Violeta Urmaana (Azucena) a Il Trovatore a Amsterdam 2015. Producció de Alex Olle (la Fura dels Baus) Fotografia Ruth Walz

Dels seus inicis com a mezzosoprano ja no se’n recorda pràcticament ningú, i tan aviat va començar a destacar va anar incorporant rols de soprano, sobretot del repertori italià, que van denotar ràpidament que el camí no era el correcte i que la veu, la bellíssima veu de Violeta Urmana,  corria el seriós perill de malmetre com tantes altres que van anar a buscar en repertoris i rols equivocats, la grandesa i distinció.

Després de la seva meravellosa Kundry i quan semblava que amb la Eboli i la Azucena podia fer un seriós camí pel repertori verdià, va començar a fer incursions cada vegada més freqüents a rols de soprano i va arribar Sieglinde, Isolda i Elisabetta a Don Carlos, Aïda, Amelia, Maddalena, Gioconda, Leonora, Lady Macbeth, Odabella, Santuzza, Tosca o Norma, i amb aquests rols també varen arribar les tibantors, la pèrdua del meravellós centre de mezzosoprano, els canvis de color, els vibratos i oscil·lacions sinònims d’esgotament vocal. (Terribles Lady Macbeth i Isolde)

En els darrers anys ja es veia incapaç de sostenir el repertori amb rols que s’havia encaparrat a cantar tant sí com no, i ara finalment, quan la veu s’havia malmès ha cregut que tornant als seus orígens podria rectificar l’errada, han part podríem dir que ho ha aconseguit però les característiques vocals han canviat, el centre natural s’ha desvirtuat i la zona d’emissió es va traslladar a una zona més aguda, amb la qual cosa es fa difícil, per no dir impossible, el retorn al seu centre natural, sense tensions.

Allò que es va forçar tant i durant tant de temps, ara sembla impossible de recuperar i aquell centre d’equilibri inicial s’ha desplaçat. Ara bé si la igualtat de registre s’ha perdut, amb Urmana encara conservem la intensitat expressiva i el caràcter d’una cantant de raça que malgrat tot, encara ens pot reservar bones nits de glòria. i si bé el color no és ben bé el d’una mezzosoprano dramàtica, com el rol demana, ni tampoc el d’una veritable soprano, que mai va ser, tal i com està el panorama vocal actual en la corda de mezzosopranos dramàtiques, hem de celebrar aquest retorn.

Urmana va cantar Azucena a la producció de la Scala quan encara la dirigia Muti, amb el malaguanyat Salvatore Licitra com a Manrico, Leo Nucci com a Conte di Luna i la Leonora de Barbara Frittoli sota la bravíssima direcció del mestre napolità i d’aquelles representacions hi ha un enregistrament videogràfic i discogràfic que en donen fe.

D’aquella notable zíngara amb Muti, potser fins i tot massa elegant, del ja llunyà any 2000 a la Scala, fins el retorn actual al rol a Amsterdam, han succeït moltes coses en la seva carrera i no totes bones.

Celebro que intenti retornar a on no hagués hagut de marxar mai, però a banda que els anys no passen en va per a ningú, aquests denoten que el canvi de registre havia de passar factura si o si.

Us deixo amb Violeta Urmana cantant el rol d’Azucena en l’actualitat.

L’escoltem en totes les seves intervencions en solitari o acompanyada per: Francesco Meli (Manrico), Roberto Tagliavini (Ferrando) i Simone Piazzola (Il Conte di Luna). El cor és el de l’Òpera Nacional Holandesa i l’orquestra és la Nacional Filharmonic, tots sota la direcció de Maurizio Benini.

A l’espera de rebre la versió filmada per saber que han fet els de La Fura dels Baus amb Il Trovatore, aquest tast ens haurà anat bé i ens permetrà poder dona una opinió fonamentada sobre l’actual Urmana.

Els propers compromisos més destacats de Urmana són tots de mezzosoprano

Apr 16		Suor Angelica	La zia principessa it	Teatro dell’Opera di Roma	C: Daniele Rustioni; D: Michieletto
Mar 16		Parsifal	Kundry	Wiener Staatsoper	C: Adam Fischer; D: Mielitz
Jan-Feb 16		Cavalleria rusticana	Santuzza it	The Metropolitan Opera, New York	C: Luisi; D: McVicar