IN FERNEM LAND

QVIXOTE QUARTET AL PRINCIPAL DE SABADELL


Daniel Cubero, Bernat Bofarull, Maria Sanz i Amat Santacana, Qvixote Quartet al Teatre Principal de Sabadell, 11 d'abril de 2014

Daniel Cubero, Amat Santacana, Maria Sanz i Bernat Bofarull, Qvixote Quartet al Teatre Principal de Sabadell, 11 d’abril de 2014

El concert del cicle de  cambra de Joventuts Musicals de Sabadell del mes d’abril va estar protagonitzat per el Quartet Qvixote, que estrenava la seva residència al teatre vallesà agafant el testimoni del Trio Ludwig.

El primer dels quatre programes previstos en aquesta residència estava integrat per obres de Britten i Haydn a la primera part, i Schumann a la segona, tot un ample viatge estilístic que va demostrar una evolució molt positiva d’ençà la darrera vegada que els vaig escoltar, també al Principal de Sabadell i també sota les magnífiques temporades cambrístiques de Joventuts Musicals.

En concert no podia començar millor ja que la interpretació de Three divertimenti per a quartet de corda de Benjamin Britten, em va semblar espectacular i brillant, i ja us ho dic ara, el millor de la nit per a mi.

No coneixia l’obra i el Qvixote va fer que a hores d’ara tingui unes ganes imperioses de tornar a escoltar aquesta (l’enèsima) meravella de Britten. La composició té tota la màgia creativa i personal del compositor anglès. Gosadia temàtica i harmònica, original tractament tímbric i inspirades dissonàncies i atonalitats, en mig de les melodies que brollen entre atacs ferotges i fins i tot enjogassades dinàmiques. Doncs tot això ens ho van servir de manera esplèndida, molt enèrgica, quasi bé us diria que violenta, però d’una violència que no feia mal, ans al contrari, electritzava per la intensitat i la precisió d’unes interpretacions molt preparades, equilibrades i perfectament conjuntades.

Cal dir que amb aquest concert s’integrava Bernat Bofarull com a viola, i el canvi crec que els ha millorat en sonoritat i també presència.

Amb un inici tan engrescador ja em fregava les mans, però en el Quartet en Si b major de Haydn, el Qvixote no va canviar gaire el registre, i tot allò que em captivà en Britten em va desconcertar en Haydn. Crec que tot i mantenir la precisió tècnica i l’equilibri sonor, quelcom que jo valoro molt en els conjunts de cambra, el classicisme requereix un altre tractament sonor i fins i tot interpretatiu, ja que l’agressivitat sonora no és el que li escau més en aquest quartet.

Ja ho van fer en l’altre concert i en aquest ho han repetit, Amat Santacana el violoncel·lista, ha fet dos breus, però jo crec que necessàries i estimulants presentacions de les obres de Haydn i Schumann, però s’han oblidat de Britten. Crec que és una bona pràctica que hauria de ser comuna en la majoria de concerts i recitals, ja que predisposa al públic i sempre té una vessant pedagògica i encara més interessant, d’opinió dels artistes davant de l’obra que han de interpretar. Doncs bé, després d’escoltar la presentació del quartet de Haydn semblava que anàvem a escoltar quelcom ben diferent al que ens van oferir finalment. No és que no ho dessin bé, no, res a veure, és que la manera de interpretar el classicisme no em va semblar la més idònia. Hi havia molt ímpetu juvenil, quelcom quasi sempre envejable, tret que aquesta empenta no es pot endur per endavant tot un equilibri, jo diria que estètic, tan arrelat a aquest període musical i al seu compositor.

La segona part ens reserva una única obra, el Quartet en La menor op 41, núm 1 de Robert Schumann, per tant tornàvem a canviar d’escenari, per endinsar-nos ara en el romanticisme més genuí.

No varen canviar massa les efervescències primaverals d’aquests joves i talentosos músics i si bé en el romanticisme li escau més aquella manera d’entendre la vida, en aquesta obra vaig notar algun que altre dubte i desequilibri, alguna afinació dubtosa i algun que altre passatge més entortolligat, sobretot en el primer moviment, si bé en els dos darrers moviments , el preciós Adagio i el Presto-Moderato final van aconseguir moments esplèndids.

Poques vegades he vist un públic tan respectuós com el d’ahir a Sabadell, i parlo en general, vull dir que ahir entre moviment i moviment no hi havien estossecs, ni brogit de cap mena, tan sols un respectuós silenci per agafar alè, potser era tanta la vitalitat que ens contagiaven, que en aquests moments de traspàs, aprofitàvem per respirar sense apenes moure’ns, tan sorprenent com lloable.

Al final el públic, que ja havia premiat amb calorosos aplaudiments l’acabem de les obres, va ser especialment insistent, aconseguint una propina magnífica, espectacular i cal dir que agraïda, una polca de Dimitri Shostakóvitx, que va resultar ser una altra perla que va tancar de manera gloriosa el concert amb un joc de constants canvis rítmics i dinàmics, amb cops d’efecte de pizzicato quasi feridors i aquella ironia sorneguera que tant caracteritza al geni rus.

Espero amb gran interès els propers concerts d’aquest quartet que està ja en el camí que els situarà al costat de les altres grans i joves formacions cambrístiques catalanes.

Demà us parlaré del Mahler mil·lenari a l’Auditori…

 

 

4 comments

  1. jaumeM

    Caram! no ens varem veure. També hi érem i ens va agradar molt, no som prou entesos per descobrir els detalls que contes, però ara que ho dius si que vaig sentir molta energia.
    Les explicacions dels musics, sobre la obra que van a tocar, fan que m’agradi mes i que l’escolti amb mes interes, s’hauria de fer sempre, al menys a la musica de cambra, els texts dels programes de mà (quant ni ha) moltes vegades som poc interessants per mi.

    M'agrada

    • Ostres! quina llàstima no saludar-vos. Estàvem a primer pis i a la mitja part segur que ens vàrem quedar a petar la xarrada a dalt.
      El Qvixote donarà moltes satisfaccions, ja ho veuràs.
      En tots els concerts de cambra, sobretot, trobo molt adient que els artistes es dirigeixin al públic per explicar-nos coses de les obres que interpretaran, és una manera de trencar barreres i esquemes massa tradicionals en els formats dels concerts i alhora de fer pedagogia.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: