Ahir al Palau de la Música va tenir lloc el primer dels sis concerts que Ibercamera ha programat en el nou cicle Da Camera en col·laboració amb la Fundació del Palau de la Música. Un cicle que ens portarà en els propers concerts a intèrprets de la categoria de Sol Gabetta i Bertrand Chamanyou (5 de març), Iuliana Avdeieva (27 de març), Lorenzo Gatto i Roberto Giordano (16 d’abril), Fauré Quartett (7 d emaig) i Pavel Hass Quartett (29 de maig).

Per aquest concert inaugural s’ha comptat amb el prestigiós Quartet Quiroga (Aitor Hevia violí I, Cibrán Sierra violí II, Josep Puchades viola i Helena Poggio violoncel), més la col·laboració de Jonathan Brown viola del Quartet Casals i la violoncel·lista Erica Wise, membre del Trio Scherezade.

El programa escollit va ser preciós, començant amb el Quintet de cordes núm 5, en re major de W.A.Mozart i després el Sextet per a cordes de Richard Strauss. A la segona part es va interpretar el fabulós Sextet de cordes núm. 2 en Sol major de Johannes Brahms.

El Quartet Quiroga que no havia escoltat mai en directa, més les col·laboracions esmentades han ofert un concert de molta qualitat, un concert intents on han pogut demostrar la seva categoria com a conjunt, però també la qualitat dels seus solistes, començant per Aitor Hevia, el seu primer violí posseïdor d’una amplíssima paleta expressiva i un so preciós, i acabant amb l’excel·lent violoncel·lista Helena Poggio de so intens i vellutat. Tan el segon i incisiu violí de Cibran Sierra, com el viola Josep Puchades arrodoneixen un conjunt magnífic.

Ahir, com ja us he dit, no van tocar cap peça sols, ja que per el quintet de Mozart van comptar amb el luxós viola del Quartet Casals i en les altres dues obres, la de Strauss i Brahms si va afegir la violoncel·lista Erica Wise, ambdós, no va fer més que ressaltar la vàlua del Quartet Quiroga.

La interpretació del quintet de Mozart va ser exemplar en quant a transparència, obtenint en el magistral domini de contrapunt necessari per interpretar-lo, resultats més que òptims. Amb un so preciós, nítid i una execució extraordinàriament conjuntada, va ser un preàmbul magnífic per les intensitats expressives que ens esperaven amb Strauss i sobretot Brahms.

La primera part es completava amb el sextet de Richard Strauss, que utilitza temes de l’òpera Capriccio i amb el que el Quartet Quiroga més els dos invitats, va transformar el classicisme mozartià de vitalitat encomanadissa, en un ambient de densa i tardorenca serenitat post romàntica. El sons pausats carregats de lirisme excels, es van anar combinant amb mestrívola destresa dramàtica en un diàleg entre les tres famílies instrumentals (dos violins, dos violes i dos celos) fent que quasi s’aturés el temps. El so més greu i melangiós,va ser l’ideal per aquesta petita joia straussiana, tan melangiosa com la pròpia òpera de on provenen els temes..

A la segona part ens esperava el monumental sextet número 2 en Sol major de Johannes Brahms, una obra carregada de intensitat, molt melòdica, que demana molta participació de tots els seus intèrprets i on ens van demostrar un cop més l’entusiasme comunicatiu, la força interpretativa i l’exquisida musicalitat dels sis excel·lents musics. magnífics en els moviments extrems, però especialment inspirats en el poco adagio.

M’ha semblat percebre, i no tan sols en l’obra de Brahms, que a vegades l’afinació no era del tot acurada, però si aquest és el preu que hem hagut de pagar per fer-nos viure amb intensitat aquest primer concert del cicle de cambra de Ibercamera. Ho dono per ben pagat, ja que més d’una vegada ens hem queixat de la fredor que ens han produït interpretacions tècnicament immaculades. Jo en aquest cas i si em fan escollir, no tinc cap dubte que m’ho estimo més així.

Al final l’èxit assolit ha motivat una propina, que els més inquiets s’han perdut en sortir de la sala tot just havíem iniciat els aplaudiments. Han interpretat un deliciós minuet que ben bé podria ser de Bocherini i que ha servit per alleugerir la intensitat brahmsiana,  però no us puc assegurar que fos efectivament aquest autor.

El Palau mostrava una bona entrada, no ple del tot, però una entrada molt acceptable tractant-se de música de cambra. Molt públic estranger, molt,  i de moltes nacionalitats a part dels imprescindibles japonesos. Cert que el recinte és un reclam per a molts turistes que aprofiten el concert per a fer fotos indiscriminadament durant l’entreacte, però això també demostra que hi ha un turisme interessat en l’oferta cultural que pugui oferir la ciutat, i per tant caldria que les temporades que es fan a Barcelona tinguessin més repercussió a nivell internacional i no estaria gens malament que tal i com ha succeït en aquesta ocasió, les principals institucions i programadors s’unissin per oferir paquets musicals que podrien incloure els concerts del Palau, Auditori i Liceu com a reclam també turístic, ara que la demanda interna ha baixat tant.

Estic segur que si els concerts són de qualitat i estan ben promocionats, seran un reclam per l’inquiet turista cultural que sempre va cercant complements al motiu principal del seu viatge.

Llarga vida a aquest nou cicle de cambra al que s’hauria d’afegir un cicle específic de lied, que fa molts anys va desaparèixer de la temporada barcelonina i que és molt necessari. Potser caldria que Liceu i Ibercamera col·laboressin, tot i que el recinte ideal és el Palau, I per què no s’aprofiten les sinèrgies de tots tres per organitzar-ne un de conjunt?

Barcelona està orfe d’un cicle de lied amb grans intèrprets i si es fa bé i els preus no són abusius, estic segur queté un lloc garantit, no ho creieu així?