IN FERNEM LAND

LICEU: DIE ZAUBERFLÖTE


Si abans-d’ahir era l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu qui ocupava l’hemicicle de L’Auditori, ahir era l’OBC la que ocupava el fossar del Gran Teatre del Liceu en la darrera de les tres funcions programades de Die Zauberflöte de W.A.Mozart en la producció dels Comediats, vista i revista fins l’esgotament.

Dissabte passat vaig assistir a l’assaig general i em vaig avorrir bastant. En canvi ahir, una setmana més tard i després de dues funcions, vaig trobar que Pablo González havia alleugerit els temps i havia donat una certa llibertat a l’OBC, assumint riscos i a vegades un cert descontrol, però guanyant en intensitat i emoció.

Pablo González s’alinea en les interpretacions més aviat de sonoritats seques de les versions historicistes, amb metalls i timbales que insereixen de manera incisiva en la sonoritat global de l’orquestra i que gràcies a les càlides fustes i la vellutada corda, endolcien la globalitat d’una versió neta i polida, detallista, amb un bon acompanyament de les veus i amb agilitat conceptual, molt d’acord amb la versió escènica.

Ahir dissabte l’obertura no va estar a l’alçada habitual de l’OBC, ni a l’alçada de la resta de la representació. Va ser un petit ensurt, que no taca la globalitat d’una bona versió. A mi Mozart m’agrada més ample, que respiri i s’expandeixi, també més profund i complex, no tan juganer, ni tan naïf, però és una opció tan vàlida, com sobretot efectiva i potser Zauberflöte amb la seves ambivalents possibilitats de lectures possibles, és la més idònia de les òperes mozartianes per esdevenir un simple conte revestit de papiroflèxia colorista i buidor conceptual.

Bé el Cor del Gran Teatre en el seu conjunt i magnífiques les cordes masculines en el “O Isis, und Osiris, welche Wonne!”.

El repartiment que ha reunit el Liceu per aquestes representacions és molt sòlid, començant per el Tamino del tenor Pavol Breslik, de volum vocal no gaire generós però d’una musicalitat i elegància mozartiana de primeríssim nivell. Magnífic en l’ària del retrat (Dies Bildnis ist bezaubernd schön), però també en la resta de l’obra, llàstima que Joan Font pràcticament l’anul·la per potenciar el rol de Papageno a protagonista absolut.

El Papageno de Joan Martín-Royo és un prodigi. Vocalment perfecte, musicalment exquisit i com actor absolutament compenetrat en l’extrovertida visió de Joan Font, que el converteix en el seu sòcies. No debades el personatge de Papageno és el que ha de desenvolupar la part actoral de l’acció, mentre que Tamino ha de ser el gran cantant, més estàtic i que expresa les seves idees i inquietuts mitjançant el cant.

Fabulós el Sarastro de Georg Zeppenfeld. D’acord, no és un baix profund,  però si de cant extremadament noble, autoritari i seré, qualitats indispensables per cantar aquest rol, però també amb una veu preciosa i dúctil, lluny de fixacions i portamentos que alguns baixos utilitzen per cantar.  Potser és massa jove, però de ben segur dintre d’uns quants anys direm que el gran Zeppenfeld va cantar Sarastro al Liceu.

Molt bé l’Orador de Tobias Schabel en la seva important intervenció del primer acte, amb veu i projecció potent. Mikhail Vekua i Kurt Gysen amb veus no gaire boniques però si ben projectades van complir amb escreix com a sacerdots i els homes d’armes, rols que no acostumen a estar tan ben servits.

Ben actuat segons la visió histriònica de la producció,  el Monostatos de Vicenç Esteve Madrid, un actor cantant molt versàtil, però en la seva ària penjat de la xarxa, crec que es va donar més importància a l’escena que a la partitura i en cap cas apareix com el personatge marginat i si com un ridícul estrafolari en la simplista caracterització en la que el sotmet Font.

La Pamina de Susanna Philips és magnífica, ja que la soprano nord-americana és posseïdora d’una veu molt notable, però potser excessiva per aquest rol. El seu cant és exquisit i treballa molt bé els pianíssims en la seva preciosa ària del segon acte (Ach ich fühl’s), però trobo que és més una Comtessa d’Almaviva o una Donna Anna que no una fràgil Pamina. Una soprano a seguir de ben a prop. Escènicament resulta físicament massa gegantina i dramaticament mai esdevé el centre de la trama o el personatge al voltant del qual s’inicia el procès de purificació i reconciliació, ja que a Font l’interessa més Papageno com animador i mestre de cerimònies capaç de captar l’atenció del immadur públic a qui creu distreure en la seva infantil visió.

Decebedora la que el màrqueting ens ha venut com la Reina de la Nit del moment. La veu de la soprano hongaresa Erika Miklósa és petita, la  projecció és limitada i tan sols quan ataca els temibles sobreaguts, la veu pren una notable presència. No tots els famosos “Fa” de la segona ària van ser resolts amb èxit  i sobretot és una reina que no impressiona. Curiós que hagi fet aquest rol en els millors escenaris del món operístic i que l’hagi cantat més de 300 vegades. Quan surt a saludar encara porta la maldat del personatge segons la versió Comediants i fa un número a l’estil Cristiano Ronaldo quan marca un gol, que res té a veure amb l’actitud de la resta dels companys de repartiment. Curiosament la intel·ligent i manipuladora Reina de la Nit se’ns presenta com el personatge maligne en una historia de bons i dolents, obviant altres aspectes que l’associen al món àntic, màgic, allunyat de la saviesa i l’humanisme que representa el món de la llum i el sol del regne de Sarastro.

Simpatiquíssima la Papagena de Ruth Rosique en la seves intervencions escèniques i en el popular duet que aixeca passions, hores d’ara una mica incomprensibles, al menys per a mi.

Bé les tres dames, Maria Hinojosa, Anna Tobella i Inés Moraleda i no gaire les tres nenes membres del Cor Infantil de l’Orfeó Català, amb sons i emissions fixades, sobretot a la intervenció del segon acte amb Pamina.

Reconec l’eficàcia de la producció d’Els Comediants i convertir l’òpera de Mozart en un conte per a infants és una opció, però prescindir de tota la simbologia i missatges que també amaga és malbaratar la música del genial compositor austríac, indissociable a la trama i al missatge que volia trasmetre.

El muntatge usa i abusa del infantilisme dels personatges i dels gags, conté un disseny de llums notable, però la senzilla escenografia i un disseny de vestuari rígid i pla, no llueix en un escenari molt més gran que per aquell que va ser ideat (Teatre Victoria). Comprenc que el Liceu reposi, com també ho fa amb l’Aida però no amb altres muntatges, aquesta producció, ja que les entrades exhaurides per les tres representacions és el millor aval i en temps de crisi ja sabem que això és el que valora més l’actual direcció general, però potser que la propera vegada ja toca donar-nos a conèixer un altre visió de Die Zauberflöte.

El públic que ja he dit que omplia de gom a gom el teatre (tots tres dies) s’ho va passar molt i molt bé, reservant per el final de la representació les grandíssimes ovacions per a tots els components del cast. Tan sols la segona ària de la Reina de la Nit i les intervencions de Papageno van trencar de veritat el discurs dramàtic de la representació, malgrat l’escandalosa insistència del nostre bravejador predilecte, que ahir va evidencià vàries vegades la soledat del corredor de fons, fent, i lamento dir-ho, sentir vergonya aliena.

Comediants van fer d’aquest muntatge una versió per a públic més infantil encara, anomenada La Petita Flauta Màgica, i més petita que aquesta que hem vist  tantes vegades no se’m acut com pot arribar a ser.

32 comments

  1. Josep Olivé

    L’obertura em va fer presagiar una tarda-nit liceística complicada. I això que era amb l’OBC! Vaig quedar esglaiat amb algunes entrades dels metalls, estridents i desafinades. Per a res semblava la meva orquestra. Irreconeixible! Però tot va ser, per una banda sentir les veus, i per l’altra constatar que l’orquestra s’anava entonant, que anava agafant “brillo” i ritme, i en poca estona ja em vaig sentir comfortable amb lo que escoltava, amarat pel meravellós mon musical mozartià. I així va ser fins el final del primer acte. Tambè en el segon, encara que hi van haver moments de certa laxitud, provocada, per què no dir-ho, pel mateix Amadeus. El resultat final va ser que vaig escoltar una estupenda “Flauta Màgica” i vaig sortir molt satisfet del Liceu.

    Altre cosa és la dramaturgia de Comediants. Estem davant d’una obra, que si bé té un llibret impossible, planteja tot un reguitzell de questions ètiques, morals i filosófiques, coherents unes, molt contradictories d’altres, que crec s’han de tenir en compte. Que s’enfatitzi, de la manera que es fa, en el mon terrenal de Papageno és forçar molt la cosa, desviar massa l’atenció, relativitzar tot el que en escena té lloc. Fins aquí res que no veiem tot sovint, es a dir, l’esforç persistent en molt regidors de fer-nos veure la seva versió, no l’original. Que el mon de Papageno no sigui el dels escollits, que sigui explícitament rebutjat i menyspreat per aquestos, que sigui primari, innocent, espontani i sencill no vol dir que se l’hagi de despullar de la seva noblesa, ni té per què ser objecte d’acudits de pastorets. No, no em sembla bé que el mon de Papageno es presenti com una exegeració infantiloide gairebé borejant el ridicul.

    M'agrada

  2. La petita flauta magica es igual, pero en versión recortada, como el Fausto de esta temporada. Y encima con menos personajes. No recuerdo si las tres damas se convierten en una o directamente desaparecen. De lo que sí me acuerdo es el cabreo monumental que se pilló mi hija cuando fuimos a verla porque faltaban trozos y personajes (tenía por entonces cuatro años y había visto tropocientas veces la versión ochentera de Hockney del Met). Y sé de más público infantil al que no le ha gustado nada. Medir el éxito de la propuesta es complicado, los padres y los colegios llevan a los niños a ver este espectáculo con la mejor de las intenciones pero ¿realmente les gusta a los niños? Pobrecito público cautivo…

    Esta vez me la he perdido intencionadamente. Personalmente creo que este tipo de escenografías pensadas para reciclarse luego en espectáculos infantiles deberían quedarse, una vez estrenadas, en el programa infantil (incluyo La cenerentola de hace unos años) y no reponerse para adultos.

    M'agrada

    • saisbcn

      Totalmente de acuerdo contigo, Marga. Mi hijo (a la misma edad que la tuya y muy vista la versión de la Met) también se quejó de que las tres damas fueran una y, además, la misma que la reina de la noche y de que faltaran escenas… A eso se añadió la decepción por no estar cantada en alemán. Pero bueno, supongo que no todos los niños van tan “preparados”.
      Personalmente no creo en las versiones infantiles tan comprimidas a menos de una hora y tan simplificadas porque desvirtúan lo que es la ópera. Los niños pueden perfectamente prestar atención durante más de una hora.

      La actual propuesta de Els Comediantes también nos la “perdemos intencionadamente, principalmente por la escenografía que aplican.
      Lástima porque es una opera que nos encanta.

      L’apreciació de les veus que fas, Joaquim, coincideix amb la de una amiga que també va assitir al assaig general.
      Una abraçada a tothom.

      M'agrada

  3. Xavier C.

    Força coincidència amb la funció de dijous, tot i que a mi Breslik no em va agradar gaire. Zeppelend canta molt bé i Royo, a més a més, actua. Excel·lent. Miklósa molt justeta, tot i que va millorar les seves prestacions al segon acte respecte al primer, on crec que fins i tot va pifiar alguna nota. Per mi, la verdadera reina de la nit va ser Susanna Philips. Em va entusiasmar de totes totes. Té una delícia de veu i la fa servir molt bé. El que no sabria jutjar és si escènicament és massa gegantina o no. Per coses com aquesta, el meu seient de quart pis no era el més adient. Això sí: la ubicació em va regalar a la meva dreta uns inesperats companys d´agradable conversa. Una salutació per ells.

    M'agrada

    • La sorpresa va ser també per nosaltres i molt agradable poder ser veïns de cadira per atzar. Com vaig expressar molt breument a “Voltar i Voltar” fa uns dies, bàsicament estic d’acord amb la visió que tu resumeixes en el teu comentari, Breslik amb una veu maca però decebedor, Royo fantàstic com també Zeppelend i sobretot Susanna Philips. La posada en escena a mi m’agrada molt excepte el turó al mig del escenari que queda ridícul ja que com diu en Joaquim esta pensat per un escenari molt mes petit.

      Conec bastantes persones que han entrat al mon de l’òpera, gracies a aquesta versió escènica dels Comediants que trobo deliciosa; serà que soc massa infantiloide, potser si. Crec que a vegades es bo tornar-se un nen petit per retrobar la bellesa i la fantasia en els aspectes bàsics, en els colors primaris… els animals de cartró pedra i amb les flors que al obrir-se apareixen bruixes que canten com deesses.

      Encantat de poder petar la xarrada amb tu. A veure si això ho repetim. Una abraçada

      M'agrada

      • Em sembla molt bé que hi hagi persones que hagin entrat amb aquesta òpera al món de l’òpera, però en els que ja fa anys que hi som, ja ens toca una Zauberflöte més adulta. 😆

        M'agrada

    • És que al primer acte, la Reina de la nit canta en mig de l’escenari i s’evidencia la petita projecció d’una veu que tan sols llueix en els sobreaguts, malauradament no sempre afinats.

      M'agrada

  4. Leonora

    La escuché el jueves,pues se decía que era un horror y que sólo salvaba a dos cantantes; la obertura fue una mezcla curiosa,eso sí,pero disfruté con la transmisión. Mozart no defrauda… ¡Un saludo!

    M'agrada

  5. dandini

    La Flauta Màgica conté una música maravellosa i un argument per mí del tot impossible,no puc amb ell.La producció ja ens la sabem de memoria.Vaig anar doncs el dijous al teatre a sentir música i cantants.El resultat va ser mooolt positiu.Em va semblar que els 5 protagonistes eran tots ells compatibles amb el nivell del Met o La Scala.Susanna Phillips va ser una Pamina fabulosa(malgrat ser poc coneguda en el nostre voltant).Georg Zeppenfeld és un cantant que m’entusiasma i que s’allunya del prototip de baix-ogro.Ell a part de tenir una veu vellutada i preciosa sap cantar com els” grans” i el seu legato em recorda al jove Ghiaurov com li vaig expressar personalment.El mes passat li vaig veure el Gurnemanz a Lyon i va estar extraordinari.Erika Miklosa va assolir un gran i merescut èxit per la seva musicalitat i adequació estilística,malgrat no ser una dramática-coloratura.Deixo pel final l’extraordinari Papageno de Joan Martin Royo.Ell és un cantant perfeccionista que demostra una adequació musical,lingüistica i actoral de primer ordre.No m ‘estranya gens la progressió ascendent de la seva carrera internacional.Molt bé l’ orquestra(que fins l’endemà no vaig llegir que era la OBC) que va tenir un so particularment nítid i alhora expressiu sota la batuta de Pablo Gonzalez per mí molt adient a l’esprit de la partitura.Al final festa grossa d’aplaudiments per a tots. El divendres vaig anar a Sabadell a veure Roméo et Juliette on varem poguer sentir una Maite Alberola pletórica ,sense problemes de tessitura i molt entregada.Una cantant a seguir…

    M'agrada

    • No estic gaire d’acord amb la teva valoració d’Erika Miklosa. No té res que la faci especialment brillant i aquest rol ha de posar el teatre potes enlaires en acabar cadascuna de les seves àries, cosa que no va succeir cap dels tres dies.
      Veu petita i cantant més petita encara.

      M'agrada

  6. dandini

    M’oblidava de Pavol Breslik,un excel·lent Tamino.(Hi ha un munt de cantants actuals que sense ser divos saben cantar de maravella). Aquí el teniu cantant “di pescatori ” i fen striptease . Pels casos d’ aversió irreprimible a la Sra gruberova si cliqueu el minut 27 només li sentireu l’ ebben ( la salut és lo primer) jiji….

    M'agrada

    • colbran

      A qué viene “meter” aquí a la Gruberova? Ya son ganas de fastidiar. Pónla también cuando hablemos de “Tristan und Isolde”, hombre, que es lo que le queda por hacer para culminar su carrera de “dramática coloratura” (?) …

      Si hubieras colocado sus dos arias de su “Reina de la Noche” (fue una estupenda mozartiana) lo entendería, pero qué hace aquí “Lucrezia Borgia”, al hablar de “Die Zauberflöte”?

      M'agrada

  7. albertodossi

    M’estic amoinant: fa relativament poc temps que segueixo la pagina del Joaquim, però en aquest període, arribo gairebé sempre a estar d’acord amb tot el que comenta.

    Ahir vaig assistir a la Flauta Màgica en aquesta producció tants cops revisitada. Una petita discrepància amb el Joaquim tinc respecte el muntatge: em sembla que aguanta molt bé el pas del temps i que recull els trets fonamentals del missatge de l’òpera. A més, trobo que és un espectacle que aconsegueix atreure a l’òpera a públic no versat

    M'agrada

    • Deu ser que et fas gran 😆
      Atraure a públic nou és una virtut, l’èxit és saber si aquest públic roman davant d’espectacles i òperes no tan naïf.
      Si acaben recordant més les bestioles de paper que l’ària de Sarastro no anem gens bé.
      Em preocupa moltíssim que el número més aplaudit de tota la funció sigui el duo dels Papagenos.

      M'agrada

  8. tenorino

    Benvolguts companys,

    Ahir vaig assistir a la Flauta màgica i vaig sortir poc més que cabrejat i, perdoneu l’expressió. En primer lloc, cal dir que som un públic de pandereta i xancles i no em refereixo precissament per la vestimenta, sinó pel comportament. He arribat a la conclusió que la gent va a treure l’ànima -per dir-ho finament- a través de la TOS. A això calen unir els comentaris de la gent enmig de la música o els aplaudiments on no toquen.

    En quan a l’òpera, només diré que és preocupant que el cor, els papagenos o els tres infants siguin el millor de la nit. El tamino va treure un parell de galls que em van preocupar greument. La pamina tenia una veu massa grossa pel paper, tan sols destacar algún pianissimo al ach ich fülh’s. I la reina de la nit ESPANTOSA, amb canvis de colors greus i coloratura atropellada.

    En fi, si seguim en aquest nivell aviat Barcelona tindrà un teatre de segon nivell i ja no serem el gran teatre del liceu

    M'agrada

    • 😯
      Els tres genis el millor de la nit?
      😯
      Papageno (ell, no pas ella) ha de ser per força un dels triomfadors i aquest muntatge encara ho potencia més.
      No compartim la valoració, però tampoc passa res.

      M'agrada

  9. Llegint el comentari de Tenorino penso sincerament que no li agrada l’òpera.
    A mi que ja coneixia l’encantadora producció dels Comediants em va agradar més del que esperava. Com Miquel també penso que una versió escènica tan ingènua arrossega la gent a l’òpera, a perdre-li la por. Potser s’ha de ser fidel à la lettre però la reducció a conte no està gens malpensada si bé sóc partidària, com dius tu, Joaquim, de que el liceu, quan torni a fer “La Flauta…” porti una versió que reflecteixi el què diu el llibret.
    Els intèrprets em varen agradar molt tots i en especial Rosique i Royo. El Sarastro, siguent bo, estava mancat de la profunditat de veu que el personatge requereix i La Reina de la Nit tenia una preciosa i molt melòdica veu però no va reeixir del tot.
    Gràcies, joaquim per la teva estupenda ressenya i per deixar-me dir la meva.
    Un abraccietto.

    M'agrada

    • Olympia aquesta ja reflecteix el que diu el llibret, però no tot, o en tot cas ara estem molt acostumats a que els directors d’escena ens diguin més coses de les que ens diu el llibret i aquesta simplificació tan infantil anava molt bé al Victoria però al Liceu li falta producció o li sobra escenari.

      M'agrada

  10. bocachete

    Jo trobo que és una lectura com d’altres, i que és tan vàlid emfatitzar el pla “terrenal” com versions més transcendentals. En aquest cas, s’opta pel conte o per la “visió papagènica” de la història. De fet, és un llibret que, de tan discutible com és, permet una quantitat d’interpretacions més que gran, i una d’elles és la d’un conte de fades, sense més. Escènicament, trobo que té algunes escenes molt ben resoltes (la dels animals, el final, el drac, l’arribada de la Reina…), però que en moltes altres es queda a mig camí, o que l’escena queda un pèl pobre (les de Monostatos, les proves… En general, el segon acte el trobo més fluix). Potser és una qüestió de dimensions de l’escenari. Personalment, no m’entusiasma, però no trobo que sigui una mala producció; i, com diu el Miquel G., resisteix bé el pas del temps. Que tocaria alguna de diferent? Si es pot, ho agrairia, la veritat, però en fi…

    Vaig anar el primer dia, dimarts. L’obertura no va sonar malament; potser trobava el González un tant lent en alguns moments, com podria ser la primera ària de la Reina. En veus, ja és ben bé el que dieu: S. Phillips, impressionant, amb una veu bellíssima i exquisita; Breslik, francament una bella veu i un gran cantant (el bravo-bravo es va quedar sol bravejant-lo de bones a primeres en la primera ària: ja no va tornar-hi, almenys sol); Zeppenfeld, adequadíssim al paper i una formosa veu, també; Royo, com va fent últimament, moooooooolt bé: és un gran baríton, ja, i pot ser-ho encara més. Per a mi, la decepció va ser la Reina: ni per la veu, ni per la coloratura ni per l’expressió (molt tova, un pèl lenta, poc incisiva i poc “cruel” en la segona ària): i algun dels sobreaguts va quedar “estrany”, per dir-ho d’alguna manera. No esperava una Damrau o una Moser, però la Reina ha de tenir una mica més de “vida”, ha de ser un paper molt dramàtic, amb molta força… i no.

    M'agrada

    • La producció potser si que resisteix el pas del temps, jo no. 🙂 i a les últimes quatre zauberflötes hem vist sortir a la Reina de l’ou de Pasqua, potser necessito una sacsejada made in Bieito.
      Compartim desencís per Erika Miklosa.

      M'agrada

  11. Giulio Cesare

    Concec al Tenorino des de fa molt de temps, i li puc assegurar a l’Olympia que li agrada, i molt, l’òpera. Però li agrada l’òpera amb MAJÚSCULES, no el que vam veure ahir al Liceu. Collons, que sembla que ens haguem de tragar qualsevol cosa que ens fotin! Perdoneu el to, però algú ho havia de dir…

    M'agrada

    • Giulio Cesare

      Joaquim et presento les meves sinceres disculpes perquè respecto moltíssim i tinc en molta alta estima aquest blog. De tota manera, vull que quedi ben clar que no era cap excusa el fet que algú ho hagués de dir!! Jajaja Segurament és una opinió minoritària la que defenso (o potser no, qui sap!), però crec que els cantants no van estar a l’altura! Salutacions a tots!

      M'agrada

  12. Marta B

    Dissabte també era al Liceu. Quan va començar l’obertura vaig pensar: “glups! no anem bé”, però després la cosa es va anar arreglant. Coincideixo amb tu Joaquim, en la valoració dels cantants, pel que fa a la podada en escena (era la primera vegada que la veia) em va agradar el primer acte, però gens el segon. Vaig patir veient a Vicenç Esteve-Madrid enfilat en aquella xarxa i cantant, sincerament cal que facin fer aquestes coses als cantants?

    Resumint, vam passar una bona tarda i vam disfrutar força.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: