Apropar-se a una òpera contemporània sempre és una aventura incerta, ja que en realitat i en el meu cas, no sé si té gaire sentit continuar explorant en un gènere que sembla que ja hagi esgotat totes les possibilitats i que cada nova estrena, ho hem comentat moltes vegades, no acostuma a tenir reposicions que arribin a calar en una audiència normalment mandrosa i rebeca a fer el més mínim esforç d’aproximació.
Avui us proposo Las horas vacias, una ópera-monodrama per a soprano i actriu, piano, cor i orquestra de cordes amb text i música de Ricardo Llorca.
Sortosament sembla que els compositors cansats de dictadures estètiques hagin optat a anar per lliure i cadascú utilitza el que li sembla més adient per intentar arribar a aquest públic inicialment poc receptiu. Potser per això molts han anat a buscar en la melodia, un recurs per atrapar a l’oient, sabent que amb aquest primer esquer és possible que acabi acceptantla nova creació. Llorca en el llibret que acompanya l’àlbum excel·lentment documentat ens diu:
” avui en dia existeix una gran confusió al voltant de la finalitat de la música contemporània i als elements que tér a la seva disposició. No disposem tan sols d’una única tendència que ho englobi tot en un estil concret que la defineixi. Els compositors joves ens hem vist en la disjuntiva de continuar per el camí de l’experimentació o tornar als esquemes clàssics. Alguns compositors ens hem sentit incapaços de tirar endavant sota els mateixos auspicis estètics que han dominat la música en les darreres dècades. Una mirada endarrere és potser l’única sortida possible: revisar el passat i tornar a treballar sobre les estructures i sobre els conceptes clàssics (horitzontals i verticals) de la música, re emprenen el concepte d’expressivitat segons els models tradicionals.
Ricardo Llorca (Alacant 1962), jove i talentos compositor establert a Nord Amèrica, sembla talment que en aquesta afany de voler arribar al públic, no hagi estalviat recursos expressius de mil i un orígens per acabar fent una òpera monòleg (monodrama com ho anomena ell), com podria ser La voix humaine a la que ineludiblement ens recorda, emprant una barreja impactant de sensacions contraposades que si bé és veritat que no deixa indiferent i que té la voluntat d’agradar, que ja és molt terreny guanyat, no sé si acaba d’aconseguir el que pretenia. La primera vegada que vaig escoltar una obra de Llorca va ser el novembre passat a l’Auditori de Sant Cugat, en el magnífic recital que ens va oferir Nancy Fabiola Herrera i on va interpretar un altre nonodrama del compositor alacantí, “The dark side”. tant en aquell cas com en aquest d’avui, us puc dir que la música de Llorca m’interessa.
També és cert que una obra pensada per ser representada, s’ha de veure al teatre per saber si funciona o no, tot i que escoltant-la ja capti el meu interés ja em predisposa a anar al teatre, quelcom que no puc dir de la majoria d’òpertes contemporànies que he tan sols escoltat.
Com sempre la dramatúrgia i la teatralitat és fonamental per arrodonir una partitura i en aquest cas en que el propi compositor és autor del llibret, fet que de ben segur incideix en el resultat final, fent-lo més homogeni i sense les fissures que alguna vegada hem trobat entre text i música.
Algun dia tenia que arribar i desconec si hi ha alguna altre òpera que explora l’extrema soledat i les noves tecnologies. En el cas que ens ocupa, Llorca ho representa mitjançant una dona addicta a Internet i a les xarxes socials, una dona que navega entre la soledat real i el seu imaginari fantasiós. Un tema universal personificat en unes eines que coneixem prou bé i que veritablement poden ser un atractiu addicional i entenedor per el públic d’avui.
Llorca utilitza a una actriu i a una soprano per representar a una única protagonista i com ja he anunciat, un cor, un pianista i una orquestra de cambra, per jugar amb la tradició i la contemporaneïtat, jugant amb polifonies renaixentistes (que malgrat ser molt atractives no em situen en el ciberespai precisament), el post minimalisme d’Adams o Nyman amb les seves celebres cèl·lules musicals, aquí molt més lliures i desenvolupades, alhora que no tan insistents i emprant la melodia sense complexos, quelcom que m’ha cridat molt l’atenció. El fet que els números musicals s’alternin amb petits monòlegs parlats de la protagonista, crec que li treu tot l’atractiu operístic, però potser li atorga una teatralitat més contemporània. Insisteixo en aquest sentit que caldria veure l’obra representada per veure si tot plegat acaba lligant com una bona salsa.
No es fa gens difícil escoltar aquesta òpera i ja sigui per què Llorca juga amb les extenses possibilitats que li ofereix la veu humana, encara que moltes vegades sigui en detriment de la comprensibilitat del text que necessita el suplement de la lectura simultània del llibret, ja sigui per aquesta juxtaposició entre modernitat i tradició, la veritat és que sense acabar de ser un producte ben definit, té atractius suficients per agradar al gran públic. Segur que ja deuen haver sortit els que li retreguin aquest retorn a les concessions més comercials o fàcils, mai plou al gust de tothom, però en qualsevol cas, i com podreu comprovar en el fragment que us deixaré, l’atractiu joc tímbric de la utilització de la veu, ja sigui el de la soprano solista com el del cor, juntament amb l’orquestració, no us deixarà indiferents.
