IN FERNEM LAND

CAMP & GERSHWIN al XIV Festival Internacional de Música de Sabadell


Matthew Simon, Horacio Fumero, Lluís Ribalta i manel Camp (Manel Camp Quartet)

Matthew Simon, Horacio Fumero, Lluís Ribalta i manel Camp (Manel Camp Quartet)

Ahir va tenir lloc el penúltim concert del XIV Festival Internacional de Música de Sabadell, que durant les nits del mes de juliol ens ha proposat un eclèctic i magnífic programa que clourà el proper dijous 25 de juliol amb la Brass Band OSV, concert del que no us en podré parlar ja que coincideix amb la Butterfly d’Ermonela Jaho al Liceu i que no em vull perdre.

Ahir varem tenir el privilegi d’assistir a un fabulós concert de jazz clàssic a càrrec del Manel Camp Quartet, per tant jazz de qualitat, clàssic i amb el segell de distinció que a part del compositor i pianista que dóna nom a la formació, està integrat per Matthew Simon a la trompeta, Horacio Fumero al contrabaix i Lluís Ribalta a la bateria.

El programa dedicat al genial George Gershwin estava integrat per dues úniques obres, una primera de Manel Camp, anomenada Fantasia en Blau, que s’inspira en l’univers de Gershwin per homenatjar-lo sense emprar cap melodia del músic nord-americà i una segona que sota la forma d’una suite, el quartet va desgranar sense solució de continuïtat tot un seguit de les melodies més  reconegudes, que incloïen, temes com “The man I love”, “Summertime”, “I Got Rhythm” o “Rapsodie in blue”, entre d’altres.

El nivell d’excel·lència dels quatre musics és aclaparador. No saps que lloar més, si la seva capacitat tècnica/virtuosística o la seva sensibilitat interpretativa. Fa molts anys que toquen junts i provoca autèntic plaer veure el grau de compenetració que existeix entre ells, la manera com dialoguen, com s’acompanyen i com gaudeixen fent el que fan. És admirable veure com s’ho passen de bé fent música, i és clar ho transmeten i ho fan passar molt bé a un públic que potser va trigar una mica a entrar en el format de les “jam sessions”, on els aplaudiments es produeixen en acabar qualsevol dels innombrables moments de virtuosisme solista, encara que els musics no parin de tocar. Això en un públic majoritàriament acostumant als concerts en format clàssic encara sobta, si bé, després va participar de manera força espontània.

És obvi que tant Manel Camp com Matthew Simon, al davant dels instruments més dotats per desenvolupar el temes melòdics, s’enduen el principal protagonisme, però tant Horacio Fumero al contrabaix, com Lluís Ribalta a la bateria, ens van oferir mostres espectaculars de desplegament creatiu admirable.

Pel que fa a Matthew Simon és just destacar que el que fa amb la trompeta és prodigiós, tant per la capacitat de desgranar una quantitat ingent de notes a una velocitat de vertigen, com per la demostració d’un fiato, potència i també delicadesa tan sols a l’abast dels més grans músics de jazz.  Hi va haver un moment en la interpretació de Summertime que em va semblar fins i tot paranormal, ja que el control respiratori anava acompanyat de l’exquisida musicalitat que feia que en tot moment la música fluís amb sentiment, acompanyada del prodigi tècnic d’aquest fiato portentós.

Els moments espectaculars i d’esclat creatiu van ser innombrables, amb solos i duos de trompeta/piano, bateria/contrabaix, contrabaix/piano que van arribar en el seu clímax tant en els temes de “Porgy and Bess”, com en els magnífics arranjaments de la “Rapsodie in blue” que van concloure el concert a un ritme sense aturador, principalment conduit per la força incansable i creativa de Lluís Ribalta, que va fer amb la bateria tot el que va voler. Jo que creia que una bateria no podia tenir aquest grau de sensibilitat, mai més ho tornaré a dir.

El públic després d’hora i mitja incansable en volíem més i encara ens van sorprendre, amb un canvi de registre tan espectacular com pertinent, interpretant una obra de Manel Camp, “La meva petita terra” (1985), originalment escrita per a piano i tenora, que en aquesta sorprenent, tranquil·la i embolcallant versió, els quatre musics van jugar amb les sonoritats dels seus instruments , acompanyant una preciosa melodia que recorda lleugerament el cant dels ocells. No es podia acabar millor, després de l’esclat rítmic sense aturador del contagiós Gershwin, ens van regalar aquest recés que sense cap mena de dubte ens va deixar més asserenats i predisposats per anar a reposar després d’un altre somni d’una nit d’estiu.

Felicitats a tots els que ho han fet possible.

Manle Camp Quartet, 22 de juliol de 2013 a l'amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859. Foto IFL

Manel Camp Quartet, 22 de juliol de 2013 a l’amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859. Foto IFL

8 comments

    • Ho són, i si un dia, aquest any ja no, però els d’hivern són magnífics, vols venir, només has de dir-ho, ja saps que el taxi el tens garantit, com a mínim fins a Barna i si et portes bé…bé a això ja ho veurem 👿

      M'agrada

  1. Roberto

    El incansable y extraordinario Manel Camps vuelve esta semana a actuar, ahora en Barcelona, en el festival “Bachcelona” junto a Llibert Fortuny y Mireia Farrés versionando en jazz a Bach. Por cierto que una versión espléndida de “La meva petita terra” forma parte del estupendo cd grabado entre Camps y Maria del Mar Bonet, “Blaus de l’anima”.

    M'agrada

  2. Yo intenté memorizar todos los temas de Gershwin tan espléndidamente interpretados, ya que en el folleto suministrado no figuraban las piezas seleccionadas y tan sólo se destacaba la “Fantasía en Blau” -elaboradísima y espectacular primera parte- y una selección de temas de Gershwin a modo de “Gershwiniana”. De esta última el primer bloque lo constituían: “Fascinating rhythm/”A foggy day in London town”/”Nice work if you can get it”. El segundo: “Summertine”/”I loves you Porgy”/”Bess you is my woman now” y creí escuchar algunas notas de “Lawd I’ m on my way”. Luego vino “The man I love”, “I got rhythm” -con magníficas variaciones- y el bloque final estuvo dedicado a la “Rhapsody in blue”, más la hermosa propina. Todo ello servido en el más puro jazz con numerosas y acertadas variaciones.

    Qué artistazos! Todos tuvieron sus momentos, pero es de justicia destacar al sorprendente trompetista Matthew Simon, ya que es el que tuvo mayor número de solos. Y como aglutinador y director el fantástico pianista Manel Camp. Pero además que fabuloso batería es Lluis Ribalta y que espléndido contrabajo Horacio Fumero!

    Ante una actuación de esta clase hay que “sacarse el sombrero”.

    Otro triunfo para las Joventuts Musicals de Sabadell.

    M'agrada

  3. Joana

    Quina llàstima em vaig perdre aquest magnific concert per una inoportuna gastro… a vegades l’estiu te aquestes males passades. De tota manera no perdo l’esperança i espero poder tenir l’ocasió, ni que sigui en CD, de gaudir-lo.
    Bon estiu a tots i fins la nova temporada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: