Poques vegades la primera peça d’un concert, aquella que tantes vegades es posa per omplir amb una mica més de música la peça concertant de la primera part i la simfònica de la segona, esdevé la perla del programa, doncs bé, jo no sé si en els concerts de divendres i dissabte va succeir le mateix, però en e matinal de diumenge, l’OBC dirigida pel prestigiós John Nelson (llàstima no tenir-lo el proper cap de setmana ja que ell és un expert i reconegut director de l’obra de Hector Berlioz) ha ofert una magnífica interpretació de la Simfonia simple per a orquestra de corda, op 4 de Benjamin Britten.
La secció de corda reduïda ha ofert una versió esplèndida, puríssima, precisa, i detallista d’aquesta obra de joventut, per no dir d’infantesa del compositor anglès, ja que els temes que va utilitzar eren extrets dels “vells” quaderns de música de quan ella era un nen. Per tant estem molt allunyats del Britten modern, investigador, iconoclasta i inquiet que va omplir d’originalitat i estil propi la música dels conflictius anys a partir de la postguerra fins el final dels anys 70 del segle passat. En aquesta obra tan sols trobem el seu innat magisteri per produir bellesa musical, si bé l’estructura era molt clàssica malgrat que el compositor a l’any 1934 ja mirava cap a un decidit i trencador futur.
John Nelsson va dirigir a la reduïda OBC amb ma mestra i aquesta el va respondre a l’alçada, el que feia augurar un concert memorable i que si no ho va ser no va ser pas per culpa d’un dels millors directors que ha passat darrerament per l’Auditori a dirigir l’OBC.
Ja en sortir per a interpretar el concert per a dos pianos i orquestra núm 10 de W.A.Mozart, he vist que aquells dos filaberquins vestides de “teenegers pijas” homenatjant a Balzac, no feien presagiar res de bo. Hom suposava que les “madures” germanes Labèque, nascudes als anys 1950 i 1952 ja haurien passat aquella edat difícil de l’adolescència i lluny de les exhibicions mediàtiques que jo sempre crec que les han acompanyat en la seva glòria inexplicable, es dedicarien a fer música de veritat, quelcom que acostuma a passar quan els musics maduren i fins i tot alguns mediocres esdevenen si més no, suportables. Elles no, elles han de preservar el seu pedigrí i amb una aire que de lluny (no sé pas a la primera fila si passen la prova del cotó) les situa al voltant de la vintena, s’han assegut davant dels seus esplèndids pianos per fer gimnàstica digital, no se’m acudiria un altre definició. Allò ni era Mozart, ni tan sols era música. Era un seguit de “notetes” confoses en mig d’un so barrejat possiblement per un us i abús excessiu dels pedals (una de les dues (ni que em matessin sabria assignar el nom correcte a cadascuna, encaparrades en semblar bessones) per guardar la perfecta harmonia estètica portava unes sabates amb unes plataformes que de ben segur li feien perdre el control del pedal. Discretes i buides, tant tècnicament, amb unes escales poc polides i deficients, com d’expressió, més aviat planes i avorrides. Cap transparencia, cap brillantor, cap guspira de genialitat, ni tant sols de música sense embolcalls abellidors, ni tan sols una lectura musical. Res.
He entès a la perfecció perquè Nelson havia apostat tan fort per la primera obra, sabent que en aquesta qualsevol esforç per concertar seria inútil. L’orquestra cal dir que tampoc va estar especialment inspirada i tot va acabar amb la sensació de lamentable pèrdua de temps, això si elles van decidir fer una propina per demostrar-nos que a part d’agraïdes són divines i virtuosístiques, fent una versió de la dansa hongaresa número 5 de Brahms per oblidar. Jo no sé si el públic va interrompre dues vegades la interpretació per tal de que marxessin o si la incontinència era tan gran que no podien aguantar una estoneta més d’aquell sense sentit, de no ser així no puc entendre aquelles ganes d’aplaudir el que ens estaven oferint.
Passat el descans pertinent i oportú que ens va servir per fer una mica més de sang gracies a les “sœurs divines” ens tocava un d’aquells plats perillosos: la Cinquena.
Sí, de totes les simfonies beethovenianes la cinquena és d’aquelles que ja tenim tan escoltada que una nova versió sempre fa una certa mandra, ja que és bastant difícil esperar que un director et pugui sorprendre o si més no mantenir durant la seva execució tota l’estona en permanent tensió.
John Nelsson ja va atacar el famós acord inicial de manera intel·ligent, per fer-nos notar que ell volia fer la seva versió, amb personalitat i amb convicció. No venia a fer un bolo de cap de setmana a Barcelona, venia a deixar empremta i si després hi estàs d’acord o no aquesta ja és una altra qüestió, però en a mi aquests directors m’agraden i estimulen.
Nelson controla, defineix, equilibra, mana, dóna relleus i passa del to tràgic a l’esclatant optimisme final amb rotunda eficàcia i resultats brillants. Un aversió molt solida i consistent, seriosa i podríem dir d’autor, per tant satisfactòria i gratificant.
Compte amb l’OBC que encara manté un so esplèndid i que quan és dirigida per directors d’aquesta categoria fa aflorar totes les seves millors potencialitats, però que de seguir molt més temps sense omplir les vacants i engruixint-la una mica, no trigarem a notar mancances.
Un final esperançador pel darrer diumenge de tardor.
IN FERNEM LAND 
Totalment d’acord, Nelson és un dels millors directors que he vist al capdavant de l’OBC, i no només en aquest concert. De fet el repertori em feia una certa mandra però em vaig decidir a anar-hi exclusivament per ell, i no me n’arrepenteixo. Les seves interpretacions sempre són elegants, sense excessos però molt expressives. Encara recordo el primer cop que el vaig veure, fa uns anys, en un dels concerts de l’OBC que més he disfrutat. Van fer una obra de Waxman, el concert per violí de Barber, i la 4a de Beethoven.
És d’agraïr que sempre programi obres poc conegudes però de gran qualitat (gràcies a ell vaig descobrir el concert de Barber), no com altres que només volen dirigir obres monumentals d’impacte assegurat…
En fi, l’OBC segueix donant-nos alegries quan la deixen, aviam si algú en pren nota!
La setmana vinent tornaré a l’Auditori, però aquest cop serà exclusivament per l’obra, i MALGRAT el director!!
M'agradaM'agrada
No recordava el que va dirigir l’almirall en la darrera visita, gràcies. Els concerts de violí de Barber, com el de Korngold i no cal dir el de Berg, són imprescindibles.El proper cap de setmana em fa més por que una pedregada.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb la teva crònica Joaquim. Maravellosa la Simple Symphony de Britten. Magnífica la partitura i excel·lent la versió: una gran disfrutada ! Després ha vingut el “folkclore” de les germanes Labeque: quina cosa tan buida! També és cert que no és un dels millors Mozarts, al meu criteri. Però la versió no ha tingut ni suc ni bruc. Aquesta orquestra comença a acusar el perllongat maltracte a que fa temps l’estan sotmetent les nostres autoritats. Falten solistes importants: anys i més anys sense concertino! I el solista de flauta més del mateix.I amb les timbales què passa? En fi que si segueixen tractant-la com una orquestra per a festes majors, és el que acabarem tenint. Una llàstima i una vergonya! Perquè esta demostrat que amb un bon director i cuidant-la s’havia assumit un nivell notable.
M'agradaM'agrada
Jo també aprecio cosetes a l’orquestra que s’haurien de solucionar amb urgència. Encara hi som a temps.
Al mestre Gonzàlez quan temps li queda de titularitat?
M'agradaM'agrada
He sentit molt a parlar de les germanes labeque i hauria dit que eren molt bones però, pel que dius, ja veig que molt soroll per no res. França converteix en ídols intèrprets que lluny del “plat pays” poca cosa farien.
Salut!
M'agradaM'agrada
Pur màrqueting, productes d’estudi discogràfic.
Si haguessis anat a l’Auditori te’n haguessis adonat ben aviat, a part de la cosa estètica, que això si al darrere hi ha talent no passa res, el fet musical és inexistent. Fa molts anys que viuen de la rifa i s’han fet d’or.
M'agradaM'agrada
Tal i com ho expliques: jo vaig sentir el mateix concert dissabte. Contenta de veure la sala molt plena malgrat el barça (diuen que regalaren entrada a uns geriàtrics) i molt disgustada per l’allau de soroll, tus i altres fàstics entre moviments.
El millor va ser l’OBC, que tocava amb ganes i alegria amb Nelson, el preciós Britten i una gran cinquena. De les botoxades, res a afegir. Per mi, la de negre, tocava una mica millor. I vaig notar molt a faltar a la Chiralt a l’oboè, al Mozart. El bis del dissabte va ser la marxosa entrada de Le Boeuf sur le Toit de Milhaud.
Encara no sé si apuntar-me al Berlioz..
M'agradaM'agrada
Es notaven a faltar moltes coses a l’OBC, però quan tenen un director líder i amb personalitat, es creixen, ja que un director com cal sap treure el bo i millor. Amb urgència cal un canvi, a l’OBC també 🙂
El Berlioz mereix sense dubte anar-hi, ara bé després ni em faig responsable del mal estar que poguéssim agafar en el hipotètic cas que allò enlloc de Berlioz acabi semblant Richard Strauss.
M'agradaM'agrada
Jo he sortit força content del concert, però principalment per la meravellosa simfonia simple de Britten. Les germanes Labèque… ni fu ni fa i la cinquena de Betthoven, em va agradar (Beethoven sempre m’emociona) però en la meva opinió, n’he escoltat de millors. La vaig trobar excessivament sorollosa i amb el so una mica brut. Però potser son coses meves.
M'agradaM'agrada
ÉS clar, jo també n’he escoltat de millors, i de pitjors, i de mediocres, i avorrides,, i … per`la del concert d’ahir em va agradar força i jo no la vaig trobar sorollosa, ni bruta, però és clar això depèn de moltes coses i algunes fins i tot subjectives.
Hem coincidit i compartit moltes coses aquests cap de setmana i el proper potser també 😉
M'agradaM'agrada
On s’ha de signar per demanar que aquest director sigui el nou titular de l’OBC?.
L’orquestra necessita un líder i uns quants recanvis en alguns llocs estratègics.
M'agradaM'agrada
No sé si seria una bona opció o la millor opció, però millor que l’actual, SÍ i SÍ, i parlo de l’OBC només.
M'agradaM'agrada
Tan de bo! Però crec que a l’OBC li convé un director jove, amb talent, projecció, entusiasme i carisma per fer creixer l’orquestra i de pas amb catxet baix. Jakob Hrůša ja se’ls ha escapat, el va fitxar Glyndebourne i l’Opera Danesa com a titular (poca cosa…).
Això sí, a Nelson com a mínim l’haurien de fer director convidat amb un parell o més de programes cada any.
Espero que el títol de principal director convidat del Krivine no sigui un presagi… no m’agradaria com a titular.
M'agradaM'agrada
Yo tuve la suerte o “desgracia” de asistir al debut en Barcelona -hace más de cuarenta años- de las “lolitas” Lebèque. No acertaron ni una! Iba acompañado de un buen amigo y nos pasamos el tiempo riendo de los continuos fallos y falta de concentración de las lanzadas como nuevas divas del piano. Han pasado esos más de 40 años y siguen llevando el mismo peinado, yo creo que las mismas minifaldas y aunque han dejado de lado los garrafales fallos de entonces siguen sin interesarme para nada. Cómo se ha construído la fama de estas señoras que ya tienen 60 años y siguen vistiendo como si tuvieran 15 e interpretando sin ninguna clase? Hasta tienen marca discográfica propia! Un misterio. Habiendo como hay tan buenos pianistas en la actualidad jóvenes y no tanto qué hacen estas señoras en las salas de concierto? Su bis de Brahms -que nadie les pidió- fue bochornoso.
Afortunadamente la pesadilla de las pianistas vino precedida por la perla del concierto: la Sinfonía Simple de Britten, cuyos tiempos tienen una denominación muy curiosa. Una auténtica gozada.
La archiescuchada 5ª de Beethoven tuvo una interpretación interesante a cargo de la OBC, dirigida de forma muy original por el maestro Nelson que dirigió todo el concierto con autoridad y extrayendo de Britten lo mejor de la mañana. Gran director que convendría contar con él mucho más a menudo; aún recuerdo su magnífica versión de “Les Troyens” en Amsterdam hace pocos años y de cuya función ya hizo Joaquim una magnífica crónica en su momento en este blog.
M'agradaM'agrada
Lèbeque=Labèque. Perdón.
M'agradaM'agrada
Nelson també té gravacions discogràfiques magnífiques d’obres de Berlioz, entre elles un Benvenuto Cellini, editada per a la Virgin, amb Kunde, Ciofi i DiDonato molt recomenable.
M'agradaM'agrada
“lolitas”…jejejej…muy bueno…y exacto! 🙂
M'agradaM'agrada
También estuve ayer en el Auditori y no puedo ser tan categórico respecto a la sinfonía de Beethoven ya que me tuve que ausentar, por motivos ajenos al concierto, durante el descanso y muy a mi pesar no la pude escuchar.
De la primera parte, salvo que entre los movimientos de la preciosa sinfonía simple hubo un concierto paralelo de toses en tonalidad exageradamente mayor, ya lo has dicho todo tú y de manera muy gráfica.
Las Labèque son muy poca cosa como pianistas, pero a mi alrededor todo el mundo estaba fascinado de su encanto. Verlo para creerlo.
M'agradaM'agrada
Bienvenido a IFL, Jordi.
A mi también me sorprendió la “buena” acogida de las hermanas, pero tienen mucho nombre.
Regresa cuando quieras.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar ahir al matí i estic completament d’acord amb el teu comentari. Em meravellà Britten, sobretot el segon i tercer moviments. Les germanes Labèque em van decebre: allò no era Mozart sinó un seguit de notes sense suc ni bruc, pur artifici (vestimenta… sense comentaris!). Pobre Wolfgang! Quant a la cinquena, és una obra tan coneguda que és difícil que et puguin sorprendre amb una lectura molt personal, diferent. El director em va agradar molt i sí, quan l’orquestra té davant un bon conductor… es nota.
M'agradaM'agrada
Coincidim totalment. Si haguessin tocat bé et prometo que no hagués dir res de la vestimenta i el “miracle” de la conservació.
M'agradaM'agrada
Je je je no he parado aun de reirme. Yo llamaria a tu crónica :todo lo que siempre pensó Vd de las pianistas y nadie se atrevió a decir
M'agradaM'agrada
Per alguna cosa van fer Nelson almirall… 😉
M'agradaM'agrada
Esta dit tot. I molt ben dit. Fins i tot que volem a Lord Nelson en lloc de PG. Pel demès. Britten meravellós: nterpretació i deliciosa partitura. Bon Nadal, Bon Any, Bona Economia i Bona Consulta!!!. Jo ja no torno a l’auditori fins a dins d’uns dies, ho sento per Berlioz, però no vull posar-me de un grotesc mal humor abans de festes.
Per cert, si us agrada el Jazz, oportunitat única: la nostra Mireia Farrés i el seu Llibert Fortuny al Jamborée. Nadales fetes Jazz. No es pot perdre.
M'agradaM'agrada
La primera obra de Britten va ser una delicia, una delicia total en tots els aspectes: composició, direcció i interpretació. Un Britten neoclàssic amb una línea melódica que fa gairebé imposible preveure el que sería l’inconfusible so Britten del futur. Un fet sí és preclar: la puresa d’estil ja la segellava des de ben jove.
El programa de mà deia que desprès venia una obra de Mozart. Concretament el concert per a dos pianos. Sort que dos Stenways cara a cara es fan notar en l’espai de qualsevol escenari, perquè no hagués dit mai que el que vaig sentir (aquesta vegada si que no puc utilizar el verb escoltar) va ser un concert, i menys encara del gran Amadeus. Allò va ser un desconcert total perpretat per dues “pitiminis”amb ínfules de grans pianistes però que no arriben ni a la categoría d’artistas chachi-piruli-toca-tecles. Si haguessin executat “El carnaval dels animals” aleshores potser podriem dir que “l’animalada” tendria cert sentit, i no ho dic per Saint-Sants, que quedi clar, pobret, que no en té cap culpa de que jo trii la seva obra per aixi no presenciar, al menys, un execrable crim musical. No hi ha cap tribunal de drets musicals on denunciar a aquestes dues? I pensar que fa uns dies al mateix lloc va tocar la Pires! Mare meva!
Desprès va venir la gran Quinta, que la vaig disfrutar força. Gran director John Nelson, perquè el sol fet d’oferir-nos una Quinta amb personalitat propia ja té mèrit. I aixi la vaig escoltar, una versió molt personal, molt ben dirigida, amb l’OBC ficada en l’obra i en lo que el director volia d’ella, sense ser l’OBC que d’altres vegades ens ha fins i tot sorprès, però amb un molt bon resultat. El fascinant primer moviment va ser interpretat de manera continguda, amb so compacte i sedós en el sempre compromès atac de les quatre notes més cèl.lebres de l’història de la música, un segon moviment de gran lirisme (tipus de timbales i baquetes anunciaven desplegament clarament romàntic per a tota l’obra) i en la sempre espectacular transició (sense interrupció) del tercer al quart és va poder copsar, una vegada més, el gran big-bang beethovenià en forma de gloriós acord en Do major, preparat primorosament per la repetició gairebé en pianíssim i al ralentí del genial trio (un exercici contrapuntístic absolutament genial) del tercer moviment. L’esclat esperat, doncs, va fer acte de presencia.
M'agradaM'agrada
Pensa que amb dos pianistes catalans joves, d’aquests que tenim bons, el resultat hagués estat tot un altre, és clar que potser no haurien venut tantes entrades, si és que en van vendre moltes que no ho sé. Diumenge hi havia molta gent o més del que és darrerament habitual.
M'agradaM'agrada
Jo trobo penós que amb el talent que tenim a casa ens haguem de gastar milers d’Euros en portar aquestes “nenes”. I no ens enganyem, això ho paguem tots, i amb aquests diners es podria omplir una d’aquestes plaçes que tanta falta fan a l’OBC. Però té sentit, un gerent francès porta artistes françesos, no són les primeres ni les últimes aquesta temporada, i mentrestant els de casa han de marxar o desaparéixer. Visca Catalunya!
M'agradaM'agrada
Omplir es places no ho crec, ja que les places no es poden omplir per llei, una llei que prohibeix a totes les administracions contractar a ningú, ara bé no s’hauria d’admetre que els solistes nacionals,ja siguin catalans com espanyols no puguin tocar a l’OBC i els francesos si. Si fossin bons encara, però si són com les soeurs, no.
M'agradaM'agrada
Sí, la cinquena va estar magníficament dirigida i “deia coses”. I la de Britten, transparent. De les Lébecque, la veïna de butaca va fer una anàlisi de vestits impressionant, que no les deixava gaire bé: ni en la roba, ni en les sabates ni en el pentinat. En fi, que el més maco que en va dir era que “no tenen cap gust” i que “òbviament, això s’explica només perquè una germana li demana a l’altra com li queda el vestit”. Ja ens en podem imaginar la resposta, vist el resultat. En conjunt, el concert va estar bé (el programa, la relació de les peces i la direcció, que, com a mínim va garantir que un 65 % del concert funcionés bé).
M'agradaM'agrada
Què ens deu haver costat la parelleta? Segur que la inversió…artística no es justifica i l’econòmica ningú ens ho dirà.
M'agradaM'agrada
Pots estar segur que menys de 30.000 euros no han cobrat. Al menys jo sé de bona tinta que això és el que cobren per un recital.
M'agradaM'agrada
Doncs malaguanyats i malversats 😦
M'agradaM'agrada
Doncs sembla que al Jorge de Persia no li ha agradat: ahir 17, a La vanguardia, deixa la direcció de John Nelson pel terra: que va fer una simfonia per a timbales i orquestra i se’n va inventar els tempos. A les germanetes tampoc no les salva, almenys…
http://www.lavanguardia.com/20131217/54397274193/espectaculo-jorge-de-persia.html
M'agradaM'agrada
Potser el problema són les timbales o la timbalera (hem anat a menys) i no Nelson.
M'agradaM'agrada