IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: STABAT MATER DOLOROSA


stabats 002

Ahir dissabte, com ja us vaig dir, vaig assistir al tercer concert de la temporada 2012/2013 del Cor Vivaldi a L’Auditori Axa de L’Illa Diagonal. En programa un text per a dis compositors, el Stabat Mater Dolorosa de Jacopone de Benedetti segons dos compositors separats per 250 anys, Giovanni Battista Pergolesi, no Pergolese com deia el programa  (Jesi, 4 de gener de 1710 – Pozzuoli, 16 de març de 1736) i Albert García  Demestres (Barcelona 16 de maig de 1960).

Van acompanyar al Cor Vivaldi en aquest exigent repte el Quartet Ressonància i l’habitual organista en els concerts d’aquest Cor, Arnau Farré, que juntament amb el pianista Josep Buforn han intervingut en l’obra de García Demestres.

Extraordinari el repte de fer front a la preciosa obra de Pergolesi amb veus blanques, tot i que la dificultat extrema de les intervencions solistes ha posat a algunes de les nenes/noies al límit. En qualsevol cas és admirable constatar una vegada més, la preparació musical i vocal de cadascun dels integrants i l’exigència i excel·lència del resultats.

Estem acostumats a escoltar aquesta obra en el format original per a soprano i contralt en la part vocal, mentre que la versió oferta pel Cor Vivaldi, intervenen diferents components en les parts solistes (sopranos, mezzos i contralts), però també el Cor a dos veus en la seva integritat en alguns fragments, que atorguen a l’obra una emotivitat i grandiositat que per a mi  l’allunyen de l’austeritat despullada de l’original, però no hi ha dubte que el treball expressiu amb que Òscar Boada fa cantar al Cor, no traeix el caràcter dramàtic d’aquesta formidable partitura.

Sorprèn també que algunes de les solistes, no totes, amb edats al voltant dels tretze anys, cantin amb una seguretat i autoritat admirable, una veritable lliçó per a mots cantants adults, i crec que no exagero.

Una versió admirable del Stabat Mater, que jo m’estimo més en el format original, però que he gaudit plenament, bocabadat i un cop més admirat de tant entusiasme i rigor.

L’acompanyament del Quartet Ressonància (Edurne Vila, Marc Armengol, Joan Ignasi Ferrer i Esther Vila) i Arnau Farré a l’orgue, va  arrodonir la interpretació amb qualitat, equilibri, intensitat i expressivitat, ja que el mestre Boada va saber extreure de tots ells els recursos expressius d’una versió intensa i contrastada.

A la segona part ens esperava el Stabat Mater d’Albert García Demestres, el compositor barceloní del que fins ara hem pogut conèixer pocs treballs, si ens atenem a les programacions a les nostres sales de concert per part de les formacions locals, i que mereix com molts altres compositors massa oblidats per l’oficialitat, ser escoltats i valorats per el públic una mica tip de veure els noms dels mateixos.

L’obra es va estrenar l’any 2004 i va ser un encàrrec del propi Cor Vivaldi.

El Stabat Mater de García Demestres és una obra complexa, atractiva però no fàcil, emotiva, dramàtica i molt més propera en el llenguatge musical, als fets terribles que es descriuen en la seqüència religiosa, que en la de Pergolesi, sobretot perquè la música, malgrat no defugir la melodia, ans el contrari, ja que hi ha cèl·lules melòdiques bellíssimes, no fa concessions ni a l’oïdor, ni a les tendències actuals. En podria fer, però la melodia mai és un recurs per a desenvolupar els sentiments, més aviat aquests arriben amb una original i diria que magistral utilització dels recursos harmònics i tímbrics, tant en la part vocal, com en la instrumental, amb la intervenció del piano i orgue, però també amb instruments atípics com les campanes tubulars (hand chimes) o els pals de pluja, efectes vocals com murmuris, sospirs, parlandos o fins i tot efectes acústics com palmes andaluses, tot plegat per donar forma i sentiment, sense cap tipus de complexa i sense lligar-se a cap escola o tendència, sense defugir la tonalitat. No és una obra cerebral, està parida des de les vísceres i per això commou i manté al públic en permanent tensió fins l’esglai final. M’ha semblat una obra excepcional, m’ha corprés.

Vull fer un important parèntesi. El mestre Boada acostuma a presentar les obres que es disposa a dirigir, aquest fet d’utilitat pedagògica contrastada, ajuda molt, sobretot en obres desconegudes, però també en la de Pergolesi, mil voltes escoltada i en la que mai havia caigut en els aspectes que em va fer descobrir ahir. Però en la de García Demestres va ser especialment important que ens facilités uns quants codis o claus, per predisposar-nos a l’audició i descobrir-los posteriorment en l’intricat entramat compositiu. Saber que el so del pal de pluja fos en aquest cas el plor de la Verge, és quelcom que commou, així com saber que aquells sospirs esmorteïts eren la respiració dificultosa del Crist a la creu, o aquells intrigant cops a l’inici eren els cops de martell en la crucifixió. Detalls importants per ajudar a entrar, un cop ets dins és García Demestres qui t’atrapa i et commou. Ahir també en parlava arran del concert de l’OSV i avui ho repeteixo, convindria que els directors i solistes es dirigissin al públic per apropar-nos de manera ben natural, a les obres que ens disposem a escoltar, sobretot si es tracta de repertori nou o poc interpretat.

Amb aquesta acció pedagògica prèvia i amb els dots comunicatius del mestre Boada, s’entén perfectament que quan dirigeix ho transmeti als intèrprets i aquests a tots nosaltres. Vaig intuir poca dispersió entre el públic i molta concentració. Seguíem  la seqüència compungits, afectats i emocionats, això en una obra contemporània, més aviat propenses a l’asèpsia emotiva, excessivament cerebrals i en molts casos brillantment efectistes però buides, és tota una troballa.

La interpretació per a mi ha superat a la del Stabat de Pergolesi, ja que l’evident extrema dificultat tècnica i expressiva de la partitura, ha estat superada per en una versió que ha vorejat la perfecció, molt intensa, dramàtica i assequible.

Extraordinària intervenció de Josep Buforn al piano i com sempre el Cor Vivaldi, superant les expectatives i sorprenent un cop més. Sembla que no tinguin límits, però com que en tenen com tothom, cal felicitar-los per fer les coses amb aquest entusiasme i amb tanta excel·lència. Al darrere hi ha molt esforç, no sempre entès ni valorat com és mereix, ja que per fer-ho així de bé cal treballar molt i molt dur.

No vull esmentar els pocs noms que conec de les solistes que han intervingut, no seria just mencionar-les i deixar a la resta en l’anonimat, per a totes i cadascuna d’elles la meva més sincera felicitació.

Bravo!

Solistes del Cor Vivaldi en el Stabat Mater d'Albert García Demestres el dia 6 d'abril de 2013 a l'Auditori Axa de l'Illa Diagonal.

Solistes del Cor Vivaldi en el Stabat Mater d’Albert García Demestres el dia 6 d’abril de 2013 a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal.

La propera cita el 29 de juny al mateix Auditori Axa, i la provocació està servida, l’han titulat,  Mozart, Schubert, Rossini: De l’humor escatològic a la fe, tot passant per La flauta màgica. No em digueu que la cita no és ineludible  eh?, apunteu-vos-ho a l’agenda.

Demà us parlaré del concert d’aquest matí a L’Auditori, el mestre Oue torna amb l’OBC per dirigir la vuitena de Bruckner, la controvèrsia segur que està servida.

13 comments

  1. Moltes moltes gràcias.
    Em fa molt feliç saber que has gaudit del meu Stabat Mater i et doncs les gràcies per compartir-ho amb els teus seguidors.
    Esperem que hi hagi més ocasions com aquesta.

    Si tinguesis fotos del concert t’agrairia em fessis arribar alguna.

    M'agrada

  2. demo

    Ahir em va ser impossible anar a escoltar al COR VIVALDI,al que admiro,i que sepre que puc vaig a escoltar-lo .En l, estrena de STABAT MATER de GARCIA DEMESTRES l, any 2004 si que hi vaig ser-hi..Felicitats a tots i a tu JOAQUIM moltes gràcies per tota la teva informació.

    M'agrada

  3. Una vez más entusiasmado y emocionado por los resultados del Cor Vivaldi, dirigido con tanto entusiasmo como perfección por Oscar Boada, cuyas presentaciones y comentarios previos a las interpretaciones de las partituras seleccionadas valoro siempre tanto.

    Los dos “Stabat Mater” ofrecen un contraste sumamente interesante de cómo se comprende e inspira un mismo texto, con 250 años de diferencia. El de Pergolesi lo he escuchado muchas veces, pero con el de García Demestres me estrenaba. La sorpresa respecto a este último ha sido mayúsculamente positiva. Me ha encantado y me ha parecido originalísimo. Deseo que se programe más frecuentemente, para que esté al alcance de mayor número de público que el que cabe en el Auditori Axa. Se lo merece con creces.

    Las niñas -y niños- estuvieron muy disciplinados y siempre ofreciendo lo mejor de sí mismos, algunos con cierta timidez, propia de los escasos años, pero con una aplicación que muchos coristas de mayor edad seguro que están envidiando. Yo siento preferencia por la cuerda de contralto y por lo tanto no puedo resistir el mencionar a Mercé Bruguera, auténtica voz natural de contralto que ayer tuvo varias ocasiones de lucimiento y a la que le deseo el mejor de los futuros. Otras dos niñas sopranos de unos 13 años llegaron también a conmoverme, como todo el coro en su conjunto, del que el maestro Boada extrae volumen y perfección. Bravo!

    El acompañamiento de de piano, órgano y “Quartet Ressonáncia” fue espléndido y todo ello sumado consituyó un auténtico acontecimiento de gran calidad musical.

    Tuve ocasión de saludar al Maestro Boada, lo cual fue para mí un honor.

    Enhorabuena para todos!

    M'agrada

  4. Jordi

    Joaquim, jo no hi vaig poder anar i em sap greu haver-m’ho perdut, com també el concert del Ludwig Trio, però aquest cap de setmana tenia compromisos familiars ineludibles.
    Et volia dir que en un post tinguis comentaris del compositor d’una de les obres, dels dos seria trending topic, permetem l’acudit, i del director, és una passada que diu molt de In Fernem Land.
    Enhorabona.

    M'agrada

  5. Oscar Boada

    Jo només vull dir que en Joaquim Hernández omple un buit que existeix a la crònica musical de casa nostra, que no crítica. Llegint el seu blog, un pot saber realment com va anar la cosa, encara que sigui, clar està, sota el seu prisma.Moltes gràcies, Ximo!!

    M'agrada

    • No hi ha de què, saps perfectament que per a mi és un plaer fer cròniques del Vivaldi i això que no sou precisament acomodaticis i els vostres reptes sempre són de nivell.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: