STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

LA DNO CELEBRA EL 50è ANIVERSARI

El 6 de novembre la Dutch National Opera, és a dir l’Òpera Nacional d’Holanda va celebrar el seu 50è aniversari amb una gala que va ser retransmesa pel canal de TV Arte.

La cosa, com tots els esdeveniments d’aquesta mena, no té gaire secret, si bé els responsables de la gala van creure convenient fer-la tota seguida, ben variada i si no plegada d’estels, si amb els suficients al·licients com per fer honor a aquestes noces d’or.

L’òpera Nacional Holandesa ha esdevingut en els darrers anys un centre operístic de gran interès, potser de no tanta anomenada popular com són les cases operístiques de Paris, Londres, Nova York, Munich, Milan o Berlín, però sense cap mena de dubte de gran interès artístic. El recent nomenament de Marc Albrecht com a director musical reforça encara més aquest projecte dirigit per l’incansable Pierre Audi, destinat a ser un dels centres de producció operística de més rellevància internacional. Continua llegint

LA NOVA AIDA DIRIGIDA PER PAPPANO AMB HARTEROS, KAUFMANN, SEMENCHUK, TÉZIER i SCHROTT

Aida Pappano

El 5 de març passat vaig publicar un apunt del concert que es va fer en el Parco della Musica de Roma, amb l’Aida de Verdi dirigida per Antonio Pappano i amb els cantants que van gravar en el mateix auditori i en sis sessions, la gravació que ahir va sortir al mercat, en una pràctica ja quasi relegada a la qualificació de luxosa raresa, ja que òperes gravades en estudi sense públic han passat a la història i les poques que es publiquen són extretes de concerts o representacions públiques, degudament “arreglades” posteriorment si hi ha alguna cosa que no ha quedat del tot bé.

Per tant la publicació d’un nou enregistrament d’una òpera sencera seguint l’antiga  tradició de tancar durant una setmana a un grapat d’artistes, el bo i millor diuen,  podríem qualificar-la d’excepcional, i ençà d’aquell concert que tants varen qualificar de històric omplint pàgines i pàgines de lloances, es va crear l’adequada expectació que tota bona campanya de màrqueting desitja per tal de que quan el producte acabi sortint al mercat, el públic els hi tregui dels dits. Continua llegint

AIDA A ROMA (Harteros-Kaufmann-Semenchuk-Shrott-Tézier;Pappano)

Ni aquesta Aida que va tenir lloc a Roma el passat 27 de febrer és la millor Aida dels nostres dies, com molts s’han encaparrat a dir i que ja us dic jo que per a mi no ho és, ni és la pitjor que jo hauré escoltat en la meva vida. Allò que s’anomena els “mass media”  han omplert les primeres planes dels diaris o els telenotícies, amb aquesta Aida romana només, i no és poc, perquè reunia a Antonio Pappano, a Roma l’idolatren i no és per menys, Jonas Kaufmann i Anja Harteros. Ell, el tenor del moment, ella la soprano que quasi mai es pot acaba escoltant degut a les seves cancel·lacions.

Anar contra corrent no és fàcil, ni agradable i potser seria millor deixar-me endur per aquest entusiasme generalitzat i mediàtic que és el que acaba prevalent i si l’òpera només és un pur entreteniment, que per a mi no ho és, potser hi haurà qui en tingui prou amb anar a entretenir-se, qui sap si divertir-se o potser fins i tot a emocionar-se amb el que es va viure i escoltar al Parco della Musica de la ciutat romana, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, en ocasió d’aquesta única Aida en forma de concert, com a conclusió de les sessions de gravació del disc (encara es graven discs!!!). Jo hagués volgut gaudir-ne, o divertir-me fins i tot, o posats a ser poc exigents, distreure’m, però jo no he pogut, però és clar, les condicions amb les que jo he hagut de fer front a l’Aida dels nostres dies, res tenen a veure amb les dels assistents a l’auditori romà, ja que la gravació Continua llegint

ROMÉO ET JULIETTE DE BERLIOZ: CREBASSA-FANALE-ESPOSITO-ONF,GATTI (Vídeo)

La temporada 2014/2015 de l’Orchestre national de France es va inaugurar la setmana passada amb una de les obres cabdals d’Hector Berlioz, la simfonia dramàtica Roméo et Juliette,

Si les obres de Berlioz encara a hores d’ara es programen escadusserament en la majoria de  sales de concert i teatres d’òpera (no és un compositor gaires estimat), aquesta obra en particular, una obra mestra absoluta del seu catàleg, és incomprensible com no ha esdevingut tant o més popular com la simfonia fantàstica. És enormement bella, però potser perquè també és enormement difícil i requereix un ampli desplegament orquestral i coral, a part  Continua llegint

LES TROYENS A LA SCALA (Antonacci-Barcellona-Kunde;Pappano)

Avui tornen Les Troyens a IFL,  una de les meves òperes predilectes que tinc l’esperança que un any o altre podré anar a veure agafant el metro, sense la necessitat de comprar bitllets de trens o avions. Ho teníem a la vora però aquesta tampoc és sostenible i per tant ens haurem d’esperar, ves a saber fins quan.

Com sabeu la temporada passada La Royal Opera House Covent Garden de Londres va estrenar una nova producció en co-producció Viena, San Francisc i el Teatro alla Scala de Milà, i com que el repartiment canvia quasi totalment a la versió vídeo que us vaig deixar, he cregut oportú portar-la, si bé aquesta vegada el format és àudio i per tant no podrem gaudir de la impressionant producció de MvVicar. Continua llegint

EL VÍDEO DEL FALSTAFF AL MET

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Falstaff al MET, acte 2 escena 2, producció de Robert Carsen

Just fa una setmana us parlava de la retransmissió del Falstaff al MET i ara us deixo el vídeo, sobretot per a tots aquells que no vareu poder gaudir-ho i els que si vareu assistir i volgueu insistir en aquesta festa verdiana, podeu fer-ho tantes vegades volgueu.

Avui no m’allargaré massa, ja que és possible que durant el dia d’avui acabi editant un altre apunt i és que se’m acumula la feina i no vull endarrerir gaire l’activitat, que estem en dates molt assenyalades i després tot perd vigència.

Preneu aquest vídeo com un seguit de regals que durant aquests dies, entre el Tió i Reis, aniran caient, com per altre part ja bé sent habitual a la casa 😉 Continua llegint

EL MET AL CINEMA: FALSTAFF

Ambrogi Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

Ambrogio Maestri (Falstaff), producció de Robert Carsen. Fotografia Ken Howard/MET

El retorn al fossat del MET del mestre James Levine no podia ser més feliç, ja que la direcció vital, àgil, teatral, detallista , extraordinàriament enèrgica i juvenil del director musical del teatre novaiorquès m’ha semblat el millor d’una representació rodona, d’una maquinària perfecta que des de el fossat ha fet que tot encaixés com si fos la millor companyia de cant la que es trobava sobre l’escenari quan era evident que els cantants reunits, grans professionals en línies generals, podien ser millors.

Que el  mestre Levine amb les dificultats físiques actuals tregui de la meravellosa orquestra,unes sonoritats d’una qualitat altíssima, unes dinàmiques contrastades, vertiginoses i estimulants, o unes atmosferes  de nocturnitat màgica en el tercer acte, és miraculós. La sempre magnífica orquestra del MET en les seves mans es transforma, i la virtuosa teatralitat de les direccions operístiques del mestre brilla fins enlluernar en una òpera “scherzant” com aquesta, on el discurs continuo es va transformant en una versió absolutament respectuosa amb els cantants que mai són relegats a un segon nivell, tot i ser una òpera on l’orquestra té un protagonisme essencial. Continua llegint

LICEU: IL BURBERO DI BUON CUORE

Ahir diumenge va tenir lloc la segona representació de les sis previstes de l’òpera Il burbero di buon cuore de Vicenç Martín i Soler amb llibret de Lorenzo Da Ponte que s’han programat aquesta temporada, en una coproducció amb el Teatro Real de Madrid i que compta amb la direcció musical de Jordi Savall i l’escènica de Irina Brook, al capdavant d’un equip important de veus.

Abans d’entrar al teatre, treballadors de diferents àmbits repartien un full amb un comunicat del Comitè d’Empresa del Gran Teatre del Liceu, que si premeu AQUÍ, podreu llegir.

Malgrat tractar-se d’una funció del torn T (diumenge tarda) la sal del teatre presentava un aspecte una mica preocupant, amb moltes localitat buides, no sé si d’abonats poc motivats per la proposta o entrades directament no venudes, ambdós casos són preocupants, ja que abonats poc motivats és probable que l’any vinent esdevinguin no abonats i entrades no venudes també, ja que significa poc interès per la programació del teatre.

Sigui com sigui, veure la sala amb moltes localitat buides és quelcom preocupant i no ajuda gens de cara a aquest esdevenidor encara incert que s’anuncia per aquests propers mesos, amb l’aturada d’activitat i la probable supressió de tres títols (dos sessions) al Liceu i potser també El Giravolt de Maig del Palau, i un recital (Nina Stemme).

Que el teatre reparteixi propaganda del recital de René Pape de diumenge vinent a la sortida de mateix torn és un signe alarmant de que la venda de localitats per aquest important recital tampoc deu ser gaire entusiasmant i  això ens haurà de portar un dia o altre a parlar de quina programació ens agradaria i quina programació convé en aquests moments, quelcom segurament difícilment reconciliable i font d’un debat tan interessant com segurament perillós.

El fet és que un títol com Il burbero di buon cuore no ha captivat a molta gent i un cop vista, ho entenc. És el tercer títol que veig de Martín i Soler i ara em penso que ja em puc fer una clara idea de que la seva música no m’interessa, i no vull generalitzar, però mai hem compartit una opinió més unànime a l’entreacte i en acabar, com ahir. Continua llegint