El primer acte de Die Walküre és recorrent en moltes temporades de concert i en coneixem de històrics i segurament n’hem estat testimonis de versions inoblidables.

Quan vaig rebre la versió que avui us porto a IFL vaig pensar que després de la gratificant, tot i que irregular, experiència que Minkovski i els seus Musiciens du Louvre ens va oferir amb aquell Der Fliegende Holländer al Palau de la Música  l’any 2013, ara amb una orquestra de solvència més que contrastada, apta per aquest repertori dens, romàntic i heroic,  ens esperava una versió prou interessant i segurament diferent del que hem escoltat tantes vegades i tantes vegades de manera mestrívola, i potser per això i malgrat que el director francès ja va demostrat al Palau que al seu Wagner li mancava cohesió i comptar amb Wottrich per cantar Siegmund no podia fer presagiar gaires alegries, el desencís i fins i tot l’enuig ha estat més considerable, ja que el problema sorgeix del propi Minkovski, potser no gaire motivat, fet que fa que en masses moments l’edifici trontolli perillosament per una manca de tremp, de discurs, de progressió i sobretot de coordinació, amb evidents i audibles desajusts orquestrals, impropis d’una orquestra com la hr-Sinfonieorchester (també li va passar amb “Les Musiciens” però aleshores ho volíem atribuir a la complexitat dels instruments originals) i segurament motivats per una manca de concentració o qui sap si de inspiració del propi Minkovski, que  malauradament i irremeiablement va acabar  contagiant a tots els musics i cantants.

Si bé amb la tempesta del preludi em vaig fer moltes il·lusions per la magnífica descripció dramàtica que el director francès va saber extraure, amb un so brunyit i compacte, aviat la il·lusió es va anar desinflant ja que el discurs es va perdre en una letàrgica lectura buida de tensió, inconnexa i imprecisa, amb una orquestra a la recerca del cantant (a vegades corre-cuita) o un cantant desenquadrat a la recerca d’una orquestra accelerada.

És clar que amb els cantants cal fer una valoració individualitzada i ben diversa, una en positiu i una altra en negatiu.

La breu i contundent aportació de Georg Zeppenfeld com a Hunding és la part més positiva. No es un descobriment ja que ha demostrat amb escreix que és un dels cantants de l’àrea germànica amb un futur més esplendorós. Veu bonica, timbre sever, sonoritat rotunda i inconfusible, un baix de veritat.

En l’altre extrem trobem el calamitós Siegmund de Endrik Wottrich. És complicat valorar aquesta interpretació sense caure en vulgaritats ofensives, cosa que com podeu imaginar no faré. No és pot cantar pitjor, amb més trucs, falsejant la veu per  intentar semblar el heldentenor que mai podrà ser, produint sonoritat que es mouen en la franja que va entre la lletjor i l’esperpèntica foscor que intenta confondre a l’oient distret, però sobretot “llueix” una manca de legato i fiato més que alarmant, letal. S’ofega diverses vegades, de forma incomprensible en un cantant que sivinteja orquestres i directors de renom.

Hi va haver un temps que vaig creure que contra Wottrich s’havia desfermat una creuada en contra, senzillament per ser el xicot cornut de la besnéta. Si bé no era un prodigi resultava més convincent que altres tenors que com ell, volien imposar-se en el complicat repertori wagnerià. A Bayreuth hi va arribar degudament recomanat, i el Parsifal que li vaig veure no em va semblar la pitjor mostra del cant tenoril que haurà escoltat el turó verd. No era un cantant per Bayreuth, però hi han passat, hi passen i en passaran tants que no són dignes de cantar-hi, que ell, més enllà de ser guapet i beneficiar-se a estones a l’hereva, no desentonava (o més aviat si) en la historia negra del Festival.

Wottrich va anar desapareixent dels teatres del primer circuit i ara ves per on, el trobem en mig d’una nit que ell va contribuir molt a que fos nefasta, però no només ell.

En mig d’ambdós extrems hi trobem a la soprano berlinesa Christiane Libor, de timbre clar, color blanquinós i registre incisiu, que passa per alguna que altra defallença  però resisteix bé, amb dignitat fins al final. No és una Sieglinde genial, ni sensual, potser ideal per acompanyar escolanets, però és clar al costat de Wottrich es fa difícil cantar (es deu patir molt) però també es brilla més del que ho faria al costat d’un Siegmund com cal.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE
Acte 1er

Sieglinde: Christiane Libor (soprano)
Siegmund: Endrik Wottrich (tenor)
Hunding: Georg Zeppenfeld (baix)

hr-Sinfonieorchester
Director: Marc Minkovski

Alten Oper Frankfurt 23 d’octubre de 2015

No m’ho esperava així, la veritat, però el públic de Frankfurt tampoc, perquè la resposta en acabar ho diu tot.

Potser que Minkovski comenci a pensar en deixar Wagner per a més endavant.

Si voleu un resum per fer.vos-en una idea…

No cal dir que malgrat tot si voleu passar per l’experiència sensorial d’aquest desencís, aquí ho podeu fer possible.