tractament orquestral, un acompanyament deliciós.
A l’Angelica d’Elena de la Merced l’he trobat una mica xisclaire. Mentre que la línea de cant es delicada, quan ha de fer front a la zona més aguda, el so perd atractiu i tendeix a obrir-se, donant aquella sensació desagradable que fa que bona part del que ha cantat se’n vagi a norris.
Quelcom similar li passa a l’excel·lent Patricia Bardon que llueix una veu acontraltada molt interessant, però que ha fet un parell d’aguts absolutament crispats que han despertat al endormiscat públic.
David Alegret és un tenor magnífic que tindria que sovintejar més el Liceu, si atenem a la important carrera que està fent, però jo crec que el Liceu és massa gran per les característiques vocals actuals. La veu és perd i és una llàstima, ja que canta magníficament, amb elegància, distinció i una línea de cant molt acurada, però la veu és molt lleugera i la projecció queda sovint aturada per l’orquestra o les altres veus.
Paolo Fanale, l’altre tenor, no té una veu tan clara com Alegret i no la projecta sempre adequadament. És un cas diferent, ja que aquest és de projecció i el d’Alegret és de volum, però en qualsevol cas, crec que és un cantat jove a seguir.
Marco Vinco és un cantant actor excel·lent. La veu no és un prodigi de bellesa, però sap vestir molt bé els seus personatges. i ha nascut per l’escena.
Finalment Josep Miquel Ramon que interpretava al criat Castagna, ha estat molt integrat en tota l’acció escènica solventant amb molta professionalitat i solvència vocal el seu rol, amb ària inclosa.
M’esperava molt més d’Irina Brook, tot pensant que seria la part escènica la que podria donar una original visió d’aquest pretès entreteniment, però no ha estat així. Un únic espai escènic, tan grandiloqüent com malbaratat serveix per fer moure de manera absolutament convencional uns personatges del segle XVIII vestits del segle XX o XXI, això no m’ha quedat gaire clar. Per què?, doncs perquè si els directors escènics no canvien la temporalitat de les seves propostes sembla que no siguin ningú i a vegades canviant-la tampoc són ningú i aquests és un cas.
En unes declaracions fetes a la premsa abans de l’estrena deia que Il burbero és com una comèdia de Woody Allen i és clar, ric per no plorar. En totes les accions de l’obra no hi ha res, però res que sigui contemporani o que accepti la contemporaneïtat. Angelica la protagonista femenina no és moderna, com tampoc ho és Giacondo i malgrat que de burbero (rondinaire) n’hi ha molts i amb bon cor també, les situacions de la trama de Da Ponte no són universals, ni actuals, per tant vestir-los amb robes més o menys actuals no serveix de res i a més a més, Chausson feia el personatge goldonià talment com si portes casaca i perruca. Ni la moral, nin les situacions, ni tan sols els personatges prenen una dimensió actual pel fet de vestir-los d’ara.
Teatre antic i tan pla com la música i l’orquestra, amb un embolcall (escenografia de Noëlle Ginefri) innecessari que sorprèn quan s’aixeca el teló abans de que comenci l’obertura i que acaba avorrint, amb un disseny de llums molt millorable, per dir-ho suament, a càrrec d’una patum com Vinicio Cheli, que no s’ha lluït precisament.
En fi amics, que ja hem cobert la quota “nacional” i ja podem estar tranquils, que efectivament un teatre públic ha de fer aquestes obres i que aquest és el nostre patrimoni i segons Savall el millor compositor d’òperes del període clàssic i també ha arribat a dir que el nostre Rossini, cosa que diu molt poc del nostre període clàssic i de la nostra música, però que les properes retallades ens deixin sense el programa Zemlinski o el cabdal Pelleas i en canvi ens hagin deixat Il burbore, em sembla lamentable. D’acord, jo sóc el primer en contra de qualsevol retallada, però si n’havien de fer una… Ja em perdonareu, però utilitzant l’odiosa frase, “algú ho havia de dir”.
IN FERNEM LAND 
un bon cast, banda sonora avorrida, i escena molt ensopida: només salvaria els mobles escandinaus 70’s. Faltava més humor a la primera part. Sort de les àries de Lucilla mozartianes, en particular, la primera, una gozada de contrast sonor!
M'agradaM'agrada
Una auténtica castaña. Y si no me quedé dormida o me escapé a la mitad fue por C.Chausson, V.Gens y porque me daba vergüenza ajena irme de una sala llena al 50% (siendo generosos) el día del estreno.
De todo lo que llevamos de temporada solo he escuchado una ópera que musicalmente me gusta: Fausto (y encima recortada y sin escenificar). Mal vamos…
Y como vuelvan a sacar otra tabla de planchar en una escenografía, os juro que les lanzo pinzas de la ropa al acabar… Es la quinta en tres años (Nozze, Fidelio, Pagliacci, Fille regiment y Burbero):
http://www.facebook.com/media/set/?set=a.10150617697256064.445561.49823921063&type=1(al final monté un álbum)
M'agradaM'agrada
Genial l’estudi sobre les taules de planxar!!
M'agradaM'agrada
tema planxa:
Si a les altres produccions podia quedar més o menys bé a Il burebro no és creible que planxin en aquell saló, el burbero no ho permetria mai. Tot plegat tristíssim.
tema òpera:
Certament a nivell purament musical, la temporada per ara no és gaire esgrescadora i si es retallen allò que ho és més, ja m’explicaràs que queda.
M'agradaM'agrada
Molt bo, Marga. Sort que sempre queda gent amb sentit de l’humor. Ens cal més que mai! Ara parlo de memòria, però crec que l’única d’aquestes òperes en què se suposa que realment hi ha d’haver post i planxa és Fidelio. I Brünnhilde no ho sé, però en una Walküre -crec que era de Stuttgart, no ho sé del cert- Fricka li clavava la filípica al pobre Wotan tot planxant…
Quant al Burbero, Joaquim, coincideixo en totes les teves apreciacions pel que fa a compositor, obra i producció. L’estrena al Real em va agafar uns dies que era a Madrid i em vaig avorrir com un ostra (allí el mestre era en Rousset), diria que com la gran majoria del (també escàs) públic. No cal dir que m’he estalviat desplaçament a Barcelona per tornar-la a veure. El meu compromís amb la causa no arriba tan lluny.
M'agradaM'agrada
Sospecho… y no quiero ser malpensada… que en realidad ponen a la cantante de turno a planbchar el vestuario de la siguiente función para ahorrarse unos eurillos en tintorería.
🙂
M'agradaM'agrada
Sense ser una joia musical, aquest Burbero no em va desagradar, la veritat es que m’he avorrit molt més en altres ocasions, però això ja es questió de gustos. Totalment d’acord que els millors moments de l’òpera, i amb diferència, son les dues àries de Mozart. Pel que fa a l’assistencia de públic, no ho entenc. Divendres hi havia força seients buits (entre un 25 i un 30% calculo) en canvi per internet no es veien tantes localitats disponibles.
M'agradaM'agrada
En una temporada tan curta de títols com la del Liceu, aquest Martín i Soler, al menys per a mi, és totalment prescindible.
La patacada de l’assistència de públic aquesta temporada, és brutal
M'agradaM'agrada
Hola,
Sí, però… Realment, el problema és que Il burbero, com qualsevol altra obra de Martín i Soler o Salieri o gent similar (el mateix Cimarosa) són el paradigma de ll’òpera del classicisme però que al costat de Mozart, queden molt, molt per sota i sense la guspira del geni absolut que només aquest tenia. És, si voleu, com el que ha passat aquests anys amb el Madrid i el Barça: segurament, si no hi hagués hagut un Barça genial al davant, el Madrid hagués guanyat, sense tenir el mateix geni ni res d’extraordinari en el joc, el que hagués volgut i hagués passat a la història com una cosa fora mida. Ara, l’acarament amb un equip innovador, amb quelcom més, ha fet que no pugui resistir-ho. Martín, Salieri i companyia van tenir la dissort de coincidir amb un Mozart que els ha deixat, als nostres ulls, a anys llum de la seva qualitat. I, realment, incloure dues àries d’aquest en l’òpera de Martín és la millor mostra d’aquesta diferència (em va agradar especialment la segona).
És agradable, passa bé, però certament és plana i monòtona. I això que, pel meu gust, és la millor de les òperes de Martín que l’he sentit, potser perquè els llibrets d’Una cosa rara (que recordo més estàtica i amb menys acció que el mateix Tristan) o L’arbore di Diana són encara més convencionals i donen més joc (potser a L’arbore hi havia algun ària de més qualitat, però en conjunt, si fa no fa). Per casualitat, en vaig veure al Real Il tutore burlato, però no canvia l’opinió general: és una música per sentir, passar l’estona i oblidar en el mateix moment. Ara bé, no deixa de ser interessant, potser per entendre què passava a Viena llavors, per què no triomfava Mozart, coses així. Per valorar encara més aquest últim i la seva transcendència. L’obra en si és poca cosa, realment.
Per la resta, la interpretació ha estat bé. Potser alguna veu petita, però canten molt bé. De vegades, fins i tot, et fa pensar que massa bé, perquè en el fons, ni sembla complicat cantar aquesta peça: són àries sense gaire complicació, aparentment i de poca volada en tot.
Probablement, Savall té raó (i probablement, també contribueix a fer-la més freda i lenta, la música) en qualificar-ho del millor compositor clàssic d’òpera de la rodalia. Del preclàssic, trobo més interessant, però, i més comparable als estàndards europeus, un Terradelles i de després, que sí que serien els “nostres Rossinis”, el Cuyàs o Carnicer, que penso que agradaria més al Liceu. Tampoc no penso que aquest títol s’hagi fet per “quota nacional”, la veritat. És una obra que es pot fer en qualsevol lloc i on, probablement, la resposta i els comentaris serien similars. Tampoc no tenia molt interès musical la Linda i no ens plantegem que hi hagi alguna quota similar. I productes així, que poden agradar-nos més o menys, però que han estat importants en la història de la música i no només de la nostra, sí que és un deure dels teatres públics dedicar-hi una part de la programació, sigui quota nacional o no.
Això sí: tampoc no ompliria; el nostre públic es mou per títols coneguts i prou. Per molt Pélleas que es faci, fora de tota discussió pel que fa a qualitat, etc., no s’ha venut bé i és candidata a caure de la programació. Sí que seria interessant això que apuntes de les temporades que ara calen.
Interessantíssim això dels posts de planxar: aguda observació, sí senyora. De fet, a les Nozze d’ara en tindrem una altra, encara que repetida. I potser la Melisande que no veurem canta esperant el Pélleas mentre planxa roba? Dies vindran que veurem que quan Siegfried va a buscar Brunhilde al Capvespre, la troba planxant l’aixovar que se’n durà de la roca…
M'agradaM'agrada
Si anéssim sobrats d’òperes programades, amb un sistema de temporada de repertori em semblaria bé, però amb tants pocs títols programats i tantes meravelles per fer o reposar al capo de molts anys, aquesta estrena em costa molt pair-la.
No cal que et digui que qualsevol Barbieri em sembla infinitament millor que Martín i Soler, però Barbieri (lagarto, lagarto!) és zarzuela i en castellà, tot i que segur que ompliríem el teatre. Quines coses!
M'agradaM'agrada
No, si és veritat: un bon Barbieri no ens hauria fet sortir amb aquesta sensació de “psé, ja està vist” i prou. I que, posats a retallar, millor que s’haguessin quedat els Zemlinsky o el Pélleas. I que, si és per omplir el teatre, només que facin dues o tres sarsueles bones una mica ben muntades, el teatre s’omple més que amb qualsevol de les òperes que hem vist fins ara, i moltes de les que veurem… Si és que ens haurien de deixar programar i ho faríem millor i més barat, segur. Fa anys, es passava una enquesta cap al final que preguntava per quins títols agradaria veure; suposo que no se’n feia gaire cas, però potser donava la sensació que ens deixaven dir alguna cosa que no estava del tot malament.
M'agradaM'agrada
L´escenografia completament insuficient. Pel teatre del meu poble encara, però per presentar-ho al Liceu un suspens. L´òpera correcta. Els cantants bé. Tot plegat, un plat que hom es pot empassar però que difícilment farà delir ningú
M'agradaM'agrada
Teniu un teatre gran al poble, oi? 🙂
Empassar com aquell que s’empassa un medicament sense respirar i anant a buscar una llaminadura després per fer passar el mal gust?-
D’acord, absolutament d’acord 🙂
M'agradaM'agrada
“El giravolt de maig” només el podrem veure al Palau, en una única funció, l’11 de juny. El Liceu ha suprimit la funció del dia 10 de juny.
Salut!
M'agradaM'agrada
Hola Mercè, això ja és oficial o “of the record”?
És que encara no han oficialitzat res, tot i que tots sabem que tot està dat i beneït.
M'agradaM'agrada
El dissabte vaig anar al Palau i em van dir que El Giravolt el tenien programat per a l’11 de Juny i que la funció del 10 de juny es feia al Liceu. Vaig anar tot seguit al Liceu i em van dir que NO, que el dia 10 estava suprimit. És tot el que sé.
Salut!
M'agradaM'agrada
Buf… saved by the bell: ho tinc pel dia 11… Però això no és viure: algun dia m´hi quedo en un d´aquests ensurts…
M'agradaM'agrada
Aún no la he visto, ¿Podéis decirme la duración del espectáculo? Tengo un problema de transporte y quisiera saber si me da tiempo a coger el transporte público.
Gracias anticipadas.
M'agradaM'agrada
3 hores justes.
M'agradaM'agrada
Gracias.
M'agradaM'agrada
Vaya soberano tostón! Y eso que para mí -igual que para Bocachete- esta es la menos insufrible ópera de Martín y Soler, de las tres que le conozco.
Tengo en casa su única zarzuela “La madrileña” que es la adaptación al castellano de la ópera “Il tutore burlato” -su primer título conocido- y aún no la he estrenado porque me temo lo peor…Lleno de buena voluntad me compré un disco hace un par de años con oberturas de Martín y Soler y a lo largo de unos 55 minutos me pareció que escuchaba siempre lo mismo. Tiene una música que parece que de un momento a otro vaya a arrancar… pero nunca arranca y llega a ser un verdadero muermo. Si tenemos que aplicar la cuota catalano-valenciano-balear por qué no programamos “Don Gil de Alcalá” (preciosa ópera de cámara) o la verista “El gato montés” -ambas del estupendo compositor valenciano Manuel Penella- o la espléndida zarzuela grande “El anillo de hierro”, del mallorquín Miguel Marqués? Y si nos decidimos por desenterrar títulos ibéricos por qué no los de Carnicer, Arrieta, Terradellas o el estupendo Manuel García (éste sí que era el Rossini español, incluso se anticipó en estilo al propio Rossini, inspirándole sus óperas moriscas e incluso “Semiramide).
Lo único válido de esta pesadez son las dos arias de Mozart, especialmente la segunda, ambas con notas que sugieren “La canzonetta sull’aria” de “Le nozze di Figaro”, por lo demás…nada. Deseo no tener que soportar ninguna ópera más de este compositor.
A mí Jordi Savall me gusta mucho en lo suyo, pero no me gustó el escaso ritmo que marcó a la orquesta. Quizás con un poco más de brío hubiera evitado que el público diera tantas cabezadas, yo incluído.
Los cantantes estuvieron a un buen nivel. Carlos Chausson hace bueno todo lo que canta y es un actor consumado, pero es cierto que en la escena se mueve como un Don Bartolo con peluca, aún sin llevarla. Tengo que decir que ayer -por fín!- Veronique Gens me gustó mucho. Al tener que cantar siempre en el registro central demostró una gran calidad de cantante que acostumbra a deteriorarse cuando asciende al agudo o desciende al grave; pero en esta partitura, no teniendo que acceder a los extremos, estuvo magnífica y pude deleitarme con sus dos arias mozartianas, siendo la segunda mi preferida. El resto de cantantes, aún siendo nombres frecuentes en las carteleras, estuvieron bien, pero sin sobresalir ninguno, aunque a mí me gustó bastante Paolo Fanale y muy poco David Alegret; mucho mejor el todo terreno Marco Vinco que Patricia Bardon y Elena de la Merced -con sus grititos molestos ambas- y muy correcto Josep Miquel Ramon.
Esta es una ópera que no aconsejaría a nadie, más bien al contrario -y yo infelíz de mí me compré el DVD del Real, que aún no he visto!- pero los cantantes la hacen sufrible a ratos, si consigues superar el sueño que te embarga…
Dónde hay que firmar para poder ver “Jugar con fuego”, “Los diamantes de la corona”, “Pan y Toros” y “El barberillo de Lavapiés”, las cuatro maravillosas zarzuelas grandes de Barbieri, con textos bellísimos en las partes habladas, que en el siglo XIX fueron programadas en el Liceu en tantas funciones o incluso más que las óperas del propio Verdi?
Fede
M'agradaM'agrada
Amigo Colbran, celebro que alguien por fin, reconozca que hay algunas zarzuelas que musicalmente son mejores que muchas óperas. Tu muy bien has puesto algún ejemplo. Ya sé que algunos pensarán o dirán que no están de acuerdo conmigo, pero la realidad se impone.
Que lástima que los directivos del Liceu no quieran reconocerlo.
M'agradaM'agrada
A mi m’ha agradat coneixer aquesta òpera. I ja vaig deixar escrit el per què fa uns dies. Com a la majoria de vosaltres em vaig avorrir a la primera part, molt, i a la segona doncs la cosa va anar a millor, bastant millor. És veritat, res en ella és extraordinari (i lo que ho és no és música original seva). Ni musical ni escènicament. És més, crec que Da Ponte era molt llest i guardava els llibrets bons per a qui veritablement sabia que li treuria tot el suc. Però dit això crec que és una obra recuperable, perfectament recuperable i que necessita de millor escenificació que la que ens han mostrat.
El teatre buit. Si. Tan buit com ho hagués estat amb un altre obra desconeguda sense figures canores. S’hagués omplert el Liceu amb la “Linda” sense el Diego y la Damrau? Qué té una Anna Bolenna de bo musicalment si no és cantada per la Netrebko i la Garanca?
Suprimir aquesta obra per les retallades? Per què? Per què aquesta? Doncs té el seu interés històric i musicològic per a mi i per a d’altres. Per què aquesta precisament? Tant dolenta és? Doncs per a mi no. Em fa entendre l’època musical en que va ser composta i em diu coses que van més enllà de lo estrictament musical. És clar, tambè per a mi és lamentable retallar Zemlinky i Debussy. És patètic. Liceu de quarta categoria. Que retallin el que volguin, ja no crec que res pogui evitar-ho, però si us plau que no retallin les obres d’aquets compositors. Però tambè per a mi, molt abans de carregarse aquest “Burbore…” ja es podrien desfer de l’Aida (molt lluny del millor Verdi i amb una escenografia mil vegades vista a la casa) o de “La Flauta”, altre òpera que sempre és podrà veure i disfrutar i que repetiran un cop més amb una escenografia lamentable (pel meu gust i per a lo que jo entenc ha de ser La Flauta) de Comediants. Ni Mozart hauría de ser intocable quan està mal cantat i mal representat. Doncs per què retallar una obra i un autor que ens permet saber una mica més de l’història de la música? Per què no retallar obres obres que hem sentit i escoltat mil i una vegades i que si no hi han grans figures res ens poden aportar? Ah, si, per les peles. Ah, val. Que consti, és per les peles.
Jo crec que les coses mai passen per casualitat. Aquest obra en el seu dia va tenir el seu encant. No el té ara. Val. El seu autor el seu dia va tenir èxit. Ara no el té. Val. Però crec que a Martin i Soler mereix ser conegut i recuperat. Al menys pels que tenim interés en la seva figura, en lo que va representar en el seu dia i, en molta o poca mesura, pel que ha representat a la història de la música.
Pregunta: per què La Scala va obrir la seva reinauguració amb Salieri? No crec que sigui per la qualitat de la obra. Potser va ser perque en Muti va creure, com en Savall en el nostre cas, que valia la pena fer-ho. Per raons històriques. Efectivament. Per raons culturals. Tambè. Escoltes l’obra, potser no t’agrada, o si t’agrada mai serà el que en altres has sentit, però si t’interessa l’obra i el seu contexte, si l’estudies una miqueta, si la aproximació a l’òpera va més enllà de lo estrictament representat i cantat, si creus que l’òpera tambè és història i cultura, aleshores crec que surts dels teatres saben una mica més.
M'agradaM'agrada
Muti va decidir reobrir la Scala després de les reformes, amb la meteixa obra que la va obrit, UN ALTRE ROTLLO!!!, però al menys allà hi havien àries d’extrema dificultat amb una Diana Damrau que treia l’alé a l’audiència.
M'agradaM'agrada
No m’estaràs dient que si hi han “gorgoritos” i pirotècnia aleshores si val la pena recuperar-la? De bon rotllo, el comentari. 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Home, si hi ha “gorgoritos” com a mínim no dorms 🙂
No és que Salieri sigui sant de la meva devoció, però era més agosarat que Martín i Soler 🙂 La resposta també és de molt bon rotllet.
Per a mi i ho dic amb el cor a la mà, no cal recuperar-les o si s’ha de fer pel bé de la humanitat, que ho faci un altre teatre i nosaltres “morts d’enveja” 👿 👿 👿
M'agradaM'agrada
Josep, Da Ponte prefería a Martín y Soler antes que a Mozart, por esta razón le dió texto a seis de sus trabajos conocidos, mientras que a Mozart sólo a tres…Si hoy escuchara la música de uno y otro yo creo que se sonrojaría por haber preferido al primero citado. La música de Martín y Soler no aporta ningún avance histórico a la misma y sus melodías son mediocres. Ya me explicarás, pues, qué interés tiene? Cayó en gracia en su tiempo como hubiera podido no haber caído. Tuvo muy buenos padrinos, incluída Catalina II de Rusia, pero en Rusia se estrelló y ya no recuperó la fama para nunca más.
Tu entiendes que un rollo como “Il burbero…” se representara 77 veces en menos de cinco años? A no ser que en la escena se representaran cosas que no sabemos, su música da para tanto? Está bien recuperar según qué títulos en grabaciones para los curiosos y buscadores de tesoros, pero cuando no alcanzan un mínimo de calidad hay que representarlos? En mi opinión no. Grabarlos sí, escenificarlos no. Cuesta mucho dinero montar un espectáculo que sólo va a satisfacer a unos pocos y que muchos ni se acercaran a verlo porque ya están escamados de otros títulos del mismo autor vistos anteriormente.
No obstante, si tu saliste satisfecho, enhorabuena, eso es lo que vale que el espectáculo te retribuya el dinero gastado. Yo me siento estafado una vez más en esta traquetreada temporada. Lo que más me interesaba: Zerlimsky y Debussy lo suprimen y lo que ha quedado hasta el momento no me ha gustado.
M'agradaM'agrada
Avui estic molt d’acord amb tú.Crec i espero que el ” Burbero”(aquest és el que s’hagues tingut de quedar sense decorats i no el Faust) tanqui definitivament la cuota Martín i Soler al Liceu.Crec que el públic ha estat molt pacient i educat amb la seva reacció al davant de les tres obres que li hem vist.Espero que ningú li faigi cas al crític de la Vanguardia que está demanant l’estrena de” La cappricciosa Coretta”,per la senzilla raó de que hi ha un munt d’obres molt superiors desde el punt de vista musical que estan esperant la reposició o l’estrena.La direcció del teatre hauria de mirar més aviat cap a Berlioz,Montemezzi,Meyerbeer,Catalani,Auber,Thomas,Bernstein,Boito,Prokofiev,Borodin,Rimsky-Korsakov,Glinka,Smetana,Rossini,etc etc.Tots aquests compositors tenen una inspiració superior a la d’en Martin i Soler.Ahir al tornar a casa vaig sentir uns fragments de Linda di Chamounix i francament al costat del “Burbero” adquireix un nivell casi d’obra mestra.STOP MARTIN I SOLER Si os plau…
M'agradaM'agrada
El diumenge també hi vaig ser al Liceu, la primera part amb més d’un cop de cap, la segona força millor, el que és segur es que aquesta ópera no quedará massa temps a la meva memoria. Dit aixó vull exposar una idea que m’ha pasat pel cap , pot ser una tonteria, peró veient el panorama …….. Penso que la temporada del Liceu és prou llarga per poder fer uns blocs tematics, per exemple un d’opera de repertori, un altre d’ópera més elitista, un de ballet , i un altre de gran zarzuela, entremig un que altre concert, crec que amb aixó podrien abarcar un gran ventall de gustos diferents, i a la vegada fer uns abonaments també tematics i un que abarquès una mica de cada . No sé si m’he sabut explicar, peró tal com m’ha passat pel cap ho he escrit; disculpeu peró és un tema entre mols d’altres que en preocopa força
M'agradaM'agrada
Montserrat, si repasses una mica les temporades, ara ja és una mica com tu dius.
Aquesta temporada tenim Bohéme, Le nozze di Figaro, La flauta màgica, Adriana Lecouvreur i Aida com a òperes de repertori, la resta distribueix-les com et sembli millor. El Faust va ser un concert i això si, manca sarsuela que malgrat que seria un èxit garantit, el teatre es resisteix a fer-ho per motius poc, molt poc, convincents.
El problema és que el públic real de l’òpera no són aquells més de 20.000 abonats que exhibia amb orgull el teatre, però que quan hi ha òperes valuosíssimes però desconegudes, donen l’esquena al teatre, sense cap mirament.
M'agradaM'agrada
Un moment per recordar una significativa efemèride: avui (31-01-2012) fa 18 anys de l’incendi que va cremar el nostre estimat Liceu.
M'agradaM'agrada
Les meves dues darreres entrades del vell Liceu, l’abonament del diumenge a Mathis der Maler (23 de gener) i el concert de Savall amb le Concert des Nations el dilluns 24 de gener, just una setmana abans de l’incendi
I aquí l’apunt de tal dia com avui de l’any 2008
https://ximo.wordpress.com/2008/01/31/cendres/
M'agradaM'agrada
Efectivamente y aún cuando hacía sólo dos días que se había representado “Mathis der Maler”, también hacía siete que Jordi Savall había dirigido obras de Arriaga y Beethoven con “Le concert des Nations” y precisamente tenemos estos días al propio Savall dirigiendo este “Burbero di buon cuore” en el nuevo Liceu.
M'agradaM'agrada
Joaquim : segur que no n’he explicat bè , en definitiva el que venia a dir és que podrian fer diferents tipus de abonaments , més a la carta per engrescar a diferent tipus de public ,doncs n’hi ha molta gent que l’hi agrada una ópera més popular, d’altre que s’inclina per un repertori més desconegut , no per aixó meyns interesant , peró no tant engrescador com l’altre ; en definitiva que un pogés escollir una mica el que vol veure i no el que amb un abonament unic i sense posivilitat de fer cap canvi, imposa el teatre, M’explico?. Vull aprofitar l’ocasió per demanar a la direcció del Liceu que d’una vegada facin un comunicat de les mesures que volen aplicar , crec que per respecte als treballadors de la casa i també als abonats i public en general han de fer-ho ja
M'agradaM'agrada
Gràcies Montserrat, no t’havia entès bé. Si, és una bona idea, abonaments temàtics que no obliguin a comprar coses que no ens interessin, segur que seria un èxit, però tu creus que la direcció pensa tant? 🙂
M'agradaM'agrada
Noooooooo. El que podrien fer si més no per justificar el sou que guanyen, es posar en pràctica algún dels sugeriments que desde diferents mitjans s’els proposen , amb esfors i bona voluntat penso que és poden millorar les coses, però per damunt de tot amb dialeg
M'agradaM'agrada
Avui he fet l’intent d’escoltar-la per ràdio, un nou intent sense prejudicis i no he pogut aguantar gaire estona. 👿
M'agradaM'agrada
Ahir em va sembla encara més plom que divendres (hi ha un projecte, encara que mig aturat per la crisi, per posar-me una estàtua a l´entrada de can Liceu, per haver-hi anat dues vegades a veure-la). Pel mig vaig tenir la mala pensada de deixar-me caure a Le Nozze i les comparacions són tan odioses…
M'agradaM'agrada
Hola a tothom. Jo he estat a la funció d’aquest dissabte al vespre. El primer que m’ha sobtat és el decorat: lleig com una mala cosa, una barreja de estil victorià, “setentero” i gòtic! I de quina manera il·lustra el sentit de l’òpera? Per favor!
Després d’haver vist L’Arbore di Diana fa un temps, no esperava gaire d’aquesta òpera. Però, si bé la música no és per tirar-hi coets, es deixava escoltar i l’argument era entretingut. Em va resultar molt més avorrida la Linda di Chamounix de fa unes setmanes, francament.
Com bé ha dit algú per aquí dalt, hi havia moments que la música de Martín i Soler semblava que volia arrencar, però no arrencava mai. Una llàstima. (Aquí rau la gràcia de Mozart: la seva música arrenca i molt).
Il Burbero -igual que va passar amb la Linda- l’han salvat els cantants. Chausson i Gens m’han semblat el millor de la vetllada, per les seves veus, l’estil, l’elegància i les seves “taules”. Josep M. Ramon (Castagna), tot i el seu paper tan curt, m’ha semblat molt més que correcte, tant per la veu com pel domini escènic. Elena de la Merced i Patricia Bardon, han cantat bé, però tenen algun moment xisclaire que es pot perdonar; potser ho fan per treure’ns de l’ensopiment i posar-hi una mica de sal a l’assumpte. Jo guardo molt bon record d’Elena de la Merced cantant aquí una Cleopatra al Giulio Cessare. Marco Vinco té molta presència escènica, però no m’agrada la veu i no perquè sigui lletja sinó perquè no surt enfora; em fa l’efecte que no la projecta bé. En els duos amb Chausson, realment, se’l menjava! Els dos tenors de l’òpera,o tenorini, … doncs això: veuetes. No sabria dir si són veus petites o mal projectades, però gairebé no se sentien. Sort que només cantaven a la boca de l’escenari.
Com comprendreu, aquest vespre un dels temes de conversa era l’ERE del Liceu i la retallada de funcions que ens han anunciat per carta als abonats i en premsa. No sé si us haureu adonat, però aquesta obra semblava que ni pintada per a l’ocasió. Segurament ni el senyor Matabosch ni la resta de directius del teatre tenen dots de premonició i poc s’imaginaven la conjuntura actual quan van programar l’obra, però resulta que al llarg de l’òpera es parla dels diners, d’estalviar i de no gastar més del que es té. Jo al·lucinava! Hi ha un parell de números en especial: L’ària de Castagna parla exactament d’això; de saber-se administrar, de no gastar més del que es té i de menjar cols i beure aigua, si no es pot menjar capó i beure vi cada dia! Què us sembla? I en un duet entre Giocondo i Dorval, es parla dels deutes del jove i Dorval respon que gairebé tota la ciutat està igual i que els qui paguen ja supleixen als qui no paguen!! Què us sembla?
Bé, ja acabo. Però no voldria oblidar-me de la figura de l’apuntador. El teatre l’ha recuperat per a aquesta òpera. Imagino que deu ser el senyor Jaume Tribó, un veterà en aquestes tasques.
M'agradaM'agrada
Bon dia
Els que anem amb un torn diferent al teu i al de molts dels IFL quedem una mica despenjats a l’hora de fer els comentaris…
Ahir vam assistir a la representació del “Burbero…” : jo no la vaig trobar tan “tostón”, com d’altres, Musicalment, en la comparació amb Mozart, la superioritat del segon és òbvia, però tampoc em sembla tan dolenta.
Teatralment té les seves virtuts. Una altra cosa és l’estranya ambientació i decoració (mobles finlandesos amb vitralls neogòtics i la inefable post de planxar…), amb molt poc gust. També em sembla que no es va treballar els personatges prou bé. Per exemple, calia exagerar la malgastadora Lucilla amb vestits, perruques i joies i no amb 3 bossetes de compres, o Dorval havia d’aparèixer vestit i maquillat com un senyor més madur, la Marina calia accentuar-li el caràcter conspiratiu i manipulador, en comptes d’anar amb uniforme de col·legi de monges….
Tampoc em va semblar mal cantada. Chausson està magnífic. Victoria Gens m’agrada molt el seu gust cantant, (la seva Ifigènia in Aulis de Gluck va ser molt bona), encara que no sigui un fenomen. Elena de la Merced també va estar bé i els tenors també. (Per cert, Marco Vico és família de l’Ivo Vinco?)
La platea era quasi plena, menys gent en els pisos 2n i 3r.
Penso que hi ha diferents gustos i criteris davant l’òpera. En la meva concepció l’òpera és, primer música, però també teatre. Per aquesta raó m’entusiasma Mozart, perquè en les òperes de Da Ponte aconsegueix aquest equilibri magnífic. Per això en una òpera com Linda de Chamounix, sóc capaç d’admirar les àries i les veus, però l’obra teatralment la trobo, avui, inversemblant, convencional i una mica sosaina. Per aquesta raó també, jo vaig disfrutar amb el Grand Macabre, encara que no em compraria només el disc, perquè necessita la visió i un muntatge teatral de la gosadia de la Fura.
Com molts de vosaltres estic molt trista i empipada per les retallades. Després de més de 25 temporades de Liceu, no podré veure el Pélleas, ni comprar les entrades del Zemlinsky (que no m’entraven al torn) i em temo que veure uns Troiens s’anirà ad calendas grecas i que seguiré sense poder veure un Diàleg de carmelites, i així… d’altres òperes) En canvi, passo de tornar a veure Aides o Trovatores… De la gestió no tinc prou informació per atribuir responsabilitats, però jo si que considero que en Matabosch ha tingut l’atreviment de portar òperes que jo volia veure (Mort a Venècia, La dona sense ombra, …) i espero que continuï.
Jo crec que estaria bé reflexionar sobre l’assistència del públic, però no només al Liceu, sinó també a l’Auditori i al Palau. Els divendres que ens toca Auditori constatem la falta d’assistència i no sempre s’explica per la programació… La temporada passada al cicle de pianistes el Palau feia pena: un 40% de públic i molts eren turistes que hi eren per l’edifici, no pel concert en si. És possible que tothom estalviï reduint el consum cultural. O també pot ser que estiguin canviant els hàbits de consum i que amb DVDs, Medici, Arte, òperes al cinema o subscripcions a concerts via internet, amb figures de primera fila, tot sempre més econòmic, s’abandoni l’experiència i vivència en directe…
Perdoneu, però m’he allargat massa.
M'agradaM'agrada
Jo també hi vaig anar ahir i com Timamót tampoc ho vaig trobar tant “toston”, coincideixo amb ella amb el comentari que fa sobre com va anar l’òpera, o sigui que no ho repetiré.
M'agradaM'agrada