IN FERNEM LAND

I PURITANI A L’ONP (Agresta-Korchak-Pertusi-Kwiecien:Pelly-Mariotti) vídeo


I Puritani a l'ONP, produccioó de Laurent Pellly

I Puritani a l’ONP, produccioó de Laurent Pellly

Interessant estrena de I Puritani a l’Òpera de Paris, es va estrenar al Theatre des Italiennes i la darrera vegada que es va presentar a la capital francesa va ser a l’any 1987 però a l’Opéra-Comique, ara per primera vegada a la casa gran no han estat a l’alçada de trobar un repartiment que pogués emular al que les cròniques de l’època van dir de la Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, un pòquer vocal  de les millors veus del moment i que al 2013 no s’ha repetit, si bé l’elecció de la soprano protagonista ha recaigut en Maria Agresta, soprano que com bé sabeu m’interessa molt i que lluny de ser un rossinyol i encara que no sigui una dramàtica d’agilitat, posseeix  una veu de soprano lírica amb veu càlida, sucosa i prou ample per cantar certs rols del repertori verdià i ara aquests belcantites que potser li convenen més que aquells més decididament dramàtics que crec que haurien d’esperar una mica.

L’ONP ha confiat la nova producció al jove director italià Michele Mariotti, especialista rossinià que ha sortit de l’entorn del ROF, no debades ell és fill del intendent del festival rossinià i pesarès de naixença, i la part escènica a Laurent Pelly, que aquests reparteix activitat amb la Cendrillon liceista i que és un dels noms de l’actualitat escènica operística.

Mariotti és un director que coneix bé el belcanto, que deixa cantar als cantants, que concerta bé, de manera polida, que crea moments d’interès dramàtic, bons crecendos i que té consciència de l’estil, però en el cas d’aquesta producció m’ha semblat excessivament anònim o  impersonal, mancat d’una personalitat més definida, si bé davant de certs riscs, amb Mariotti tenim garantit l’estil i el respecte ales partitures i cantants, que no és poc, però una mica més de personalitat m’hagués agradat, fins i tot per fer de I Puritani el capolavoro que és i que aquí no ho sembla.

El cas de Pelly és un altre. És un director a vegades  genial i en altres absolutament insubstancial i decoratiu. Quan pot deixar anar la seva vena còmic-satíric-humorística com en la famosa La Fille du Régiment o en aquesta Cendrillon que divendres s’estrena al Liceu, el resultats són excel·lents, però en altres ocasions com aquesta, sembla que no tingui res a dir. Treballa amb certa gràcia els moviments de masses, però quan ha d’aprofundir amb els protagonistes de manera individual, no hi ha res nou, ni especialment atractiu. Aquesta producció podria ser de fa 20 anys i ni aleshores ni molt menys ara em semblaria nova.

L’escenografia és simple, un esquelet d’una gran estructura metàl·lica que en certs moments és elegant i s’apropa a dissenys fets a plumilla d’un delineant, i en altres en mig de la immensitat de La Bastille, queda massa esquemàtica, distant i freda. És como una gran gàbia o presó pels protagonistes, sobretot per Elvira, però crec que el recurs està molt gastat i si a més a més l’estructura no para de donar voltes i voltes, la monotonia visual pot arribar a marejar.

La producció no molesta, però hom espera molt més de Pelly i de la ONP.

ELS CANTANTS

I Puritani és una òpera de cantants, i de cantants de categoria. Especialistes en el belcanto, amb instruments sans i segurs, però també amb una especial habilitat per transmetre les emocions amb elegant línia de cant i depurada tècnica.

Com ja he dit al començament per a mi l’interès màxim recau en Agresta, que té el color, la tessitura (recordeu que no hi ha cap dels sobreaguts que la tradició ha imposat i tot i així ella en fa dels no escrits) i l’estil idoni. Les sonoritats en el registre agut no sempre presenten uniformitat, ni tan sols un timbre bonic, però canta amb intensitat dramàtica com correspon i amb temperament, controla l’essencial legato malgrat que el seu cant no té el virtuosisme que aquest rol demana, ni les coloratures perfectes que el belcanto exigeix.

La seva Elvira és voluntariosa, aplicada, intencionada i intensa, també valenta, però no acaba de rematar ni el virtuosisme estilístic, ni en la filigrana vocal. Amb una bona interpretació jo no en tinc prou.

L’Arturo de Dmitri Korchak és insuficient, no té el cos suficient en el centre, el seu agut és forçat, poruc i insegur, i per tant els seus sobreaguts són una aproximació que la majoria de vegades no encerten en l’afinació exacta, però sobretot no formen part d’una línia de cant cuidada i conseqüència d’una crescendo emocional, no, en el seu cas semblen notes d’aixades anar i si l’encerto l’endevino. Acaba el perillós i vocalment extrem tercer acte com pot, quasi demanant-ho de genollons. No hauria de fer aquest rol, però sobretot no li haurien d’oferir, és un error total.

El Sir Giorgio de Michele Pertusi és per estil perfecte, però la tessitura requereix un baix, no un baix-baríton, i els greus del cantant italià són molt febles i de poca dimensió. A la gegantina Bastille no sé as com s’ho deu fer per fer-se sentir a la darrera fila del darrer amfiteatre.

Decepció total amb el Sir Riccardo de Mariusz Kwiecien, el baríton polonès deu estar passant un moment vocal perillós, que espero sigui momentani, ja que no voldria creure que ja ha començat el declivi. Malament en el registre agut, poc estable i amb oscil·lacions preocupants, pèrdua de color i manca de legato i fiato. Voldria creure que va cantar indisposat.

Interessant i a seguir la mezzosoprano Andrea Soare en el rol d’Enrichetta di Francia.

Correctes Wojtek Smilek i un recuperat Luca Lombardo, si bé en rols menors, després d’haver cantat amb Muti a la Scala, ja fa molts anys Lodoiska.

L’estrena de I Puritani en el primer teatre de França necessitava un cast més sòlid, potent i espectacular,i si d’entrada ja s’intuïen alguns errors, un cop visionat el vídeo no tan sols es confirmen, sinó que crec estar en disposició de dir-li al Sr. Korchak que pel seu bé i el del públic s’oblidi de moment d’Arturo i si no fa bondat, que s’oblidi de tot, ja que no he reconegut aquell tenor que a Pesaro em va cridar positivament l’atenció, al Sr. Kwiecien que es cuidi, reposi i pensi seriosament en el que està fent i com ho està fent, al Sr. Pertusi que eviti els macro-teatres i els rols de baix profund. Finalment a la Sra. Agresta si vol cantar belcanto, pel que crec que està dotada i capacitada, li diria que s’apliqui una mica més en el cant ornamenta, i que intenti fer-ho de manera virtuosística, si no pot, potser millor que agafi un altre adreça, el repertori de les sopranos líriques és pràcticament inesgotable.

Us deixo amb dos àudios extrets del vídeo:

L’escena d’Elvira “O rendetemi le speme…Qui la voce…Vien diletto”

I tot el final del tercer acte des de “Nel mirarti un solo istante”

Agresta Puritani ONP (2)

Vincenzo Bellini
I PURITANI
melodramma serio in tre parti (1835)
libretto Carlo Pepoli

Wojtek Smilek Lord Gualtiero Valton
Michele Pertusi Sir Giorgio
Dmitry Korchak Lord Arturo Talbot
Mariusz Kwiecien Sir Riccardo Forth
Luca Lombardo Sir Bruno Roberton
Andrea Soare Enrichetta di Francia
Maria Agresta Elvira

Cor i Orquestra de l’Òpera National de Paris

Direcció musical: Michele Mariotti
Direcció escènica: Laurent Pelly
Disseny de vestuari: Laurent Pelly
Escenografia: Chantal Thomas
Disseny de llums: Joël Adam
Director del Cor: Patrick Marie Aubert

París, 9 de desembre de 2013

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/EFADEA50585A77184D16395BC87032D3

ENLLAÇ àudio mp3 (2 arxius)

http://rapidshare.com/share/FCC06DF39F88EBB56972018017812F66

Per I Puritani no es poden fer gaires experiments i encara menys optar per cantants inexperts. Jo no sé quants Arturos haurà fet el Sr. Korchak abans de cantar-lo a Paris, en el cas que siguin els primers és inacceptable i si ja els he fet en altres teatres dubto jo que després d’escoltar i veure (és una nul·litat com actor) n entenc com no han buscat un substitut, i és que em sembla inadmissible que un teatre d’aquesta categoria li doni aquest rol.

No cal dir que tot el que jo dic són apreciacions exclusivament meves i que si us fixeu amb els aplaudiments del públic de La Bastille quasi sembla que els cantants fossin els mateixos de l’estrena, és a dir els mítics Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache, tot i que a Rubini segur que no el van protestar i entre mig de la festa parisenca no es poden evitar algunes protestes d’espectadors decebuts per la prestació del tenor rus, però la resta obté un incomprensible èxit, veredicte que no puc compartir.

Demà intentaré millorar-ho, però no vull acabar l’apunt sense agrair una vegada més a Kiko la inestimable col·laboració.

31 comments

  1. Estic força d’acord amb la teva valoració. A mi l’Agresta em va agradar molt, el Pertusi, bastant, el Kwiecien poc i el Korchak gens. Per contra, l’escenografia de Pelly em va semblar original i dinàmica (en algun moment, potser massa i tot).

    M'agrada

    • A mi aquell permanent girar em va fer perdre interès i tampoc el disseny de llums em va semblar gaire bo. Res a veure amb les produccions glorioses d’aquests director on està clar, per a mi, que aquí no ha sabut dir res de res.

      M'agrada

  2. Concep

    Vaig anar a veure-la al cinema, ella és la que em va agradar més de tots, però el conjunt va ser una mica farragós i el tenor em va fer patir molt. Tant que m’havia agradat el Kwiecien a la Lucia aquí no semblava el mateix i finalment, vaig quedar una mica marejada de tantes voltes.

    .

    M'agrada

  3. alex

    Yo estuve no en esta función, sino en la del día 30 de noviembre donde Korchak estuvo algo mejor y menos forzado.
    De acuerdo contigo que Kwicien con voz destetemplada y poco belcantista fue lo único negativo del cast vocal ( aunque previamente, se anunció por megafonía que cantaba pese a estar constipado)
    A mi Pertusi estilísticamente,me convenció como casi siempre en este repertorio por clase y elegancia y Agresta también me gustó y mucho aunque obviamente no tiene las agilidades de las lírico ligeras ( tipo Rancatore u otrora Gruberova ), simplemente porque es una lírica e hizo una Elvira digamos “estilo Freni”. Opino que es una soprano muy interesante por todos los matices que ofrece y fue justamente braveada.
    Magnífico en la función que estuve, el especialista Michele Mariotti.

    De la regia de Pélly, opinamos lo mismo

    M'agrada

    • Alex, la Freni, como la Caballé cuando la grabó con Muti y la Callas -obviamente- se acercaron más a la Elvira original -Giulia Grisi incluso cantó la Fides de “Le prophête” de contralto- que las lírico-ligeras que “destrozan” la partitura añadiendo todas las notas que les da la gana. Elvira es un rol dramático para una dramática de agilidad/mezzo aguda como era Giulia Grisi, tal como ya señala Joaquim. Maria Agresta es una lírica con cuerpo que puede aproximarse al rol original. Aún no he visto la grabación entera, sólo un trozo, pero me ha dado esa impresión en principio.

      La mejores Elviras que yo he visto en vivo han sido Joan Sutherland -Liceu 1960-, cuando disponía de una voz prodigiosa de volumen, anchura, graves y agilidades -aunque interpolara algún mi bemol no escrito- y Denia Mazzola-Gavazzeni que la cantó con Rockwell Blake -Liceu 1990- ateniéndose casi por completo a la partitura original y estuvo muy convincente. Los “jilgueros” no me interesan cuando cantan lo que no les corresponde, por más brillantes que puedan estar, con todos su añadidos de cara a la galería.

      M'agrada

      • alex

        Recuerdo esta notable función en el Liceo con la Mazzola y opino como tu; más o menos la Agresta hizo una versión parecida, nada que ver con las “jilgueritos ” actuales de las que opino más o menos como tú.
        Lo mejor para el 2014!

        M'agrada

      • tristany

        Ai, estimat Colbran, una mica més i caic de la cadira de l’emoció. Aquests Puritani que esmentes (els del 90, és clar 😉 ) van ser la meva primera experiència liceista i cada vegada que hi penso tinc calfreds en recordar l’impacte que em van suposar. Tot em va semblar meravellós aquella nit; no sé si objectivament va ser així o no, però jo vaig sortir-ne absolutament encisat i desarmat davant la màgia del gènere. Per això m’ha fet tanta il·lusió la teva (docta) referència, que em mereix crèdit com cap altra. Com diuen els anglesos (i els de Ponent, que afegiria el nostre benvolgut Joaquim): you made my day. Moltes gràcies i una abraçada.

        M'agrada

    • ¿SE le oía bien a Pertusi?. No me lo explico como en teatros más pequeños que La Bastille no traspasa y allí sí.
      El enigma persiste.
      Agresta es una lírica con cuerpo, por tanto se acerca a la vocalidad original, quizás le falte un poco de agilidad vocal o que esta sea más precisa, para terminar de convencer al 100%.

      M'agrada

  4. dandini

    Vaig anar al cinema a veure-la doncs m’encanta aquesta opera i el resultat va ser satisfactori pero no entusiasmant.El repartiment sobre el paper era molt bo pero el resultat va ser un esglaó més a vall.
    El rol d’Elvira està( segons la partitura) dedicat a una soprano lírica de coloratura.
    La part lírica és relativament fàcil i requereix un timbre atractiu ,un legato i un pianíssim ben controlats i grans dosis de musicalitat.En aquest marc podrien entrar un munt de sopranos que farien un gran paper.
    El problema més gran apareix en la coloratura que a la mateixa senyora que acaba de cantar l’ària li exigeig una agilitat vertiginosa ,picats,trinats i en general una demostració d’autosuficiencia imprescindible per no apareixer com” una gallina en apuros”.
    La Maria Agresta fa molt be els andantes pero la coloratura és correcta pero cautelosa i peruga.Tanmateix lo millor de la funció.
    Al seu costat Dimitry Korchak té totes les facultats per fer un gran Arturo pero no ho aconsegueix.El seu punt flac no són els aguts estratosfèrics que hi són sino més aviat el centre(una zona en principi poc conflictiva) que exhibeix notes calades i moltes agafades desde a baix abans d’arrivar a l’afinació correcta.A banda d’aixó el rol es mou excessivament en la zona del passatge i la seva impostació en aquesta àrea és conflicitiva i el so resultant ben poc atractiu.
    Segona decepció la del Riccardo de Mariusz Kwiecien que presenta algún so oscil·lacant i poca traça en el legato belcantista.
    En darrer lloc Michele Pertusi sí que exhibeix l’estil ben acurat pero li manca rotunditat vocal.
    La direcció de Michele Mariotti ha estat polida i no excessivament inspirada amb algun ralenti a les caballettes de la soprano que evidencien massa una ajuda extra a l’interpret.
    La posada en escena que Laurent Pelly va definir com un somni d’Elvira degut a la manca de credibilitat de la història només és atractiva en l’estètica pero no transmet gaire res.Per norma general quan un regista transforma l’ació en un somni o en “teatre dins del teatre” acustoma(hi han excepcions) a haver-hi escasseç d’idees.
    Esperant la versió del Met amb Olga Peretyatko que no em va acabar de convencer al TCE on va exhibir un registre agut excessivament aflautat i vibrat i Lawrence Brownlee que si apliqués una mica més d’interès en el regulador seria gairebe perfecta.
    Us torno a deixar una interpretació per mí modèlica i amb aquell punt de melancolia que demana la partitura de Bellini.El tenor en qüestió potser no té el volum suficient per cantar-ho a La Bastille o a La Scala pero sí la sensibilitat i la musicalitat adients.Ho canta preciós…

    M'agrada

    • Dues coses crec que cal aclarir.
      Elvira la va estrenar Giulia Grisi, que era segons ens diu la Viquipèdia anglesa, una sopran dramàtica: “Her voice was described as a dramatic soprano which, during her prime, was praised by music critics for its exceptional beauty, even-ness and smoothness”.
      Pel que fa al tenor, l’hauria de veure i escoltar en directa. Fa les notes però és força pla, no he trobat cap emoció i hi ha una tendència a la cabreta que si bé potser tu ho trobes melancòlic, jo ho trobo insuficient, al menys per a un teatre de primera.

      M'agrada

      • Ese “grandioso” tenor lo conoces muy bien Joaquim. Era aquella “desgracia” que vimos el verano de 2009 en “Le comte Ory” junto a María José Moreno que tenía un hilito de voz y apenas se le oía desde la cuarta fila en el pequeño pero hermoso teatro Rossini de Pesaro.

        M'agrada

      • Marededéudelempentaidelssetdolorsdemaria, és veritat, no m’havia fixat, Yijie Shi, potser ha anat a Lourdes i ha obrat el miracle, però si no és així, amb aquella veueta és impossible que en un teatre de proporcions mitjanes, traspassi la segona fila.
        L’Arturo de I Puritani necessita com a mínim un parell… i amb el Shi no és que no tinguem els rovells, és que ni la clara tenim.

        M'agrada

  5. dandini

    Be el tema seria centrar-se en quina veu demana el rol d’Elvira(sopano lírica de coloratura segons wikipèdia) i no quina veu tenia Giulia Grisi.
    Volguer convertir el rol d’Elvira en una soprano dramàtica o una contralto perque alguna vegada Giulia Grisi va cantar rols d’aquesta corda per mí no té cap sentit i aniria contra el que figura a la partitura.
    Si llegiu una mica l’història d’aquesta cantant veureu que va fer una mica de tot Elvira ,Norma,Adalgisa,Fides,Pamina,Norina,Donna Anna,etc.
    Sembla ser que la seva relació amb Vincenzo Bellini no va ser massa fluida i aquest en va fer comentaris molt negatius per exemple a rel de la seva Norma.
    Per lo vist Giulia Grisi tenia una manifesta incapacitat per fer trinats segons els comentaris del famosíssim Manuel Garcia,un cas similar al de Montserrat Caballe al segle XX segons

    http://es.wikipedia.org/wiki/Giulia_Grisi

    En fí ja per finalitzar jo diría que la veu ideal per la jove, inocent i melancòlica Elvira seria la d’una soprano lírica de color tipus Pamina(lluny de la Fides,Eboli o Santuzza al menys en aquesta versió de Paris) i ademés amb facilitat per la coloratura i pels aguts del tercer acte escrits per Vincenzo Bellini.Si en vol afagir 3 o 4 més com fan Joan Sutherland,Beverly Sills,Edita Gruberova o Maria Agresta no seré pas jo que protesti.

    M'agrada

    • Dandini, el rol de Elvira se escribió para Giulia Grisi, soprano dramática que alternaba con roles de mezzo aguda: “Semiramide”, “Norma”, Adalgisa” .Yo no me atengo a la Wikipedia sino a sus biógrafos.

      La Norina la cantaban las mismas sopranos que cantaban “Nabucco” y “Macbeth” aunque te parezca raro así es. Que fuera lógico o ilógico se lo tendríamos que preguntar a los compositores que componían para las cantantes a quienes iban destinados los roles. Que después las ligeras y lírico-ligeras se hicieran con roles de dramática y de mezzo y contralto se debe a que a finales del siglo XIX hubo una invasión de voces de ese calibre y que lo que más agradaba al público eran los sobreagudos estuvieran o no escritos. La voz de soprano ligera a principios del siglo XIX no estaba valorada como lo estuvo después porque nunca se acababan las piezas en sobreagudo. Los sobreagudos eran a lo sumo picados o en pianísimo en medio de las arias, duos, concertantes, etc. nunca al final. Se suele decir que la primera cantante que acabó un aria con sobreagudo en forte fue Adelina Patti.

      El rol de Elvira es absolutamente dramático en su versión original y escrito para una soprano dramática de agilidad: Giulia Grisi. Bellini, posteriormente hizo una versión para mezzo dramática para que la cantara Maria Malibran que según muchos cronistas y biógrafos era contralto.

      Que a tí te gusten más las sopranos agudas porque son más brillantes me parece muy bien, pero esa no fue la intención de Bellini.

      Joan Sutherland cuando cantó este rol en el Liceu en 1960 tenía una voz de un caudal, anchura y facilidad para el grave que la aproximaba a las dramáticas de agilidad. Si la hubieras visto entonces como yo lo hubieras comprobado. Luego su voz evolucionó a peor, según mi gusto, destrozando la dicción y acercándose más al registro de lírica coloratura, pero enmascarando la voz para que se la siguiera considerando una soprano dramática de agilidad, como ella misma se definía. Si repasas su biografía verás que ella quería ser soprano wagneriana, luego se dedicó al Verdi dramático y fue su marido el que la inclinó hacia el bel canto dramático, pues su enorme volumen, grosor vocal y facilidad para las agilidades se lo permitían.

      M'agrada

    • Però Dandini si et poso l’enllaç de la wiquipedia anglesa amb la vocalitat de la Grisi, crec que a part de tots els llibres amb informació més fonamentada i erudita que la pròpia enciclopèdia virtual, si la Grisi era una soprano dramàtica capaç de cantar rols de mezzo i de soprano, o fins i tot de contralt, estaràs d’acord en dues coses:
      1 No era una lírica coloratura
      2 Bellini, que la va escriure per a ella, no l’escriure en contra de les habilitats de la famosa spran, no et sembla?.
      Si després la partitura ha anat canviant i s’han afegit abelliments i coloratures més adients i afavoridores per a veus més lleugeres, no són en cap cas coses escrites a la partitura original.
      Coneixes la partitura de I Puritani? o et sembla que coneixes la partitura partint del que sempre has escoltat?.
      Una jove innocent pot tenir una veu dramàtica i utilitzar-la amb la intel·ligència i expressivitat necessària per transmetre els seus sentiments de manera convenient. Una cosa no està renyida amb l’altra

      M'agrada

  6. dandini

    Em podries mostrar un enllaç de la partitura de Bellini que digui que Elvira(de Paris) l’ha de cantar una soprano dramàtica? M’encantaria veure’l.
    El fet de que Giulia Grisi fes de soprano o contralto és una característica de la cantant pero segons el meu criteri no determinant.
    De fet ens és impossible d’esverinar com sonàven aquelles veus dins d’un teatre i si realment ara les cosiderariem sopranos o contraltos.
    El nostre concepte actual de contralto no seria l’adient per una partitura com la de Bellini.
    De fet l’admiradíssima mezzo-soprano Cecilia Bartoli(ni contralto ni soprano dramàtica)) va haver de modificar 6 fragments de la partitura original de La Sonnambula(estrenada per Giuditta Pasta) a la baixa perque li resultàven incòmodes per la seva veu i tanmateix no la trobo insuficient en el registre greu que és exactament el que està escrit.Aixó ve a demostrar que aquelles partitures s’adapten be a la vocalitat de la Bartoli en el registre greu pero són més exigents en el registre agut que el que determinen le seves facultats.Conclusió necessitem una veu amb un centre tipus Bartoli,facilitat per la coloratura i amb un registre agut més sobrat que ella que s’ha de baixar la partitura.
    Veus ja estem més aprop del que ara definirirem com soprano lírica de coloratura.

    M'agrada

    • Cuando Giuditta Pasta estrenó “La sonnambula” tenía 33 años y desde que cumplió 26 años (1823) no superaba el si bemol, era una auténtica mezzosoprano. Lo puedes comprobar en la biografía “Giuditta Pasta, Gloria del Bel Canto”” de Giorgio Appolonia-Edizioni Eda-Torino 2000. Si quieres te indico la página.

      Por otra parte Stendhat en “Vie de Rossini” define a Giuditta Pasta como mezzo-soprano y no soprano.

      Quieres más información?

      Giulia Grisi debutó como mezzo-soprano en “Zelmira” de Rossini y posteriormente alternaba los roles de dramática de agilidad con los de mezzo-soprano aguda, con alguna incursión en el registro de contralto. Cuando Bellini compuso para ella el rol de Elvira en “I Puritani” lo hizo para soprano dramática de agilidad. Como no vivimos aquella época hemos de atenenernos a los cronistas de su tiempo, a los estudiosos de las partituras autógrafas y a la correspondencia que se conserva y las críticas editadas que se han preservado. En base de esos datos se construyen las biografías. Por eso los comentarios de los coetáneos nos sitúan mejor que todas las partituras que han ido adulterándose con el paso de los años y los caprichos de los divos/as de turno. De eso tenemos pruebas incluso en la actualidad y próximamente podría darte noticias de los cambios que ha exigido una diva actual para una próxima actuación.

      Si no quieres convencerte es tu problema ya te he dado justificaciones suficientes. Alargar este asunto ya se hace pesado, pero si quieres puedes alargarlo cuanto quieras porque nunca quieres darte por vencido o convencido.

      M'agrada

    • No no te’l puc mostrar, podria comprar la partitura i llegir-la i després dir-t’ho, però ara no em va bé, estic escurat.
      En qualsevol cassi has llegit llibres sobre el tema i sobre els cantants i les seves veus, saps que tt el que s’ha fet posterior a l’estrena en òperes com Lucia o I Puritani, no s’ajusta al que van escriure els compositors.
      Ho han millorat?, potser si, però això no treu que si la Grisi no era (per sort) la Gruberova, haguem d’acceptar les barbaritats que algunes cantants han fet amb algunes partitures.
      Jo si la cantant fa belcanto de veritat, més igual si acaba el primer acte amb un mi bemoll esclatant, o si el mateix fa a la cabaletta de la bogeria, de fet, i malgrat que quan Muti es va encaparrar amb la Elvira de Caballé per fer la gravació, en contra del que volia Kraus, el mestre napolità li va ensenyar la partitura al tenor canari i li va dir, això és el que va escriure el mestre Bellini i aquesta partitura s’adapta perfectament a Montserrat Caballé, Kraus va haver d’acceptar. Caballé que si alguna cosa sabia fer com ningú era belcanto, no va estar a l’alçada per problemes de desgast vocal després de tants rols i repertoris en una carrera tan intensa, tot i així escoltant la seva Elvira és fàcil adonar-se’n que no cal una lleugera per regalar emoció a mans plenes.
      El dia que tingui la partitura, et demostraré els extrems que ha de fer front i també on situa Bellini el centre vocal del cant. Els meus coneixements musicals, fins aquí arriben.

      M'agrada

  7. dandini

    Montserrat Caballé cantava el bel canto com ningú,aixó es veritat i jo la vaig vitoreijar en un munt d’ocasions pero les agilitats i la coloratura mai van ser el seu fort , els trinats que indiquen les partitures no els sabía fer i als aguts(no escrits) que havía imposat la tradició no hi arribava.
    Aixó que dic no forma part d’una ansia estèril en legitimar/deslegitimar si els aplaudiments que ella rebía eren més justos que els obtinguts per Edita Gruberova o a l’inrevés detall que al cap i a la fí a mí no m’interessa gens ni mica.
    És una constatació jo diria que bastant objectiva i que pots trobar a moltes de les crítiques de l’època.
    O sigui que el seu inmens èxit és inventat, doncs no, a mí em sembla que és molt merescut.Si ens posem a escoltar l’ària de Il Pirata del 1966 veurem que la coloratura tot i no ser de nivell Sutherland,Sills,Gruberova etc sí que és per mí competitiva al primeríssim nivell i no és cap obstacle per fer emboijir al públic.
    L’any 1979 amb I Puritani o el 1978 amb la Lucia ja estem en una altre divisió i la coloratura és lletja i feixuga i no correspon ja de forma massa evident al nivell de la diva de la dècada anterior.
    Els que estèu perpètuament interessats en defensar-la teniu a l’abast molt material de millor qüalitat que no pas l’Elvira .

    M'agrada

    • La Caballé no necessita defensors, la història ja l’ha situat on calia. L’he esmentada per fer-te veure que Muti per a la seva gravació la va triar a ella i no a Gruberova i per convèncer a Kraus que no la volia argumentant que no era la veu, encara que jo crec que altres coses hi hauria pel mig, va tenir que callar davant l’argumentació del mestre Muti i la partitura de l’obra original.
      Com que la resta ja ho hem parlat i discutit infinitat de vegades i cada vegada que esmentes Gruberova i belcanto no puc més que amb tots els respectes del món, fotrem a riure.
      A l’espera de més informació que he demanat al respecte, deixo la qüestió en standby.
      Trinats i picats jajajajajajajajajajaja

      M'agrada

  8. dandini

    La posició de Riccardo Muti envers el bel canto d’Edita Gruberova no crec que sigui exactament la teva.Si la seva reacció fós la respectuosa rialla no l’hagués escollit per fer la Giulietta de I Capuleti ed i Montecchi de Bellini ni al Covent Garden ,ni al disc.
    Sincerament crec que estàs massa obsessionat en el tema Caballé versus Gruberova i no val la pena.La solució més senzilla és gaudir de les nombroses virtuts de les dues.
    En cas de que aixó no sigui possible també podem accedir a un xarop de Beverly Sills,Patrizia Ciofi,June Anderson,Albina Shagimuratova,Angela Meade,Jessica Pratt,Renee Fleming,Elena Mosuc,etc.Totes elles han fet coses precioses en el bel canto i ens ajudaran a objectivar posicions extremes i veure colors diferents al blanc/negre.
    Aii m’oblidava de la hipermotivada Diana Damrau que aviat ens farà l’Amina.La seva implicació en tot alló que fa és incontestable.

    M'agrada

    • La va cridar una vegada i mai més (la gravació està feta a la mateixa ROH en directa) en qualsevol cas a Gruberova no l’interessava el mestre Muti no li deixava fer res del que ella fa quan creu que canta belcanto i per això busca uns directors que li són favorables, cap dels quals es destaca pel seu rigor belcantista.
      Jo no l’he anomenada a la Gruverova fins que l’has tret a relluir tu, parlava de sopranos lleugeres fent rols de dramàtica, coloratura i a Gruberova quan parlo de belcanto mai la trec a relluir, ho sento.
      Per altre part tu poses al mateix nivell a Patrizia Ciofi,June Anderson,Albina Shagimuratova,Angela Meade,Jessica Pratt,Renee Fleming,Elena Mosuc, cantant belcanto que a Caballé i francament Dandini, no.
      Anem a la Giulietta, estrenada per Maria Caterina Rosalbina Caradori-Allan i que ens diu la Wipipèdiua anglesa d’aquesta senyora?

      http://en.wikipedia.org/wiki/Maria_Caterina_Rosalbina_Caradori-Allan

      Qualsevol similitud amb Gruberova és pura coincidència.
      El belcanto no són només trinats i picats. Tot el que he llegit i escoltat de cantants reconeguts com belcantistes res tenen a veure només amb els aspectes aguts de les partitures, senzillament perquè tot això és afegit o tergiversat i en la majoria dels casos la zona de cant en les partitures femenines és la central de la veu i era l’expressió i la tècnica en moltes més facetes que els aguts, la que determinen l’estil.
      Si les modes i el públic han fet canviar els gustos i ara la majoria del públic s’estima més les sopranos lleugeres o líric lleugeres per fer aquests rols destinats originalment a unes altres veus no tinc res més que acceptar-ho, però si haig de buscar trinats i picats, abans aniria a buscar a Sill o Sutherland, perfectes en l’execució i no a la teva estimada Gruberova, que fa i desfà amb una tècnica i escola pròpia que ha decidit convertir-la en belcanto i molts ho heu acceptat així. Paciència!
      Mai podré comparar-la ni a ella ni a totes aquestes que has posat , tret de Sills, amb Caballé. Hi ha uns nivells a la vida, en totes les coses, i en el cant i el belcanto en particular crec que posar a unes cantants molt respectables, amb Caballé no té cap sentit.
      A mi em pot agradar més o menys un cantant, Sutherland per exemple, ella si que és comparable amb el belcanto a Caballé, m’agradarà més la Montserrat, però estem a un mateix nivell, el belcanto de Mosuc, Ciofi, o la Shagimuratova, (ets la hòstia!!!), em sembla que qualsevol pot entendre que estem a una altra dimensió del cant.
      I com que jo crec que no escoltaré mai ningú que canti millor la Zerbinetta que Gruberova, em passaria el mateix si volguessis comparar-la amb la molt respectuosa de Mosuc, però estem parlant de nivells massa distants per ser comparats.
      Ah, i mira per acabar de posar més cera, et posaré una Elvira que no has citat, i que ho feia bastant bé, fiins i tot trinats i picats, el que són les coses.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: