No tenia que assistir a aquest concert, l’havia desestimat, però els infortunis de la vida van fer que els benvolguts amics Imma i Miquel no hi poguessin anar i ens regalessin les entrades, per tant l’apunt de preparació de Il Turco in Italia s’haurà d’esperar un dia més i avui us parlaré d’aquest concert.
No m’ha agradat gaire Alexandre Tharaud, sobretot el Couperin inicial m’ha semblat tan personal i per a mi tan fora de lloc, que m’he desconnectat als cincs minuts tot esperant que la cosa millorés amb les sonates de Domenico Scarlatti. No era gens difícil millorar-ho però tot i així la sensació de desconcert es va mantenir durant tota la primera part, ja que en les sonates més lentes els hi faltava una certa ànima i en les més ràpida, l’abús del pedal i la pulsació excessivament enèrgica produïa un so barrejat i unes agilitats poc netes i en molts moments poc audibles. Massa present i recent el festival Sokolov com per acceptar com aquell qui no vol la cosa, les anunciades excel·lències de Tharaud que per a mi no han assolit els expectatives dipositades, ni he acabat d’entendre aquest retrat d’artista que l’Auditori li ha dedicat, bé, si que l’he entès, però diguem que m’estimo més no entendre’l.
És clar que la motivació prioritària era escoltar el Quintet per a piano en Fa menor de Cesar Franck amb la luxosa incorporació del mai prou elogiat Quartet Casals.
L’obra és d’aquelles reiteratives, hiperomàntica i amb tendència a l’excés i a la reiteració. En el molto moderato quasi lento inicial van trigar una mica a equilibrar les forces, els volums i els plans sonors, hi havia una diferència física i sonora entre el quartet a primer pla i el piano al fons, lluitant per fer-se un lloc. Semblava talment que no hi hagués gaire feeling.
La cosa va millorar a mida que el primer moviment avançava i ja en el preciós Lento va sorgir el millor, amb un Quartet Casals imponent i Tharaud integrat en la sonoritat i en les dinàmiques extremes. En el tercer moviment esvalotat i seré en una alternança apassionada, es va assolir un so dens, càlid, intens, si bé la viola va quedar més apagada del que és habitual en el so bellíssim de Jonathan Brown, mentre que l’exuberància enèrgica de Vera Martínez-Mehner va liderar amb romàntica passió i braç de ferro, una interpretació molt intensa. Tharaud va exhibir les sonoritats que tant li agraden amb més adequació que a la primera part, però tot i el bon resultat final, us diria que “els Casals” em van salvar la nit.
Amb la gratitud als amics que van fer possible que altre cop gaudís amb aquest fastuós quartet i amb l’esperança que de mica en mica tot es posi a to, desitjo que tots passeu un bon dimecres.

Tharaud m’agrada força interpretant Chopin però tampoc entenc massa que hagi esdevingut el nen mimat de França quant a piano es refereix. Suposo que no vares veure la pel·lícula “Amour” on Tharaud feia el paper d’un deixeble molt reexit de la protagonista Emmanuelle Riva.
Bona nit, Joaquim.
M'agradaM'agrada
El nen mimat de França i el pianista endollat a l’Auditori, demà hi torna. Potser si que s’ho val però a mi m’ha deixat absolutament fred i això que quan l’he escoltat per Catalunya Música, en enregistraments discogràfics m’ha agradat, però a la sala de concert, ves quina paradoxa, no tant…
Bona nit Olympia, et trobava a faltar
M'agradaM'agrada
Yo también asistí al concierto, a ver si un dia nos saludamos.
Couperin no, pero en Scarlatti si que me gustó.
El quinteto de Franck me gustó mucho la interpretación, no tanto la obra.
En cuanto al Quartet Casals poco hay que decir, son una de las cimas del país musical.
Tharaud madurará, creo que lo han lanzado al estrellato antes de tiempo, pero tiene mucho a su favor para ser un grande.
M'agradaM'agrada
Possiblement tu em pots identificar molt millor que jo. Si no sé que hi vas, és impossible que intueixi qui pots ser. Moltes vegades hi ha persones que em creuen la mirada i em donen a entendre que em coneixen per la foto del blog, però si no es donen a conèixer jo no puc saber-ho.
M'agradaM'agrada
Aquesta és una suposició teva que podria no ajustar-se a la realitat, Joaquim. Potser només es fixen en tu moment per allò del “aquest tio sembla un psicòpata. Quina por…”. Pensa-hi! 😆
M'agradaM'agrada
També, és cert, de fet que em mirin pot ser per molts motius 😉
M'agradaM'agrada
Veig que encara ets força generós amb Tharaud, jo ja he plegat amb ell, em sembla un producte de marketing amb gens d’art, i em callo, perquè no se m’acuden mes que paraules gens amables. Però el Casals em va agradar tant que va pagar la pena, impressionants, m’abonaré. No sé com no ens havies dit abans qué bons que arriban a ser. 🙄 I el quintet de Franck, si entres al joc del romanticisme desaforat i el toquen tan bé, deu n’hi do. Reiteratiu ho es per definició, i la reiteració de certes coses no es gens dolenta, a mi se’m va fer molt curt.
M'agradaM'agrada
Tampoc és que em sembles un desastre, senzillament amb el nom que té i tal com el promocionen, si que és veritat que el desencís és notable, però l’hauria d’escoltar més per acabar de creure com dius tu que és un producte de màrqueting.
M’agrada que finalment hagis vist la llum dels Casals, ara ja estàs atrapat pel seu encís.
Ara t’has d’enamorar dels Vivaldi i anar a escoltar un concert dels seus. ;), no esperar coincidir amb ells en un concert o òpera on participin, no, a un concert on ells siguin els autèntics i únics protagonistes. Dit queda
M'agradaM'agrada
Un dels retrats d’artista que sobren, i com aquests se n’han programat varios per la temporada que ve. Un personatge de dubtosa valia artística i pur marketing. No ens tanquem els ulls. I que sapiguem que aquest tipus costa un ull de la cara i que s’han deixat de programar artistes de la casa per portar gent com aquesta. No puc mostrar més que despreci, no per ell directament, sinó pels responsables que segueixen prenent decisions d’aquest tipus.
M'agradaM'agrada
Ahir pensava mentre l’escoltava, que la mateixa oportunitat que han donat a un artista estranger ja prou promocionat, s’havia de donar a artistes de casa amb menys projecció i com a mínim amb les mateixes virtuts que ell, jo crec que en tenim uns quants esperant una oportunitat així
M'agradaM'agrada
Estic frissant per saber la resta de programacio de l.auditori per l.any vinent.
M'agradaM'agrada
Jo també
M'agradaM'agrada
Mhhh pero tu segur q saps coses off the record a diferencia de la resta dels mortals. X cert parlant de coses en Nikitin no cantara l.holandes al palau 😦
M'agradaM'agrada
Es curioso que el pianista estrella quede materialmente eclipsado por el cuarteto invitado, pero es que el Quartet Casals es magnífico y este pianista es uno más, muy aparente pero poco más, al menos por ahora…
M'agradaM'agrada
Muy aparente?, ara si que l’hem feta bona Jeroni (la Puig dixit)
M'agradaM'agrada
Ostres! Sí que em sap greu que no us hagi agradat en Tharaud. Tenia entrades per ahir però per qüestions de feina no hi vaig poder anar. El vaig escoltar amb la OBC i em va agradar molt i va fer un bis d’Scarlatti esplèndid. Tharaud ja fa temps que volta pels escenaris i, per tant, és un artista prou conegut i amb força enregistraments (Ravel, Rameau, Schubert amb Queyras, Chopin, Bach…). El vaig escoltar fa uns anys al Festival de la Vézère en un recital a quatre mans amb la pianista xinesa Zu Xiao Mei i en vaig quedar seduït. Però com que no vaig assistir al concert que comenteu no puc opinar. Potser sí que va tenir un mal dia… Malgrat això, no em sembla que es tracti d’un producte de marqueting… Pot agradar més o menys… com passa amb molts músics. A vegades ens precipitem posant etiquetes.
Una altra cosa és el tema dels “artistes en residència”, que em sembla una mica presa de pèl… però d’això ja en vaig parlar i no em repetiré.
És una llàstima tot plegat perque, en la meva modesta opinió, crec que és un gran pianista.
M'agradaM'agrada
Pere, molts dels que van anar, crítics reconeguts inclosos ven gaudir-ne molt, per a mi no va ser el concert esperat. Qui sap! potser jo tenia un mal dia, o ell…
M'agradaM'agrada