IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: EL CONCERT DE LA CREU SANT JORDI


Cor Vivaldi 002

La Creu Sant Jordi és d’aquells guardons que ha anat a parar a tantes persones, que l’han acabat vulgaritzant en excés. Hi va haver una temporada, fa uns quants anys, que es repartia a cabassos i és clar aquesta “massificació” l’acabà desvirtuant, i deixeu-me dir que tampoc crec que tots els que la poden lluir a la solapa en siguin del tot mereixedors.

Feia temps que no seguia la pista de cap Creu Sant Jordi, fins i tot creia qua ja no es donava, però ves per on, quan vaig rebre la notificació del mestre Òscar Boada que enguany la Generalitat l’atorgava, entre d’altres al Cor Vivaldi Petits Cantors de Catalunya, és a dir, el Vivaldi (ja han assolit aquell grau que amb l’article i el nom principal n’hi ha prou per tal de que tothom sàpiga de qui parlem), vaig exclamar: “Per fi torna el prestigi a la Creu Sant Jordi”.

Molts pensareu que és una botada d’aquelles que de tant en tant m’agrada dir per agitar una mica el pati per provocar, però no n’estic del tot segur, no era, o al menys aquesta no era la intenció, i si en canvi constatar que potser aquesta és d’aquelles que honora a qui la dóna (per allò de que finalment s’ha fet justícia institucional) i situa en el just lloc on ha de ser,  a qui la rep. No és que abans de atorgar-li no hi fos al seu lloc, però per a tots aquells que no viuen el món musical com el visc jo, possiblement el Cor Vivaldi sigui com a molt, “un cor de canalla que diuen que ho fan molt bé”, i per a molts d’altres ni tan sols això, per tant si la Creu serveix per fer-los visibles (molt millor audibles) a moltes persones que no sabien de la seva existència, tan sols per això ja està ben donada, però no tan sols per això, al darrera del reconeixement hi ha un treball tan apassionat com rigorós, tan dur com excels, tan meravellós com estricte.

Per tots els que els admirem i gaudim tant amb ells, és un enorme privilegi ser feliços testimonis d’aquest reconeixement a una tasca que l’any vinent complirà el 25 anys de la seva creació i que lluny de l’auto-complaença insisteix amb nous estímuls en la perdurabilitat d’un projecte en constant evolució. 

Ser convidat al concert que va tenir lloc ahir a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal, va ser tot un privilegi, ja que de ben segur molts hi haguessin volgut anar i no van poder, ja que l’ocasió era per no perdre-se-la i l’auditori es va quedar petit.

No us diré que em sentís un intrús, però ahir era la gran festa del Vivaldi i de l’IPSI, l’escola a la que pertany el Cor, i la que ha fet possible que el projecte pedagògic/musical tingués cabuda en l’activitat escolar. No cal dir que no hi deuen haver gaires escoles al nostre país que construeixin al voltant de la línia de treball un projecte musical d’aquesta importància i dimensió. Creure en la música com a vehicle per a potenciar els fonaments pedagògics d’una escola, és malauradament quelcom inusual, rar i quasi exòtic i així en va. El camí d’excel·lència ja està escrit, ara tant sols cal que serveixi de model per a tots aquells que creguin en la música com en quelcom més que una interessant activat extra-escolar.

En mig de l’emoció, l’alegria i l’orgull que es respirava en totes i cadascuna de les persones que ens asseiem a l’abarrotat Auditori, el Cor Vivaldi va oferir un concert dels seus grans hits. Segurament sota el punt de vista “tècnic” no va ser el millor concert que els he sentit, però no hi ha dubte que si va ser el més emocionant i colpidor, motiu per el qual en més d’un moment se’m van humitejar els ulls. És clar que com sempre tot estava mili-mètricament dissenyat per anar dosificant els calfreds, començant per un inici prou espectacular amb la sortida d’un per un dels seus membres, mentre ens desfèiem les mans aplaudint i a la pantalla situada al fons de l’hemicicle ens projectava una foto individualitzada del mateix cantant, amb el seu nom i el corresponent “nick” (sobrenom) amb el qual són coneguts i conegudes internament els seus components. No cal dir que els aplaudiments es van intensificar quan l’artífex d’aquest miracle va entrar, el mestre Òscar Boada, que controla com ningú l’escena, va iniciar el concert amb la preciosa nadala de J.Galceran i Albert Guinovart, “De tot cor”, després de la qual ens va donar la benvinguda i va fer el seu parlament amb les dosis justes d’emotivitat, sapiència, humor i rigor que el caracteritza en la seva faceta de comunicador, quasi tan brillant com la de music.

El programa va seguir l’estricte ordre que veieu en l’encapçalament, alternant en una tan sols aparent anarquia, estils i períodes molt diversos, en un crescendo de dificultats tècniques, que com sempre no presenten aparentment, especials problemes per a unes  veus educades i preparades amb el rigor i el talent d’un equip extraordinari.

Ja vaig dir en algun altre apunt, que ser alumne d’una escola com l’IPSI és un privilegi. Jo que vinc d’una experiència escolar erma, poc motivant i incapaç de saber extraure dels alumnes els seus millors valors, admiro poder evidenciar com aquest projecte pedagògic dóna uns fruits d’aquest calibre i és capaç entre 1500 alumnes, de desenvolupar des de fa 25 anys un projecte musical que té com a culminació el Cor Vivaldi. M’omple de satisfacció i esperança i per tant  no tot està perdut.

A part de la qualitat musical adquirida per part de tots els que han passat durant aquest anys pel Vivaldi, de ben segur hi ha una qualitat humana que sortosament els acompanyarà tota la vida. Un privilegi

És normal que el director actual de l’escola, el Sr. Oriol Blancher es mostrés en el parlament final, orgullós de la tasca feta durant els cinquanta anys d’activitat escolar, i òbviament en particular d’aquesta joia de la corona que és el Cor Vivaldi, com un dels fruits més estel·lars d’aquest projecte d’excel·lència.

Ja us he dit, i que em perdoni el mestre Boada si hi torno, que els aspectes pròpiament musicals i tècnics, ahir van ser el de menys, potser hi havia massa emoció difícil de compaginar amb la total atenció i concentració, tot i així sempre tenen un llistó molt alt i en diverses  ocasions van aconseguir aquells grans moments que els caracteritza.

A mi em va agradar molt el difícil Sicut locutus est de P.J.Bacchus (hi ha que veure amb quina aparent facilitat els membres del Vivaldi fan front a les exigències complexes de les obres contemporànies com la de Bacchus o García Demestres), i també en el Angelus del compositor basc J.Elberdin, molt més melòdica.

També hi va haver una petita perla operística amb la interpretació per part de tres noies del “Seid uns zum zweiten lam willkommen” que canten els genis a Die Zauberflöte de Mozart. Tan de bo les haguéssim tingut l’any passat al Liceu (crec que estaven inicialment previstes però les qüestions polítiques van poder més que les musicals).

L’espectacular final amb l’obra de Gustav Holst “The Splendoour falls on Castle Walls” a doble cor, un situat al fons de la platea fent l’eco i l’altre situat a l’hemicicle, va produir un efecte sonor, al menys per els que seiem a la platea, molt efectista  i estereofònic. Digne colofó, si més no oficial, a un concert tan memorable.

Ahir era un dia festiu (no tan sols per la rua blaugrana) i per tant hi van haver propines, la primera i per asserenar a l’exaltat, orgullós i eufòric públic, una versió molt etèria (potser massa) de l’Ave Verum de Mozart i després amb la incorporació de ex-cantaires (moltes encara les recordo vestides amb el trencadís, s’han fet de cop i volta dones) van cantar l’emblemàtic i bellíssim Ave Maria atribuït a Caccini però que en realitat és de  Vladimir Vavilov, acompanyat al violí per Mercé Bruguera (la cantant més veterana del cor actual).

El concert va acabar amb una versió esplèndida dels Segadors, interpretada intensament nota a nota i mot a mot, i la veritat és que s’agreix, acostumats com estem a escoltar l’himne tractat de mala manera i desafinat sense pietat per  molts espontanis, ahir amb tot l’Auditori dret i en silenci , molt pocs es van atrevir a xiuxiuejar-lo davant la intensitat musical amb que el Vivaldi ho cantava. Escoltant-lo amb un nus a la gola i els ulls ben humitejats, la majoria vam fer un gran favor a la música, a Catalunya i al seu himne

M’he deixat de dir-vos que a una part del concert (molt petita) hi va assistir la Consellera Rigau i el corresponent seguici que un càrrec així acostuma a portar. Caldria que prengués nota d’algunes coses i intentés posar-les en pràctica a l’escola pública, però em temo que els interessos i la línia governamental va en una direcció ben diferent.

Cal felicitar a totes i cadascuna de les persones que han fet possible assolir aquesta Creu (sembla un càstig dit així, però suposo que ja m’heu entès): a l’escola, a l’equip de direcció, a l’equip educatiu, als pares i a totes les nenes i els nens que es deixen en tots els migdies escolars, tot i una mica més per fer possible aquesta gran realitat que el mestre Boada va imaginar i que sense la seva tossuderia, tenacitat, duresa,  talent, amor i excel·lència no hagués estat mai possible. Mestre gràcies, la llavor ha donat molts fruits, l’enhorabona, ah! i ja tocava, eh?

38 comments

    • l’interessa poc i per tant mai treballarà per introduir models de la privada en la pública, és així de trist.
      El model pedagògic hauria de ser el mateix, però aquesta exigència i excel·lència no sé per quin motiu està vetada en les escoles i instituts públics, algú m’ho podria dir?

      M'agrada

    • Efectivament un referent a seguir per a molts. Tots aquells que busquen l’èxit sense esforç haurien de pensar-hi, l’excel·lència no és fruit d’un moment de sort. Cal treballar de valent. Potser esperar 25 anys a donar la Creu denota una certa tardança, però bé està el que bé acaba.

      M'agrada

  1. Oscar Boada

    Moltíssimes gràcies a tots per les vostres felicitacions i moltes gràcies a tu, Joaquim, per existir i fer el que fas. Sense la teva presència i els teus comentaris, per a mi sempre tan adequats, tan fidels al que veus i escoltes, res seria igual.
    Una abraçada molt forta i fins sempre.

    M'agrada

    • Tot seria igual Òscar, potser no tindria reso, que ja és prou trist, però igual no en tinguis cap dubte. Porteu molts anys fent les coses molt bé.
      És tot un orgull poder participar-hi i ser un testimoni privilegiat.
      Felicita a tothom, una per una, un per un, de part dels infernems, ja veus que aquí tens una pedrera, a veure si acaben venint tots als concerts, aleshores si que em sentiré satisfet del tot.

      M'agrada

  2. Gràcies, un cop més pel teu amor a la música i gràcies per aquest blog on, a més d’aprendre tantes coses, podem afegir-nos a felicitacions com aquesta. És un goig que es reconegui la feina immensa de petites-grans escoles que han fet tant pel nostre pais; en moments com aquest, és extraordinari que encara hi hagi escoles com el IPSI i com tantes altres, en les que gent magnífica ha donat el millor d’ells mateixos. Podem passar moments dolents, però seguirem tenint gent sensible que estima l’escola, la música i el país; i seguirem lluitant, molts, per a fer del nostre país un lloc on la cultura ocupi el lloc que li pertany. Felicitats a l’escola IPSI, al cor Vivaldi, al mestre Boada, al mestre Amorós i a tots els que n’heu estat part. Des del cor d’un company d’una altra escola que us ha admirat sempre. I felicitats a tu, Joaquim, per la teva sensibilitat, dedicació i mestratge.

    M'agrada

  3. Jofre

    Iniciatives d’excel·lència i amb resultats són les que ens fan falta, la resta no mereix l’atenció. Masses mediocres han viscut de la sopa boba durant molts anys.
    Felicitats al Cor Vivaldi i que no defalleixin en la seva tasca

    M'agrada

  4. Juli Carbó i Montardit

    Deixeu-me posar la “cullerada”. No dubto de que el Cor Vivaldi sigui mereixedor d’aquest guardó tan i mportant però sapigueu que aquest “trofeu” està molt polititzat doncs em consta i ho sé personalment que alguns dels guardonats han anat recollint signatures per presentar-les a la Generalitat per tal de aconseguir-ho.
    Un altra punt a tenir en compte és que si d’una manera o altra no has tingut una relació o motivació amb la política és molt difícil que el concedeixin a no ser un personatge molt popular amb el qual están obligats a concedir-lo.
    Jo, particularment us puc assegurar que m’han demanat per tres cops la meva signatura per a recolzar la petició d’escriptors sabent d’antuvi que seria inútil.
    Malauradament por molts mèrits personals o socials que ho justifiquin si no tens un bon padrí no et “bategen”
    Em consta que aquest no és el cas del Cor Vivaldi doncs és notòria la seva tasca i la seva professionalitgat.

    M'agrada

    • Oscar Boada

      Si, Juli, així és com va la cosa. Nosaltres, quan vam guanyar,al ja llunyà 1998, el Gran Premi d´Arezzo, vam pensar que amb una cosa així, ja bastaria per tal que ens fos atorgada una consideració com la Creu de Sant Jordi. No fou així, clar. Després ens van dir que s’havia de presentar un bonic dossier, i així ho vam fer. Tampoc….i, a més, segons sembla, el dossier va acabar perdut….misericòrdia!
      Després ens van dir que no n’ hi havia prou amb un dossier, que s’havia de presentar signatures de personalitats i també del “pópulo bárbaro” avalant la nostra candidatura. I, per tant, nosaltres també vam haver de recollir signatures. Particularment, em sap greu i em molesta que aquest sigui el sistema d’atorgar un guardó com aquest, però són les regles del joc…
      No n’hi ha prou amb treballar i fer-ho bé….així estan les coses, què hi farem!

      M'agrada

      • El problema deu ser, atenent al que diu l’amic Juli, que alguns només amb signatures són escollits, saltant-se això tan preciós del treball i el fer-ho bé, les coses no estan gens bé, efectivament.

        El meu objectiu és que els infernemlandaires no es trobin al Vivaldi quan van a L’Auditori o al Liceu, a mi m’agradaria molt que anessin a veure el Vivaldi, és a dir quan vosaltres sigueu els únics protagonistes, oi que m’entens?. Seguiré treballant per aconseguir-ho.

        M'agrada

  5. colbran

    La ilusión, la dedicación, la disciplina y la categoría se han visto recompensadas con esta medalla para el Cor Vivaldi. Ahora lo que conviene es que se les tenga en cuenta a la hora de organizar conciertos y montar espectáculos porque su innegable calidad lo pide a gritos.

    Enhorabuena.

    M'agrada

    • Oscar Boada

      Moltes gràcies i….que els teus bons desitjos quant a programació esdevinguin realitat. De moment,”à manière de commencement” la temporada vinent de l´Obc no compta amb nosaltres per res….aiiiii

      M'agrada

        • Oscar Boada

          Moltíssimes gràcies! Qualsevol ajut pot resultar decissiu, i més tenint en compte que, avui en dia, no hi ha cap ajuntament que vulgui un concert! Ni gràtis, si, si, heu llegit bé, ni gràtis!

          M'agrada

  6. Josep Olivé

    Felicitats per una més que merescuda Creu de Sant Jordi! En un altra ocasió ja vaig dir que hi han premiats que honoren els mateixos premis, i el cas del Cor Vivaldi és clarament d’aquests. Gràcies pel vostre treball!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: