Aprofitant que l’OBC està aquesta setmana en el fossar del Liceu per a les representacions de Die Zauberflöte, el concert núm 23 de la temporada que porta el títol de “El Wagner més simfònic”, té com a protagonista a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu amb Josep Pons, el proper director musical del Teatre, al capdavant.

El programa està íntegrament dedicat a Richard Wagner i a la primera part s’interpreta l’Obertura de Die Meistersinger von Nürnberg, els encantaments del Divendres Sant de Parsifal i el preludi i mort d’Isolda de Tristan und Isolde.

La segona part està integrada per fragments simfònics de Götterdämmerung, amb el Morgenröthe que serveix d’interludi entre l’escena de les Nornes i el duo exultant de Siegfried i Brünnhilde en el pròleg del primer acte, el Viatge de Siegfried per el Rin, la marxa fúnebre del tercer acte i el darrer fragment de la immolació de Brünnhilde.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu es presenta notablement reforçada en aquest concert de l’Auditori, superant amb escreix el centenar de musics.

Tenia molt interès en veure com el mestre Pons entenia l’obra de Richard Wagner, tot i que traslladar els fragments simfònics a un hemicicle de sala de concerts l’allunya de la teatralitat de l’obra íntegra, no deixa de ser un bon banc de proves per saber el que ens pot oferir a partir de la propera temporada i sobretot en el Das Rheingold que dirigirà durant el mes d’abril del 2013.

Acostumats al so sec de la sala del Liceu, la sala Pau Casals de l’Auditori ofereix unes possibilitats d’amplíssima projecció sonora a l’orquestra, que en el concert de divendres per la nit (el primer dels tres previstos) els va jugar una mala passada.

L’obertura de Els mestres cantaires de Nuremberg em va disparar totes les alarmes possibles i alguna més. No feia ni una setmana que en el concert de l’Ànima, Sebastian Weigle va dirigir aquesta obra amb menys efectius, i sense ser una versió referencial, va sonar molt bé. Potser per què creien que l’obra la tenien prou assajada, el mestre Pons no va prestar-li l’atenció deguda i el desgavell va ser notable i alarmant. De tots és sabut que Meistersinger és una òpera molt difícil i l’estructura de la seva espectacular obertura, és com un edifici gegantí, una catedral gòtica de dimensions descomunals, de difícils i entremaliades arquitraus contrapuntístics, que s’han de preparar a consciència i que en el concert de divendres va sonar desequilibrada, precipitada, poc cohesionada, amb un metall que semblava que no seguia l’afinació de la resta, una fusta entortolligada en l’embolic sonor i tan sols la corda intentant mantenir surant un vaixell que perillava. Molt possiblement avui dissabte i diumenge pel matí, millorarà i tant el mestre Pons com els músics aniran amb molta més cura, ja que aquesta obertura és quelcom més que la tradicional peça per iniciar un concert de forma brillant. Tots els perills que conté es van posar en evidència i els va posar en evidència.

Amb la incertesa i el temor de que el concert podria fer esdevenir la nit complicada, el mestre Pons ens va asserenar amb uns Encantaments del Divendres Sants de místic lirisme i esmenat equilibri, tenint molta cura de l’emissió i dels diferents plans sonors, donant profunditat i amplitud, tot trobant el necessari misteri i la serenor contemplativa que aquest fragment desprèn. Semblava doncs que un cop controlat el desequilibri inicial, podíem fer front a la resta del concert amb esperança.

La primera part finalitzava amb el preludi del primer acte de Tristan und Isolde, encadenat amb el liebestod del final del tercer. Seguint la tònica del fragment parsifalesc, Pons va tenir cura en la bellesa del so i l’equilibri, potser més que de l’emoció d’aquesta música sublim, tot i que el fraseig dels grans temes podia ser més incisiu, l’aproximació em va deixar un bon gust de boca i la primera impressió va ser que al mestre Pons li anava millor la lírica que l’èpica.

A la segona part i tenint en compte els fragments escollits, quasi podria dir que hi havia molta més èpica que lírica i per tant tenia el dubte que allò no acabés com el rosari de l’Aurora, però no. Es va notar que aquesta segona part  va ser la més treballada i assajada amb deteniment. Pons va tractar els quatre fragments com si fossin un poema simfònic, intentant donar una coherència discursiva  i des de  les primeres notes de l’albada varem poder copsar un so dels metalls molt controlat i segur, també les fustes que ja ens havien donat molt bones vibracions en els fragments de Tristan und Isolde, així com la nodridíssima secció de cordes, van construir una sonoritat ample i heroica. Pons sembla que entengui a Wagner de manera més lírica que altres directors, potser més en la línia Karajan que no pas Solti. Aquests fragments denotaven un minuciós treball detallista, intentant cercar belles sonoritats dels solistes de l’orquestra, intent assolit amb èxit en quasi totes les intervencions. Em va sorprendre la versió de la marxa fúnebre de Siegfried, que no sé si m’agradaria al teatre, però que a la sala de concerts ha creat un interessant enigma en intentar saber com la resoldria, optant al final per una certa magnificència tràgica, quan tot em semblava intuir que seria una versió tota ella més desoladora. El darrer fragment, en de la immolació de Brünnhilde s’inicia ben bé cap a la meitat del fragment original, Pons i l’orquestra del Liceu em van donar esperances que hi pot haver, amb molta feina, però també recursos, esperances de fer un projecte seriós.

No hi van haver grans esclats de joia per part del públic, tampoc diria que la resposta fos freda, però estic segur que si la versió de l’obertura que inicia el concert supera els nivells assolits ahir, tant avui com demà diumenge, el públic sortirà amb l’esperança posada en el mestre Pons i el seu projecte musical per aquest nou Liceu que tots volem JA!

S’ha de treballar de valent, però si tenim un projecte musical ferm per primera vegada des de que el Teatre va reobrir d’ençà del incendi, cal donar-li tot el suport institucional i creure que finalment algú posarà fil a l’agulla per tal de que el Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu siguin quelcom més que el complement més o menys necessari per programar les òperes previstes. Ara que sembla que el director triat ho té, semblaria una burla que la direcció general pretengués disminuir els efectius, tot subcontractant reforços depenent de les òperes programades, amb l’única finalitat de reduír costos d’estructura. Per aconseguir això també caldrà que els col·lectius implicats s’adeqüin al segle XXI, el director general també.