Escolteu la Chacona i la dansa final
Columna Música ha editat un àlbum d’aquesta nova òpera de 58’38” de durada, amb un suport addicional d’un DVD ROM.
Las horas vacias es va estrenar al març del 2007a la XII setmana de Música Sacra de Benidorm. Posteriorment s’ha estrenat a Berlín i a l’Auditori de les Nacions Unides.La primera versió escènica no va tenir lloc fins l’any 2010 a l’Alice Tully Hall del Lincoln center de Nova York.
La gravació de Columna Música compta amb la participació de la soprano Laura Alonso Padín de veu penetrant i coloratures resoltes amb suficiència tècnica, si bé la dicció és el seu punt feble, l’actriu Angelica de la Riva, la pianista Rosa Torres Pardo, The Manhattan Choral Ensemble dirigit per Thomas Cunningham i The New York Opera Society Orchestra sota la direcció de Emmanuel Plasson, fill de Michel Plasson.
La curta durada, el interès musical, els intèrprets í l’atractiu àlbum fan que aquesta proposta sigui altament interessant, si bé el interès màxim seria veure-la representada al Liceu. Quan jo dic que hi ha molts compositors ignorats amb suficient atractiu per arraconar a les patums catalanes que acostumen a avorrir-nos fins l’extenuació, ara haurem d’afegir a la llista Ricardo Llorca.
IN FERNEM LAND 
Si, efectivament seria interesentíssim veure-la representada, i en un espai no massa gran, donades les carecterístiques gairebé cambrístiques. El tast que mostres per escoltar m’ha agradat força, i juntament amb tot el que descrius fa que s’hagi de celebrar l’aparició d’una obra per fi atractiva, interessant d’escoltar i veure, i que se surt de l’estel.la que deixa certa concepció, monótona, feixuga, persistent i sense cap ànima ni interés del cant operístic de compositors molt, però que molt pessats.
M'agradaM'agrada
Creu-me, aquesta paga la pena i si, és ideal en un espai petit, com succeeix amb l’òpera de Poulenc.
M'agradaM'agrada
Dijo Llorca que la iban a hacer en Valencia -todo dependía del Instituto Valenciano de la Música y había varios espacios propuestos- pero al final, igual es que no me enteré, nada de nada. No sabía que iba a salir en CD, me alegro que haya sido así, intentaré hacerme con él.
M'agradaM'agrada
En el libreto solamente figura Benidorm (estreno) en marzo del 2007, catedral de Berlín en septiembre del 2007, Auditorio de las Naciones Unidas el 17/11/2008 y en el Alice Tully Hall de NY el 19/11/2010, o sea que no te pudiste enterar.
El cd se grabó en NY los días 15 y 16 de noviembre del 2010, prevíos al estreno escenificado de la ópera.
M'agradaM'agrada
Tenint en compte la poca receptivitat que tinc envers obres d’autors del segle XX (n’hi ha que se’m fan materialment insuportables), aquestes “The empty hours” no m’ha desagradat gens ni mica. Em sembla una proposta força interessant que necessita un espai adequat per a la seva interpretació, la qual cosa no deixa de ser un avantatge.
M'agradaM'agrada
T’asseguro que la resposta del públic, superat l’escepticisme que qualsevol estrena actual provoca en el públic, seria ben diferent a les últimes que hem assistit
M'agradaM'agrada
M’ha agradat el fragment, és interessant, tanmateix en aquesta música no he descobert res que no conegués. Possiblement la seva originalitat la trobem en el tractament dels instruments musicals i la veu. Bé és una obra que desconec i per tant no puc opinar massa.
M'agradaM'agrada
És que vols dir que sempre hem de descobrir coses noves?, normalment quan la música, de la que ja es deuen haver fet totes les combinacions possibles per sorprendre’ns, insisteix en fer-ho, resulta que és tan críptica que quasi ningú, tret de l’autor, l’entén.
En aquesta, l’originalitat potser rau en tornar a unes fonts tan conegudes com originals.
M'agradaM'agrada
Molt interessant. Caldrà escoltarla complerta amb el llibret devant. La dicció es incomprensible,
El Liceu tindria d’explorar la manera de repressentar operes noves o no tan noves però poc representdes que es poden veure a teatres de NYC (Alice Tully Hall. Julliard School, el teatre di Capo i el NYCO). El mes passat vaig veure The consul de Menotti per 40 dolars al di Capo ben representada amb cantants, en general joves i que han sortit de les escoles i volten per els teatres dels Estats, a banda dels Met, Chicago, SF, Washigton o LA. .A la Julliard School es pot veure una Scala di seta i al NYCO, La prima donna.
En temps de crisis es una aposta mes economica i segura que els Jo Dali o DQ.
M'agradaM'agrada
Aquest aspecte de la dicció és primordial, sempre ho és, ja sigui a La Bohème, que com coneixem de dalt a baix ja no ens hi fixem gaire i anem repassant mentalment allò que el cantant no és capaç de fer, com òbviament en una obra nova.
A Laura Alonso Padín en prou feines se l’entén fins i tot amb el llibret al davant.
A Amèrica sense el nostres estèrils complexes, en saben més.
Un plaer llegir-te Amfortas
M'agradaM'agrada
Igual que maac, esperava la seua estrena en algun teatre valencià (crec que es va parlar del festival de Sagunt) i no coneixia la publicació del CD, però tractaré de fer-me amb ell. Fins ara, el que he escoltat d’aquesta òpera o monodrama m’ha agradat molt.
M'agradaM'agrada
Tret de l’estrena absoluta a Benidorm, ni a València ni enlloc de l’Estat i això que aquesta escènicament és ben econòmica.
M'agradaM'agrada
No sona malament. Però en el meu cas (avantatges de ser un ignorant) encara té sentit continuar explorant alguna de les moltes operes del repertori habitual que -vergonya eterna!- se m´escapen. Serà que no.
M'agradaM'agrada
Tot és compatible Xavier, la música que encara no coneixes del passat, i la que s’escriu ara, però no cal dir que no és cap obligació.
M'agradaM'agrada
Mira, fem un pacte: tu primer ens regales un dia d´aquets l´apunt complet (links inclosos) del Sadko aquell que un dia sancta quatuor evangelia suis manibus corporaliter tacta et vas comprometre a portar-nos (https://ximo.wordpress.com/2011/10/12/piotr-beczala-canta-la-canco-india-de-sadko/), i jo et ben asseguro que l´endemà mateix em compro aquestes Empty hours. Fet?
Ahh…. que dius que de tot això només jo en trec profit?. Almadecántarus… aquí està la gràcia… Que jo d´òpera no entenc gaire, però això no vol dir que no me les sàpiga llargues!!! 🙂
M'agradaM'agrada
Hola, soy Ricardo Llorca. Hasta hoy no había leído vuestros comentarios y, antes que nada, quisiera agradeceros el interés que habéis demostrado en mi ópera. Desgraciadamente todavía no tengo noticias de España aunque “Las Horas Vacías” ya está programada para representarse en San Petersburgo el próximo día 3 de Octubre. Esta será la quinta vez que se representa, si bien, excepto por su estreno durante la “Setmana de Música Sacra de Benidorm”, todas las demás representaciones han sido en el extranjero: Berlín, Naciones Unidas, Lincoln Center, y ahora San Petersburgo. La ópera la escribí en Barcelona y el primer teatro al que me dirigí fue El Liceo, gracias a la mediación de Columna Música, y en donde me recibieron muy atentamente (cosa que no se puede decir del resto de los teatros y orquestas a las que escribí). Al poco tiempo recibí una carta notificandome que El Liceo de Barcelona no tenia interés en representar mi ópera. Esta dinámica se ha repetido en casi todos los teatros e instituciones españolas a las que me he dirigido. En El Palau de les Arts de Valencia ni siquiera me quisieron recibir, y en muchos otros teatros tampoco contestaron a mis llamadas ni a mis emails. A pesar de estas contrariedades iniciales yo he tenido suerte, mucha suerte, porque he conseguido representarla en el extranjero y las criticas han sido casi siempre muy buenas, así que no me quejo, pero me gustaría anotar que lo que me ha pasado a mi es normal en España, en donde se han gastado fortunas para traer grandes figuras de la música clásica, algunas de ellas en clara decadencia, pero no ha habido el mas mínimo interés en promocionar a los compositores ni a los músicos del país, muchos de los cuales hemos tenido que emigrar fuera, como ha sido mi caso. Yo voy a estar en Valencia a finales de mayo para participar en el Festival Ensems así que, si os interesa seguir hablando de este tema (y de muchos otros) me tendréis pronto por allí. Gracias y un saludo desde Nueva York: Ricardo Llorca
M'agradaM'agrada
Bienvenido maestro Llorca, es todo un honor recibir un comentario de quien más y mejor sabe sobre la obra, su propio autor.
Lamento que las horas vacías no se pueda ver en ningún teatro español y particularmente lamento que al Liceu no le interesara la obra.
Esperemos al menos que con nuestra miopía habitual, se acabe por estrenar cuando ya se haya hecho en medio mundo y la vergüenza les haga rectificar.
Es lamentablemente que tampoco Les Arts se interesara por la música de un compositor alicantino.
No sé si en todas partes ocurre lo mismo, pero en Barcelona se estrenan las obras de los mismos compositores, supongo que afines a las consejerías pertinentes y a las agencias artísticas, aún siendo compositores cuyas obras provoquen bostezos unánimes del público y un reconocimiento de estima por parte de una crítica tan comprometida con los las consejerías y las agencias, como los propios compositores. Lamentable.
Muchas gracias por darnos todos estos detalles que sin duda serán bien recibidos por los habituales al blog.
Vuelva cuando quiera.
M'agradaM'agrada