Joyce DiDonato (Lucette) i Alice Cote (Prince Charmant) a la Cendrillon de Massenet, prducció de Laurent Pelly Fotografia © ROH 2011/Bill Cooper

Deixeu-me començar aquest apunt preparatori amb una declaració de intencions:

Ja és ben curiós que les primeres dues òperes escenificades de la present temporada, jo les consideri menors dins del catàleg dels seus respectius compositors. Amb l’afegitó una mica més provocador encara que mentre Handel si que té “alguna” obra mestra en el camp operístic, per a mi Massenet, tenint magnífiques obres, cap de les que jo conec les qualificaria de mestres. I si entre les millors òbviament posaria la popular Manon i la més concentrada i quasi perfecta Werther, amb la Cendrillon que avui ens ocupa, i sense desitjar-li cap mal, jo no gosaria a qualificar-la més enllà de deliciosa.

D’acord que estem davant d’un compte infantil, però també ho estem amb  Hansel und Gretel de Humperdinck, i si la de Massenet es estrena al Liceu, l’altra fa molts, masses anys que no es representa al Liceu (1975/76) i per a mi és musical, orquestral, vocal i dramàticament més interessant que aquesta “Ventafocs pompier” que entre el proper divendres 20 de desembre i el dia 7 de gener de 2104, amb 10 representacions i dos repartiments luxosos, s’oferirà en el Gran Teatre del Liceu.

Quan l’any 1984 Jules Massenet va anar a Londres per l’estrena de la seva òpera verista La Navarraise, el seu lletrista Henri Cain li va oferir el llibret del conte de la Ventafocs, amb la intenció de ser el màxim de fidels possibles a l’original de Perrault, ja que ni Rossini en la cèlebre La Cenerentola, però tampoc l’escrita per Nicolas Isouard i estrenada a Paris l’any 1810 ho havien estat.

Massenet acceptà la proposta i tant ell com Cain es va mantenir fidels en l’objectiu inicial, i tan sols van afegir algunes escenes com la del somni màgic que donarà peu a un encontre després del ball, que malgrat no aportar fluïdesa al relat, van permetre a Massenet deixar anar la seva vena melòdica i la seva capacitat  per crear ambients embolcallants gràcies al seu mestratge com a orquestrador.

La història narrada permet a Massenet i Cain treballar a molts nivells, ja sigui la relació psicològica interessant i complexa entre el pare (Pandolfe) i la filla (Lucette), com els personatges que els envolten, molts grotescs, divertits, personatges de farsa, caricaturesc burlesques, que alhora es transformen musicalment amb un collage barroquitzant de danses que ens apropen a Lully i Rameau quan ens situem a la Cort, i per altra part, de refinades sonoritats pre Debussianes quan es trobem a l’entorn del drama íntim i personal pare/filla/príncep. Encara hi trobarem un altres aspecte enlluernador en el personatge de la fada, un pur artifici vocal ple de coloratures estratosfèriques que ens recordarà l’orquestració de Berlioz o fins i tot a Mendelssohn.

Quan l’òpera esdevé més interessant és quan la música de caire malenconiós que sempre va adossada al personatge de Cendrillon, sobretot en relació amb el seu pare, amb una orquestració molt expressiva i que s’adequa a la psicologia dels personatges de manera sàvia, com Massenet sabia dibuixar tan bé.

L’obra es va estrenar a l’Òpera Comique de Paris, el 24 de maig de 1899 i va obtenir un èxit sense discussió amb 50 representacions en aquella mateixa temporada, però de mica en mica va anar quedant relegada davant d’altres títols del mateixa Massenet que sense esdevenir de repertori van arrelar més.

L’òpera necessita d’un elenc de veus femenines importants, ja que el rol de príncep “charmant” necessita d’una veu similar a la de la protagonista, ambdós rols assignats a unes veus entre sopranos i mezzosopranos, que només difereixen en la psicologia més ombrívola i fosca en el cas del Príncep i més melancòlica, tendra i nostàlgica per a Lucette (Cendrillon). Una mezzosoprano i/o una soprano falcon serien les veus adients, per ambdós rols. Podríem dir que tant l’un com l’altre ho poden fer sopranos de centre sòlid i greu generós, com mezzosopranos líriques amb aguts fàcils, sonors i esclatants. Convé que les cantants que se’n facin càrrec sàpiguen  atorgar el just caràcter i perfil psicològic mitjançant un cant sempre acurat, elegant, musical i extremadament refinat, característiques tan afins a la pròpia música massenetiana.

El rol de fada és molt lluït, no té l’extensió dels dos rols principals però les seves intervencions són molt agraïdes, ja que les exigències vocals són molt vistoses, amb coloratures, arpegis, trinats, picats, roulades i tot l’artifici vocal que aquests rols tan típics de l’escola francesa porten associats a la vocalitat de les sopranos líric lleugeres.

El quart rol femení és per la malèfica, Madame de la Haltière, és a dir la famosa madrastra del compte, assignat a una mezzosoprano dramàtica o millor encara a una contralt que sàpiga imprimir a la seva tessitura el caràcter irritant d’un personatge odiós, sempre dins els paràmetres d’un conte infantil.

El principal rol masculí és el de Pandolfe, el pare, que necessita d’un baríton-baix que més que imposa autoritat, ha de imposar respecte i tendresa en les seves intervencions carregades d’humanitat.

En els rols secundaris hi trobem a les germanastres, una soprano i una mezzosoprano a qui no se’ls exigeix gaire vocalment malgrat que la seva presència escènica al costat de la seva mare és imprescindible en tota producció d’aquest conte universal.

Els altres rols més menors encara corresponen a un baríton que s’ha d’ocupar de interpretar al Rei, un altre baríton per el Superintendent i Primer Ministre i un tenor per fer-se càrrec del Degà de la Facultat.

La Cendrillon de Massenet és potser més interessant per la concepció operística i l’estructura dels números, amb la utilització del leitmotiv de manera no canònica, però si associada a alguna situació escènica/anímica, la recreació de la música barroca i la coloració orquestral, i no tant per la mateixa música i la seva inspirada línia melòdica, que em sembla que no va ser ni tan inspirada ni tan generosa com en altre sobres de l’autor.

És una òpera agradable que s’ha de veure i que amb l’ajuda d’una posada en escena brillant esdevé un espectacle molt agradable.

En aquest sentit la producció que veurem al Liceu ens garanteix una producció brillantíssima, d’aquelles que ajuden molt a l’òpera i que ja va ser motiu d’anàlisi en un apunt al blog, en  ocasió de la retransmissió cinematogràfica d’aquest títol, per tornar-hi, premeu AQUÍ.

Hi ha dues opcions discogràfiques/videogràfiques disponibles, la gravació que Julius Rudel va gravar l’any 1978 amb la fabulosa Cendrillon de Frederica von Stade, acompanyada d’un poc apropiat Nicolai Gedda com a príncep (mai s’hauria de permetre la transposició del rol) molt afeblit vocalment, i una espectacular Ruth Welting com a Fada.

En vídeo trobem disponible aquesta producció de Laurent Pelly que veurem al Liceu amb un repartiment molt similar, Joyce DiDonato, Alice Coote, Eglise Gutiérrez, Ewa Podles i un Jean-Philippe Lafont molt caduc, potser massa, sota la direcció poc subtil de Bertrand De Billy.

Us deixo un tast dels fragments més rellevants, començant amb el dolç duo de Pandolfe i Lucette, per Louis Quilico i la gran Frederica von Stade, una veu i estil molt similar a Joyce DiDonato.

I ara escoltem el gran duo d’amor entre Lisette (Cendrillon) i el Príncep,  també amb Von Stade i amb el príncep de Marilyn Horne.

I aquí teniu a la parella del Liceu, Joyce DiDnato i Alice Coote amb la mateixa producció que es veurà al Liceu, ja que es tracta d’una coproducció amb la ROH.

Pel que fa a la Fada, aquí teniu a la pirotècnica Ruth Welting

El Liceu ens ofereix dos repartiments (qui sap si això ja no ho tornarem a veure en molts anys) d’una categoria molt alta.

Si en el primer repartiment hi trobem quasi el mateix cast que a Londres, però jo m’atreviria a dir que millorat, ja que Massis per Gutiérrez és una millora evident i també Naouri respecte a Lafont, en el segon tenim a la magnífica Karine Deshayes com a Cendrillon i a Michèle Losier com a Príncep (la podeu escoltar en la versió de Minkovski que menciono al final de l’apunt) i la sempre sorprenent i segura María José Moreno com a Fada.

Ambdós casts són d’excepció i caldrà, malgrat la deliciosa irrellevància de la música, apropar-se al Liceu per gaudir-ne, insisteixo que sense voler ser malastruc, qui sap quan podrem tornar a gaudir de repartiments així i per partida doble.

Cendrillon de Massenet, producció de Laurent Pelly

Jules Massenet
CENDRILLON
òpera en 4 actes
Libretto: Henri Cain

Cendrillon Joyce DiDonato
La Fée Eglise Gutiérrez
Le Prince Charmant Alice Coote
Madame de la Haltière Ewa Podles
Pandolfe Jean-Philippe Lafont
Noémie Madeleine Pierard
Dorothée Kai Rüütel
Roi Jeremy White
Doyen de la Faculté Harry Nicoll
Surintendant des Plaisirs Dawid Kimberg
Premier Ministre John-Owen Miley-Read

The Royal Opera Chorus
The Orchestra of the Royal Opera House

Conductor Bertrand de Billy
Londres 9 de juliol de 2011

ENLLAÇOS mp3

• Cendrillon Massenet ROH 2011 CD1 mp3
• Cendrillon Massenet ROH 2011 CD2 mp3

Una altra Cendrillon que cal conèixer, aquesta meravellosament dirigida per Minkowski:

• MINKOWSKI DIRIGEIX CENDRILLON DE MASSENET
  • http://rapidshare.com/share/66F70A2B59A365B1A140C8602C55C900

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

• Pàgina web del Liceu
• La Viquipèdia (anglès)