IN FERNEM LAND

LICEU: TOSCA (2/3) Cedolins-Carè-Vitelli.


Fiorenza Cedlins (Tosca) Gran Teatre del Liceu, producció Paco Azorín Fotografia © A Bofill Premsa Liceu

Fiorenza Cedlins (Tosca) Gran Teatre del Liceu, producció Paco Azorín Fotografia © A Bofill Premsa Liceu

I torna a succeir, una Tosca sense Scarpia no és una bona Tosca.

Malgrat que el dolent només surti en l’últim quart del primer acte i això sí, en el segon sigui l’eix vertebrador de tota la tensió per morir i deixar que en el tercer tota l’atenció es centri en Cavaradossi, el Do i el salt al buit de Tosca, si el dolent és dolent, la representació pateix massa aquesta imperdonable mancança.

A la representació d’ahir dimecres davant d’un Liceu que feia goig sense estar ple del tot (descomptes generosos  d’última hora ho varem fer possible, sí, també per a les òperes que la direcció creu que es venen soles van ser necessaris els descomptes), la manca d’un Scarpia amb dignitat va llastrar en excés una representació molt millor del que esperava, sobretot perquè Fiorenza Cedolins va mantenir en tot moment una dignitat, un saber estar, una classe i una “italianitat” extraordinària i imprescindible per ser una Tosca, i el jove tenor Andrea Carè va fer un debut magnífic. Compte amb Carè! ja que té tots els números per ser un tenor de primer nivell, ja que un tenor a seguir ja ho és ara.

Fiorenza Cedolins fa temps que va perdre aquella sumptuositat vocal que tant em va sorprendre quan la vaig descobrir en un vídeo d’Aida gravat al Teatro San Carlo de Nàpols. Em vaig tornar un seguidor embogit, ho volia escoltar tot d’aquella veu que em remetia a la Tebaldi dels primers anys. Quan va debutar al Liceu amb aquella impactant Cio-Cio-San i malgrat que la veu ja denotava algunes tendències perilloses, va fer embogir a tot el teatre, i el que va passar després ja és prou conegut. La davallada va ser tan dolorosa com imprevista i el seu moment més trist van ser aquelles lamentables representacions (no només per ella) de Il Trovatore. Després amb l’Alice del Falstaff va mantenir la dignitat i la seva Mimi no va ser especialment notable. Degut a aquest procés decebedor, la seva Tosca no em feia gaire il·lusió,  per no dir gens, i no seria del tot sincer si us digués que malgrat la prudència amb que va cantar ahir Tosca, em va agradar, no per embogir, però si agradar. Primer perquè no em va fer patir gens, ja que va cantat amb molta intel·ligènciai també amb molta distinció, fent una gran demostració de fraseig i de domini escènic. És una Tosca amb presència, si bé la vocal, que la té quan creu imprescindible fer-la servir, la va dosificar amb molta cautela, potser sabent que contra el maldestre mestre Carignani no es pot lluitar, ja que la guerra és perduda a totes, totes.

En el primer acte va fer i altres les vaig intuir, coses magnífiques, amb mitges veus i controls de respiració i legato en el duo amb Cavaradossi, però l’orquestra se la va menjar amb el volum exagerat que a estones esdevé tan insuportable com el dels cinemes Icària en les transmissions del MET,  i en altres, durant el segon acte, es va deixar menjar per l’orquestra i així semblava que si no s’escoltaven prou bé es seus aguts, els més compromesos i altres els va obviar com els de  la frase després del Vitoria de Cavaradossi, fos per culpa de Carignani. La sap llarga Cedolins, però com que és una cantant i una artista molt notable, va fer una Tosca digníssima, amb un “Vissi d’arte ” de manual i un tercer acte (amb trampetes, “lama” inclosa) “di tutto rispetto”. Una Tosca encara punyent i honorable, això sí, bravejada potser en excés per uns quants cedolinians i celebrada amb contundència per tot el teatre. S’ho mereixia.

El debut del jove tenor Andrea Carè, al qui ja li vaig dedicar un apunt en saber que substituiria finalment en dues funcions a Jorge de Leon, que passava definitivament al primer cast després de la baixa definitiva de Massí, va ser un gran debut. Carè té una veu clara, de tenor líric pur, que corre, que sedueix, que és lluminosa i solar, molt italiana, amb distinció en el fraseig i intenció dramàtica, a vegades l’entuba una mica, però és quelcom que suposo de fàcil correcció, ja que en altres moments la veu corre lliure i és veritat, com va dir algú, que recorda a Aragall. Sap el que diu, el seu cant és variat i expressiu, fa mitges veus malgrat que a Carignani no li devia agradar o tant li feia, ja que en el duo del primer acte els va massacrar, a ell especialment. El mestre, qui sap si acostumat a De Leon i Ferrero, ja no deu creure que hi hagi un tenor que sigui capaç de dir “Quale cchio al mondo può star di paro” sense espantar a ningú. La “recndita armonia” la va cantar amb intenció i potser massa prudència, el duo magnífic, l’agut de “la vita mi costasse” va ser suficient, però li va faltar un cert impacte i millor col·locació. En el segon acte va estar molt bé, valen i segur, amb un “Vittoria” poderós sense ser estentori ni de cara a la galeria, i en el tercer va estar magnífic, si bé se’l notava a “e lucevan le stelle” una mica nerviós. Va frasejar amb molt semtiment, va lligar bé les frases i se’n va endur una merescudíssima i celebrada vació. Encara li quedava el duo que el va cantar més llençat i segur després de passar la gran prova del debut al Liceu i em va semblar que quan es llençava al terra afusellat, ho feia com qui cau sobre el llist després de tota la tensió acumulada. Què torni! Al final va rebre una ovació de gala quan va sortir a saludar sol, amb una petita pluja de flors d’algú molt proper, ja que no crec que l’apunt previ a IFL ja motivés aquestes adhesions.

Vittorio Vitelli és un Scarpia penós, per què anar amb mitges tintes?. No té volum per aquest rol, ni la veu de baríton contundent i dramàtic. El seu fraseig és irrellevant, no té malicia ni incisió. Com actor és molt aturat i sort que Cedolins es movia com si ell la forcés, ja que si per ell fos no li hauria donar cap motiu a Tosca per esbudellar-lo. Si en el primer acte va ser absolutament insuficient, amb un Te Deum  on se’l veia obrir la boca però la veu no traspassava més enllà de la boca de l’escenari, en el segon es va enfonsar definitivament, per la manca de veu i adequació, per no tenir tècnica suficient per front a un rol que ell potser pot fer a casa seva i amb un piano vertical, però amb una orquestra (sorollosa o no), un teatre de les dimensions del Liceu i amb Carignani al fossar, és impossible. No té legato, és incapaç de donar temible projecció a les frases carregades de maldat, cinisme, odi i passió. Al final un liceiste molt donat a protestar, que tenia al costat,  el va buar, jo em vaig quedar amb les ganes, però si no ho vaig fer a Hendricks que el supera amb maldat vocal, no li podia fer a ell. És ben trist veure que quan surt a saludar el cantant que ha interpretat Scarpia,  la intensitat dels aplaudiments sigui la mateixa que quan surten els actors que han fet de soldats i que us recordo que no canten. No cal dir que el magnífic Sagristà de Valeriano Lanchas va tenir molta més acceptació que ell.

Discret com actor i desafinat en algunes de les frases, el Spoletta de José Manuel Zapata i la resta, si fa  no fa, com a la crònica de la primera Tosca que vaig veure amb Serafin, Ferrero i Hendricks, si bé l’Angelotti de Vladimir Baykov sense ser el baix de la meva vida, ho fa molt més digne que Guerzoni i també em va agradar més Manel Esteve com Sciarrone. Cal dir que en el full de sala d’ahir ja ens han fet cas i deia qui era el carceller, Dimitar Darlev.

Malament Carignani i discreta l’orquestra, amb unes intervencions solistes millorables (clarinet poc cuidat en el famós preludi de l’adéu a la vida i els violoncels poc afinats en el mateix preludi). Quan el director és més aviat maldestra, es nota molt i amb el mestre Andrew Davis, per dir-ne un que ja ha dirigit aquesta temporada, això segur que no hagués passat.

