Ahir va tenir lloc el segon o tercer concert, segons es miri ja que caldria comptar el de la secció de vent que va tenir lloc el mes de novembre, del cicle simfònic que l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ofereix aquesta temprada al Palau de la Música Catalana, i que forma part del projecte musical del mestre Pons, que malgrat el pèssim moment econòmic que travessa el Teatre no hauria de defallir, ni tan sols alentir-se.

El mestre Josep Pons davant de la programació de La llegenda de la ciutat invisible de Kitege i Die Walküre, va preveure uns programes simfònics que preparessin  adequadament el repte simfònic d’aquestes dues obres, alhora que servis per cohesionar, enfortir  i formar una orquestra necessitada de projecta i lideratge. Programar els poemes simfònics de Richard Strauss, tan densos com subtils, tan plens de textures i virtuosisme instrumental, com de transparències i exigència tècnica, era una exigència no exempta de riscos, però també una forma ineludible de compromís i aposta forta, valenta i decidida.

Ningú fins ara havia agafat e brau per les banyes i com a molt, els fins ara mal anomenats directors musicals, dirigien un parell de títols i algun concert simfònic, sense objectius clars, i tan sols en compliment d’un contracte que els lligava durant uns anys a un teatre emergent, ben situat en el rànquing internacional, però que ai las! que tenia i continua tenint una mancança, una orquestra a l’alçada. Exercien més de principals directors invitats que de veritables directors musicals. La gran diferència és que ara si que sembla que hi ha una voluntat ferma i una aposta per aconseguir-ho, la paradoxa és que ara no hi ha els diners que si que hi havia fa uns quants anys i avui per avui tenim una orquestra simfònica que no arriba a 70 músics i quan en necessita 90, com ahir, ha de recórrer a reforços i d’aquesta manera es fa molt més difícil cohesionar, mantenir, construir i avançar.

S’aconsegueixen avenços, són evidents, però la tasca és àrdua, lenta i perillosa, per això crec que l’estructura orquestral del Liceu necessita consolidar-se i que aquest treball que ara s’està fent amb reforços interins, amb contractacions eventuals de musics de vàlua i altres de reforç, s’acabi consolidant amb ampliació definitiva de plantilla  i la conseqüent estabilitat que aquesta orquestra necessita.

Després de la ja lamentablement normal cancel·lació de la soprano alemanya Anja Harteros que ens tenia que haver cantat els quatre darrers lieder de Strauss, el Liceu va haver de buscar corre-cuita  una substituta a l’alçada, i de la mateixa manera que van substituir més que dignament l’absència de Damrau, ara l’equip que encara lidera Joan Matabosch va convèncer a la mezzosoprano anglesa Sarah Connelly per cantar en aquest concert, si bé enlloc dels magnètics darrers lieder de Strauss la cantant va optar per  6 cançons del cicle de Gustav Mahler “Des Knaben Wunderhorn” que li escauen molt millor per la seva vocalitat.

Ahir tenia unes localitats de privilegi que em va permetre no perdre’m ni una nota de la Connolly. No estic segur que els espectadors ubicats a la graderia de segon pis l’escoltessin com jo, però tal i com la vaig escoltar ahir, la vaig gaudir molt.

Connolly té una veu preciosa, amb un centre luxós, un greu que eventualment s’apropa a les sonoritats acontraltades i un agut segur, tot amb un color homogeni, però el volum no és gaire generós i encara que l’orquestració de Mahler és tan rica com favorable a la veu, de ben segur molts no van tenir el privilegi dels espectadors que estàvem ubicats en la primera meitat de la platea.

Connolly és una cantant admirable, amb una envejable i referencial adequació estilística a tots els repertoris que abraça, ja sigui cantant Handel (fabulós Giulio Cesare a Glyndebourne), com el seu reconegut Mahler que ahir varem constatar o Richard Strauss (magnífica Clarion a Capriccio). Connolly és molt elegant, dóna el just toc decadent sense caure en manierismes i afegir efectes abellidors que la partitura ja té. Fraseja amb intensitat i embolcalla la seva interpretació amb una gran dosi de seducció i sentiment que va concloure amb l’aclaparador Urlicht. Segur que si la seva emissió fos més intensa, hagués aconseguit la unanimitat que jo crec que no va assolir. Jo seria el primer que si hagués estat ubicat a les localitats que acostumo, ho hagués trobat a faltar, però la meva percepció va ser molt enriquidora, em va agradar moltíssim.

El mestre Pons la va acompanyar amb molta cura, fent un especial èmfasi a la recerca de la transparència i la subtilesa tímbrica, i l’Orquestra del Liceu va  respondre amb molta implicació, si bé encara no està prou segura per oferir en totes les intervencions solistes la millor prestació, fent evidents algunes imprecisions, certes inseguretats i errades, no escandaloses, però si que han de ser, sobretot en el metall, corregides.

La intenció i gran part dels resultats que el mestre Pons obté de l’orquestra són bons, és nota que hi ha un treball de delicada recerca d’una sonoritat de qualitat, de recreacions de nivell en els timbres i els colors, però també es noten a faltar o bé assaigs o bé cohesió en una plantilla massa farcida d’eventuals.

Abans de la magnífica intervenció  de Connolly l’orquestra va oferir coma primera obra, un interessant, espectacular i engrescador poema simfònic  de Joan Manén, “Festivitat”. Una obra que no desentonava gens amb la resta del programa, però de les quatre obres interpretades ahir, aquesta va ser la més atropellada, la més “improvisada” i la que més desajusts va evidenciar. Em va semblar una obra esplèndida que reivindica la necessitat de conèixer i programar més obres d’aquest  compositor massa oblidat.

A la segona part ens esperava la gran tanda Strauss, amb dos del seus grans poemes simfònics, “Till Eulkenspiegels lustige Streiche”, i la transcendent “Tod und Verklärung”, que continuaven amb el programa del primer concert i el que tindrà lloc el proper 26 de març amb els dos Don (Quijote i Juan), el programari straussià.

El treball fet amb aquests dos grans monuments simfònics va ser evident, el mestre Josep Pons va controlar i equilibrar les sonoritats, si bé els resultats més òptims es van aconseguir amb el darrer del dos poemes, amb  esplèndids resultats, tant en l’equilibri, les atmosferes ben definides i aconseguides,  i les intervencions dels solistes instrumentals més ajustades. Per fi s’evidencia una veritable direcció musical al Liceu. Mai com ara hi havia hagut un projecte com aquest i un treball intens, però tenim presa i res ens ajuda, el projecte és a mig/llarg termini i de ben segur que si dintre d’uns quants anys es tornen a programar aquests poemes simfònics, evidenciarem amb joia que tot el que ara s’està fent donarà el seus fruits.

El repte del concert d’ahir era gran, l’exigència màxima i el resultat molt positiu. Les entremaliadures de Till potser van sortir una mica precipitades, amb una manca de cintura en les dinàmiques més ràpides i amb algunes imprecisions en algunes entrades o  sortides, segurament degudes a l’agenda farcida, però us mentiria si no us digués que em vaig sentir feliç veient com tocaven el músics, que són els primers en creure que el que estan fent, en l’esforç a tots els  nivells que estan duent a terme per superar el estatus de la mitjania, no vull dir mediocritat perquè no és la paraula justa. Ahir se’ls veia tocant amb una implicació absoluta, amb moltes ganes i amb molta energia. Era fàcil percebre la complicitat entre els musics, les seves cares i les mirades que s’entrecreuaven, i també l’entusiasme que desprenien. Tot plegat va acabar fructificant en una versió notable de “Tod und Verklärung”, més reposada, meditada i equilibrada en resultats, sonoritats i clímax, amb un crescendo qualitatiu que va tenir la justa recompensa en l’èxit final.

Em sembla que em repeteixo, però aquestes obres de gran format, llueixen més a l’Auditori que al Palau, on el repertori post romàntic queda ofegat per unes dimensions de la sala poc propicies a les orquestres grans necessitades d’una caixa acústica més ample, que no quedi saturada i on el treball a la recerca d’una sonoritat de qualitat, obtingui la justa recompensa. La música ha de respirar.

El Palau serveix per el repertori romàntic com a  molt, totes les obres que sobrepassin aquest període i necessitades d’una formació orquestral que sobrepassi la setantena de músics,  haurien de interpretar-se a l’Auditori, a l’espera que el Liceu, la casa natural de la seva orquestra, acabi tenint la reforma de la millora acústica de la caixa escènica i la sala.

El camí està traçat, ja s’ha començat a caminar i de moment fa pujada, però quin goig comprovar que ens movem i sortim del pou.

Els propers concerts de l’Orquestra del Liceu fora del Teatre són el cap de setmana del 21,22 i 23 de febrer a l’Auditori, dins de la temporada de l’OBC, interpretant la quarta de Bruckner, i el dimecres (no dissabte com diu el programa d’ahir) 26 de març, altra vegada al Palau, amb l’esmentat concerts dels Don straussians, acompanyats de les danses que Robert Gerhard va composar també per el cavaller cervantí. No hi hauríeu de faltar, el suport del públic també és essencial pel projecte.

Ahir el Palau presentava una bona entrada incloent un grup nombrosíssim d’alemanys d’una certa edat, que talment semblaven formar part d’una excursió del “inserso” tedesc, potser per això, ahir el públic va estar més silenciós i respectuós, i no vaig apreciar ni mòbils, ni tablets de de cap mena. Només uns segons més d’espera en aplaudir els finals de les obres, va evitar que el qualificatiu destinat al públic fos, exemplar.