El mestre Josep Pons. Foto La Vanguardia LICEU/MARC ARIAS

Ja és ben curiós que La Vanguardia en els moments més convulsos del passat recent del teatre, quan la societat civil reclamava solucions i acció contra una gestió nefasta al Liceu, no publiqués res al respecte, ans al contrari, mirava cap a una altre banda i feia crònica social.

Ara l’estratègia ha canviat, desconec els motius que hi ha al darrera, però me n’alegro que Maricel Chavarria hagi canviat el glamur de la inauguració i els aspectes menys interessants d’una representació operística, per fer dos reportatges en els dos darrers diumenges, sobre la situació del Liceu, la setmana passada amb una visió més general, deixant opinar a personatges i personalitats del Liceu actual, i ahir amb una entrevista compromesa al mestre Pons.

Tots esperàvem les declaracions del director musical del teatre, l’únic referent amb qualitat i reconeixement internacional que ens queda, després de la marxa de Joan Matabosch, i encara orfes  d’un director general, que tot fa preveure que serà com un killer de perfil únicament d’alta gestió, sense cap experiència en el món cultural i molt menys operístic.

Al respecte el mestre Pons diu “Si tota la part artística és clara i respectada, per què no?. Hi ha molts models possibles. El fet que fos un gestor pur i dur no hauria de representar cap problema si hi ha una narració sòlida, acceptada i amb projecció de futur. Ara bé, no estic al cas de quin és el perfil estricte de la persona que es vol nomenar. No he intervingut en el procés.”

Esperem doncs, l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre, però en el seu conjunt, l’entrevista deixa entreveure masses coses que encara que tots intuïm o pensem, no ens agrada llegir-les, ja siguin constatacions  o missatges entre línies dirigits a entenedors, que de tot hi ha. Volíem que parlés clar i en realitat no volíem llegir el que hem llegit. Ha fet unes declaracions sinceres, dures, contundents i ben clares, un avis per a navegants que no deixa cap dubte.

El tema de la marxa de Matabosch no és el gran problema, cert, és una pèrdua important, d’un gran professional i d’un amic, però una pèrdua que pot ser reemplaçada per un fitxatge tant o més bo que el propi Matabosch.

El problema real és el futur “El Liceu pateix un estrangulament econòmic que l’acabarà ofegant. Ja hem sobrepassat el terra mínim, i les línies estratègiques aprovades per l’executiva del teatre dibuixen un escenari petit, de segona, que no permet un Teatre com el que jo crec que el país mereix. Hem de saber quin Teatre volem, quin Teatre cal a Catalunya donada la tradició. Volem un Teatre de segona? Volem un Teatre de circumstàncies i sense futur? Som un país amb futur? Perquè un país amb futur necessita d’infraestructures culturals de primer nivell i amb futur. Som o no som eina d’estat?”

I a la pregunta de per què és necessari el Liceu diu:

“No tinc el do de l’objectivitat en aquest cas, és la meva opinió, però en el meu discórrer del que ha de ser un país, la cultura és una peça imprescindible i del tot necessària. És una peça identitària i és encara en un país amb aspiracions de guanyar terreny en la sobirania. Amb 160 anys d’història, havent-se convertit al llarg d’aquests anys en una de les cases d’òpera importants del món, amb una immensa tradició, única a l’estat espanyol, el Liceu és una de les senyes d’identitat de Catalunya, i així crec que és com l’hem de preservar. Perquè cadascú posa l’accent en el que té. Fins a la reobertura, el Real no era una eina d’Estat. Ho era el Prado. Nosaltres no tenim un Prado, però tenim un Liceu. S no ho tinguéssim fóra diferent, però és que ja ho tenim. Seria absurd voler convertir-nos en una potència del que no tenim… El que jo estic dient és que si ens conformem amb la situació actualestem perduts. Jo els convido  (les administracions) a que siguin valents i diguin: “Sí, això és una eina d’Estat i ens hi hem de posem d’una manera determinat”, Perquè avui hi ha dues posicions que foren fatals. Una és anar a la deriva, descobrint dia a dia on som. L’altra, que hi hagués una estratègia d’empetitiment. Si això fos així, crec que ho haurien de dir clarament.

Diu altres coses, totes elles importants, fins i tot anuncia que “Si no em donen les eines potser no tindrà sentit que continuï al Liceu”, que lògicament esdevé el titular, ben cridaner i alarmant. No hi ha cap dubte.

Però el més important ho diu en el paràgraf que he transcrit anteriorment. Allà rau la clau de tot. La decisió no està en mans de Joaquim Molins o en el nou director general que ens quadrarà el balanç com el millor analista de riscos de La Caixa ens ho faria, ni tan sols està en mans del Conseller de Cultura més inepte que hem tingut en els darrers anys, no, la decisió rau a la Plaça Sant Jaume, i si allà decideixen que el Liceu no és una eina d’Estat, toca empetitir-lo , fer-lo de segona, esperar temps millors i tornar a invertir quan els temps siguin favorables a fer-ho en una cosa tan poc rendible a nivell de vots a les urnes, com és la cultura i l’òpera. Deixaran perdre el que mai s’ha deixat perdre en aquest país i no recuperaran durant una eternitat, el prestigi adquirit en els 160 anys d’història.

Aquí és on el mestre Pons és més dur, i on llança el míssil que més mal fa a la Plaça Sant Jaume. Ells ho hauran de valorar i decidir. El que està clar és que el Conseller de Cultura hauria de plegar després d’unes declaracions com aquestes, hauria de presentar la dimissió immediatament, ja que un discurs així li tocava fer-lo a ell al seu President, no el director musical de la casa. Ferran Mascarell, el mut, no té discurs, no té projecte, espera i no arrisca.

No pot ser que el director musical del Liceu  hagi de dir que marxarà si no li donen les eines, quan ell va ser el cridat pel fer la reforma que el teatre necessita per no ser un segona B, un teatre de províncies amb estructures petites, per a satisfer persones petites amb  ments més petites encara.

Abans d’ahir quan escoltava admirat el Cor de la Ràdio Letona, pensava amb la fortuna que suposa que un país petit, amb dificultats econòmiques i immers en una crisi globalitzada, mostri al món una institució musical com aquest cor de cambra, tan gran, tan exclusiu, tan eminent. Nosaltres no som capaços de fer-ho, no cal dir-ho, ni amb un cor de cambra, ni donant el suport necessari a la millor ambaixada cultural que tenim avui per avui.

I si toquen l’acostumada alarma de suport dirigida a la societat civil per tal que tiri del carro, tothom sap que les naus de l’almoina indigna es van cremar la temporada passada amb una campanya menyspreable, endegada per un senyor que ja dorm tranquil amb un sou garantit per una altra administració i amb unes institucions i associacions que a l’entorn del nom Liceu es van deixar prendre el pel i el que és pitjor, la credibilitat.  Qui és mobilitzarà ara?

Com s’atrevirà algú a demanar ajuda pel Liceu, quan l’han deixat ensorrar d’aquesta manera. Què és que no vàrem avisar els més cridaners, ja fa dos anys, amb que s’havia de destituir al director general i donar un cop de timó? 2500 signatures recollides arreu, no van semblar suficients.

Què és que no en van tenir prou amb la mobilització dels treballadors i una vaga frustrada amb promeses no complertes?, Què és que no en van tenir prou amb la cancel·lació de títols programats, anulació de contractes i devolució d’entrades i el nyap posterior per intentar recuperar allò irrecuperable? Els milions que es van perdre en aquella mesura d’estalvi ningú els ha evidenciat, diners públics, no ho oblidem mai.

No n’hi havia prou per destituir al Director General, i darrera al Conseller?

Serà difícil que la societat civil ajudi i és mobilitzi mentre ningú ens parli de futur, projecte, país i cultura.

El mestre Pons ha parlat, ara a què esperen? No m’agradaria pensar que copiant als madrilenys, la Conselleria contestés com ho va fer el Ministerio després que Mortier també parlés a El País. Tot pot ser.

Bona setmana infernemlandaires, de tot cor

Referències a Europa Press: http://www.europapress.cat/barcelona/noticia-catalunya-josep-pons-planteja-deixar-direccio-musical-liceu-per-lestrangulament-economic-20130922123400.html