IN FERNEM LAND

DA CAMERA: TROUBLE IN TAHITI AL TEATRE AKADÈMIA


Ahir en  l’acollidor i quasi domèstic Teatre Akadèmia vaig assistir a a una de les sessions del Festival Da Camera, del que ja us vaig informar fa unes setmanes.

Ahir era la darrera representació de les 5 programades de Trouble in Tahiti de Leonard Bernstein, complementada amb un petit i exquisit recull de cançons de Barber i Bernstein com a primera part.

El primer que cal dir és que aquests festivals o mini temporades musicals que s’organitzen a Barcelona i també a tot el llarg i ample del país, necessiten de la continuïtat i la consolidació, ja que és quelcom imprescindible per estimular la creativitat dels joves artistes que s’han de fer un lloc en un panorama musical massa restringit i concentrat en les grans temporades,  on ells no hi tenen  cabuda tenint tant per oferir, alhora que també serveix de permanent aprenentatge i en el públic ens dóna l’oportunitat de conèixer obres de petit format que mai veuríem, si parlem d’òpera com és el cas, en escenaris més grans.

El cas d’aquest nou Festival Da Camera, que ve a prendre el relleu del desaparegut Festival d’òpera de butxaca, ha combinat amb encert dos títols operístics prou atractius, com són Il segreto di Susanna  d’Ermanno Wolf-Ferrari i aquest Trouble in Tahiti de Leonard Bernstein, amb dos recitals i un espectacle músic-teatral a càrrec de Begoña Alberdi que es reposa (12 i 13 d’abril) després de l’èxit assolit al Club Capitol.

Jo només he pogut assistir a aquesta darrera funció i només puc que facilitar als organitzadors i als artistes per aquesta tasca, aquesta empenta  i aquestes ganes de donar activitat musical i creativa en un moment tan advers a projectes  de caire cultural, musical i concretament operístic. Ara bé, els resultats són, malgrat aquest entusiasme, susceptibles de millora i intentaré en qualsevol cas explicar-me i ser positiu.

El programa l’iniciava la soprano mexicana Paula Nogueira cantant quatre cançons de Samuel Barber i dos cicles de Leonard Bernstein, “I Hate Music” i “La Bonne Cuisine (Four recipes)”, un programa curt però que ens va mostrar el talent interpretatiu d’aquesta soprano que sap donar molt bé la intenció a les frases, així com el gest adequat, quelcom important tractant-se de cançons en un recinte tan proper, on la veu, la comprensió del text i el gest esdevenen essencials. Les cançons van ser interpretades en l’anglès original i en una pantalla al fons de l’escenari es mostrava la traducció al castellà.

Si en les cançons de Barber va mostrar una intensa capacitat dramàtica molt interessant, en les cançons de Bernstein va mostrar un notable eclecticisme interpretatiu que recorria estats d’ànim ben contrastats, que vorejaven el surrealisme en tenir que donar sentit a les quatre receptes culinàries. Nogueira va deixar constància de la seva categoria interpretativa amb una veu molt present i de timbre potser massa incisiu, però que sap controlar amb encert gràcies a aquesta capacitat per interpretar el text de manera intel·ligent i flexible, quelcom essencial quan parlem del sempre difícil art del lied.

Ens van oferir una propina que no va ser anunciada i que no vaig identificar, però que segur que ens remet als mateixos Bernstein o Barber, dos compositors molt poc sovintejats en els recitals de lied que acostumen a programar-se, per tant un motiu més de joia a tenir en compte per la valoració global de la vetllada.

Va acompanyar-la magníficament al piano Olga Koberkina, si bé el so de l’instrument no era precisament el més bell imaginable, però això no era atribuïble al seu sensible i musical acompanyament.

Immediatament i sense cap pausa es va representar Troubel in Tahiti, la primera òpera de Leonard Bernstein que posteriorment va incloure en el segon acte de l’altre òpera que va composar, “A Quiet Place“.

L’òpera de curta durada és una petita joia que inclou en una mica més de mitja hora de música, diversitat d’estils, des d’un flirteig dodecafònic molt amable i assequible, al jazz i al teatre musical, tot farcit d’inspirades frases melòdiques entrelligades en una trama domèstica, agre, cínica i pessimista, envoltada dels colors pastel de les comèdies romàntiques de Doris Day i Rock Hudson. S’albira el testimoni que  prendrà Sondheim en les seves cròniques amargues de la societat contemporània.

En un espai escènic més que minimalista, el director teatral de la producci, Joan Anton Sanchez Aznar, és fa servir d’un adient vestuari (Roberto G.Alonso) ràpidament identificable de la situacions escèniques, quatre projeccions encertadíssimes i un disseny de llums millorable, per crear l’ambient idoni per desenvolupar aquesta quotidianitat feta òpera, gràcies a la genial capacitat teatral que Bernstein traspua en tot el que va fer en la seva vida.

Reduir la rica partitura orquestral a piano no deixa de ser un crim, i encara que Olga Kobekina va fer un treball esplèndid, amb aquesta lògica reducció ens varem perdre part de l’encant d’aquesta partitura.

La trama és senzilla: una jornada d’un matrimoni típic de la classe mitjana americana, que hauria de ser feliç en la seva còmode posició aburgesada i que se’ns mostra amargament infeliç, desencantat  i avorrit, enganyant-se i enganyant,per acabar la jornada disposats a acceptar el seu fracàs i reiniciar el cicle de retrets l’endemà a l’hora d’esmorzar, o potser hi ha una oportunitat?. Els acompanya un tercet (soprano, baríton i tenor) que fa de cor grec tot emprant una sintonia musical pròpia d’un spot publicitari per narrar una felicitat que no s’ajusta a la realitat del que veiem.

Per fer front als rols protagonistes es necessita un baríton i una mezzosoprano. A ella la varem tenir i a ell no tant.

Marta Valero cantava la part de Dina, la muller. Com sempre que tinc l’oportunitat de veure a aquesta jove cantant, em meravella la capacitat que té per crear els seus personatges i la manera de transmetre les emocions. Valero té una veu de mezzosoprano molt càlida i bonica, i en aquesta ocasió el rol sembla escrit per a ella. La veu sonava perfectament encaixada en el registre, sense la tibantor que algunes vegades en tessitures més de soprano, li he notat, i per tant també era més fàcil entendre el text, una de les seves virtuts habituals, i que com sabeu no acostuma a ser gaire fàcil observar en les cantants. Va estar intensa en la preciosa “There Is a Garden”, una típica melodia bernstiana, que tants ens recorda Candide com West Side Story i molt divertida a l’escena de la sabateria, cantant “What a Movie” quan ens explica una pel·lícula musical terrible que acaba de veure i que porta per títol, Troubel in Tahiti, musicalment recorda el tango de la vella dama de Candide, tot i que allà Bernstein es va superar. Magnífica la mezzosoprano manresana, tant vocalment com escènicament. Un goig.

El seu marit Sam, va ser Xavi Fernàndez. Jo no m’atreviria a dir que és un baríton, però no entraré ara en si la seva vocalitat em semblava l’adequada o no, però sí crec que la seva emissió vocal no era la més adequada, ja que al cap i a la fi el Teatre Akadèmia és una sala petita que no necessita tanta incisió vocal, i si una mica més de matis i mitja veu.  Fernández no acabava d’equilibrar-se amb la resta, sobretot amb una Marta Valero que si controlava i variava la intensitat de  les emissions en perfecta consonància amb les emocions. Ell en canvi,  o no va ser capaç  o no ho va creure convenient.

El tercet també es podia millorar, segurament amb uns quants assaigs més, ja que la conjunció no sempre era la idònia i l’equilibri vocal, imprescindible, no sempre va ser el millor. Daniela Sarmiento, la  soprano, era quasi inintel·ligible, d’acord que la traducció de Carme Mateu a vegades és molt forçada, però costava entendre-la.  Ells, Oriol Roca (tenor) i Samuel Pelaéz (baríto), tenien emissions dispars, mentre el tenor tenia poca projecció o un cert temor, el baríton mostrava amb més contundència les seves capacitats, que no eren precisament les de fer-se entendre. Escènicament es van implicar bé en la trama i en la lleugeríssima coreografia, assumint amb correcta discreció els personatges muts (psiquiatre, secretaria o sabater) que envolten als protagonistes

Al final un fort aplaudiment va premiar una tasca notable, que potser necessitava una mica més d’aprofundiment teatral i encaix musical, però que sens dubte ens va permetre gaudir d’una òpera que quasi tots podríem garantir que no veurem mai més, i per a mi és una veritable llàstima.

Bravo per el Festival Da Camera que esperem que l’any vinent torni amb propostes tan interessants. No els mancarà el suport dels qui com aquest any ho han fet possible gràcies a un micromecenatge que diu molt de la societat civil.

6 comments

  1. Concep

    Ja m’estranyava que no en parlessis, nosaltres hi varem anar la setmana passada gràcies al blog i en veure que no en parlaves vaig creure que no t’havia agradat.
    A nosaltres ens va decebre una mica. Penso que hi ha molt esforç, però el càsting, tret de Marta Valero i la pianista i directora musical, hauria d’haver estat més exigent. Ella té moltes taules i està molt ben preparada.
    Ens va costar entendre el text.
    La primera part també ens va agradar i si hagués estat una mica més llarga també ho haguéssim agraït.
    Si no coneixeu l’espectacle de Begoña Alberdi no us el perdeu, és molt bo.

    M'agrada

    • Possiblement et va passar com en a mi, que veient que podia ser un nivell Valero, per entendre’ns, quedés ella com isolada de la resta, és això?
      No tinc oportunitat de veure el concert d’Alberdi, em sap greu

      M'agrada

  2. demo

    He anat forces vegades al Teatre Akademia,sempre he trobat que ho fan amb molta il-lusió.És important ajudar als joves.Aquesta vegada vaig anar a veure Il segreto di Susanna.Em va agradar força .Molt ben interpretada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: