Marcelo Mercadante i el Quinteto Porteño al XIV Festival de Música Internacional de Sabadell- Amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859

La confluència de l’estat d’ànim i la música dóna vivències irrepetibles. Jo ahir tenia un dia més aviat de to baix, motius no en falten, suposo que  en això hi estarem tots d’acord, per poc que vegis un TN, escoltis la ràdio, llegeixis un diari o et connectis a qualsevol xarxa social, anem farcits de noticies que no ajuden precisament a superar situacions personals feixugues i millorables.

Amb aquest to decaigut vaig apropar-me a Sabadell per assistir a la quarta sessió del Festival Internacional de Música, que ahir tenia com a protagonista al compositor i bandepnista argentí Marcelo Mercandante, que amb el Quinteto Porteño, integrat per Olvido Lanza al violí, Javier Feierstein a la guitarra elèctrica, Emiliano Roca al contrabaix, Marco Mezquida al piano i el mateix Marcelo Mercadante al bandoneón van oferir un concert sensacional.

De la mateixa manera que us he dit diverses vegades que quan escolto una tenora hi ha sotrac anímic en el més profund del meu   estomac i a alguns us semblarà normal, havent nascut o he nascut, també he dit alguna vegada que quan escolto un bandoneón també es produeix una revolta interior que em sacseja les emocions. Hauré d’investigar en el meu arbre genealògic si hi ha cèl·lules porteñas que justifiquin aquest fenomen, és clar que potser  és més senzill d’entendre, ja que emocional i emotiu com sóc, és normal que la música argentina sota les sonoritats viscerals del bandoneón m’arribi al moll de l’os, em sacsegi i em faci sentir sentiments i sensacions que altres musiques no ho aconsegueixen ni amb la més excel·lent de les interpretacions. Deu ser per això que tan aviat escolto un tango o una milonga, cantat o en versió instrumental, m’electritzo.

Ahir i malgrat que sabia el que anava a escoltar tot i que mai havia vist a Marcelo Mercandante i el seu Quinteto Porteño, tot va ser escoltar les primeres notes de “Caminito”, l’única concessió al tango clàssic, tocat en solitari per Mercandante al bandoneón , en una versió que quasi podríem anomenar tema i variacions sobre Caminito de Juan de Dios Filiberto, el to baix va desaparèixer i em vaig capbussar de ple en un dels concerts més intensos que he tingut ocasió d’assistir en el darrers mesos.

El concert que es va fer tot d’una tirada va ser una successió d’obres de Mercandante, amb alguna incursió inevitable a Astor Piazzola (l’exultant Verano Porteño, Adiós Nonino en una versió emotiva fins a les llàgrimes o el brillant Libertango), del que Mercadante rep totes les influències imaginables, encara que, almenys en el concert d’ahir, la fusió amb el jazz va ser una de les troballes distintives que em van acabar de captivar en aquesta feliç experiència musical.

Permeteu-me avui que faci més èmfasi en les vivències exclusivament subjectives i sensorials, ja que quan la música és viu com la vaig viure ahir, la resta d’arguments i anàlisis més formals no em serveixen de res. La tècnica dels 5 músics voreja l’excel·lència, sobretot del propi Marcelo Mercadante, que domina el bandoneón com si fos una part més del seu cos, i de la fascinant violinista Olvido Lanza, de la que per sempre més em quedarà el seu nom gravat a la memòria. Ells dos, acompanyats de manera prodigiosa amb una comunió perfecta amb Feierstein, Roca i Mezquida, aquest últim incorporat al grup en ocasió d’aquest concert ja que el titular està de girà per França i semblava que haguessin fet música tota la vida junts, van assolir unes cotes d’enteniment i compenetració absolutes, és respirava comunió i creació, però el que més em va emocionar és que cadascun dels cinc, més enllà de la tècnica, que repeteixo que van demostrar en escreix que no era mai un obstacle a salvar, van fer que el seus instruments fossin el vehicle perfecte per transmetre i extraure emocions i sentiments. El tango és visceral i quan s’interpreta ha d’esquinçar l’anima, per tant no n’hi ha prou amb llegir la partitura amb deteniment, marcant la puntuació perfecta, cal que el sentiment utilitzi com a vehicle els dits i les mans per retorçar el bandoneón, quasi fins l’ofec, de la mateixa manera que del violí Olvido Lanza feia sortir els sons més inesperadament subtils, entre abruptes esgarips, sospirs, crits i xiscles precedits de bellísims arcs melòdics, tot amb una intensitat espectacular i mai de cara a la galeria, és quelcom que s’ha de viure i sentir per entendre-ho.

També i no us ho negaré, hi va haver una fascinació plàstica davant la intensitat expressiva d’un instrument com el bandoneón que es replega i expandeix, recaragola  o s’allibera en funció dels sentiments que expressa, no hi ha en aquest sentit plàstic i expressiu cap altre instrument, tots són rígids, que expressi d’aquesta manera tan visual i plàstica les emocions que transmet. Fascinant!

L’experiència altament gratificant em va donar l’oportunitat de descobrir uns musics que a partir d’ara necessitaré tenir-los presents en el meu recorregut vital, només per això el 15 de juliol de 2013, que va tenir 22 hores ben oblidables, va esdevenir un dia meravellós.

Us deixo amb Marcelo Mercadante i el Quinteto Porteño interpretant “Esquina Buenos Aires”

Demà tornaré a parlar de visceralitats, aquest cop i com és habitual, operístiques.