IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA 2015/2016: LULU


El MET ha estrenat aquesta temporada una nova producció de l’òpera d’Alban Berg, Lulu. L’havia de dirigir James Levine, però el director musical del teatre novaiorquès no es va veure amb cor de fer front de manera alterna a Tannhäuser i Lulu. Finalment el director escollit va ser Lothar Koenigs. Segurament Levine hagués fet una versió esplèndida i teatral però Koenigs no ha defraudat gens i ha signat una direcció tensa, molt dramàtica, però subratllant molt bé els grans moments lírics i quasi melòdics, d’una melodia lliure, d’acord, però de gran impacte, sobretot els fenomenals interludis que serveixen per unir escenes i que com succeeix en el segon acte marquen la caiguda de Lulu, l’empresonament i la malaltia, de manera colpidora.

L’orquestra del MET, com és habitual va estar a la gran alçada que ens té acostumats , i amb una obra d’aquesta complexitat  concertant, el treball de Lothar Koenigs és sensacional.

L’exigència vocal i teatral d’aquesta òpera és extrema, sobretot pel rol protagonista,  una extenuant davallada auto-destructiva que la soprano que l’interpreta ha d’assumir amb una fortalesa i unes capacitats vocals extraordinàries.

La soprano alemanya Marlis Petersen (1968) després de 18 anys cantant aquest rol ha anunciat que amb aquesta producció l’acomiada. No m’estranya perquè la tessitura de Lulu l’exigeix molt, tant que la majoria dels impressionants sobreaguts farcits de coloratures de caire belcantista que farceixen els dos primers actes, sobretot el segon, voregen el crit, li costen molt, i encara que aquí la precisió no és tan exigent com si cantés un rol belcantista (en realitat hauria de ser la mateixa), seguir cantant aquest rol ja la pot perjudicar més que no pas beneficiar-la. De fet és el rol de la seva vida, i malgrat que hagi triomfat també com Zerbinetta o Kostanze, sempre serà recordada com a Lulu.

El domina de manera extraordinària i la personificació teatral és d’una convicció aclaparadora i esgarrifosa, especialment en un tercer acte absolutament colpidor.

Encara que el rol de Lulu sigui pràcticament omnipresent en escena, la partitura està farcida de dificultats i exigències molt compromeses per a tots els cantants, ja sigui en els aspectes musicals/vocals, ja sigui per l’exigència interpretativa/dramàtica/teatral.

Johan Reuter assumeix tant el Dr. Schön com Jack l’esbudellador, potser la veu és massa maca i la presència massa agradable, tant en un rol com en un altre hagués estat millor una veu més autoritària i una presència més desagradable. Costa assimilar-lo com a esbudellador, és clar que amb una gavardina menys llampant potser hagués estat més fàcil. Reuter canta molt bé, però calia donar una mica més truculència vocal a aquests sinistres personatges.

Magnífica la comtesa Geschwits de la mezzosoprano Susan Graham, fent més èmfasi en la vessant lírica d’un dels rols més agraïts pel que fa a les exigències vocals i de tessitura, cal dotar-lo de molt sentiment i aquí Graham va estar extraordinària i especialment colpidora en el comiat final.

Fantàstic Martin Winkler, vocalment i escènicament, també Paul Groves, tot i que l’exigència extrema de la seva tessitura li va acabar passant una mala jugada en el tercer acte.

No em va agradar tant l’Alwa de Daniel Brenna i el veteraníssim Franz Grundheber va suplir les evidències d’una veu cansada amb una composició dramàtica del desagradable Schigolch amb molta convicció.

Fantàstica Elizabeth DeShong en les seves tres caracteritzacions, com a modista, patge i sobretot com a noiet, fent oblidar un físic difícil gràcies a un cant i una veu esplèndida de mezzo amb sonoritats acontraltades.

Justets tant James Courtney com Alan Oke, però el conjunt de la companyia és d’una notable eficiència.

Però cal reconéixer que el gran mèrit de l’èxit també és en gran part degut a la producció del sud-africà William Kentridge que ja va triomfar amb El Nas, l’òpera de Dmitri Xhostakòvitx que fa dues temporades varem veure al cinema.

Kentridge insisteix amb la tècnica del collage i l’allau d’imatges en moviment sobreposades sobre l’escenografia, donant una visió bidimensional, com si estiguéssim llegint un diari, que és una de les moltes pretensions que té el director, intentant subratllar la potència dels titulars d’una capçalera periodística, amb els fets que es desenvolupen en  l’ascensió i caiguda de Lulu.

Hi ha potser un excés de moviment visual de imatges que es succeeixen, interposen i barregen, que segurament en el teatre atabala més que en el cinema, ja que en aquest sentit Matthew Diamond, director televisiu de la representació, delimita moltes vegades l’angle de visió, i crec que quan s’aturen sovint les escenes prenen molta més força, sobretot en les darreres, on el teatre guanya terreny en front de l’espectacle purament visual.

El disseny de vestuari, de reminiscències cubistes, s’entrellaça amb els elements escenogràfics que composen el collage, ja sigui en els gravats, dibuixos o retrats de carbó, que inunden els murs plans de l’escenografia que s’abraona sobre l’escenari i aclapara de manera volguda a l’espectador.

És una producció volgudament sòrdida, brillant en quan a la concepció visual, però que transmet molta angoixa, quelcom que s’emmotlla a la perfecció amb la música.

Hi ha una inserció interessant de vídeos que ens recorden el cinema expressionista de l’època de la composició de l’òpera, i un tractament visual  amb pretensions estètiques molt important. És una producció brillant i original, que s’allunya del realisme que tant agradava al MET, per explorar altres aspectes teatrals i estètics prou interessants per donar sentit a una òpera de difícil digestió, no precisament bonica i agradable, però de imponent estructura musical i dramàtica, ja sigui en els dos primers actes escrits per Berg, com en el tercer, on la música ja no és el principal atractiu, simplement perquè és obra d’un compositor que va escriure l’acte inacabat bastants anys més tard de la partitura original (Friedrich Cerha), però que no hi ha cap mena de dubte que té un impacte teatral imponent, imprescindible per concloure aquesta tragèdia sobre l’autodestrucció, carregada de sexe i violència.

Alban Berg – Friedrich Cerha
LULU

Lulu…………………..Marlis Petersen
Dr. Schön………………Johan Reuter
Jack the Ripper…………Johan Reuter
Countess Geschwitz………Susan Graham
Alwa…………………..Daniel Brenna
Schigolch………………Franz Grundheber
Animal Tamer……………Martin Winkler
Acrobat………………..Martin Winkler
Painter………………..Paul Groves
African Prince………….Paul Groves
Physician………………James Courtney
Professor………………James Courtney
Policeman………………James Courtney
Prince…………………Alan Oke
Manservant……………..Alan Oke
Marquis………………..Alan Oke
Dresser………………..Elizabeth DeShong
Schoolboy………………Elizabeth DeShong
Page…………………..Elizabeth DeShong
Theater Manager…………Julian Close
Banker…………………Julian Close
Journalist……………..Tyler Duncan
Servant………………..Paul Corona
Designer……………….Kathryn Day
Girl…………………..Ashley Emerson
Mother…………………Jane Shaulis
Solo Performer………….Joanna Dudley
Solo Performer………….Andrea Fabi

Director musical………………Lothar Koenigs

Direcció escènica……………..William Kentridge
Co-Director…………….Luc De Wit
Disserny de producció……..Catherine Meyburgh
Escenografia……………Sabine Theunissen
Disseny d evestuari………..Greta Goiris
Disseny de llums……….Urs Schönebaum
TV Director…………….Matthew Diamond

Metropolitan Opera House, Nova York 21 de novembre de 2015

Lulu no és una òpera que estimi gaire, sóc incapaç de posar-la a casa, ni tan sols en una versió visual (en tinc més d’una), ni tampoc és la primera vegada que visita IFL), ara bé això no vol dir que no la consideri una obra mestra que sempre em fa remoure a la butaca quan l’escolto amb angoixa, no crec que Berg esperés de nosaltres que ho féssim com aquell que es predisposa a seure a una butaca per gaudir de Madama Butterfly.

Aquesta producció del MET és un encert i ara per ara és el millor que ens ha ofert la temporada del MET al cinema 2015/2016.

14 comments

  1. Rosa

    Tens molta raó, Joaquim, és una opwera per a veure, no per a escoltar.
    És la meva tercera “Lulu”, n’havia vist dues al Liceu. Em va agradar.
    El vestuari Art Deco ben encertat.
    Bon diumenge

    M'agrada

    • Si la representació és bona, com la d’ahir ho era, no hi ha òperes difícils, és clar que cal predisposició. Al costat meu tenia una senyora que tant sí com no volia veure-la i es va quedar fins al final. El marit després del primer acte va dir que no estava disposat a aguantar més, potser tenia més el cap al Bernabeu 🙂

      M'agrada

  2. josep.olivé

    Efectivament hi va haver un moment en què, sentat a la butaca, vaig pensar d’agrair aquesta vegada una realitazció visual com la d’ahir, perquè el que passa dramàticament en aquesta òpera superba ja té suficient potencial com per omplir de contingut qualsevol gran espai escènic. Vull dir que potser tanta projecció m’hagués distret de l’acció teatral, i per tant, contemplar numerosos primers plans dels protagonistes en una obra tan carnalment ferotge fa possible la completa concentració en la gran quantitat de coses que passen en les tres hores ben llargues de funció. I no és que em desagradés la visualització expresionista d’època com a fons ambiental de l’acció, perquè estava molt ben feta i no aclaparava, però ben probablement el que dius sigui cert, de que en viu i en directe pot arribar a descentrar, sense copsar, amb tanta cruesa, el drama personal de cada protagonista. Tot plegat una molt bona tarda-nit d’òpera. Òpera intensa, crua, pletòrica en dramatisme, ben interpretada i cantada, i amb un tercer acte que justifica, per si mateix, l’afirmació de que mai una obra inacabada havia estat tan ben acabada.

    M'agrada

    • Massa sovint els directors d’escena tenen por de deixar massa buits els enormes escenaris operístics i aleshores cauen en excesos visuals que acaben despitant als espectadors que perden el nord intentant captar-ho tot.
      A la Lulu del Liceu, que va agradar mot (en a mi no gaire) precisament perquè l’escena estava hiper-carregada d’acció, tant que fins i tot es perdien els cantants en mig d’un marasme d’accions paral·leles que potser podien tenir mot interès, però al cap i a la fi feien que l’acció principal esdevingués a estones, secundària.
      En aquesta producció del MET vaig llegir alguna crítica que deia que a la sala el collage era excessiu i es perdia l’acció principal, quelcom que sortosament a nosaltres no ens passava. Suposo que en el tercer acte quan s’apropa el desenllaç l’acció escènica es va concentrar molt més.
      Ara per ara és el millor que hem vist aquesta temporada al MET

      M'agrada

  3. timamót

    M’ha fet gràcia que en el teu penúltim paràgraf dius una cosa que sempre hem dit. Quasi mai posem el disc, però en canvi, no hem fallat mai al Liceu quan l’han representat i la funció d’ahir tampoc ens la volíem perdre. Va ser una representació molt satisfactòria. És una obra que té una força musical i teatral extraordinària. Vaig trobar que la protagonista femenina, malgrat les limitacions que cites, dominava el paper amb mestria i tenia el físic i l’actuació adequada. Molt bé!
    El muntatge també ens va agradar. Desseguida vam veure la filiació amb “El nas”.
    Una cosa em va cridar l’atenció: pràcticament no van ensenyar l’orquestra tocant. No sé si per raons de l’escenografia.
    A més si abans de començar l’òpera ja vam sentir el 0-1 i a l’entreacte vaig veure el quart… i a més trobar als IFL i coneguts: Funció completa!

    M'agrada

    • Només una cantant entragada al 100% és capaç de treure de manera satisfactòria un rol sense pietat com aquest. En aquest cas que no estigui vocalment al 100% es perdona si per contra teatralment dóna el 110% com és el cas.
      Sempre és un paler trobar-nos, encara que aquesta vegada amb Lulu els IFL van ser una mica més poruccs, en faltaven!.

      M'agrada

  4. Molt, molt satisfactòria la representació del dissabte al MET/Cinema. Estic d’acord que la realització televisiva aquesta vegada semblava millorar la visió en directe.
    A l’entreacte comentavem que quin muntatge faria Bieito. A casa vaig comprovar que a youtube hi ha penjatn el final d’una Lulú muntada pel Calixto. Caldria veure-la tota però el que mostra el youtube és en la línia habitual: explícita en sexe i en violència i volgudament desagradable: violació i esbudellament sobre una pila de bosses d’escombraries… Em sembla que m’impacten més els elipsis expressionistes de Kentridge. Repeteixo: caldria veure tota la producció que no sé si és accessible

    M'agrada

    • En Bieito fa Lulu a totes les seves òperes, trobo més interessant aquesta proposta, tot i que jo entenc la Lulu molt, però molt més íntima, sense tantes floritures, però sembla que els directors tinguin por i que amb Berg no n’hi hagi prou.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: