Programa de Mefistofele d’Arrigo Boito del dia 23 de desembre de 1927 del Gran Teatre del Liceu.
Ahir em van fer un regal ben peculiar, 13 programes del Gran Teatre del Liceu de l’any 1927.
Els 13 programes diferents van del 6 de novembre de 1927 al 26 de desembre del mateix any, és a dir en dos mesos 13 títols diferents, sense comentaris, oi?, amb aquest títols ara ompliríem dues temporades, però és que si mirem els títols, aleshores la sorpresa és brutal:
- 6 de novembre: Manon (Massenet)
- 10 de novembre: Tsar Saltan (Rimski Korsakov)
- 15 de novembre: Werther (Massenet)
- 17 de novembre: La ciutat invisible de Kitege (Rimski Korsakof)
- 22 de novembre: La Traviata (Verdi)
- 24 de novembre: Rigoletto (Verdi) amb Miguel Fleta
- 1 de desembre: La nit de maig (Rimski Korsakof)
- 8 de desembre: Boris Godunov (Mussorgsky)
- 10 de desembre: Madama Butterfly (Puccini)
- 11 de desembre: Carmen (Bizet)
- 23 de desembre: Mefistofele (Boito) Fleta-Chaliapine-Dalla-Rizza
- 25 de desembre: Aida (Verdi)
- 26 de desembre: Die Walküre (Wagner)
Oi que és sorprenent?
Bé, els programes no són gran cosa si busquem continguts, quasi tot és publicitat, una breu descripció de l’argument, el repartiment, amb la particular forma de Sr. i Sra. davant de cada cognom del cantant, res de Miguel Fleta, Sr. Fleta i prou, i una petita secció que a vegades és de tres planes (el programa té un formal de 13cm x 18cm) anomenada Notas de Sociedad, que es tota una troballa i que signa Fernán-Tellez.
Potser transcriure les 13 notes seria excessiu, tot i que n’hi ha per sucar-hi pa. En molts casos es parla de festes de societat, anuncis de casoris i fins i tot hi ha nomenaments militars i coses de difícil encaix en un programa d’òpera.
Per exemple, en el programa del 10 de novembre de l’òpera el Tsar Zaltan (es deu haver tornat a fer ençà la temporada 1927/1928?) diuen les notes:
Fiesta de tarde: Los señores de Azcárraga-España dieron una bonita fiesta de tarde en honor de su sobrina Mimí de Alverico y de España, puesta de largo recientemente.
El segundo piso del Palacio del Gobierno civil, donde tienen su residencia dichos señores, el secretario del Gobiernom don José de Azcárraga y Gutiérrez de Caviedes y su esposa (Blanca de España y Digoine du Palais) se vió sumamente concurrido. Los bonitos salones de la residencia particular, decorados con muy buen gusto, eran marco apropiado para una fiesta de tanta distinción.
Mimí Alverico, que vestía un bello traje rosa, recibía a los invitados con mucho donaire y amabilidad…
Més endavant (tot el text voreja la al·lucinació) diu:
A media tarde fue servida una espléndida merienda con que se obsequió a los numerosos invitados y después se organizaron animadas tertulias partidas de “mah-jongg” y baile a los acordes de una orquestina. La señorita festejada se mostró incansable atendiendo a todos los invitados continuamente. Eran estos: i la llista és una ruïna per a qualsevol economia, és clar que abans m’he saltat diu-se que:
En un artístico y lujoso mueble de uno de los salones estaban expuestos los regalos recibidos por Mimí Alverico, de sus padres, tíos y familiares, y de sus amistades, entre aquellos, algunas joyas muy hermosas, mereciendo citarse asimismo una sortija de oro con las armas de su Casa. Rodeando la pequeña y valiosa exposición se agrupaban enormes ramos y centros de flores, de sus amistades.
Absolutament deliciós.
En el programa del Wether la cosa canvia:
Próxima recepción: El sábado, día 19, dará una recepción en su bonito hotel de la calle Muntaner, la señorita Isabel Llorach y Dolsa con motivo de ser el día de su fiesta onomástica, y al igual que en años anteriores.
Las simpatías con que cuenta en nuestra alta sociedad la señorita de Llorach, se manifestarán en la escogida y numerosa concurrencia que acudirá a felicitarla a su residencia, verdadero compendio de buen gusto.
Nueva Muchaha mayor: ha hecho su aparición en funciones de noche de este Gran Teatro del Liceo, puesta ya “de largo”, la señorita Isabel de Ferrater y de LLorach, sobrina de la señorita nombrada más arriba. Es la hija menor del aristocrático artista don Manuel Ferrater y de Feliu y de su esposa doña María de la Concepción Llorach y Dolsa.
Una mica més endavant d’aquest programa farcit d’esdeveniment i en un apartat anomenat Estancias y viajes se’ns informa de la mobilitat del personal:
En Madrid pasa una temporada doña María Ana de Despujol, viuda de Albert Peralta.
En Londres se encuentra también de temporada, el conde de Sert.
Ha regresado de Nueva York Mr Walter y M. Walter
Regresan a Madrid el duque y la duquesa de Montealegre.
Marcha en breve a la corte la señorita Carmen Vázquez-Illa.
Los condes de Torre-Saura, marqueses de Moyá de la Torre, están en su finca de Mahón.
Finalment en aquest programa s’informa que; Jueves (d’aquella setmana) se cantarà a petición de numerosas personas, “La ciudad invisible de Kitege” (última representación). És a dir temporada a la carta.
En el programa del 17 de novembre no hi havia gaire cosa i el senyor Fernán-Tellez, davant de la proximitat de la festivitat de Santa isabel, Reina de Hungria, cita una llarguíssima llista de Isabels a felicitar, començant per: Sus Altezas Reales las Infantas de España doña Isabel-Francisca y doña Isabel-Alfonsa (m’haig de mossegar la llengua) i a partir de les infantones ja us podeu imaginar que hi passa tothom.
Després de la secció aquella de Estancias y viajes que he esmentat abans, n’encetem una altra ben curiosa:
Enfermos: Lo está ligeramente el marqués de Ferrer-Vidal. Y se encuentran indispuestos levemente la señorita María Josefa Villavecchia y don Luis de Satrústegui.
Completamente restablecidos están el Marqués de Casa-Brusi y doña Carola Robiou de Liñan. Y mejoran de sus accidentes doña Gloria Bulbena de Salas, doña Rosario Buil de Aguiló y don Manuel Luengo y Prieto.
Acaben les entretingudes notes d’aquest programa amb el següent anunci:
Tambien sabemos que se preparan para fines de este mes, unas funciones de etiqueta en el Tívoli, único cine al que habrá que asistir de “smoking” (en dichas funciones solamente).
El programa de La Traviata no l’he trobat especialment distret. molta puesta de largo, però comença així:
Actualidad mundana: Pródigo en actos de sociedad fué el sábado último. Por la tarde hubo fiestas y recepciones y por la noche una brillante función en este teatro, presentándose Fleta, y una fiesta benéfica en un elegante hotel de la Plaza de Cataluña.
Les notes d’aquell dia acaben amb una que diu:
…y también en breve serán vestidas de largo “oficialmente”, las señoritas Maria marta Moragas Montis y Julita Galve-Garriga Sittlet, que en las dos corre parejas la hermosura con el saber; ambas poseen el título de bachiller desde hace algún tiempo.
En el programa del Rigoletto que cantava Fleta, amb la Sra. Gentile i el Sr. Franci, hi ha una altra “Fiesta de tarde” de la señorita Isabel LLorach, molt present en tots els programes. En aquesta festa per celebrar el seu sant i després de la carregosa descripció habitual del senyor Fernán-Tellez, es llegeix el més interessant:
La casa se hallaba repleta de flores enviadas por las amistades. Después de los cantos criollos que interpretó Carlos Gardel, se sirvió una espléndida merienda, ya continuación se organizaron partidas de “bridge” y “mah-jongg” y empezó el baile a los acordes de una magnífica orquestina.
En el programa de La nit de maig, la cosa s’embolica.
Función de honor: En este Gran Teatro del Liceo se celebró anteanoche la anunciada función de gala en honor a nuestros ilustres huéspedes el secretario de Corporaciones de Italia, sig. Giuseppe Bottai y el ministro del Trabajo de España, don Eduardo Aunós.
El señor Bottai, su distinguida esposa y el señor Aunós, acompañados del capitan general don Emilio Barrera, el gobernador civil señor Milans del Bosch, el delegado regional del Trabajo señor Pérez Casañas y otras personalidades, llegaron al Liceo poco antes de las once, cuando iba a comenzar el tercer acto (molt no els hi agradava l’òpera, està clar, oi?) de La bohème, ópera que se ponía en escena.
Les recibieron en el vestíbulo del teatro el empresario Mestres, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Sr. Ribé, el jefe del ministerio de Trabajo don Salvador Crespo y otras personas.
El señor Mestres saludó respetuosamente a los señores Bottai y Aunós y ofreció a la esposa del primero un espléndido ramo de claveles rojos.
Al aparecer los señores Bottai y Aunós en el palco del marqués de ALella, proscenio izquierda del primer piso- la orquestra tocó el himno nacional italiano y la Marcha Real española, prorrumpiendo el público en calurosos aplausos, alos que correspondió el señor Bottai saludando al estilo fascita (sic).
Després fa una repassada de la selecta concurrència a les llotges…
El programa de Mefistofele és especialment interessant en aspectes més “operístics”
La “serata d’onore” de Chaliapin: La función celebrada en este teatro en la noche del pasado martes, resulto lucidísima. Féodor Chaliapin, el tan famoso bajo ruso que hoy se presenta en “Mefistofele” con los aplaudidos divos Miguel Fleta y Gilda Dalla Rizza, cantó las ópera “Boris Goudounoff” en representación extraordinaria a petición de michas familias. la función era en honor del propio Chaliapin, que recibió los cariñosos aplausos del auditorio y una lluvia de coronas y hojas de laurel: asimismo, le fué ofrecida una magnífica canasta de flores.
El homenajeado, luego de doblar la rodilla sobre la alfombra de laurel que cubría el escenario, cogió una de las coronas, y, habiéndola besado, la echó sobre la orquesta, queriendo significar que a ésta debia el triunfo.
La sala estaba lucidísima y a ello contribuían con su presencia numerosas elegantes damas y bellas muchachas conocidas.
Moment que com us podeu imaginar aprofita per enumerar les senyores i senyoretes disposades a les llotges, en una inacabable llista del mes “selecte”.
En el programa de l’Aida se’ns parla d’una “Caceria aristocrática“, però passo del tema i com en el darrer programa, el de “Die Walküre” ens anuncien els “dias de recibo” i acaben amb unes necrològiques dono per acabat aquest apunt tan poca-solta que us he regalat avui.
Jo m’he quedat una mica tocat, no us diria la veritat si us digués una altra cosa. Després de llegir-me les “Notas de Sociedad” d’aquest 13 programes, on s’expliquen coses tan absolutament banals, intranscendents, fàtues, absurdes i vulgars encara que estiguin vestides de gran i exagerada artificiositat, amb les millor sedes i organdís. M’han vingut moltes imatges al cap, de coses que van passar abans i després dels fets que s’expliquen en aquests 13 programes, i m’he sentit alleugerit quan he vist que algunes coses si que han canviat, malgrat les injustícies i les enormes diferencies socials que continuen existint, i malgrat que molts cognoms dels que apareixen en aquestes interminables llistes del senyor Fernán-Tellez ara hi continuem trobant presencies ciutadana i liceista, a l’òpera hi anem d’una altra manera, i la gaudim per sort d’un altre manera, i encara que hi hagi decrèpits que tornarien a instaurar les posades de llarg, les gales i tota aquesta absurda faramalla classista que tant mal ha fet al mateix gènere, al Liceu majoritàriament hi anem a escoltar òpera i tot allò que abans també es feia, ha quedat relegat a altres llocs i ambients.
No m’agradaria pensar que amb la forçosa entrada del diner privat, les esponsoritzacions i els necessaris mecenes, que sembla ser que serà la nova formula que ens ha de garantir la continuïtat de l’activitat operística, alguns creguin que aquests temps poden tornar per allò de qui paga mana, i també que algú davant la necessitat de l’entrada de diner privat per mantenir el teatre actiu, acabi acceptant el retorn de tanta ximpleria. Ara això que dic pot semblar una al·lucinació, però coses pitjors que no creiem que tornaríem a veure, estan succeint.
Curiosament la temporada vinent tornarà “La llegenda de la ciutat invisible de Kitege” que es va estrenar al Liceu el 2 de gener de l’any 1926 i va agradar tant que va tornar cada temporada fins l’any 1936, malauradament la propera temporada tan sols comptarà amb 7 programes escenificats (8 òperes) que a l’any 1927 tan sols haguessin omplert 15 dies de l’activitat del teatre, amb una Barcelona més petita. Veurem com rep el públic actual aquesta òpera que va causar sensació.
Demà més i amb molts enllaços per descarregar (aviso)
IN FERNEM LAND 
Aquí teniu a la omnipresent Isabel Llorach Dolsa, segons la va immortalitzar Ramon Casas.
Venia de família de metges (el seu pare havia estat un dels primers psiquiatres espanyols a fer-se ressò de les teories de Sigmund Freud), i va participar en cercles culturals com l’Associació Wagneriana. El palauet familiar del carrer Muntaner (núm. 263, tocant Travessera de Gràcia) havia estat construït per Puig i Cadafalch i va ser enderrocat al 1930.
Finalment, nota del seu traspàs, al setembre del 54.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1954/09/07/pagina-16/32783600/pdf.html
M'agradaM'agrada
Ah, doncs té el seu què, la senyora.
M'agradaM'agrada
Sí. I sembla que també en aquesta corren parejas la hermosura con el saber 🙂 . Si més no, va publicar amb Manuel Rocamora i Carles Soldevila (el germà de l´historiador) el llibre “Un siglo de Barcelona. 1830-1930” perquè, com deia ella mateixa, “desde muy joven he tendido, más o menos conscientemente, a romper el muro que incomunicaba el mundo elegante del mundo de las artes y de las letras. Al principio por puro instinto y luego con alguna deliberación, hice cuanto estaba en mi mano por que esos dos clanes, en el fondo tan distintos, realizasen aquí, como en las ciudades próceres, un trueque de cualidades, un intercambio de dones. Nada me parece tan útil para mejorar y elevar el tono de una élite como que los poetas, pensadores y artistas transmitan a las damas y caballeros un poco de sus inquietudes espirituales, al paso que estos les comuniquen un poco de sentido social y de gracia urbana”; i Roger Alier es refereix a ella com “célebre snob cultural barcelonesa” i “Vestal del wagnerianismo” .
M'agradaM'agrada
A l’ALier se li va enganxar una mica la cursileria de Fernán Tellez, ja que això de Vestal del wagnerianismo és per sucar-hi pa.
M'agradaM'agrada
Era un referent de la Barcelona senyora, tot i que l’any 1927 la senyoreta Llorach continuava soltera.
M'agradaM'agrada
El meu pare s’ha llegit un llibre on parla d’aquesta dona, i pel que sembla quan es va casar, a la casa de Muntaner amb Travessera, el Liceu va portar-hi els decorats del Tristan (suposo que a l’estil “Mestres Cabanes”), i la catifa vermella (que es veu que era tan important llavors)… jejeje
Un gran regal aquest, Joaquim! 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs hi ha alguna cosa que no quadra, ja que la senyoreta LLorach, crec que va morir senyoreta i per tant potser va ser el casament d’una altre Llorach, potser una germana
M'agradaM'agrada
Ah potser m’he fet un lio. El que se és que al seu jardí va passar algo d’això… 🙂
M'agradaM'agrada
Un quadre magnífic que ens mostra a una Isabel Llorach jove, aquesta pintura es de bastants anys abans de 1927, com és obvi.
Gràcies per el quadre i l’enllaç
M'agradaM'agrada
Confiem, com molt bé dius, que els nous mecenatges no portin contrapartides, encara que siguin actualitzades, com les de fa 80 anys. Per llegir coses d’aquestes ja hi ha revistes “roses” per les quals el temps no passa.
M'agradaM'agrada
El teatre era un cercle privat i d’alguna manera el programa parlava del socis i propietaris. El que sorprèn és el llenguatge tan ridícul que utilitzava el cronista.
M'agradaM'agrada
És delirant i hilerant
M'agradaM'agrada
És història
M'agradaM'agrada
El contingut d’aquests documents pot ésser tan banal com volgueu però documenta una part de la Història del Liceu i estic molt contenta de que els guardi el Joaquim .
Algúna persona que l’aprecia molt ha considerat que val la pena que ell – que tant s’estima aquest teatre – en sigui el depositari .
M'agradaM'agrada
L’amic Josep va tenir un detall bonic. La veritat és que a casa ja no hi cap res més, però a aquests tretze programes ja el he trobat un petit forat.
Gràcies Nati
M'agradaM'agrada
Aunque pueda gustar o disgustar, son relatos de hechos históricos más que interesantes y reales para curiosidad y hasta para ser coleccionables.
Particularmente y aunque su contenido pueda ser más que discutible y hasta considerarse por algunos aberrantes, más que descojonarme o indignarme, lo guardaría con sumo cuidado. La Historia para bien o para mal, debría ser siempre recordada
M'agradaM'agrada
Más que nada, el lenguaje és ridículo y sumamente cursi, pero son una foto quizás desenfocada, de una realidad.
M'agradaM'agrada
efectivamente, cursiladas reales de otras épocas
M'agradaM'agrada
Es com el Hola peró de l’any de la pera.Realment curiós i molt didàctic per cert.
M'agradaM'agrada
Certament didactic
M'agradaM'agrada
La meva yaya m’esplicaba tot aixó doncs l’avi ere music al Liceu i tot ere “tal cual”. Hago mis “pinitos” escribiendo en catalán, espero que esté bien escrito.
M'agradaM'agrada
Gràcies Nùria, seria la teva iaia, però aquests intents van bé.
Estic segur que hi ha moltes persones que llegint aquestes notes de societat recorda coses que li han explicat d’aquella Barcelona i aquell Liceu.
M'agradaM'agrada
Home, si una de les protagonistes de les notes de societat es deia Alverico, tampoc és tan estrany que sortís en un programa d’òpera … xD (que wagnerianament parlant es pot transcriure com “Mein Gott!”)
M'agradaM'agrada
Espero que no fos tan lletja com el malèfic nan 🙂
M'agradaM'agrada
Tres Rimskis i un Mefistofele amb Xaliapin!
M'agradaM'agrada
Un nivellàs
M'agradaM'agrada
T’han fet un bon regal, Joaquim.
Sort que el programa del Liceu ara no és això.
Sort que anar al Liceu no és el que era. Anem a veure i escoltar òpera o concert o recital o ballet.
Fent recerca sobre modistos d’alta costura catalans o establerrts a Barcelona, per trobar una mica d’informació, he hagut d’empassar-me coses molt semblants als comentaris que ens descrius.
Pel que fa als programes del Liceu, recordo que el programa de l’estrena del ballet “Cleopatra” dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev, amb vestuari de l’artista Sonia Terk Delaunay, es fea menció de les notes de societat i no constava el nom de qui havia dissenyat el vestuari,
Cal dir que, malgrat tot, hem millorat.
M'agradaM'agrada
Efectivament, hi va haver una febrada russa molt important, la diàspora que va suposar la fugida de molts artistes per la revolució soviètica va generar sobretot a Paris una activitat importantíssima. Barcelona, sempre atenta al que es feia a la capital francesa va tenir el seu moment, i pel Liceu van passar molts dels grans, cantants i ballarins. 10 temporades seguides amb Kitege no s’expliquen d’altre manera.
Hem millorat en moltes coses, per sort.
M'agradaM'agrada
Quatre òperes rússes i amb un tal Milans del Bosch d’espectador i figurant social? Com s’enterin els seus descendents el borren de l’arbre! I arribar en una Bohéme al tercer acte…caram, però si és de les curtetes! I salutacions feixistes ja en aquells anys! Seria impactant viatjar en el tunel del temps a una funció d’aquelles… Impagable document històric!
M'agradaM'agrada
Aquest Milans ja era un pájaro.
Fixat que diu que a les 11 començava el tercer acte. Segurament començaven a quarts de 10 i entre acte i acte la mitja part seria eterna.
Son uns programes molt petits i amb poca informació de l’obra, però són tot un document.
M'agradaM'agrada
A mi el que no em quadra és una portada tan avantguardista i tan parisenca i els ecos de societat aquests. Això del cotilleo és feia també als programes d’òpera d’altres ciutats? Avui també viu molt periodista dels rotllitos de societat, els diaris en van plens de xuminades i hi ha qui gasta en Holas i Prontos..
El que de veritat m’ha sorprès és tenir 13 titols en dos mesos, quin goig!
Jo el que enyoro són aquells programes tan complerts, dissenyats amb cura i de format GRAN, com el que m’has deixat del Mathis der maler (500pts) ara, a més de petits, valen 10€, tres vegades més.
M'agradaM'agrada
vaig pensar el mateix. El disseny de la portada no té res a veure amb l’interior.
Ves a saber, potser en veure el disseny, totes aquelles senyoretes i senyorasses van posar el crit al cel.
Potser van ser fins i tot més títols. Jo tinc programes de 13, però segur que en falta algun
M'agradaM'agrada
Realment aquests programes eren molt curiosos, molt interessant el resum d’aquests per poder fer una idea del que eren. I completament d’acord amb el que diu el kalamar quin goig de tenir 13 òperes en 2 mesos tot i que m’agradaria veure la posada en escena i la qualitat de l’espectacle en general perquè tantes obres en tant poc temps ha de ser molt difícil que la qualitat no s’en recenteixi, però el apunt molt interessant i un bon regal aquest.
M'agradaM'agrada
Quan jo vaig començar feien 3 òperes per setmana, el nivell ni té l’explico, però tot i que jo vaig agafar una època dolenta, hi havia uns cantants de primer nivell en moltes representacions, però res a veure amb el nivell global d’ara. Però això passava en tots els teatres. Ara tot es prepara i assaja amb un rigor impensable en teatres de temporada.
M'agradaM'agrada
Mai m’hauria imaginat que en un programa d’òpera hi tinguessin cabuda els “ecos de sociedad”, quina cosa tant curiosa.
El que m’ha cridat l’atenció és que repetissin els espectacles a petició del públic, senyal que a part d’anar a lluïr i fer-se veure, també hi havia interès pel que es feia a dalt de l’escenari.
Una altra cosa que també m’ha sorprés és la gran quantitat de títols russos, però després he recordat que per aquells anys van venir a actuar els Ballets Russos, de Diaghilev, vès per on companyia que va sorgir del teatre Marinsky. Aquesta companyia va causar tal impacte que va significar la descoberta de tot el repertori rus, tant d’òpera com de ballet, per al públic d’aqui. Per cert la qualitat dels espectacles de Diaghilev era boníssima.
En aquella època, i fins a la Guerra Civil, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya hi havia una intensa vida cultural i musical, jo diria que més intensa que ara. Almenys això és el que m’explicaven els meus avis, tots dos wagnerians fins al moll de l’òs! i que van ser joves en aquesta època.
Està molt bé que t’hagin regalat aquests programes a tu, Joaquim, són el reflexe d’una època, que te les seves llums i les seves ombres, però que forma part de la nostra història.
M'agradaM'agrada
Això de a petició del públic caldrà contrastar-ho amb en Jaume T, però en aquells anys el teatre era absolutament privat i per tant suposo que els cantants que no estaven tan lligats a les agendes i es passaven llargues temporades en els teatres si el oferien una altra representació no es negaven. Altres temps
D’uns programes tan minsos, trobo que n’hem tret molt partit.
Gràcies per participar-hi
M'agradaM'agrada
Quants regals! Serà que el mes de maig és el teu mes ?. T’ho mereixes. I moltes gràcies per la teva generositat en compartir amb nosaltres aquesta petita part de la història del Liceu
M'agradaM'agrada
Em tracteu molt bé i el mes de maig és un gran mes.
Ara, m’ho treballo, 😉
M'agradaM'agrada
Yo he podido ojear alguno de esos programas y también incluían publicidad de películas tales como “Las siete ocasiones” (“Seven chances”- Buster Keaton) y “El caballo de hierro” (“The iron horse”-John Ford, con George O’Brien, famosísimo actor norteamericano que poseía un cuerpo escultural y disfrutaba fotografiándose en cueros, en Google hay decenas de esas fotos suyas).
M'agradaM'agrada
Llàstima que no en posessin alguna de foto del O’Brien als programes, m’agradaria saber que hagués dit el cronista.
M'agradaM'agrada
Aquests programes són testimoni d’una època. Ara, al Liceu, és més fàcil anar-hi si es té feina i ningún depèn de tu. Ja no cal anar a Pertegaz perquè ens vesteixi ni aguantar converses cursis. S’observa progrés en totes les arts i s’ha de valorar.
Em sembla un regal ple d’originalitat i que fa molt per tu, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Per anar a quart i cinquè pis no calia anar a Pertegaz, però és cert que ara per anar a platea tampoc cal passar per can Hugo Boss, de fet a vegades alguns sortint de la platja de la Barceloneta van al Liceu sense passar per l’hotel, xancles incloses, i francament…
Això de que fa molt per a mi, t’ho faré argumentar quan ens veiem in person en una d’aquestes trobades que tant ens agraden
M'agradaM'agrada