IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE BERLÍN: EL TRISTAN UND ISOLDE DE LA MEVA VIDA


Tristan und Isolde producció de Harry Kupfer

Tristan und Isolde producció de Harry Kupfer

Benvolguts amics, hi ha dies que tinc més ganes d’escriure que mai, hi ha dies que tens unes ganes, una necessitat imperiosa de comunicar i transmetre allò que fa poques hores vaig viure, però també hi ha dies que sé que no seré capaç de transmetre-ho amb la intensitat que ho vaig sentir i viure. No en sé prou, però tot i així intentaré transmetre-ho, tot esperant que d’una manera o altre pugui ser capaç de fer-vos arribar la profunda, intensa i colpidora experiència musical que vaig viure el dia que IFL complia 5 anys.

Ara no ve al cas explicar el motiu per el qual el dia 10 de març de 2012 amb tot el que m’està passant, jo em trobés a Berlín per anar a veure a Daniel Barenboim dirigint Tristan und isolde, la seva òpera, al capdavant de la Staatskapelle de Berlín i amb Meier, Storey, Gubanova i Pape com a principal reclam. El fet és que hi era i que malgrat que dos dies abans vaig rebre un jerro d’aigua congelada en saber que Waltraud Meier no cantaria (estic predestinat a no veure-la en un rol operístic escenificat) i que en el seu lloc ho faria Iréne Theorin, vaig pensar que en el millor dels casos la soprano sueca seria una digna substituta, ja que tot i els problemes que hem apreciat tots en el seu registre agut en les diverses transmissions bayreuthianes de les que he deixat puntual constàncioa, així com en altres rols que li havia sentit, la intensitat del cant de Theorin era una absoluta garantia que al menys no estaríem davant d’una Isolde d’estar per casa.

La Staatsoper de Berlín ha deixat durant 3 anys l’històrica seu de Unter den Linden, per anar al Teatre Schiller de la capital berlinesa, ja que s’està fent una cabdal reforma. El Teatre Schiller de dimensions similars a la històrica seu tan sols té una àmplia platea i un amfiteatre totalment frontal, que garanteix la perfecta visió de tots els espectadors. les dimensions de la sala no són gaire grans i és per aquest motiu que em van sorprendre les dimensions del fossar de l’orquestra i l’enorme fundaria. Tant que quan entra el director el públic no el veu malgrat que el fossar està obert. El Teatre original va ser totalment destruït a la Segona Guerra Mundial i va ser tornat a construir entre els anys 1950 i 1951. És un teatre sense cap personalitat obra dels arquitectes Heinz Völker i Rudolf Grosse, que Daniel Barenboim ha recuperat per a la Staatsoper després d’estar tancat durant més de 13 anys.

Teatre Schiller Berlín foto IFL

Teatre Schiller Berlín foto IFL

Les dimensions de la sala fan que la presencia orquestral sigui molt notable, però això també succeeix a la seu de la Staatsoper i en canvi en el Schiller a l’estar l’orquestra tan enfonsada, sembla que permeti al director portar-la a límits extrems sense que per això el so en el seu nivell màxim acabi molestant, tot i que la presencia dels instruments solistes, en particular tota la secció de fusta, que s’ha de lluir tantíssim en aquesta òpera, talment semblava que els tinguéssim al costat a cau de les nostres orelles. Potser en una sala de dimensions més grans aquest so encara hagués lluït i respirat amb més llibertat, ja que el so arriba massa directa i a vegades els son eteris que necessita la partitura les particularitats d’una acústica tan directa les dificulta, però el que era innegable era que gràcies a la immensa qualitat orquestral de la Staatskapelle de Berlín, la intensitat màxima de Tristan und Isolde la vaig viure com mai ho havia viscut fins ahir.

És clar que mai havia presenciat en directa un Tristan un Isolde dirigit per Daniel Barenboim i convençut com ja estava de bell antuvi que aquesta és la seva òpera, després d’haver assistit a aquesta representació ja no en tinc cap dubte. No crec que avui hi hagi cap director capaç d’extreure d’aquesta música més intensitat, més sentiment i més veritat que ell. Ja des de el pianíssim que inicia el preludi d’aquella profunda inquietud fins el famós acord que va revolucionar la història de la música vaig ser conscient que l’experiència esdevindria única i ho va ser, i de quina manera!. El primer calfred va arribar molt aviat i vaig pensar que no podria ser que allò es mantingués durant tota la tarda i caram si va durar!.

Barenboim se t’endu aviat i no et deixa ser espectador del que està passant, impossible, t’atrapa i l’orquestra t’envolta i pateixes, i t’exaltes, i t’enamores i arribes a les cotes màximes del plaer i del dolor, i finalment t’alliberes en una catarsi d’extrema complicitat entre fossar escenari i espectadors, tant és així que van passar aquells segons de silenci que tant anhelem sempre fins que irremediablement van començar a sonar els primers i dolorosos aplaudiments que no van trigar a esdevenir apoteòsics. Oh! amics com m’hagués agradat tenir-vos a tots a la platea del Schiller. Com es gaudeix de la música quan la música es viu i no s’interpreta, que diferent i fascinant resulta un director que es capaç de trasbalsar-ho tot i de fer saltar tots els esquemes preconcebuts, amb una magistral i magnètica vivència de la que fa partícips a tots els que han decidit posar-se a les seves mans.

De la fabulosa Staatskapelle emergien amb força els aïrats esclats de venjança, però també les més inflamades passions i el neguit i la por, i el dolor de la traïció i la soledat i la mort, i quina corda, i quins violoncels i contrabaixos, que en semblaven el doble dels que són i quina calidesa sonora i quina qualitat en les fustes, amb oboè, clarinet i fagot lluint exuberància i un metall mai estrident i brillants sonoritats bronzines. Dinàmiques vertiginoses i intensitats portades a extrems oposats sempre amb la corresponent argumentació musical, res arbitrari i sense sentit. Ja he dir que Barenboim no interpreta ho viu.

Hi van haver tants detalls, tants moments per recordar que tampoc m’agradaria fer-me passat i exhaustiu enumerant frases o temes exposats amb inaudita clarividència, però si en el primer acte no vaig tenir a penes temps per respirar de tanta convulsió, en el segon l’èxtasi sublim va acabar cedint al dolor de l’immens relat del Rei Marke i en el tercer vam passar del dolor extrem de la soledat del preludi a la màgia feta música amb un liebestod fins ahir mai sentit igual.

Barenboim i l’orquestra no varen rebre cap aplaudiment fins al final quan van aparèixer tots a dalt de l’escenari i aleshores el teatre es va ensorrar i el gegant mestre argentí va tornar a ser home.

Teatre Schiller Berlín interior Foto Thomas Bartilla

Teatre Schiller Berlín interior Foto Thomas Bartilla

A Iréne Theorin li tinc una gran estima per la seva Brünhilde que em va donar a conèixer l’amic Golaud en un Rhing de Copenhage i del que encara tinc algun apunt per fer concloure. També em va agradar en les primeres Isolde de la horrorosa producció de Christoph Marthaler i en la seva impactant Elektra a Salzburg, però és ben veritat que els darrers anys notava que la veu i possiblement per aquest repertori tan exigent, havia sofert en la zona aguda i la tendència al xiscla deslluïa les seves interpretacions intenses.

La veu de Theorin és gran i bonica, amb molt de metall però gens feridora. El centre és esplèndid i ahir, fos per què reemplaçava a la gran Isolda dels darrers anys, fos per què es troba en un magnífic moment,  va fer una interpretació senzillament antològica. Els aguts sempre problemàtics, van sonar segurs i mantinguts, el centre sense cap oscil·lació ni cap senyal de d’esgotament i tan sols el registre greu resulta més feble, però no per això inaudible. Però el que m’agrada més de Theorin és com canta, amb la gran intensitat que interpreta el seu rol i com va transformant el seu estat d’ànim en l’impressionant narració a l’apassionat final del primer acte, o a l’inquietant espera de Tristany i el corresponent clímax amorós al segon, o al ahir increïble liebestod iniciat amb un fil de veu que commovia al més insensible i que va cloure amb un prolongat i colpidor “hóchste Lust!” en un pianíssim que es va anar fonent amb l’orquestra mentre s’ajeia poc a poc sobre una pedra i es feia negra nit a l’escenari. Impossible d’oblidar bons amics, impossible d’explicar.

Està clar que ningú recordava que Isolde havia de ser Waltraud Meier, la gran Isolde dels darrers 20 anys, dissabte tot i ser la immensa cantant i intèrpret que és, no podia estar a l’alçada de la més intensa de les Isolde que jo he vist mai en directa. Va obtenir un merescudíssim i sorollós èxit.

Ian Storey que em va agradar molt en el seu Tristany de la inauguració de la Scala de fa tres temporades al costat de Meier i Barenboim, ens va cantar aquest rol també al Liceu, però lluny de les excel·lències milaneses el seu Tristany alhora que sòlid em va semblar poc interessant. Era solvent i a moments brillant, però la grandíssima importància del mestre Barenboim també rau en saber extraure or d’allà on els altres tan sols en saben treure lluentors.

Si bé en el primer acte es va mostrar força caut, en el segon tot i no arribar a les cotes de subtilesa expressiva i vocal de Theorin, va saber arreplegar-se a les exigències líriques , amb intens fins i tot de pianos vocals, que mentre a Theorin li fluïen sense aparents problemes, a ell el forçaven a un quasi parlando que lluny de sonar insuficient i gràcies al proverbial acompanyament orquestral resultava excel·lent.

Quedava el repte impossible del tercer acte i Storey va treure una intensitat inusitada, amb moments d’extraordinària i punyent projecció, amb una veu central de molts i valuosos quirats que s’expandia amb ferma convicció sobre les envestides doloroses de l’estratosfèrica orquestra. No és Windgassen, ni Melchior, ni tan sols el Heppner dels bons temps, però és un Tristany, no un aprenent ni un passavolant i el mèrit és seu i de qui l’acompanya amb saviesa i magisteri. Storey va superar amb escreix la interpretació milanesa, obtenint al final un merescudíssim i treballadíssim exitàs.

El Rei Marke de René Pape ja és un clàssic tot i estar en plena carrera i encara no haver arribat a la plena maduresa vocal. Al Tetre Schiller, de dimensions molt més reduïdes que al Liceu, el volum semblava molt més gran. Fa uns anys ja vaig tenir la sort de poder sentir-li aquest rol al Teatro Real, però ja em perdonarà el mestre López Cobos, però el seu Tristan i el de Barenboim semblen òperes diferents i si a Madrid em va agradar moltíssim, a Berlín em va semblar de qualitat extrema a l’alçada dels millors Marke de tots els temps. La bellíssima emissió i el control extrem de la veu li permet que la noblesa del punyen relat no tingui rival conegut a l’actualitat i es pugui posar a l’alçada de qualsevol dels millors dels anys daurats del cant wagnerià. Aquest, avui per avui em sembla el millor rol operísttic del seu repertori. El relat és tan interioritzat i tan dolorós que em porta al llindar de les llàgrimes. Ell va obtenir l’ovació més gran d’una nit de grandioses ovacions, però els altres no eren alemanys.

La polifacètica Ekaterina Gubanova va cantar una esplèndida Brangäne. La veu sonava més petita que la resta dels seus companys i potser per això no va obtenir l’èxit que jo crec que realment mereixia, ja que en totes les seves intervencions va lluir a un altíssim nivell, sent sobretot i com ha de ser, en els advertiments del segon acte on el seu cant va radiar més exquisida musicalitat.

Sent com és un boníssim cantant, el Kurwenal de Martin Gantner no em va acabar d’agradar, ja que la seva veu poc barítonal s’assimilava perillosament a un Tristany sense aguts. Cap so greu, vellutat, cap contrast entre ell i Tristany, per altre banda degudament fosc i per tant necessita d’un company amb la veu més densa.

Ja en rols molt més menors, el en altre temps aspirant a heldentenor, Reinner Goldberg va cantar un Melot rellevant i Florian Hoffmann es va repetir el pastor i el mariner, mentre que Arttu Kataja va cantar amb solvència el timoner.

Un repartiment luxós que en mans d’un altre director estic ben segur que no resultaria ni tan estel·lar, ni tan convincent. Estic ansiós per veure com sonarà Theorin al Liceu cantant l’Isolde del Festival de Bayreuth sota la direcció de Schneider, estic segur que com en el vídeo, res a veure.

La ja vella producció de Harry Kupfer es va estrenar al 2000 i és la mateixa que ja es va veure al Teatro Real en aquells visites luxoses que el mestre Barenboim va poder fer en anys de bonança a la Capital de l’Estat Espanyol.

No s’acaba d’entendre gaire el perquè aquella escultura marmòria d’un àngel caigut ha de ser l’omnipresent escenografia en els tres actes, si bé pren radicals punts de vista segons giri i segons l’il·lumini. El vestuari dels principals protagonistes és atemporal, mentre que alguns actors que apareixen en el fons de l’escenari com a cortesans del el Rei Marke van vestits amb elegants dissenys victorians sense intervenir a l’acció a l’espera, en actitud altiva.

Si bé el grup escultòric és bell, l’eficàcia escènica és discutible i situar als cantants al seu damunt, posant en risc la seva estabilitat i els nervis del públic que ho mira, tan sols distreu d’allò que és essencial, és clar que amb la intensitat vocal i orquestral viscuda, en prou feines recordo la decebedora proposta d’un dels grans de l’escena europea dels darrers anys.

L’espai escènic tant és vaixell, com jardí o espadat i mentre que alguns moments aconsegueix situar-nos lleument en un ambient proper al descrit en el llibret, en altres la forta i inquietant presència de l’àngel despista més que situa.

Res prou important com per deslluir una funció impossible d’oblidar i que quedarà en el record com quelcom difícil de superar, ja que és possible que em trobi amb veus més adients, més boniques, més fermes, potser amb cantants més musicals o de tècnica més depurada, però la suma de tots els talents que van coincidir en una tarda màgica a Berlín, serà del tot improbable que torni a passar i aquesta intensitat es produeix molt de tant en tant i dissabte ja podeu tenir per segur que va succeïr aquest miracle.

Staatskapelle Berlín i Daniel Barenboim Berl´çin 10/03/2012 foto IFL

Staatskapelle Berlín i Daniel Barenboim Berl´çin 10/03/2012 foto IFL

74 comments

    • La celebración berlinesa fué una causalidad sorprendente, pero la vida està llena de ellas y las llamamos casualidades, pero no es así.
      El mago Barenboim aparece siempre en Tristan und Isolde y quizás si lo hubiera visto antes no me hubiera sorprendido tanto. Nada que ver con las versiones en vídeo o cd.

      M'agrada

  1. maria teresa

    Com es nota quan un disfruta, eh?? 🙂
    Gràcies per una crónica tant acurada, peró sobretot, tant sentida, tant emotiva i tant personal. Una magnífica manera de cel·lebrar els cinc anys d’IFL. Enhorabona!!

    M'agrada

    • Si, tot i que aquest Tristan und isolde va traspassar el gaudi per esdevenir quelcom més plaent encara. Vaig perdre la noció de l’espai i el temps, una experiència musical intensíssima.

      M'agrada

  2. Jordi Català

    Felicitats Joaquim!
    Per l’aniversari i pel privilegi d’aquesta meravellosa òpera berlinesa.
    Jo no vaig tenir tanta sort a l’Auditori. Dues segones simfonies que vàren sonar igual, a res!!! i com si fossin totes dues d’un mateix autor sorollós, linial i cridaner, sense matissos, sense color i sense sensacions.
    Llevat dels solistes i de que les notes originals son glorioses, el resultat va ser indignant. Una destrossa!!!. Com per a comparar el Shostakovitx de la setmana passada amb això d’ahir!!!
    Algú em pot dir com encara la gent aplaudeix en lloc d’enfadar-se davant l’immersescuda audició???. No entenc como el públic encara pot aplaudir, no ho entenc. Si fos la gent del Liceu segur que cauria el sostre de la sala a sobre del conductor-destructor. Ja ho veurem amb el Rienzi.
    Una abraçada i felicitats de nou, disfruta Joaquim del bon gust de boca de la teva experiència berlinesa que, aquí, és del tot impossible.

    M'agrada

    • No estic del tot d’acord Jordi, aquí també és possible, però els nostres mitjans són diferents i la nostra cultura també. Malgrat això l’espurna de la genialitat i de l’experiència catàrtica és pot produir en qualsevol sala de concert i en qualsevol moment, cal això sí, com a mínim un artista. Que això es produís en una òpera tan difícil i complexa com Tristan und Isolde és ben cert que és més fàcil que succeeixi a Berlín que no pas a Barcelona, però també pot passar.
      Apuntes un debat que podria ser el motiu d’un apunt interessant, el comportament del públic a un auditori o a un teatre d’òpera. De ben segur un dia d’aquests l’encetaré. T’estic agraït

      M'agrada

    • Josep Olivé

      “Algú em pot dir com encara la gent aplaudeix en lloc d’enfadar-se davant l’immersescuda audició???. No entenc como el públic encara pot aplaudir…”

      Doncs amic Jordi, jo tu puc explicar, i veuràs lo facil i sencill que és.

      Sencillament perque no tots som iguals, ni tothom pensa de la mateixa manera i que tan respectable és el que aplaudeix perquè creu que té motius per fer-ho, com el de que no aplaudeix perquè creu que no té motius per fer-ho.

      I jo sóc dels que vaig trobar motius per aplaudir, i com jo d’altres, bastants, però bastants…bastants. Dins de l’estil de les dues simfonies, una clàssica i l’altre romàntica, l’orquetra va sonar compacta sobretot a les cordes, amb molta qualitat en els moviments lents, van sonar clars els diferents matissos, que en tenen moltissims, els tempos els vaig tribar adequats, i no vaig captar cap errada de direcció ni d’interpretació.

      Totes les obres clàssiques i romàntiques, i per descomptat les més conegudes, com per exemple aquestes dues, fácilment provoquen certa saturació o certa desmotivació del oient que les coneix sobradament en cas de no interpretar-se correctament o interpretar-se de manera rutinaria. No va ser el cas. En absolut. L’OBC va estar al nivell digne que les obres merexien.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      El Rienzi de l’any que ve el dirigeix en Pablo González? Per què ha d’haver-hi desperfectes al sostre de la sala del Liceu? Amb Daphne no es va haver de fer cap reparació. Ni va caure. Ni es va despendre res de res. Intacte que va quedar el sostre amb les boniques pintures d’en Perajaume. I mira que hi han mecanismes ara perillosos al sostre, que si en cau un a platea mare de deu! I vés per on van haver-hi força aplaudiments tambè. I en totes dues funcions! Ja veus. Sigues més optimista home. Si és un Rienzi bo o dolent ja ho veurem encabat. No et sembla? 🙂

      M'agrada

  3. Joan

    Crec que t’entenc, Joaquim. És com si toquessis el cel; no hi ha passat ni futur, només el present, amb la música que se’t fica dins l’ànima. Em fas una enorme enveja, però saludable. Gràcies per una crònica tan exhaustiva i sentida, per compartir-ho amb nosaltres; d’aquesta manera ens ho fas sentir, també un xic! Enhorabona!

    M'agrada

    • Exactament Joan.
      No hi ha cosa que m’agradi més que fer apunts com aquest, malgrat que em manqui domini del llenguatge per transmetre exactament les sensacions que vaig percebre mentre vivia aquest Tristan un Isolde.

      M'agrada

  4. glòria. a.

    No et negaré que em despertas una miqueta de enveja (moltíssima..) però m’alegro també moltíssim per tu, perque tinc clar que mentres vius la Música amb tanta intensitat, i t’emportes la meravellosa vivencia a casa, no existeix cap dimoni que ho espatlli…….m’alegro Joaquim, ho mereixes, aixó i molt més, una abraçada.

    M'agrada

  5. Rosa

    Quina manera més bona, diria excelsa de celebrar el cinqué aniversari. Amb el “Tristany” que has escoltat, que és un “Tristany” especial, no gens corrent.
    M’alegro de tot cor que hagis pogut fer-ho. No negaré que, de la mateixa manera que a la Glòria, em fa enveja. Però amb la manera que tens de comunicar-nos-ho i fer que ho compartim amb tu aconsegueixes que també nosaltres gaudim de l’òpera.
    Gràcies per ser tant puntual, com sempre, a fer-nos arribar les teves impressions.

    M'agrada

    • La puntualitat que en altres aspectes no em caracteritza, és norma a IFL. No puc anar a dormir si prèviament no he escrit l’apunt, sobretot si es tracta de parlar d’un concert o una representació d’òpera que acabo de veure. En aquest cas va venir un dia més tard ja que no vaig endur-me el portàtil de viatge.

      M'agrada

  6. colbran

    Yo creo que es la mejor versión que haya visto de “Tristan und Isolde” y probablemente sea uno de los mejores Wagner -si no el mejor- de cuantos he visto.

    La descomunal interpretación -tanto vocal como escénica- de Irène Theorin es verla y escucharla para creerla. Vivía con tal intensidad su rol que no interpretaba a Isolde, lo era. Nunca olvidaré la mirada fija, sin apenas parpadear, cuando ha llegado a la terrible conclusión de que su Tristan ha muerto. Las muertes siguientes y las palabras de Marke y Brangäne parecía como si no las percibiera, con la mirada fija en el infinito e inmóvil. A continuación, para prepararse para su “Liebestod”, tuvo que descender con suma precaución de donde estaba ubicada en el “angel caído” porque por nada hubiera podido resbalar y desmerecer la magia de la escena. Genial, con una voz segura y voluminosa y un canto de mil matices. Su entrada en el “Mild und leise” es una de los momentos más bellos de canto que yo haya escuchado en mi vida y su final en pianísimo, demoledor, apoyando su espalda sobre la zona asignada del citado “angel caído”, muriendo de verdadero amor.

    Ian Storey me gustó muchísimo -ya me había gustado en el Liceu en vivo y en La Scala en DVD- pero en el tercer acto se superó a sí mismo, haciendo gala de volumen y de intención y no desfalleció ni un instante, excepto cuando le obliga la partitura porque irremediablemente ha de “fallecer” y lo hizo con un hilo de voz.

    Esta es la única ocasión en que no he encotrado ningún pero a René Pape. Su rey Marke es extraordinario y su voz sonó magnífica, musical y grande. Me chocó mucho que apareciera en el preludio sobre el “angel caído”, como esperando que llegara Isolde en el barco, pero, por otra parte, lo encontré muy coherente. Luego las luces volvieron a oscurecerse hasta el comienzo de la acción.

    El resto del reparto me pareció correcto, pero yo creo que, dado su mediano volumen, Gubanova es mejor Fricka en “Die Walküre” que Brangäne. Ningún reparo a su línea de canto, ni a su movimiento escénico, pero he visto mejores Brangäne.

    Qué decir de Bahrenboim? Después del dulcísimo comienzo de la extraordinaria orquesta de la Staatskapelle, en un pianíssimo increíble, hasta el último acorde, fue una verdadera gozada “verle” dirigir en directo su -yo creo- obra predilecta. Extenderme en cualquier ulterior valoración sería repetir lo dicho por Joaquim.

    Una tarde inolvidable (comenzó a las 4), con una compañía incomparable y un “Tristan und Isolde” para el mejor recuerdo.

    M'agrada

  7. alex

    Gran crónica y felicidades a los asistentes.
    Creo que actualmente incluido Bayreuth, el mejor Wagner se escucha actualmente en Berlín bajo la batuta de Baremboin ( nada que ver con sus discutibles direcciónes verdianas ) y esta gran orquesta que es la StaatsKapelle.

    Estuve el pasado noviembre ( Deutsche Oper y el Schiller) y Berlín no solo por sus teatros operísticos sino por sus Salas de Concierto, es una de las ciudades más interesantes para viajar y visitar actualmente con precios, en general, bastante más baratos que en España, ópera y conciertos por supuesto incluidos
    Aquí en Alemania y Berlin especialmente, si que se gestionan eficaz y pprofesionalmente los teatros

    M'agrada

    • Merkel está empeñada en que Berlín sólo tenga un teatro de ópera, resulta carísimo mantener dos y creo que ella apuesta por el otro, la Deutsche Oper, Será que tiene más afinidad con Thieleman?
      Estos dos grandes teatros de ópera se mantienen por razones políticas como aquí cuando Generalitat y Ayuntamiento eran de color distinto y el TNC y el Lliure se disputaban presupuestos y programaciones.
      Barenboim y Thieleman, estratosféricos directores, se disputan un modelo de teatro y de dirección, ideológico también. Quién sale ganando son los berlineses y todos los que visitan la gran capital alemana, pero estoy convencido que Merkel no nos dejaría un derroche como este a ninguna de las colonias económicas que tiene repartidas por Europa. Ellos aún pueden.
      No lo recuerdo bien, pero creo que alguna de las dos operas arrastra deficit, aún así han conseguido dinero para la reforma del edificio de la Unter der Linden. Que a Merkel, wagneriana declarada le guste la ópera debe tener algo que ver.

      M'agrada

      • alex

        No olvides Joaquim, a un tercer teatroy muy singular que es la Komische Oper.
        Dudo que estos teatros arrastren déficits como los nuestros.Allá en Deutschland, los pesupuestos están para cumplirse.

        Con Merkel o sin Merkel y con todo el coste de la reunificación empezada en 1.989, Berlín es una gran ciudad tanto en lo cultural como en lo urbanístico y los alemanes actuuales – con sus defectos o virtudes -, son como mínimo más serios y más trabajadores que nosotros y que el resto de la Europa del sur

        M'agrada

      • Cierto, aunque el nivel de la Komische es otro. Lo que no hay que olvidar es que en la Philarmonie tienen la orquesta que tienen y Simon Rattle dirigiéndola y tantas otras instituciones musicales con un nivel que nosotros no podemos ni soñar.
        No pouedo hacer incapié en lo del deficit, pero lo buscaré.
        Lo que está haciendo Alemania es impresionante y por eso son el motor europeo, aunque cuando vienen a Lloret o Salou, nos enseñan algo que no es precisamente gratificante, fruto de muchas cosas. En fin, ahora entraríamos en terrenos pantanosos y no hace falta, ya que estamos de acuerdo y el Tristan und Isolde de Wagner, Barenboim, Theorin, Storey, Pape, Gubanova y Cia no lo merecen.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      Alemania és un paraiso musical, i su capital, Berlin, és la viva imagen de ese paraiso. En Unter der Linden: Staastoper, Komishe, Konzerthaus. Y al otro lado (supongo se me entiende, jeje) la Deutch i la Phillarmonie. Y cuando te cansas de conciertos y óperas (?) te vas a la otra acera a ver museos impresionantes, que los tienen todos juntitos. Berlin és, musicalmente, lo que es el pais musicalmente: un paraiso. No podía ser de otra manera. Y en hora escasa te puedes plantar en Leipzig. Y en otra hora escasa en Dresde. Un triangulo musical de oro. En fin, para que seguir… 🙂 🙂 🙂

      M'agrada

  8. Barenboim + Staatskapelle = LO SUBLIME (precisamente lo que Wagner quería que fuesen sus óperas).

    Estuve hace un par de años con un reparto similar (cambiaban Meier y Seiffert en los papeles principales) y salí en estado de shock. Me temblaban hasta las rodillas… Y no era la única, porque más de uno salía llorando a los entreactos. De esas veces en que la música pasa de ser una experiencia estética para convertirse en algo físico.

    M'agrada

  9. Carlos R.

    No me extraña nada Joaquim.
    Barenboim y Tristan und Isolde es una auténtica fascinación, una experiencia sobrecogedora que como muy acertadamente dice Marga, traspasa lo estético para transformarse en una experiencia física.
    Vi esta producción en el Real, con Connell, Jerusalem y Salminen, posteriormente la vi en Berlín con Polaski y otra vez Jerusalem y también asistí en Bayreuth a la celebrada producción de Müller con la Meier y siempre Jerusalem, no sé con cual de ellas quedarme y si hubiera tenido la suerte de estar el sábado en Berlín, estoy seguro que serían cuatro irrepetibles experiencias.
    Siempre que alguien tenga la oportunidad de asistir a un Tristan und Isolde dirigido por Barenboim que no lo dude, sean quienes sean los cantantes, el los transforma y rinden por encima de sus posibilidades.
    Sin duda una inmejorable manera de celebrar ese medio lustrode In Fernem land

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Mai serà com estar en viu i en directe, però un cop llegit…quasi! 🙂

    Ian Storey crec que va fer el segon repartiment al Liceu. A mi és un cantant que sempre m’ha agradat i el que menciones d’ell doncs em fa reafirmar en la seva qualitat per a fer un bon Tristany.

    M'agrada

  11. Xavier C.

    Prima!. Ich freue mich darauf, dass Du ein so erstaunlich Tristan und Isolde genossen hast. Die DVD von Daniel Barenboim an der Scala ist meine Referenz-Aufnahme. Es direkt leben, muss eine unvorstellbare Freude sein.
    Grüssen,
    Der Waschtisch

    M'agrada

    • Gràcies compte. Assegut a la butaca del Teatre Schiller hagués volgut girar-me i veure que tot era ple d’infernems, que tots participàvem d’aquella experiència musical, que hi éreu tots.

      M'agrada

  12. Salvador i Conxa

    Ens hem al.legrat moltisim de que t’ho hages passat tan be.
    Nosaltres, aValència tindrem un Tristan (concert) amb:
    Dirección musical: Zubin Mehta
    Tristan: Jay Hunter Morris
    Isolde: Jennifer Wilson
    Brangäne: Ekaterina Gubanova
    Rey Marke: Liang Li
    Kurwenal: James Rutherford
    Melot:Karl-Michael Ebne
    23, 28 junio 2012 · 18.00 h Auditori
    La Wilson ja va fer la Tetraogia de la Fura i Fidelio amb el Jonas Kaufmann.

    M'agrada

    • Serà o desitjaria que fos una bona versió, tot i que Wilson no és capaç de transmetrem res. Al Liceu ja ens va cantar Isolde i la seva veu no em va produir cap mena de reacció sensorial.
      Gràcies per la informació

      M'agrada

  13. Maribel i Victor

    Gràcies Joaquim per compartir amb nosaltres tota l’emoció i l’intensitat de les sensacions que veu viure. Fins i tot a nosaltres ens fas setir calfreds al recordar moments similars que també hem viscut.

    M'agrada

    • Quan aquestes coses passen, molt de tant en tant, deixen una petjada inesborrable, precisament per l’excepcionalitat. Que això passes en una òpera de Wagner em fa doblement feliç.

      M'agrada

  14. Sakura

    Felicidades por el quinto aniversario de IFL y por la prometedora crónica de “Tristan”!!
    Voy a la función del día 25 y yo también he recibido un jarro de agua gélida. Cantará la Meier (cuántas veces más?) pero ha cancelado Pape! Quise repetir la inolvidable experiencia de escuchar a Pape en el papel de Marke el año pasado en Munich (con Stemme y Hepnner, dirigido por Nagano), aunque sabemos que su sustituto Youn es un Marke competente por su sobria actuación en el Liceu. De todas formas, tal y como afirma Carlos R., un Tristan und Isolde dirigido por Baremboim es sublime canten quienes canten y nos llevará, espero, al mundo estratosférico.
    Pero, alguien sabe por qué no es la producción de Chéreau? La guardan para representarla una vez inaugurado el renovado teatro de Unter den Linden?

    Por otra parte la nueva producción de “Die Walküre” de Munich fue retransmitida en directo ayer por la emisora BR Klassik. Joaquim, si no es mucho pedir, prodrías hacernos otro regalo, el sexto? Muchas gracias de antemano y espero que pronto sepamos algo de tu nuevo proyecto IFL.

    M'agrada

    • Sakura, bienvenido a IFL.
      Espero que disfrutes de la función del 25 y me gustaría que cuando regreses de Berlín dejaras en este post tus impresiones.
      Realmente y a pesar de que Theorin estuvo sensacional y posiblemente mejor de lo está Meier hoy en día, me hubiera gustado ver a la soprano alemana, no creo que haga muchas más Isolde y dudo que tenga la ocasión de poder verla.
      La producción de Chéreau no cabe en el escenario del Schiller.

      A ver si esta noche tienes una sorpresa…

      M'agrada

  15. Elio

    He assistit a unes quantes funcions memorables, però la tarda de dissabte serà difícil de repetir. Vaig començar a planejar aquest viatje fa quasi un any, confiant que seria un Tristany de referència i, al contrari del què sol passar, va superar les espectatives. Tota la representació va ser sensacional, però encara ara m’esgarrifo en recordar el “Liebestod” que vaig sentir. Sóc incapaç de traslladar en paraules les sensacions del moment, però en Joaquim i en Colbran ho han fet molt bé, així que simplement subscric els seus comentaris. En acabar els darrers compassos, amb l’escenari negre del tot, es va tancar lentament el teló enmig d’un silenci absolut, tan intens com la música que el va precedir, i que es va perllongar encara un llargs segons. Uns segons imprescindibles per assimilar el què acabavem de sentir, asserenar-nos i contenir alguna llàgrima.

    Joaquim, en l’anterior post deies que les casualitats no existeixen, potser tens raó: la Meier només va cancel·lar la primera de les funcions, la del dia de l'”aniversari”, i al final, després de sentir la Theorin, era el millor que podia passar, oi? No us mereixieu menys com a celebració d’aquests 5 anys del blog. I per a mi també va ser una agradable casualitat poder coincidir amb vosaltres a Berlin en una ocasió tant especial.

    M'agrada

    • Benvolgut Elio, va ser un goig que compartíssim una mateixa funció tan lluny de casa. Realment aquell moment del liebestod va ser absolutament paranormal.
      La del diumenge no era la primera representació de Tristany d’enguany, però ella potser va decidir, ja que venen aquests infernems, deixem que canti la Theorin que està en més plena forma i tenint tan sols una oportunitat de demostra-ho encara ho farà millor, com així va ser. Tot fruit de les causalitats.
      Tant de bo la propera vegada que coincidim sigui al mateix nivell!

      M'agrada

      • Tuvimos mucha suerte Elio y fue un placer compartir unas horas contigo -pizza “nefasta” incluída (al menos la mía)-. A veces haces viajes de 10 días para disfrutar, entre otras cosas, de buenos espectáculos y vuelves a casa decepcionado por lo poco relevantes que han sido y otras veces te desplazas sólo tres días y aciertas, en tu caso por partida doble.

        Un abrazo y hasta pronto.

        M'agrada

    • Si amigo maac, ya he dicho que lo que más hubiera deseado en ese momento, es ver que alrededor estabáis todos los amigos que sé que ante esa experiencia, hubieráis sentido lo mismo.
      Y también me hubiera gustado que algun angelet de esos que proveen a la infernemlandhaus hubiera podido captar algo, aunque eso solamente puede vivirse en el directo, hay emociones que no tienen cabida posible en una grabación.

      M'agrada

  16. He llegit hipnotitzada el teu bellíssim escrit, joaquim perquè aquí la sensibilitat t’ha guiat la mà presa de la sublimitat d’aquesta història d’amor que no coneix el temps. M’agrada molt la Waltraud Meier a qui no he vist mai de debó però el seu dvd fent d’Isolda a Milà està entre els meus preferits i celebro molt que Irene Theorin no us haagi deixar enyorar a ningú. Si no recordo malament vindrà al Liceu. Quant a Ian Storey el seu Tristan és magnífic i molt valent -el vaig veure al Liceu amb la Voigt-i no cal dir que tenir en Pape fent de rey Marke és tenir el rey Marke de debó. Encara estic com si us hagués acompanyat i us abraço, Joaquim i Colbran, contenta pel vostre gaudi tan diví.

    M'agrada

    • Estimada Olympia, m’agradaria tenir el teu art, t’admiro per moltes coses, però quan ets capaç en poques pinzellades descriure allò que vols dir i situar-me allà on em vols portar, t’envejo. No saps pas com m’agradaria tenir el teu art en ocasions com aquesta.
      Jo tan sols tinc un recurs, el sentiment exagerat i a vegades funciona.
      Estic segur que d’haver viscut la mateixa experiència i més enllà dels aspectes tècnics que en aquest cas poc important, el teu relat hagués estat sublim.

      M'agrada

    • Mira que et dic bon amic Assur, si tu haguessis assistit a aquesta representació, potser alguna becaina haguessis fet, tot i que ho dubto, però ara series una mica o molt, wagnerià, ja t’ho asseguro jo o com a mínim aprenent.
      És impossible que la teva sensibilitat no s’hagués vist trasbalsada per tot allò.

      M'agrada

  17. Jordi

    En primer lloc moltes felicitacions per aquest bloc, que fins ara desconeixia però que de ben segur hi tornaré a parar asiduament. I si he ensopegat amb ell és perquè jo també vaig poder disfrutar d’aquella tarda memorable que no oblidarem. En el meu cas, com a benvingut al món de l’opera, vaig poder disfrutar del primer Wagner de la meva vida, i sabia que per fer-ho, havia d’ana a trobar a en Barenboim i companyia.. una experiencia indesxifrable..

    salutacions

    M'agrada

    • Òndia Jordi, benvingut a In Fernem Land. Em penso que t’has posat el llistó massa alt, començar amb això et farà un wagnerià insatisfet, però renoi, quin bateig!
      Gràcies per comentar

      M'agrada

    • Montse, em penso que deus recordar les “particularitats” d’aquest viatge. Vaig gaudir moltíssim. Estic molt agraït a qui va fer possible aquesta experiència absolutament inoblidable. Ja t’ho explicaré quan ens veiem.
      Un petó

      M'agrada

  18. Marta B

    He disfrutat molt llegint aquesta crònica. Tristan i Isolda és una òpera que encara no conec massa, però llegint el teu entusiasme m’has fet agafar ganes de conèixer-la més.

    Me’n alegro molt que valgués tant la pena aquesta escapada a Berlin. Gràcies per compartir-la amb tots nosaltres!

    M'agrada

  19. Pilar

    Hace poco que descubrí tu blog, y sí, es la primera vez que he entrado. Joaquim creo que más que para comentar, voy a utilizar tu blog para aprender, aquí hay mucho nivel… lo que sí te aseguro es que a partir de ahora no lo voy a perder de vista!!!

    M'agrada

  20. Sakura

    Finalmente la Meier no cantó en ninguna de las tres funciones programadas para esta temporada en la Staatsoper Berlín. El 25 de marzo, sin la Meier ni Pape, antes del comienzo de la función ya se palpaba un ambiente algo deslucido en el Teatro Schiller.
    Los cantantes fueron correctos. El público aplaudió, por igual y sin excesivo entusiasmo, a Watson, Youn y Gubanova, excepto a Storey, quien no tenía el día y recibió bastantes protestas, pero eso sí muy educadas. Sobre todo, en el tercer acto, visto lo flojo que iba Storey, allí estaba Barenboim dispuesto a que no decayera la cosa, dejando emanar del profundo foso del teatro Schiller una poderosa cortina sonora de mil matices, con lo que ya me quedé contenta.
    Pero lo más decepcionante para mí fue la ausencia total de teatro en esta producción. Ante la inexistente dirección actorial, los cantantes se limitaron a realizar gesticulaciones de lo más convencional, sobre (haciendo equilibrios) o delante del gigantesco ángel yacente (o caído?). Este omnipresente ángel fue el único elemento escénico, salvo la discreta presencia de los hieráticos cortesanos del rey Marke o burgueses de la sociedad bienpensante de la época de Wagner, que iban vestidos como tal, en constraste con el vestuario intemporal vagamente medieval de los personajes de esta ópera.

    Otra vez será… espero que sea en el renovado teatro de Unter den Linden y con la producción de Chéreau.

    Dos días más tarde, hubo otra representación de Tristán e Isolde en Berlín, esta vez en versión de concierto, a cargo de la Orquesta Sinfónica de Radio Berlín dirigido por Marek Janowski, con Stemme, Gould, Youn, etc. Podemos escucharla en Deutschlandradio Kultur a partir de las 18:05 del 31 de marzo.
    http://www.dradio.de/dkultur/programmtipp/konzert/1700580

    Otro regalo no estaría mal. ¡Muchas gracias de antemano, Joaquim!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: