IN FERNEM LAND

ENRIC MARTÍNEZ-CASTIGNANI i LUIS GRANÉ AL PRINCIPAL DE SABADELL


emcastignani_4

Ahir va tenir lloc el concert mensual del cicle de Cambra que organitza Joventuts Musicals de Sabadell i que va tenir com a protagonistes al baríton Enric Martínez-Castignani i al pianista Luis Grané, amb un programa bellíssim amb el sempre fascinant “Dichterliebe” de Schumann a la primera part i a la segona, tot repertori espanyol, amb obres de Nin, Turina i dues cançons antigues harmonitzades per Dorumsgoard.

No hi ha cap dubte que Martínez-Castignani coneix perfectament les seves capacitats i que controla en tot moment i amb tot detall, la situació. Fa una cosa que em sembla imprescindible i és presentar el programa, cosa que a part de crear complicitats i proximitat amb el públic, serveix també per situar a aquells que sempre hi ha una mica despistats/ades a estar més atents durant la interpretació de l’obra i dels diferents blocs que formaven la segona part, però el baríton també manté tot el control i concentració durant la interpretació, que no sembla mai improvisada, ni poc preparada.

Aprofito l’ocasió per suggerir als amics de JJ.MM que si fos possible en altres concerts dedicats al lied, i quan els texts siguin en idiomes no nostrats, posessin un servei de traducció mitjançant un sobre-titular, ja que estic segur que ajudaria molt més a seguir la intensitat de la interpretació i a comprendre-la, quelcom sempre essencial, però en el cas del lied, és imprescindible, i potser així evitarien que algun espectador/a es desentengués tant del que fan els artistes a dalt de l’escenari, al no comprendre el que diuen (és cert que l’intent d’evitar-ho amb el full amb la traducció, a disposició del públic, poc podia servir amb vistes cansades i en penombra), que arribés a molestar amb estossecs nerviosos, caramelets sorollosos per evitar els estossecs i alguna que altre xarrameca improcedent, que va motivar algunes pauses més llargues del que és normal entre peça i peça, per tal de concentrar als artistes.

L’Enric Martínez-Castignani té una especial cura en dir el text de la manera més clara i precisa, i per sobre de la cura en l’emissió, que a vegades sacrifica, té un especial interès en la dramatització del text. Ell és un enamorat del lied, però transpira teatre i crec que s’estima més arribar per la intensitat de la dramatització, que no pas per la recreació de la bellesa sonora.

El meravellós cicle del Dichterliebe de Schumann, va ser una recreació dramàtica i molt intensa de les 16 cançons, que estem més acostumats a sentir més recollides i luteranes, i que en la interpretació de Martínez-Castignani em van semblar molt més meridionals i desbordades del que és habitual. No dic que no sigui una versió possible, ho és, ja que la varem viure intensament, però jo m’ho estimo més contingut i sobri, més interioritzat.

Vocalment vaig notar un cert canvi en l’emissió, com si la veu s’hagués aclarit respecte a altres vegades, tot i que en la zona aguda és on va patir alguns problemes de tibantors en l’emissió, no pas en el generós centre que va controlar perfectament i en el suficient i ben recolzat registre greu. Va utilitzar bé i amb encert les mitges veus i mai van ser gratuïtes ni efectistes.

Cal fer una menció especial al jove i excel·lent pianista Luis Grané, que va fer un Schumann excel·lent, i no cal que us digui a vosaltres que aquest compositor no és una tasca precisament fàcil. El seu alè romàntic i la intensitat sempre ben mesurada, sense prendre protagonisme a la veu, però esdevenint presència constant i imprescindible, em va semblar admirable.

La segona part ens va mostrar la versatilitat contrastada de  Martínez-Castigani i Luis Grané, iniciada amb dues bellíssimes cançons antigues espanyoles, harmonitzades per A. Dorumsgaard, “Pampano verde” i la embolcallant   “Alma sintamos“, per seguir amb les “Dos canciones antiguas” de Joaquín Nin, “Paño murciano” i “Granadina“, amb les que el baríton català va mostrar foc i passió.

El darrer bloc dedicat al “Poema en forma de canciones” de Joaquín Turina, es va inicià amb “Dedicatoria”, obra per a piano sol, que va tornar a demostrar que cal seguir a Grané, ja que la tècnica és bona i la sensibilitat superior. Les cuatre cançons de la resta del cicle “Nunca olvida“, “Cantares“, “Los dos miedos” i “Las locas por amor”  estan originalment escrites per a soprano però a Martínez-Castignani li agraden molt i les va fer transcriure per a baríton. Es va entregar amb cos i ànima, però jo les prefereixo per a veu femenina.

La intensitat dels aplaudiments i la generositat dels artistes ens va regalar dues magnífiques propines, la primera la tradicional, intensa i bellíssima  “Zueignung” (Dedicatòria) de Richard Strauss i la sorpresa de la nit i més versatilitat encara, amb “If Ever I Would Leave You” del musical Camelot de Lerner & Loewe, i que quan en el baríton es deslliuri de la partitura (l’única peça en que la va utilitzar), pot esdevenir amb la seva habitual extraversió, tot un festival.

Tinc una bona relació amb Martínez-Castignani i sé que no s’enfadarà si li dic que el recital d’ahir no és el que més m’ha agradat dels que li he sentit  i penso que en el repertori on ell excel·leix és la cançó francesa, però no hi ha cap dubte que pocs artistes com ell tenen l’èxit garantit gràcies a la connexió i complicitat que sap tenir amb el públic, i sortosament no només parlant.

8 comments

    • Sí, potser era la primera vegada que la feia. Li va sortir molt bé, però ell és un cantant molt segur i molt professional i mai l’havia vist amb un faristol al davant, quan la canti sense barreres entre ell i el públic, serà millor.

      M'agrada

  1. Joan

    Al Lluís Grané l’he escoltat a la pedrera I’any passat. Em sembla un pianista a seguir I d’aquests que potser caldria anar programant ja que tenim un auditori

    M'agrada

  2. Un “Dichterliebe” sempre és com un iman musical per a mi. Per si sol ja la part pianística m’atrau, perquè no es tracta d’un acompanyament convencional que fa de coixi a la veu, que la porta i fins i tot l’amara. Aqui no es pot parlar d’acompanyament. S’ha de parlar d’entitat pròpia, bellíssima, meravellosa, que funcionaría perfectament sense la veu, amb el preciós saber fer pianístic de Schumann, romanticisme esclatant, sincer, pur…tanques els ulls i veus clar que molt aviat ha de venir per força un Debussy… I no, no m’oblido de que no estem parlant d’una obra pianística, però m’agrada destacar-ho, abans de deixar ben clar que estem davant d’un cicle de cançons cabdal en el seu gènere, una meravella absoluta.

    En la segona part tambè m’ho vaig passar força bé, amb obres precioses, tant les antigues com les de Turina, i trobo molt original que un conjunt de cançons que forman un breu cicle estiguin encapçalades per una introducció solista del piano a manera de preludi. I és aqui, on Luis Grané va destacar i va demostrar el per què el seu piano del “Dichteleibe” em va agradar tant.

    Estic d’acord amb les precisions artístiques que expliques de l’actuació de Martínez-Castignani. Afegiría algunes imprecisions en l’afinació, però el resultat global del concert em va satisfer molt.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: