IN FERNEM LAND

PREPARANT EL FUTUR AMB JOAN CHAMORRO


Tan  a prop que la tinc de casa i fins ahir no vaig anar a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu a veure un concert dels alumnes de Joan Chamorro i n’havia tingut ocasió, ja que uns bons amics hi tenen el fill estudiant i sempre que fan un concert m’ho fan saber, però per naps o per cols mai hi podia anar, fins que ahir de manera imprevista i improvisada m’ho vaig poder organitzar per assistir a aquest concert i va ser una magnífica evidència del perquè de les classes de Joan Chamorro surt tot el que surt.

Van ser 18 alumnes de diferents edats i nivells, tots barrejats, tots tocant el saxo alt ( amb l’excepció d’una peça interpretada per un saxo soprano), i ahir tots fent repertori jazzístic. Alguns tot just potser feien la seva primera actuació pública i altres ja mostraven una capacitat innata per fer música. És ben curiós com independentment del nivell d’aprenentatge en que es trobin els alumnes, hi ha qui ja interpreta la música, la viu i la transmet, mentre que altres la llegeixen magníficament i encara no han assolit aquest trencament de la barrera que separa la lectura de la interpretació.

En tots els casos era extraordinari i gratificant constatar el grau de implicació amb que Joan Chamorro acompanya als seus alumnes, ja sigui al piano o fent duets amb el seu saxo, però també des d’una discreta posició a la banda, fent veure que només escolta, però acompanyant, patint i gaudint per qualsevol incident o obstacle superat per uns alumnes afortunats  de comptar amb un mestre tan bon pedagog, tan gran artista i tan entusiasta  músic. La magnífica jazzband del l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu no és fruit de la casualitat i més enllà del fenomen d’Andrea Motis, hi ha una pedrera molt engrescadora de joves talents que potser algun dia es dedicaran a la música malgrat les dificultats i els mals de cap que aquesta tria els pugui suposar.

Mentre s’anaven succeint les diferents intervencions dels solistes, alguns interpretaven dues peces i altres només una, he pogut copsar algunes coses que m’han semblat interessants per aquest apunt.

A part de la principal i ja esmentada, de percebre com hi ha talents musicals que es manifesten ja amb esbalaïdora tranquil·litat en nens i nenes de 7 anys,  també he pogut constatar el fenomen sociològic dels pares de les criatures i no tan criatures, i l’ampli ventall de maneres de gaudir del talent, la perícia o la gràcia amb la que les criatures interpreten una partitura.

No cal dir que la majoria porten el seu Iphone o Smartphone d’última generació per captar la millor imatge o gravar el millor vídeo, amb la qual cosa per fer qualsevol foto, com les que encapçalen l’apunt, s’ha d’esquivar un bosc de braços enlairats intentant immortalitzar el feliç moment. En aquest sentit hi ha un anunci televisiu que s’aprofita d’aquest fet generalitzat per vendre un aparell amb un zoom d’alta qualitat que teòricament t’evita segons quins números gestuals. Ja saben el que es fan, ja.

També hi ha qui porta les tablets, aparells molt més voluminosos que priven al qui està al darrera d’una gran part de l’angle de visió. No m’estranya que hi hagi seriosos conflictes per tal d’agafar un bon angle. Per sort ahir no en vaig apreciar cap.

Després hi ha aquells pares que porten als germanets més petits de la futura estrella i deixen que les criaturetes s’esplaïn per l’auditori com si estiguessin al pati de l’escola. Jo he arribat a témer que es posessin a ballar al costat del germanet més gran o a emprenyar a Chamorro (més encara) mentre tocava el piano. Jo no sé on eren els pares, però he patit massa i no he acabat d’entendre com els adults deixaven que els seus fills més petits ens distraguessin a tots, tant.

Un altre fet sorprenent el protagonitzen aquells pares que un cop el seu fill/a ha tocat, marxen. És clar que podria ser que tinguessin una altra cosa a fer, però la impressió és nefasta i l’exemple no és gaire pedagògic.

És clar que també cal dir que he vist i m’he emocionat amb els avis i àvies, infinitament més respectuosos i silenciosos, i molt menys tecnològics, que gaudien del néts sense pensar tant en la posteritat del moment. La gent gran sempre ens dóna lliçons i encara hi ha que se’ls treu de sobre.

Finalment també he vist que la tecnologia arribava a nivells ben curiosos. El mestre Chamorro ha posat el seu telefon davant del piano i ha començat a llegir la partitura que devia tenir a la pantalla. El que us asseguro és que a part de ser un gran músic i instrumentista, deu tenir una agudesa visual privilegiada.

En prou feines ha estat una hora, però una bona hora de música, per apropar-me als orígens d’una realitat que a tots els santandreuencs ens omple de satisfacció, a una “Masia musical” on es forja una raça de musics al voltant de Joan Chamorro, i que de ben segur en els propers anys ens nodriran de molt bona música.

De manera inesperada ahir vaig acabar una jornada feixuga amb una bona dosi d’optimisme, i és que la música ja ho té això.

I  la reflexió final és per aquell o aquella que pendent d’immortalitzar al seu fill o filla en el telèfon, es va perdre la colpidora brillantor d’una frase musical sorprenentment sentida, que amb un lleu gest facial o una quasi imperceptible convulsió corporal, ens mostrava que aquella criatura estava predestinada a ser un artista.

Jo ho vaig percebre en un parell o tres de vegades i em va semblar prodigiós.

Bon cap de setmana

12 comments

  1. Ja saps que des de fa força temps som seguidors del Joan Chamorro, no sols com a gran músic en diverses formacions musicals, sinó també per la seva gran tasca pedagògica a l’escola de música de Sant Andreu. El Joan es una persona que viu la música i per la música al cent per cent, i el que encara es millor, sap inculcar i transmetre aquesta passió musical als nens i nenes. La Sant Andreu Jazz Band no es fruit de la casualitat sinó del treball diari, l’amor per la música, l’apassionament i l’entusiasme que el Joan ha transmès als nois i noies que la formen. L’Andrea Motis es el primer fenòmen sorgit d’aquesta manera d’entendre, somniar i treballar la música, però atenció als nous talents que ja comencen a brillar amb llum pròpia, en sentirem a parlar ben aviat.

    M'agrada

  2. Cómo me alegro, Joaquim, que dediques un día a la base del arte. No a Netrebko, Gardiner, J.Kauffman, sino a la escuela, donde todo comienza. La punta del iceberg es siempre bella. Yo comparo la belleza de un fragmento musical bien interpretado con la de la afición musical idealista de un muchacho de 14.

    M'agrada

  3. jordi magriñà

    Afortunadament encara que els temps no son bons, hi han coses com la d´aquest apunt que et fan sentir mès optimista en front les dificultats de la vida. Ja son importants el Liceu, la OBC, etc, pero els petirs mùsics tambè.

    M'agrada

  4. bocachete

    Així es formen els Aragall, Larrocha o el que sigui. Després sempre pots pensar: “Aquesta nena la vaig veure jo de petita i ja prometia”, quan reculli la placa de millor cantant de la temporada… Això sí: de molts altres deus pensar que serà millor que es dediquin a una altra cosa, però en fi… pocs són els elegits.

    M'agrada

    • Fins i tot dels poc dotats per la música se’n pot aprendre com a projecte educatiu.
      En qualsevol cas caure en mans de Chamorro, entre moltes altres coses un professor d’una escola municipal de barri, és un privilegi i encara que no tinguis moltes aptituds musicals, segur que els alumnes aprendran coses que no oblidaran mai.

      M'agrada

  5. simone

    Realment no hi ha faceta que quedi fora del teu espai, fantàstic Joaquim!. Com diu Enric, les bases són el principi del futur, tot i que penso que els nens són més aviat la part encara oculta de l’iceberg. Per als futurs músics és imprescindible i jo diria que impagable aquest IMMENS treball que realitzen professors de música com Joan Chamorro, ensenyant-los amb moltíssima paciència i dedicació la tècnica del seu instrument, moltes vegades summament complicada i l’ofici de ser músic, perquè algun dia futur soni música. 🙂
    Això del públic és una cosa intrínseca (endèmica, epidèmica …?)
    Si estigués permès aposto a que al Liceu o a l’Auditori tindries el mateix bosc de mòbils i tablets.

    M'agrada

    • Al Liceu només cal estar situat a una localitat superior, per veure la platea plena d epantalletes, alguns consulten el correu, altres piulen a cada segon l’evolució de la representació (aquests són especialment patètics), altres deuen jugar i potser hi ha qui fins i tot passar WhatsApp’s a algú a dins del teatre, qui sap si al company/a que té al costat.
      No és cap secret, només cal veure el Youtube, per comprovar com a dins del teatre es grava i després es penja. Fins quan deixaran que això passi no sé sap, però de manera amés dissimulada o directament perceptible, hi ha qui en lloc de gaudir-ho intensament, s’estima més estar pendent de la tecnologia. Temps moderns…

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: