IN FERNEM LAND

EL PÚBLIC PECULIAR


Schubert_Liederabend_graphic

Divendres. com sabeu, vaig assistir a la inauguració del LIFE Victoria, el festival de lied a l’entorn de la figura de Victoria de los Ángeles i que per tercer any consecutiu es celebra a Barcelona, ciutat que durant molts anys ha estat desatesa pel que fa a un gènere musical tan exquisit i desitjat per les minories selectes, que tan sols vèiem de tant en tant al Liceu, sala absolutament inadequada com sempre hem dit, i també de manera escadussera al Palau o l’Auditori en sales més idònies (Petit Palau o oriol Martorell). Tot plegat es pot comptar amb el dits de les dues mans i encara ens en sobrarà algun.

Mirem l’agenda que us vaig facilitar per la temporada 2015/2016?

https://ximo.files.wordpress.com/2015/05/agenda-2015_2016.pdf

Mark Padmore, Matthias Goerne i el liederabend que se’ns deu de la temporada passada amb Jonas Kaufmann, mentre que en el cicle de intèrprets catalans del Palau, aquest any i si no em descuido a ningú, tenim els recital de Anna Alàs.  A l’Auditori tenim a Josep Ramon Olivé, no compto per tant tot el que són concerts amb cantants solistes, perquè em vull centrar en el tema del lied.

Per a una ciutat com Barcelona sembla molt poca cosa i tots reunits en un únic cicle no arribarien a un concert de lied al mes, si comptem de setembre a juliol. És per això que l’aparició del LIFE Victoria és una ocasió d’or per a aquesta immensa minoria selecte que considerem el lied com un bé preuat, una espècie a protegir si no volem que acabi extingida.

Fet el preàmbul, ara és quan us vull parlar de la peculiaritat del públic, segons el titular de l’apunt:

Si els seguidors del lied som una minoria, sembla lògic que ens haguéssim de trobar tots en aquesta mitja dotzena de concerts que la temporada 2015/2016 ens han reservat els programadors, doncs no, no és així, i em temo que no és una casualitat i és precisament això el que vull “denunciar”.

No només succeeix amb el lied, també succeeix en altres cicles, concerts o certamens, cadascú té el seu públic i només uns quants, pocs, te’ls trobes a tot arreu. Hi ha un públic de Ibercamera que no va al Palau encara que l’oferta sigui magnífica, de la mateixa manera que hi ha qui no s’acosta a l’Auditori i no cal dir si parlem dels concerts de l’OBC perquè encara diuen que no té nivell, mentre es desfan en elogis amb orquestres d’anomenada o no, que venen a fer bolos de luxe. Som així de mediocres i parlem de país i no valorem i ajudem els projectes del país.

Per què és més decisori qui ho programa que el què es programa?

Christianne Stotijn va cantar en l’edició del 2012 de la Schubertíada de Vilabertran i ens la van presentar com el que és, una gran cantant i una gran liderista, per tant el més lògic hagués estat que el públic assidu al certamen empordanès, un clàssic entre els clàssics dels festivals d’estiu i del club selecte del lied, es reunissin un altre vegada, ara a l’entorn del LIFE, per gaudir del concert i la intèrpret que repetia. Doncs bé, dels habituals a Vilabertran divendres n’hi havia ben pocs. Per què? Misteri 1

No cal dir dels responsables, no vaig saber veure a cap representant de la schubertíada de Vilabertran, ni els seus programadors, per tant tampoc aquell públic que allà levita en catàrtica unció i aquí sembla que desaparegui. Misteri 2

I la crítica? N’hi havien, però pocs. I els “modernets”, reis de piulades d’adhesions indestructibles i fidelitats a prova de bomba, on eren aquests? Misteri 3

Som pocs i enfrontats, com si es tractés d’empreses que es fan la competència per no dir la punyeta.

Sembla com si parléssim del Barça i l’Espanyol, quan el que ens hauria de interessar és Schubert, Mahler, Brahms, Berg, Ravel… interpretats per cantants i pianistes excel·lents.

Per què em dóna la sensació que en un mateix país no hi puguin caber Victoria de los Ángeles i Montserrat Caballé, Alicia de Larrocha i Maria Canals, la Schubertíada de Vilabertran i el LIFE Victoria? Ja no dic el Palau o el Liceu, perquè en aquest cas sembla que malgrat alguns estigmes encara existents, això sortosament s’ha anat diluint molt.

Fixeu-vos que ja no he parlat de l’absència, com si ho vaig fer en l’apunt de la inauguració del LIFE d’enguany, dels directors o responsables dels grans equipaments barcelonins o catalans en el concert inaugural, o fins i tot del Conseller de cultura, perquè aquesta ja és una batalla perduda i en el cas del responsable de la conselleria, d’una guerra perduda, parlo de tots nosaltres, del públic, que som en definitiva els destinataris de l’oferta, i com que en el terreny del lied la competència és pràcticament inexistent, em neguiteja i m’estranya, per no dir m’entristeix, que no siguem capaços de respondre als estímuls sota els criteris d’interès i qualitat, i en canvi de manera inconscient o lamentablement en plena consciència, siguem capaços, depenent si han estat programats per en tal, en tal i en tal altre, de considerar-los o menystenir-los .

Estic segur que alguns de vosaltres em podeu donar una explicació, o si més no indicis de perquè succeeixen aquestes coses, em vull referir només al públic, perquè si entrem en temes polítics, d’agents artístics, fundacions i interessos més o menys obscurs, que de tot hi ha, aleshores el debat  pot esdevenir una olla de cols o grills i finalment més aviat estèril.

És ben senzill, si Stotijn la programa un cicle determinat i hi va un públic amant del lied,  si la programa un altre cicle o agent, el públic en teoria amant del lied ja no respon de la mateixa manera. És rar, oi?

Divendres en parlava amb una bona amiga mentre preníem una copeta oferta en acabar el concert a tot el públic assistent (una altra bona iniciativa del LIFE no reservada als de sempre, com acostuma a passar en totes les nits inaugurals) i jo no tenia resposta a les preguntes que us he fet. Vaig dir-li que ho portaria a IFL, doncs bé, aquí ho teniu.

M’ajudeu?, ens ajudem?

25 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2015 | Beckmesser

  2. Manu

    Això no només passa a Barcelona, la gent compra capçalera/marca. L’únic que pot atreure esporàdicament a gent a sortir del seu entorn habitual son noms propis d’uns pocs artistes però el cas de la programació del festival de Life Victoria cap d’ells té prou força. (No poso en qüestió la seva qualitat).
    Jo no vaig als concerts d’aquest festival perque trobo poc adient la seu dels concerts. Sant Pau no serveix per a fer concerts.

    M'agrada

    • No oblidis que jo he parlat en cap moment del “gran públic” normalment al·lèrgic a exquisitats d’aquesta mena. Només amb els que diuen estimar el lied ja n’hi ha ben bé prou, i el que és bo per a Vilabertran també ho és a un passadís del metro, en Joshua Bell ja ens va fer un interessant experiment al respecte.
      I pel que fa al recinte et diré que millor el pavelló de Sant Rafael que no el Gran Teatre del Liceu, tot i que ja he dit quines eren les meves preferències si parlem de recintes barcelonins.

      M'agrada

  3. jordi magriñá

    Jo penso que tens tota la rao en el teu comentari. Aqui cadascú te la seva “capelleta” particular, sigui Liceu, Palau, Auditori, etc i ni que els matis anirán a un altre lloc que no sigui la seva sala canti qui canti o toqui qui toqui. Per resumir-ho en poques paraules, pocs i mal avinguts. Aixo a Catalunya es un fet.

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Joaquim, m’encanta aquesta reflexió perquè jo mateix m’ho he plantejat molts cops. Lo del públic és un misteri i no sé realment per quins protocols es guia…M’ha fet molta gràcia, però molta, lo del misteri número 3, el dels crítics modernets…
    Com ja saps jo personalment no visc a Barcelona amb la qual cosa no puc anar a tot el que voldria, de fet enguany aniré a un parell de recitals de Lied dels que has nombrat però tot i fent un esforç suplementari (cosa que faig amb goig, ja que d’entrada és quelcom que m’agrada força), però no entenc massa com havent-hi una massa crítica important a la ciutat de gent que omple els grans events, com tú dius, després desapareixen sense deixar rastre en cites de més “petit format”…El misteri continua.

    M'agrada

    • Si hi hagués tant públic anhelant el lied el LIFE s’ompliria, perquè la primera edició et pot passar per alt, la tercera ja no.
      El públic és mou per interessos curiosos, potser no els que el manual del “bon públic” ens podrien fer entendre, per tant si el lied només ha d’¡omplir el Liceu fins a la bandera si bé en Kaufmann (ni en Goerne l’ompliria), ja diu molt de com el tenim valorat.
      No tenim cap Wigmore Hall, però si el tinguéssim no l’ompliríem.

      M'agrada

  5. josep.olivé

    Sempre m’ha sorprès aquesta poca “transversalitat” en l’assistència als diferents tipus d’oferta musical, sigui de format (concert, càmera, lied, òpera, piano…), sigui de cicles de temporada (Palau100, Ibercàmera, OBC, Liceu…). I probablement les raons siguin més de caire sociològic i econòmic que musical. Per a mi és incomprensible el tancament en banda a un sol format, o a un sol cicle. Tots els formats, i tots els cicles de temporada segur que disposen de raons suficients per anar un dia aqui i un dia allà. Però és curiós que la part de públic que procura sovintajar les diferents opcions és molt poc notable en quantitat. Quatre gats mal comptats. Fins i tot no es gens rar copsar públic socialment diferent segons l’esdeveniment. No puc compendre qui va a un cicle determinat simplement per la marca. Un amant de la música no pot respondre a aquest arquetip de tria musical. Un amant de la música llegeix els programes d’arreu i treu entrada per a lo que consideri del seu interès. Jo ho sento, però un concert no es interessant pel sol fet de pertanyer a una temporada concreta, per molt prestigiós que sigui el patrocinador. Entenc que aquest any no ens volguem perdre a la Filarmónica de Viena amb Gatti, però caram, ens venen gairebé sempre amb programes absolutament convencionals i del repertori més trillat. No és molt interessant tambè escoltar a l’OBC d’aqui pocs dies amb una obra tant poc escoltada com el poema èpic Kullervo de Sibelius? De veritat hi ha algú, melòman o amant de la música de veritat, que no l’interesi Kullervo perquè simplement pertany al cicle de l’OBC? De veritat hi ha gent que abonant-se tan sols a un cicle de temporada ja en té prou per a satisfer el seu interés musical? Doncs crec que en trobariem un munt. I això no és ni riquesa cultural, ni riquesa musical. Això potser sigui anar a un acte social uns, i a passar l’estona d’altres. Molts estossecs estentoris i caramelets admirablement embolicats i encara més admirablement desembolicats venen per aqui. Ja en podeu estar ben segurs.

    M'agrada

    • Pot passar que un recital de lied sigui un bolo, de fet, i no era un recital, però si un concert vocal, en Gerhaher ens va deixar ben glaçats i algun que altre liederabend no ha acabat de sortir com calia, però la satisfacció que et dóna està molt més garantida que un concert d’una gran orquestra simfònica que fa 5 concerts en 6 dies, cada concert en un ciutat diferent, i en una setmana.
      El problema és el que lied necessita una concentració i un esforç que com tot a aquesta vida, no tothom està disposat a donar, i mentre els concerts siguin per a la majoria, un entreteniment per relaxar-te, és obvi que un Winterreise pot arribar a ser fins i tot contraproduent.

      M'agrada

  6. bocachete

    Hola! És cert que el públic som un munt d’individus que, en molts casos, mereixeríem un estudi a part –per no dir allò típic que ens haurien de donar el pinso a part. Per endavant, aviso que m’agrada el lied i que en gaudeixo molt. No vaig venir al de la Victòria, la veritat, i no sé si vindré a algun: n’hi ha dos que m’interessen més que els altres, però en el meu cas, el problema és de saturació. Jo, suposo que com molts altres, m’he acostumat (forçadament, en part) a comprar les entrades de tota la temporada amb antelació. El problema és justament el contrari que el que plantegeu: em guio molt per la programació d’una obra o d’una altra i, molt en segon pla, per qui la interpreta, i per això vaig agafant entrades de qualsevol cicle o local. A sobre, haig de sumar-hi les obres de teatre: entre l’1 d’octubre i el 30 de juny de l’any vinent, tinc ja tretes 75 entrades (moltes multiplicades per dos, que no hi vaig sol): són 41 setmanes i una mitjana de gairebé dos espectacles per setmana. A banda de la ruïna econòmica que pot representar (malgrat descomptes, abonaments i triar les entrades més barates), hi ha un punt que “necessites” estar a casa, també. Quan apareix la programació del Life Victoria… ai!, ja és “massa tard” i tinc el “cupo” cobert: o el dia que surt ja tinc una cosa el mateix dia o al següent, o aquella setmana ja vas de bòlit. També és veritat que, sabent-ho ara que ja en fa dos anys, es tracta també de “reservar” agenda per a aquestes dates de novembre, com faig amb altres coses. Tot plegat, no podem estar a tot arreu: demà mateix, dimarts, hi ha un concert de cambra ben interessant a la Biblioteca de Catalunya, amb peces d’aquelles que no se senten mai …. Voldria anar-hi, justament perquè llevat de la de Toldrà, són peces que s’haurien de poder descobrir, i el concert és gratuït, però si dijous volgués anar-hi al concert de Die schöne Magelone… Em sap greu i em puc sentir “culpable” i tot: com dius tan bé, per un cop que algú s’interessa per fer un cicle de lied, no venim… o té la resposta que aquell cicle que, quan es feia el Palau, amb veus exquisides, sabies que podies passar directament a platea i encara hi podries triar el seient que volguessis perquè no passarien de cent els assistents. Ai! I “sort” que no tenim l’oferta que hi ha en altres llocs…

    Al Kullervo, i tant que cal anar-hi! No només perquè és una obra immensa, sinó perquè no se sent, almenys aquí, mai: per un cop que es fa! No em tocava en l’abonament i, justament, la vaig bescanviar per una altra d’un concert amb peces ja sentides. Jo, personalment, tampoc no entenc això de tancar-se a sentir només grans orquestres que, cadascuna per la seva banda, vénen aquí a tocar un cop i una altra la mateixa simfonia i el mateix concert que, en cada temporada, es poden sentir dues vegades com a mínim.

    M'agrada

    • Isabel

      A nosaltres (també som 2) ens passa com a tu bocachete. Ens agrada la música, el teatre, el cinema. Tenim una filla actriu que fa titelles (també hi ha espectacles de titelles!!! un mon per descobrir. per cert…i molt desatés) tot i que a mi, particularment, el lied m’encanta. Però l’agenda treu fum, treballem totes les hores possibles de la setmana, assistim al Palau, Auditori, Liceu i a l’estiu (quan podem) també a Vilabertran. A Perelada fa temps que no… per raons crematístiques i també perquè l’ambient és un pel elitista, però vaja, si molt ens interessa alguna cosa cau. I també hi ha raons familiars i socials, tenim amics, compromisos i poc espai per atendre totes les necessitats.
      Sant Pau és per nosaltres un lloc molt estimat per raons històriques i de feina, ens hagués encantat assistir però al final s’ha d’escollir (a vegades entre dormir poc o treballar en condicions). L’agenda treu fum i la poca previsió a l’hora de publicitar esdeveniments tampoc ajuda.
      A mi personalment m’agrada l’auditori Winterthur per el Lied. No sé com se sentia a Sant Pau.
      En resum crec que segurament hi ha poc públic i molt entregat, jo veig les mateixes cares a tot arreu. Inclús al teatre i a les exposicions d’art.

      M'agrada

      • Insisteixo, jo no us demanava perquè no hi anàveu vosaltres, de ben segur tots tenim motius més que convincents, però això no passa en altres cicles i és que el lied sempre acabarà sent la darrera opció, això ho tinc assumit i això passa arreu, però no trobar el públic que te’l trobes a tot arreu, em sembla rar, i que la Fundació Victoria de los Ángeles no acabi d’arrossegar un públic expert i erudit em sorprèn.

        M'agrada

    • josep.olivé

      Tambè és el meu cas aquest de tenir l’agenda ja molt plena. A més, del Life m’en he entarat precisament per IFL aquets dies. Aquesta setmana ja porto Zacharias i Varvara, i em queden OBC i probablement La Faràndula. Ja està prou bé. El que passa és que amb La Megalone d’avui haig de fer una excepció i farè tot el que pogui per anar-hi. No tinc entrada i si en arribar no n’hi han doncs mala sort. Encara recordo aquesta meravellosa/màgica obra amb Goerne/Dauder/Haefliger al Febrer del 2009 al Liceu. Vaig sortir levitan.

      M'agrada

      • josep.olivé

        Va sonar “atronadora” la veu de Roderick Williams en la sala San Rafael de Sant Pau, en un espai físic i en una obra de caire romàntic que demana més contenció, tant en intensitat com en dramatisme. I és que la història de La Megalone té molt més de conte cavalleresc (és un conte cavalleresc!) que de romanticisme desfermat. No em va decebre, però el record de Goerne amb aquest matiex conte, malgrat el pas del anys, s’em fa insuperable. No va ajudar tampoc la temperatura ambiental, gèlida i sense aperells escalfadors (al menys jo no els vaig detectar, i si hi eran no van rendir lo suficient). No em vaig treure l’abric ni la bufanda ni per un instant. Lo més interessant va ser la dramatització del relat parlat a càrrec de Laura López (que encara què ho va fer prou bé no em fa fer oblidar tampoc a Jordi Dauder), en un cusiós parel.lelisme vital, psicològic i sentimental entre la bella Megalone i Clara Schumann. La primera amb el seu cavaller, en Pere, i la segona amb la seva relació amb Brahms, el compositor precisament de l’obra en questió, una relació que mai s’ha explicat amb prou rigor, molt probablement perquè ningú conèix amb prou rigor com va ser. A estones em grinyolava aquesta barreja, però hi havia fragments que els trobava molt encertats. L’experiement és molt arriscat, donat el gran perill de desconcentració en la història que ens narra el conte, perill en el que vaig caure en determinats moments, però sens dubta es va saber tancar molt bé en un final certament emocionant, en el que ens mostra què el “conte” entre Clara i Johannes no acaba tan feliçment, distret com estava aquest amb la seva música, com el de la bella i el cavaller. El creador d’aquesta original dramatització és del propi pianista Iain Burnside i com que em calia una relectura vaig demanar, al finalitzar el concert, una còpia de tot el relat. Imponderables del copyright fan impossible aquesta pretensió, segons em varen informar per correu electrònic al dia següent. Una llàstima. La primera part del concert va estar protegonitzada per cançons de molt bella factura de Clara Schumann, interpretades per Adriana Aranda (soprano) i Núria Gómez (piano) amb cura, gust i estil, en una molt bona idea per a donar a conèixer a nous artistes que s’obren pas. I per acabar, constatar que el director artístic del Life Victoria, Enric Martínez Castingani és un sensacional comte Gil a Sabadell en el no menys sensacional “Segretto di Susana” de Wolf-Ferrari.

        M'agrada

    • No pretenia, i em sap greu, que tinguéssiu que excusar-vos per anar o no als concerts del LOIFE, o a qualsevol altre cicle que tot i tenir un nivell notable, no arrosseguen al públic.
      La reflexió anava més aviat en un altre sentit.
      D’acord que la perversa manera que hi ha actualment de consumir la cultura ens fa hipotecar-nos a mesos vista, ens priva en moltes ocasions d’anar a concerts que de cop i volta apareixen com bolets de manera no prevista, més aviat el que m’estranya és que depenent de qui el convoca, la resposta és diferent. Tot i així, no trobar públic més enllà d’un centenar de persones que passen per taquilla i paguen (els que sovint són invitats i acaben donant una sensació de certa presència no compten), és una gran frustració per a una ciutat que pretén ser capital d’un país que ens creiem més cult del que realment és.
      No dic que en altres parts del món no succeeixi, però si no comencem per l’educació, és a dir sembrant, és impossible que més enllà de Kaufmann, Bell, Lang Lang o la Filharmònica de Berlín & Cia, el fet musical sigui veritablement ric i productiu, i tot i així que en Kaufmann no faci gaires Winterreise més, no fos cas que l’acabéssim avorrint.
      No trobar 250/300 persones entre més de 2.000.000 de Barcelona i àrea de influència més pròxima interessats per un cicle de lied, honest, de qualitat i caire internacional, no organitzat pels equipaments o cicles majoritàries habituals és el millor baròmetre de la nostra realitat i precarietat, fins i tot dels que ens considerem “més privilegiats”.
      Ah! m’oblidava, m’agradaria molt equivocar-me, però la feinada que tindran per omplir els auditoris amb l’esperadíssim Kullervo.

      M'agrada

  7. Fernando S.T.

    Acertada reflexión que cerciora la masificación del consumo cultural facil.
    Los del lied no son tantos como parece ya que lo de Vilabertran es un espejismo veraniego que en Barcelona no funcionaría.
    Así estan las cosas y si encima te mandan a Sant Pau, aun lo empeoran
    Yo soy pesimista, la cultura de verdad cada vez se convierte en puro onanismo clandestino

    M'agrada

    • Potser sí que això de Vilabertran és un miratge estiuenc fruit de la colònia que estiueja pels voltants i que s’avorreix sense les nits més divertides de Peralada, perquè la majoria són barcelonins i barcelonines, com deia aquell alcalde que ja ni recordem que no vaig saber veure a la inauguració del LIFE que a més a més, aquest any no coincidia amb cap altre esdeveniment que li treies protagonisme com si va succeir l’any passat.

      M'agrada

  8. Joan

    A mi el cicle Victòria life com tants d’altres esdeveniments m’agafa amb els deures fets i l’agenda plena. Per encabir-hi quelcom més hauria de tenir-ne la informació a temps un buid i,, molt important,, que el preu sigui atractiu, condicions que en el cas del recital de Cristianne Stotjin malharadament no coflueixen. Per entendren’s penso que els diferents cicles haurien d’intentar fer els impossibles per aparèixer a la ja tradicional agenda d’IFL del mes de juny. sinó és tot més difícil.
    Dit això vénen fíliesi fòbies i jo tampoc formo part de la minoria (a casa nostra) selecta del públic de lied.

    Llegint però el post sembla que tampoc hi van els convidats de sempre… Pos vaya!!
    Res, res crítica a LV de la Maricel tipus “En el incomparable marco modernista, luciendo traje de gala los caballeros vestidas de largo ellas…la posterior copa de cava gentileza “i la propera edició no hi falten. Mano de santo!

    M'agrada

    • Doncs potser que ens ho fem mirar, perquè després resulta que la majoria de concerts no pengen mai el cartell anhelat d’esgotades les localitats, ni tan sols les entrades més econòmiques, i per tant fem l’enze finançant anticipadament la fam voraç dels responsables dels nostres equipament i cicles.
      No sé pas si els responsables del LIFE anunciessin el cicle durant el primer trimestre de l’any, si els tindríem present en les nostres oracions.
      Jo m’he preguntat més d’una vegada, si Ibercamera i Palau 100 (Kaufmann a banda, és clar) no fan lied és perquè no es volen picar els dits. En Matabosch ens “colava” de tant un liederabend, però ara ja van dient pels quatre vents que la seva gestió era nefasta (com si fos del tripartit) i per tant el lied al Liceu (sala poc adequada) ha passat a millor vida i així la sala queda lliure pels hereus de Glen Miller, o qui es vegi en cor de pagar el lloguer i omplir. Mort el gos s’ha acabat la ràbia.

      M'agrada

  9. Pere

    Jo penso, com he dit altres vegades, que la oferta musical barcelonina és molt gran, potser massa, si ho comparem amb les altres arts (que poques exposicions de pintura interessants hi ha al cap de l’any!). Tinc abonament a l’OBC, Ibercàmera, Música antiga, algunes entrades per diversos concerts al Palau i un abonament flexible del Liceu. La meva butxaca i el meu temps ja no dónen per més. M’agradaria poder estar a tot arreu però aquest any, per exemple, m’he saltat i em saltaré la Bartoli, en Gergiev, la Buniatishvilli…

    En aquest sentit no deixa de sorprendre que la presència del mateix John Rutter al Palau demà passat no hagi esgotat les entrades (i només s’ha posat a la venda mig aforament) tot i que valen 20 euros (25% de descompte pels socis de l’Orfeó). Tampoc hi ha afecció al cant coral?

    Malgrat tot, crec que el lied és el germanet orfe dins de les activitats musicals al nostre pais. Fa uns anys, el Palau va organitzar un cicle magnífic i que comptava amb figures estelars com Lott, Janowitz, Hvorotovsky i em sembla recordar que només va fer dues edicions. Em vaig abonar perque m’agrada el lied i era una novetat interessantíssima. Però va ser un miratge. En canvi hi ha desenes de recitals de piano…

    No sabria dir les causes però coincideixo amb algunes apreciacions anteriors. Les “capelletes” particulars, l’excessiva centralització en un gènere musical per part d’alguns afeccionats, la fidelitat a un lloc… Però no menystinguis l’excessiva, amb perdó, oferta i uns preus abusius que fan que hagis de seleccionar molt i massa.

    M'agrada

    • Precisament perquè és molt gran i no anem sobrats de lied, trobo molt rar que un festival que vol imposar-se com la cita anual amb el lied al voltant d’una figura estimada, i amb un bon nivell, no sigui capaç de trobar aquell públic que jo creia que els interessava el lied i que no es perden cap esdeveniment musical e la ciutat. En aquest cas no hi eren.
      Les causes hi són, jo les intueixo però no tinc ni proves ni tan sols “off the record’s” que em donin el mínim suport, i encara que no em fa por res, tampoc voldria llençar-me a una piscina sense aigua.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: