LICEU 2016/2017: WERTHER

Quasi 25 anys després de la darrera representació al Gran Teatre del Liceu (19 de juliol de 1992) ahir per la tarda va tornar al seu  escenari Werther, l’exquisida òpera de Jules Massenet, i ho va fer de manera excel·lent perquè va comptar amb un intèrpret de luxe, el tenor polonès Piotr Beczala, que només havia cantat al Liceu en aquella gran selecció del Faust en forma de concert que va inaugurar vergonyosament la temporada 2011/2012. Si aleshores va triomfar ahir va excel·lir, fins i tot bisant “Puorquoi me réveiller?” potser com a revenja, enfadat perquè va quedar el 10 de 14 a la tria d’aquesta casa, quelcom que no té cap importància, perquè el que veritablement importa és el que va passar ahir al teatre i Beczala es va posar al públic del Liceu a la butxaca després de que els dos darrers Werther al teatre fossin interpretats per Kraus, i una mica de fenomen “vidus de Kraus” cal reconèixer que encara regnava al teatre, ahir aquest fantasma es va esvair, ahir va ser una gran tarda d’òpera. Continua llegint

PREPARANT WERTHER

Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera. Continua llegint

EL “PUORQUOI ME REVEILLER?” MÉS TRIAT: JONAS KAUFMANN

Werther_Kaufmann_MET5

No ha estat cap sorpresa malgrat que a darrera hora tot semblava que podria donar un tomb. La tria més participada de IFL des de que un dia vaig decidir posar vàries versions de la mateixa ària sense identificar als seus intèrprets, ha estat també la més internacional, amb participació internacional, inclòs un fil obert de debat a ODB-Opéra amb un respectuós respecte a les normes que jo vaig imposar a casa meva i que malauradament no vaig poder aconseguir. Ell sí, han parlat de les versions sense anomenar al cantants. Bravo! per els amics del foro francès que han aconseguit allò que aquí ha estat impossible.

Des d’un bon inici la versió 11 cantada per l’inconfusible Jonas Kaufmann va situar-se a primera línía i a molta distància del segon, que en un principi va ser la versió 12 tot i que aviat el 6 va anar agafant força i en les darreres hores, perquè ha estat una qüestió d’última hora, s’ha apropat fins i tot perillosament a disputar la primera posició, qui sap si amb unes horetes més hagués hagut de desempatar. Continua llegint

UN ALTRE WERTHER (Flórez-Leonard-Lapointe-Iniesta;Mariotti)

florez-werther-bologna

Juan Diego Flórez (Werther) Fotografia Rocco Casaluci Teatro Comunale Bologna

Després de 14 Werther que han aixecat polseguera, avui i com a prèvia de la preparació de l’òpera us proposo insistir amb el Werther de Juan Diego Flórez, que després del seu debut en el rol al Théâtre des Champs-Elysées a París, el mes de març passat, motiu d’apunt a IFL, avui us vull insistir amb el tenor peruà cantant l’emblemàtic rol romàntic, en la interpretació que va oferir el desembre passat a Bologna, al costat de la nord-americana Isabel Leonard.

Vull que vosaltres, si voleu, escolteu la versió i traieu les vostres pròpies conclusions, jo avui no ho faré, bàsicament perquè estic necessitat de repòs. Continua llegint

LA PRIMERA TRIA DEL 2017: “POURQUOI ME REVEILLER?”

werther-gravat

El proper 15 de gener s’inicien al Gran Teatre del Liceu les 14 representacions previstes (un excés) per aquesta temporada de Werther de Jules Massenet. Com ja és tradició a IFL cada nou títol de la temporada liceista i abans de la preparació prèvia o més ben dit, iniciant la preparació prèvia, us proposo una tria que no podia ser una altra que la de l’ària més emblemàtica de l’òpera, la que canta el protagonista en el tercer acte, la meravellosa “Pourquoi me reveiller?“.

Tinc molt material i de qualitat, com per fer una tria llarguíssima, però encara que l’ària no arriba als quatre minuts si s’inclou el recitatiu “Traduire. Ah! Bien souvent mon rêve senviole”, m’ha semblat oportu no posar-ne més de 14, tot i que això m’ha obligat a excloure versions molt estimades per a mi. Hi ha 7 cantants actuals i 7 del passat. Totes les versions, tret d’una que m’ha semblat imprescindible posar, estan cantades en francès, totes són amb orquestra i les actuals totes són de representacions, cap d’estudi discogràfic com ho són quasi totes les del 7 cantants del passat.

Per a mi ha estat un plaer fer aquesta tria, totes les versions tenen interès malgrat que no totes m’agradin. No m’he deixat endur només per l’instint o els meus gustos personals, vull dir que he intentat fer un ampli ventall perquè tothom es trobi en el dilema d’escollir només 4 com a màxim, malgrat que segurament en a tots us agradaran més versions, però per això estem davant d’una tria i les tries mai resulten fàcils, sobretot si en lloc de deixar-nos endur per el que diran, ens deixem endur per el que ens diu el nostre cor. Trieu les que més us agradin, sense por encara que això signifiqui en algun cas triar amb els ulls tancats perquè no heu reconegut el cantant. I què si no el coneixeu? El més important és que trieu les versions (4) que més us agradin i quan es desvetllin els noms tingueu agradabilíssimes sorpreses o constatacions fefaents i inamovibles, tant li fa. Continua llegint

LICEU 2016/2017: SONDRA RADVANOVSKY

001

Al Liceu sempre han agradat les grans veus, les de volum abassegador que omplen tots els racons de la sala encara que pel camí caiguin consideracions de caire preciosista, d’estil i d’estètica que poc importen a aquells que s’estimem més un plat abundant a una exquisidesa per paladars refinats, res a dir jo he estat el primer en una època ja llunyana de la meva vida en sucumbir rendit a aquesta mena de fenomens, amb els anys però, m’he tornat més exigent en certs aspectes i qüestiono molts dogmes per molt que la reacció del teatre sigui majoritàriament contraria a la meva percepció.

És impossible no rendir-se a una veu com la de Radvanovsky i es fa difícil no caure rendit quan canta allò que li escau com anell al dit. Continua llegint

LYRIC OPERA CHICAGO 2016/2017: DON QUICHOTTE (Furlanetto-Alaimo-Margaine;Davis)

Continuant amb la deliciosa immersió a l’òpera francesa iniciada la setmana passada amb el Werther  moscovita, el Samson et Dalila del Regio de Torí, Les Troyens a la Lyric Opera de Chicago i continuant amb els dos Contes d’Hoffmann d’aquesta,  avui us proposo tornar a Massenet i a Chicago, ja que la Lyric Opera després de la monumental inauguració de la temporada amb l’òpera de Berlioz, després va proposar el Don Quichotte de Massenet, una deliciosa raresa que sumada a l’exuberant inauguració tira per terra les teories tòpiques que diuen que els teatres privats nord-americans només mirant la rendibilitat i el calaix de taquilla, ja que en cap cas les dues primeres òperes de la temporada són el que a can Liceu entendrien com a sostenibles i ves per on, a Chicago conformen l’inici d’una temporada que també comptarà amb Die Zauberflöte, Norma, Carmen, Eugene Oneguin, My Fair Lady, Das Rheingold, Charlie Parker’s Yardbird i Lucia di Lammermoor. Continua llegint

UN WERTHER ALTERNATIU A MOSCOU (Dunayev-Deshayes-Ballestra-Alexyuk;Acocella)

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Avui us proposo un Werther alternatiu, vull dir que no tindrem els noms habituals: Ni Kaufmann, ni Beczala, ni Borras, ni Bros, ni Vargas, ni Grigolo, ni tan sols Flórez que darrerament s’ha colat entre els tenors que protagonitzen aquest emblemàtic rol, paradigma del romanticisme literari i gràcies a la genialitat massenetiana també a l’operística.

És tracta del tenor rus Andrey Dunayev, que atenent a les seva poc dissimulada alegria després del “Pourquoi me reveiller” semblava que no les tingues totes en si mateix amb l’assoliment del repte. Continua llegint

Grand Théâtre de Genève 2016/2017: MANON (Petibon-Richter-Doyen;Py-Letonja)

Avui més que proposar-vos una representació d’òpera, que òbviament també, us proposo una interpretació modèlica, una interpretació que dóna sentit a cadascuna de les paraules, els gests i les notes que canta, tot és interpretació i interiorització del personatge en un “tour de force” d’aquells que galvanitzen a tots els que envolten l’artista i està clar que al públic, que davant  d’un treball artístic com aquest no pot fer altra cosa que aixecar-se a aplaudir rabiosament i amb gratitud d’haver estat partícip de l’entrega absoluta d’un artista a un rol.

Tot això és el que fa Patricia Petibon interpretant la Manon de Massenet en una representació que va tenir lloc al Grand Théâtre de Genève el 29 de setembre passat, retransmesa pel Canal Arte. No estimo o millor seria dir no estimava gaire Continua llegint

SALZBURG 2016: THAÏS (Rebeka-Domingo-Bernheim-Shibambu; Fournillier)

I l’anunciada Sonya Yoncheva va decidir cancel·lar, qui sap si per preparar la Norma (error descomunal) que Netrebko no va voler cantar (va fer santament) en la propera inauguració de la ROH i va permetre que Marina Rebeka es fes amb el rol protagonista de Thaïs de Jules Massenet, que en versió de concert s’ha programat al Festival de Salzburg en una única funció el dia 16 d’agost i que és la que avui us porto a IFL.

Òbviamennt, i després d’escoltar la magnífica Iris de Montpellier, la baixa de Yoncheva era un handicap important perquè ella és la protagonista quasi bé absoluta de l’òpera i perquè la soprano búlgara és una de les veus i les artistes més interessants, remarcables i brillants del panorama. La substitució per la sempre eficaç soprano letona Marina Rebeka era a priori un mal menor, ja que si bé no posseeix un veu tan complerta i d’ampli registre com Yoncheva, garantia qualitat. Però Rebeka sabia que l’oportunitat mereixia un triomf esclatant i per tal d’aconseguir-lo, que ho va fer, va posar-ho tot per ser recordada. Fraseig intens, interpretació apassionada, seguretat i fermesa vocal, valentia en la zona aguda i seducció, al cap i a la fí aquesta és l’arma letal de Thaïs, la seducció que porta de cap a Athanael que és qui la vol redimir i acaba liró davant del misticisme de darrera hora de la seductora cortesana esdevinguda monja. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: WERTHER (Grigolo-DiDonato;Jacquot-Pappano)

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

La celebrada, elegant, tradicional i inspirada producció de Benoît Jacquot pel Werther de Massenet podrà exhibir amb orgull el privilegi d’haver estat interpretada per molts dels millors tenors de l’actualitat, des de Kaufmann que la va estrenar en unes representacions inoblidables, a Alagna, passant per Villazón, Beczala, Borrás, entre altres i ara és Vittorio Grigolo que canta per primera vegada el rol al costat de la primera Charlotte escenificada de Joyce DiDonato després del seu debut al costat de Flórez al Théâtre des Champs-Elysées de París el mes de maig passat, que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

La ROH ha cregut convenient transmetre la representació d’aquesta reposició de la producció i el passat 27 de juny es va veure als cinemes, ara amb una mica de retard us en vull parlar. Continua llegint

Concert d’Ermonela Jaho i Charles Castronovo a París

ermonela-jaho charles-castronovo

Doncs sí, un concert, un bon concert, amb una soprano i un tenor (que no necessàriament han de ser parella fora de l’escenari), cantant àries d’òpera i fins i tot incloent alguns fragments orquestrals poc habituals, és possible.

Només cal agafar dos cantants amb la passió necessària per transmetre emocions, escollir un repertori quasi idoni a les seves vocalitats i amb unes  certes pretensions per incloure obres una mica diferents.

Això és el que la soprano albanesa Ermonela Jaho i el tenor nord-americà Charles Castronovo proposen en un concert celebrat el passat 7 de juny al Théâtre des Champs-Elysées de Paris, acompanyat per l’Orchestre National d’Ile de France sota la direcció de Marco Zambelli. Continua llegint

CENDRILLON DE MASSENET SEGONS MICHIELETTO A LA KOMISCHE OPER DE BERLÍN

 

Nadja Mchantaf (Cendrillon)Komischen Oper Berlin Producció de Damiano Michieletto Foto: Monika Rittershaus

Nadja Mchantaf (Cendrillon)Komischen Oper Berlin Producció de Damiano Michieletto Foto: Monika Rittershaus

Ahir us parlava d’una versió esplèndida del Onegin amb cantants pràcticament desconeguts i avui repeteixo la gosadia portant-vos una versió de la deliciosa òpera de Jules Massenet, Cendrillon segons la sempre original, recaragolada i brillant posada en escena d’un dels registes de moda en els escenaris operístics, Damiano Michieletto, que transforma absolutament el context i l’entorn de la història de la ventafocs, per sense trair cap dels personatges i les situacions del conte i de l’òpera, oferir-nos una historia ambientada en una companyia de dansa i en el càsting per escollir la primera ballarina (la Cendrillon òbviament) que haurà de interpretar el ballet al costat del primer ballarí (Le prince charmant).

La madrastra esdevé la directora de la companyia que suborna al jurat per tal de que incloguin a les seves filles en la tria.

Cendrillon no pot participar d’aquesta cabdal selecció perquè s’ha trencat la cama i està hospitalitzada. Però una misteriosa i vella ballarina (la fada) obrarà el miracle de curar-la el dia de la selecció (el ball). Continua llegint

EL PRIMER WERTHER DE JUAN DIEGO FLÓREZ I JOYCE DiDONATO

Werther al TChE_foto Jean-Philippe-Raibaud

Werther: Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato, Valentina Nafortina i John Chest al Théâtre des Champs-Elysées. 9 d’abril de 2016 Fotografia de Jean Philippe Raibaud

No descobreixo res nou si dic que amb bons cantants no n’hi ha prou per obtenir bons resultats, i aquest és el cas en aquesta ocasió, avui us parlaré del Werther que es va cantar al Théâtre des Champs-Elysées de París ara fa una mica més d’un mes i que va tenir com a protagonistes a un Conte d’Almaviva i una Rosina de somni, però un Werther i una Charlotte, per a mi, insuficients.

Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato  són dos cantants esplèndids, no seré pas jo que ho descobreixi i no seré pas jo qui ho posi en dubte. Ja sabeu de la meva admiració pel tenor peruà en quasi tot el que fa, de la mateixa manera que quan la mezzosoprano nord-americana es cenyeix a allò que li escau a la seva veu i a la seva idiosincràsia estilística, em fa gaudir del seu art com poques, però és que Werther i Charlotte s’allunyen tant, ara per ara, de les seves possibilitats vocals que només puc acceptar aquesta versió concertant de l’obra mestra de Massenet, com un experiment de laboratori de resultats fallits i futur incert. Continua llegint

MANON A VIENA (Damrau-Vargas;Servan-Chaslin)

Damrau_Manon © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Diana Damrau (Manon) © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Dos dies abans del streaming del Roméo et Juliette que va protagonitzar l’apunt d’ahir a IFL, la Staatsoper de Viena n’oferia un altre, en una activitat envejable i un exemple a seguir, d’oferir els títols de la temporada a través d’Internet, en aquest cas un altre títol cabdal del repertori francès, Manon de Jules Massenet amb Diana Damrau i Ramon Vargas de protagonistes.

El nivell general d’aquesta Manon és superior al Roméo, si bé com acostuma a passar en les representacions vieneses, i ja ho hem comentat diverses vegades, tret de representacions excepcionals, totes elles tenen aquella rutina que caracteritza els teatres de repertori, si bé l’envejable desfilada de figures és el fet diferencial que fa sempre de l’òpera vienesa un punt obligada d’atenció.

La Manon de Diana Damrau és vocalment i dramàticament espléndida, tot i que no té aquella sensualitat de la Netrebko de no fa gaires anys i en aquesta mateixa producció encenia i feia embogir al Des Grieux d’un inspirat Roberto Alagna.

Damrau ja no és aquella soprano coloratura que vaig descobrir en una fascinant i  esclatant Reina de la Nit a la ROH eternitzada en un fantàstic DVD, i ja fa anys que la seva veu es va transformant, assolint rols cada vegada més lírics, endinsant-se  de manera natural en la categoria de soprano lírica, si bé abans d’entrar en terrenys de més densitat, que sense cap mena de dubte acabarà abordant en els propers anys, haurà d’anar evolucionant com ho està fent, sense forçar i sense perdre per tant l’homogeneïtat i el color, i mantenint com succeeix ara, el registre sobreagut quasi sempre esplèndid i brillant, tot i la consistència que ha adquirit en el centre i la convicció d’un prometedor registre greu que encara s’ha d’acabar refermant si és que Damrau vol consolidar-se en un repertori més pesant.

En qualsevol cas la soprano alemanya és una cantant admirable que controla sense resultar mai freda i que ofereix una Manon passional i carnal, menys fràgil del que s’han mostrat altres sopranos també provinents d’origens lleugers.

Al seu costat el tenor Ramon Vargas conserva l’elegant fraseig i el bon gust en una línea de cant que sempre l’ha distingit, però la veu no pot amagar en els moments més intensos i exigents, els esforços i tensions que ha patit assumint rols verdians i altres temeritats vocals d’aquelles que sempre critico i que vet-ho-aquí, tenen les lamentables conseqüències d’una veu que s’estrangula i perd naturalitat en els moments que un tenor necessita brillar. Tot i així m’estimo molt més a Ramon Vargas cantant el Des Grieux massenetià que altres col·legues.

Tant Boaz Daniel en un correcte Lescaut com Dan Paul Dumitrescu en un notable  Compte Des Grieux , encapçalant una llista de secundaris més encertats que els integrants del descuidat Romçeo i Juliette presentat ahir.

A Frédéric Chaslin li manca aquell refinament francès imprescindible en aquesta òpera, tot i que ell sembla més decantat a un verisme afrancesat, fent especial incidència en la passió orquestral i certs cops d’efecte que jo m’hagués estimat més intimistes.

La producció d’Andrei Serban lluïa molt més amb dos cantants aleshores encara de físic explosiu com Netrebko i Alagna, ja que quan la cosa és tapa més i els protagonistes no mostren la mateixa sensualitat i la química que desprenien aquells, esdevé bastant plana, malgrat les bones intencions d’una actualització absolutament innecessària.

Jules Massenet
MANON
Llibret d’Henri Meilhac i Philippe Gille, basat en la novel·la de l’Abbé Prévost

Diana Damrau (Manon Lescaut)
Ramón Vargas (Chevalier Des Grieux)
Dan Paul Dumitrescu (Graf Des Grieux)
Boaz Daniel (Lescaut)
Thomas Ebenstein (Guillot de Morfontaine)
Mihail Dogotari (Brétigny)
Hila Fahima (Poussette)
Ulrike Helzel (Javotte)
Miriam Albano (Rosette)
Hacik Bayvertian (Pförtner)
Wolfram Igor Derntl, Konrad Huber (2 Gardisten)

Director musical: Frédéric Chaslin
Director d’escena: Andrei Serban

Staatsoper de Viena 28 de febrer de 2016

Per tot el que hem pogut veure aquí, en aquests dos darrers streamings vienesos els més grans redits se’ls han endut les sopranos (Rebeka i Damrau), davant d’uns tenors lleugerament per sota i per causes diverses però convergents.

WERTHER A PARIS (Beczala-Garanča-Degout-Tsallagova-Gay;Sagripanti)

Després d’aquell memorable Werther de Kaufmann i l’excel·lent rèplica de Roberto Alagna, la ONP ha reposat la feliç producció de Benoit Jacquot, ara amb el tenor polonès Piotr Beczala, que després de la desangelada versió al Festival de Salzburg 2015, no oferia a priori gaires garanties de igualar als seus predecessors.

Per sort Beczala va superar aquella pobre impressió salzburguesa amb una interpretació més apassionada tot i que també irregular, amb subtileses i grans dosi de lirisme que creix a partir del tercer acte, i que si malauradament no arriba a igualar a Kaufmann o Alagna, si que fa albirar sobrades esperances que arribarà a ser un Werther sense discussió, sempre i quan acabi de controlar els dos primers actes i si adecua una mica més la vocalitat a les exigències estilístiques del rol, o potser quan no especuli tant. Continua llegint

RATTLE I MUTTER ACOMIADEN EL 2015 A BERLÍN (Silvesterkonzert)

Anne-Sophie Mutter - Simon Rattle i la Berliner Philharmoniker el 31 de desembre de 2015 a la sala Philharmonie de Berlin Silvesterkonzert

Anne-Sophie Mutter – Simon Rattle i la Berliner Philharmoniker el 31 de desembre de 2015 a la sala Philharmonie de Berlin Silvesterkonzert

La tarda nit del 31 de desembre de l’any passat la Berliner Phliharmoniker va acomiadar l’any en un concert no tan popular com el de l’endemà a Viena, però quasi tan tradicional com aquell. De fet el de Viena també es fa la tarda del dia de Sant Silvestre i es repeteix al matí de Cap d’Any, ambdós en qualsevol cas són el comiat i la benvinguda d’un nou any en una de les millors maneres que se m’acut, amb bona música a càrrec de grans musics.

Aquest any Sir Simon Rattle i els berlinesos acompanyats de la sempre sofisticadament fascinant Anne-Sophie Mutter, han decidit acabar i començar l’any de manera exquisida, amb música francesa. Continua llegint

WERTHER (Polenzani-Garanča)

Werther Viena 2015

Elina Garanča (Charlotte) i Matthew Polenzani (Werther) Viena 2015

La setmana passada vaig poder veure el streaming del Werther de Massenet que va retransmetre l’òpera estatal de Viena en la producció de Andrej Serban que ja va ser editada en DVD l’any 2005 i que ja comptava amb la Charlotte d’Elina Garanča, si bé en aquella ocasió el Werther era Marcelo Álvarez i la direcció musical era d’un prometedor Philippe Jordan ara en el cim de l’Opéra de Paris.

En l’edició de 2015 la direcció musical perd la inspirada batuta d’aquell jove Jordan en mans d’un  més genèric Frédéric Chaslin, efectiu i intens però poc seductor en una òpera que necessita en molts moments feixuccs (escenes de Schmidt, Johann, le Bailli i fins i tot Sophie) d’una imaginativa narració musical que incideixi de manera brillant en les moltes parts mestrívoles que la partitura conté i faci més curtes i irrellevants les que farceixen innecessàriament un relat inflat des d’un bon origen. Continua llegint

SALZBURG 2015: WERTHER (Beczala-Gheorghiu-Schmutzhard-Tsallagova-Surian;Pérez)

Tornem a Salzburg per escoltar la versió en forma de concert de Werther de Jules Massenet a càrrec del tenor polonès Piotr Beczala i la sopramo rumana Angela Gheorghiu, que substituïa a la mezzosoprano letona Elina Garanca després d’anunciar a principis d’estiu la cancel·lació de tota la seva activitat artística per estar al costat de la seva mare, malalta de càncer, i que malauradament va morir fa pocs dies. Garanca mantén la cancel·lació de la seva activitat, ara en un període de dol comprensible i respectable.

Gheorghiu ja havia cantat el rol aquesta temporada passada a Viena, i prèviament i molts anys abans l’havia gravat amb Alagna  i Hampson, en una gravació notable dirigida per Antonio Pappano a l’any 1999.

Ja parlaré de Gheorghiu i Beczala, però en primer lloc cal parlar de la direcció del director argentí Alejo Pérez, debutant a Salzburg i premiat, segons vaig llegir, amb una esbroncada al final de la funció del primer dia (15 d’agost), que la ràdio no capta per prudència o censura. Continua llegint

JUAN DIEGO FLÓREZ I PRETTY YENDE A ÀMSTERDAM

Pretty Yende i Juan Diego Flórez. Foto gentilesa del Facebook de la Sra Yende

Pretty Yende i Juan Diego Flórez. Foto gentilesa del Facebook de la Sra Yende

Pretty Yende, la soprano sud-africana que debutarà en un rol operístic al Gran Teatre del Liceu el dia 17 de juny cantant el rol de Norina en el segon cast de Don Pasquale i el tenor peruà Juan Diego Flórez que després del concert a Peralada aquest estiu, tornarà al Liceu per debutar com Edgardo a la Lucia di Lammermoor, van fer un concert el 19 de maig al Concertgebauw d’Àmsterdam amb un programa que recorria el belcanto italià i el repertori francès.

Qualsevol concert de Flórez té sempre l’al·licient de gaudir del belcanto en estat pur, i en aquest cas també de intuir com serà el seu proper Edgardo liceista, ja que en el concert va incloure la gran escena del darrer acte i el duo amb Lucia, “Sulla tomba che rinserra…” per cloure oficialment el concert.

En les altres parts ja conegudes i s Continua llegint