El cor millor que en l’altre representació  que vaig veure, si bé en la cantata del segon acte estan massa presents (d’això no en tenen cap culpa ells ni tampoc va en detriment de l’actuació, que ahir va ser més equilibrada).

De l’escena ja vaig dir tot e que tenia que dir i no afegiré res més, malgrat que ahir la vaig veure molt millor.

Diumenge la tercera, que sembla que és la millor dels tres/quatre repartiments possibles, així ho espero i si em diguessin que Carè canta amb Radvanovsky em donarien una alegria.

Off topic:

Sé que tinc una feina pendent, no desespereu que no trigaré a actualitzar l’apunt d’ahir.

36 comments

  1. alex

    Lástima no haber coincidido anoche contigo.
    De lo dicho por ti y que estoy bastante de acuerdo con lo de Vittelli y Cedolins, solo dos apuntes con los que discrepo algo :
    A partir del 2° acto, no me pareció tan ruidosa la dirección de Carignani
    Decir que el tenor Carè que si me gustó y mucho también pero a partir del 2° acto y sobre todo en el último, sin embargo cantó el 1° un deficiente…recondita armonia…donde mostró un posible miedo escénico en su debut, con la emisión totalmente retenida y sin liberarla

    A ver que tal el viernes , la pareja Serafín y Kim, porque del Scarpia ce Hendricks ya no espero nada bueno

    M'agrada

    • Sílvia

      Hola Alex, volia comentar-te quelcom essencial respecte el debut de l’Andrea Carè al Liceu.
      NO VA FER CAP ASSAIG MUSICAL PREVI EN EL TEATRE ABANS DEL DEBUT, CAP ASSAIG AMB EL DIRECTOR MUSICAL, NI CAP ASSAIG MUSICAL AMB LA RESTA DE SOLISTES.

      Crec que no cal afegir res més. Bé sí, que Andrea a part de ser un grandíssim cantant i una grandíssima persona, és un noi molt valent i molt segur de sí mateix per haver debutat en un teatre amb un públic tan crític com el Liceu i amb el paper de Cavaradossi.
      ENDAVANT ANDREA!!!!

      M'agrada

  2. M’alegra el que dius de la Cedolins i del Carè. Em sembla però, que no tindràs sort i patiràs, com a company de la “Rodanosky” (que deia qui tots sabem), al voluntariós però poc curós Jorge de Leon.

    M'agrada

  3. A mí me gustó mucho Carè. Hubiera preferido un “Recondita armonia” más expansivo, pero yo lo encontré correctísimo. Es un cantante de voz hermosa, super-musical, con todos los registros sanos y un volumen notable que hubiera destacado más si no hubiera estado dirigiendo un lamentable Paolo Carignani. Para mí la sorpresa favorable tenoríl de la temporada.

    Fiorenza Cedolins también me sorprendió. Es “gata vieja” y sabe enmascarar sus actuales carencias, pero hizo una buena Tosca, tanto vocal como escénicamente, sin fluctuaciones molestas en la voz y no esforzándose en sobresalir cuando Carignani “apretaba” que era casi siempre y evitó alguna nota cuando sabía que nadie la iba a oir.

    Volvemos a estar sin Scarpia. Este de ayer, carente totalmente de fiato, de voz pequeña y atenorada -como la mayoría de barítonos actuales, tenores cortos sin más- y sin ningún interés especial.

    Si reunieran a Radvanovsky con Carè nos tocaba la “grossa”. De Maestri no espero tampoco nada porque no me gustó en el ensayo ni en la retransmisión por radio.

    De momento, de estas funciones sólo se salvan las tres Toscas -mención super-especial para Radvanovsky -si no la estropea el domingo- y Caré.

    M'agrada

  4. Montse

    Infernemlandistes, seguint el consell d’en Joaquim, he escrit un email a a l’adreça del Liceu per a abonats. Aquí us poso el text que he enviat i us animo a tots els que ho compartiu a enviar-los la vostra opinió.

    abonat@liceubarcelona.cat

    “Bon dia,

    Tenim dos abonaments a platea des de fa anys. El primer dia de la venda preferent per a abonats poc minuts després de les 9 del matí vaig comprar dues entrades per al recital de Jonas Kaufmann a la fila 2 de platea, esperant poder veure’l a la plataforma que tapa el fossat de l’orquestra. Amb sorpresa, decepció i indignació veig que al darrer moment s’ofereixen entrades al fossat, el que ens suposa veure i escoltar al cantant des de més lluny. Entenc que estant l’aforament complet i necessitant millorar la recaptació, s’ofereixin més entrades. Per què no als laterals del propi escenari i cobrint el fossat igualment per no perjudicar a tots els altres espectadors?

    Per altra banda, els descomptes anunciats en entrades que els abonats tenim pagades de fa temps no contribueixen a la nostra fidelització. Els abonats som un dels puntals del teatre. Si us plau, tracti’ns amb més deferència.

    Les opinions que li acabo d’expressar són compartides per molts altres abonats. No tenen més que llegir-les al blog IN FERNEM LAND, que segurament coneixen.

    Salutacions”

    Gràcies Joaquim per la teva tasca.

    M'agrada

    • Hola Montse, ja han rectificat i han estudiat una situació que permeti als Premium veure a JK ben a prop (i no rebre cap bany salival del tenor, i els que van comprar primeres files, amb l’intent, entre altres coses, de quedar ben xops, puguin veure satisfetes les seves aspiracions i desitjos.
      Potser n’aprendran de mica en mica. No els hi hem de deixar passar ni una.

      M'agrada

  5. Jofre

    El Liceu, amb tots els respectes, es passarà pel forro les queixes doncs ha ofert un servei VIP que ha de millorar les primeres files de platea . Si posa a aquests “nouvinguts” a un lateral o al darrera del cantant no els està oferint un servei preferent per el qual ha cobrat més.
    És vergonyós el que han fet i demostra el tarannà de on anirem a parar amb la nova direcció.
    Parlant de la Tosca, aquest tenor no em farà anar al teatre. Si és tan bo, ja el tornarem a veure, i si no torna,. tal dia farà un any.

    M'agrada

    • Leonor

      Gran Teatre del Liceu: “en resposta a la gran quantitat de peticions de localitats per assistir al recital del tenor Jonas Kaufmann i amb la impossibilitat de realitzar un segon recital, el Liceu va decidir ampliar l’aforament per aquesta funció. S’han ofert una quantitat extra de localitats que, per la seva proximitat amb el cantant, sense treure visibilitat a la resta de localitats, s’han anomenat Premium tenint un preu més elevat.
      La disposició d’aquestes localitats no crea molèsties de visibilitat a les localitats de platea i el disseny de la seva disposició ha estat pensat per respectar a tots aquells espectadors que ja tenien localitats en les primeres files.
      No obstant i en front els comentaris i suggeriments rebuts per part dels espectadors, volem aclarir que la ubicació d’aquestes localitats no implica un allunyament del cantant de la platea doncs aquestes butaques Premium se situaran al laterals de l’escenari i en una posició lleugerament per sota de l’escenari on cantarà el Sr. Kaufmann. D’aquesta manera els espectadors de les primeres fileres continuaran gaudint de la mateixa distància respecte al cantant i no en veuran disminuïda la seva visibilitat.
      Seguint l’exemple dels principals teatres d’òpera del món i atenent les nombroses demandes d’abonats i espectadors, el Teatre ha volgut ampliar la l’aforament, sense causar cap perjudici envers aquelles persones que van adquirir les seves localitats de manera anticipada.
      Addicionalment indicar que hem aprofitat els comentaris i suggeriments dels espectadors per fer una millora en la distribució d’aquestes noves localitats, fet que ha implicat una lleugera reducció del nombre de localitats Premium.”

      M'agrada

  6. dandini

    Vaig anar el 18 i em va semblar un espectacle correcta tirant a fluix.

    Martina Serafin és una bona soprano que té la tendencia a gallineijar en els aguts en forte.El seu fraseig és notable pero no té la italianitat desitjada i els pianíssims en moments molt esperats són fortes amb reductora.Ovació general amb 1 bravo després del “Vissi d’arte” i força cridòria aprovadora al final.
    Alfred Kim té una veu singular amb un lleu vibrato en el centre pero canta be,dona intenció i té un volum i una fermesa espectaculars en el registre agut.Va ser el més ovacionat després del seu comiat a la vida i al final igualat amb la soprano.

    TANT DE BO EL DIUMENGE CANTÉS KIM O CARÈ. DIRECCIÓ DEL LICEU ENCARA SOU A TEMPS D’ARREGLAR UN NYAP !

    Scott Hendricks és un cantant que coneixiem de “Death in Venice” i “Krol Roger” ón va agradar molt tant com cantant com actor.La seva veu no té la rotunditat necessària(previsible) per fer un gran Scarpia (malgrat que desde la fila 6 de platea se’l va sentir en tot moment) i sorpresa no va saber suplir amb habilitat escènica les seves mancances.Aquí rau la meva decepció.La recepció final del públic comparable a la rebuda pels col·lègues amb fusell.
    Paolo Carignani va dur l’orquestra amb certa parsimònia i malgrat que les cordes van tenir un so de dubtosa afinació en més d’un moment va ser aplaudit i força braveijat (menys que la parelleta).
    La producció em va semblar barata i poc efectiva.Aquella obsessió de tirar o recol·locar el butacó de Scarpia em va sembla absolutament anti climàtica.La sensació de perill de l’integritat sexual de Tosca absent.Aquelles ànimes en pena veient l’espectacle desde la fila zero al darrera del les reixes va donar algun moment suggeridor i algun altre ridícul.Un detall positiu va ser la tensió creada per l’obertura de la porta de la reixa al darrer acte pero poca cosa més.Potser si hagués arriscat una mica més en la lectura de la col·laboració dictadura-esglesia hagués pujat l’interès.No perdu l’esperança de veure en el Te Deum algú que se sembli molt a Franco entrant “bajo palio” a l’esglesia.
    De moment i com diu Scarpia sembla que estem en la tessitura de:
    “È forza que si adempia la legge”, és a dir s’ha de complir el que diu la llei (la que li va be a Scarpia és clar).

    M'agrada

  7. dandini

    Si no recordo malament feia molt de temps que no hi havia “curtain call” al Liceu i em sembla una bona pràctica que els afeccionats agraïm per ser una ocasió d’expressar la nostra opinió de forma individualitzada.

    M'agrada

  8. Gloria Aparicio

    Bé, pel que dius avui, no sembla tan greu, si la Cedollins te un bon dia pot ser una Tosca “digna”, el tenor le he escoltat i m’agrada si que em sap molt greu que l’Scarpia sigui tant mediocre( o pitjor…) es un paper curt però de pes i força, que hi farem ! però anant amb sobre-avís em púc sorpendre en positiu, ,en negatiu impossible, això espero…..

    M'agrada

  9. Bueno: doncs per fi debuto! (avui i demà). En condicions normals probablement estaria preocupat pel que us hagués llegit d´aquesta soprano, d´aquell baix o de l´altre tenor, però aquest cop no gaire, perquè trobo tal embolic de noms i canvis de repartiment que ja no sé si em toca Carè, León, Zamora-Salamanca, Ferrero, Rocher, Kim Jong-Il o Mao Tse Tung. Anirem cap allà y que sea lo que Dios quiera. Això sí, senyors del Liceu, la propera vegada facin-s´ho mirar, que això no és seriós (i jo sóc home d´ordre 😆 )

    M'agrada

  10. Ignasi

    Escric per primera vegada després d’aprofitar-me molt de tot els que ens regales i em sembla que ja va ser hora.
    Jo he vist tres repartiments possibles, que no vol dir tots els possibles..
    Radvanovsky guanya per golejada.
    Jo no he vist Carè, Kim el millor dels tres Cavaradossi, però que ningú es faci grans il·lusions, és un tenor discret per a un teatre discret.
    Scarpia, hauré de dir a Maestri, ja que els altres dos no el mereixen cantar-lo. Maestri ha estat una gran decepció.
    Una Tosca que no passarà a la meva memòria

    M'agrada

  11. Gloria Aparicio

    Ja ha passat……i no caldría dir més del que ja s’ha dit, el meu ùnic moment de relaxat plaer total en tota l’Obra va ser durant el curt “Te Deum” i el Cor, fantàstic. La veu del tenor em va agradar però, li vaig notar certa inseguretat especialment d’entrada en l’ària “ricóndita armonía” vaig patir….. mica en mica el vaig sentir més afermat. La soprano (Cedolins) ja l’havia escoltat en gravacions i no m’entusiasmave massa la seva veu però si la seva força i expressió, vaig pensar que si tenía un bon dia potser em podría arribar a cal.lar, llàstima, no va ser així…..potser no va ser del tot ella la culpable doncs l’Orquestra li cobría la veu en alguns passatges aguts inclós el “Vissi d’Arte”. En cap moment i per a mí molt important vaig apreciar comprenetació entre els cantants (els tres.. ) La escenografia em va semblar correcta fins ara…. Bé, aquest primer acte havia estat per a mí fred però salvable i amb esperança confiem en el segon , el plat fort ….! Ay madre del amor hermoso ! Al aixecar-se el teló, no em podía creure que l’escenari que s’em presentava, fos on es desenvoluparía l’interessantíssim segon acte però …..ben pensat el més important ho havien de mostrar la Música i els protagonistes….jo encara tenía fe de que l’Scarpia i la Floria es vinguéssin amunt i poguer gaudir un segon acte amb certa emoció que fins llavors …res de res…i el segon acte va afeixir molt poca cosa, per part de Scarpia RES. del final ho faré curt, el tenor penso que naturalment amb la veu més escalfada i més segur va treure un “E lucevan le stelle” prou digne, discret, sense “pell de gallina” la resta crèc que van estar molt correctes però, en realitat , personalment tot i estan en sobre-avís s’em va fer estrany sortir amb tant ” desencís” d’assistir a una “Tosca” del nostre Liceu.
    I ara vull comentar una cosa des de la meva ignorancia….
    mai he entés gaire el perqué d’aquestes postes d’escena tant….. sé que existeix un apel.latiu però degut a la edat no el recordo, ho diré a la meva ancestral manera.. estrambótiques ? crèc que hi há un sentit comú i un límit per totes les coses i en aquest mòn de L’Opera potser alguns es passen de rosca…
    Algú pot imaginar una pintura de Rubens o Caravaggio enmarcades dins un marc en que no hi hagués un mínim d’armonía conjunta, penso que abans s’estimaríen que lluissin nues, sense marc….
    Això em passa a mí amb l’Opera, penso que si els autors han escrit la Música i el llibret inspirats en el Mòn en que vivíen s’ha de respectar l’ambient que al mateix moment ens ajuda a interioritzar i entendre millor l’Obra en si mateixa, jo ho veig així ……
    Es veritat que potser algunes Operes s’han modernitzat i han sortit ben parades , però es que hi hàn temes i temes, jo he vist algunes que tot i preferint la clàssica no m’han desagradat , un exemple “Rusalka” , “El Cavaller de la Rosa” i més… hi havia força engin , imaginació, estètica valía la pena i ho vaig gaudir però…..
    Tosca es breu de personatges les escenes degut al tema son prou fosques, doncs si al segon acte no li doncs una mica de color, llum ..tota l’Obra tant gris es fa feixuc a la vista… això no es per pressupost, es més sencill, es falta coherencia, davant això jo m’estimo més “la pintura nua, Opera en concert” jo m’imaginaré molt clarament el marc convenient…….
    Avís pels llençadors de flors, l’escenari del Liceu per sort es prou gran, no cal llençar-les sobre del cap de la soprano , al aixecar el cap per agraïr-ho ahir li va caure una cua del clavell molt apropet de la retina, estimació si, però amb respecte.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: