IN FERNEM LAND

LICEU 2015/2016: I CAPULETI E I MONTECCHI (Ciofi-Tro Santafé-Siragusa)


No us negaré que 2 Capuleti e i Montechi en 24 hores es fan una mica feixuccs, en primer lloc perquè és una òpera menor de Bellini, amb moments de gran bellesa i altres de tràmit, i també perquè si els cantants, malgrat ser tots de bon nivell, no són excepcionals, costa més tirar endavant una representació que tampoc compta amb una producció escènica i una direcció musical que ajudin a situar-la, ni que sigui com un miratge, en un lloc superior al que li pertoca per mèrits, el treball de Bellini.

Seguint les dues vessants d’anàlisi que tan bé em va anar ahir per explicar la meva experiencia amb l’altre repartiment (Siurina-DiDonato-Albelo), avui insistiré en allò que em sembla objectiu, amb allò més subjectiu que sempre acaba decantant la balança.

Poques coses canvien de la direcció de Frizza, més aviat parlaria de moments més o menys feliços d’una orquestra que ahir per la tarda també es va mantenir en la correcció, sense especials lluentors i per sort, sense aquella sensació rutinària que el belcanto orquestral acaba donant a unes partitures precàriament orquestrades, però en cap cas Riccardo Frizza va saber, com tampoc ho va fer amb l’altre repartiment, crear la tensió suficient per mantenir en el segon acte un interès que la partitura li nega.

Patrizia Ciofi ahir va fer una demostració magnífica i mestrívola del que és el belcanto, això és pura objecció, com també ho és la qualitat del seu cant gràcies a un fraseig acurat, l’emissió emotiva, el domini tècnic amb el control vocal capaç de fer flotar el so i dominar-lo a plaer, amb reguladors i sobretot i el més important quan es domina tot això, en el mestratge que la soprano italiana té en arrodonir el cant amb una expressivitat sincera, real, en cap cas estudiada o no només efectista. Ciofi va tornar a demostrar que és una de les cantants belcantistes més dotades d’estil del panorama actual.  I és clar, amb tot això, que ja és moltíssim, la subjectivitat fa la resta, ja que el seu cant m’emociona i malgrat que la seva veu no sigui intrínsecament bella degut  a unes sonoritats més aviat àfones, ella aconsegueix fer-la bellíssima gràcies a un control vocal sorprenent, cobrint amb delicadesa, intel·ligència i fermensa la zona aguda, arrodonint el so i sobretot emetent-lo i deixant-lo anar a plaer, penjant-lo i fent que es converteixi en emoció, impactant tant a l’auditori, que quan ella canta fins i tot el silenci calla. Això que pot semblar una llicència poètica no ho és. Ahir mentre ella cantava, els silencis que es feien protagonistes fent música. Quin control! Quina bellesa! Ciofi és el belcanto, el meu belcanto, el que m’agrada, el que m’emociona.

És fa difícil trobar a algú que pugui per la rèplica al cant de Ciofi.

Silvia Tro Santafé és una cantant magnífica, amb algún que altre problema en l’emissió aguda (res a veure amb la gravetat dels problemes de DiDonato abans d’ahir), però no té l’instint creatiu de la mezzo nord-americana, li manca aquell punt d’emotivitat creativa que sí te DiDonato i també té Ciofi. A la Silvia Tro li manca el geni capaç de transformar la partitura en quelcom veritablement emotiu. Canta magníficament, s’uneix de manera molt musical a Ciofi i entre les dues fan bellesa, fins aquí la cosa objectiva. Però la subjectivitat em diu que la Giulietta de Tro no em trasbalsa i davant d’aquest fet ineludible no hi puc fer més. Aprecio com canta, sóc capaç d’admirar la seva sensibilitat, però cal que traspassi aquella frontera per tal de el seu cant esdevingui sublim.

Antonio Siragusa sempre ha de lluitar amb un timbre ingrat i una emissió descarada, i això en el belcanto és com una provocació quasi sempre insalvable. Només algú com Rockwell Blake va saber enlluernar amb possiblement la veu més lletja que hagi parit mare, gràcies a un talent i a una sensibilitat de privilegi. El cas de Siragusa no és el mateix, ni la veu és tan lletja (subjectivitat) ni la seva sensibilitat és tan privilegiada. Té un registre descarat i controla alguns aspectes del belcanto més heroic, però difícilment podrà deixar un record perdurable amb rols que per sobre de tot necessiten l’elegància i la distinció, dos trets diferencials, entre altres, als que el tenor italià no està cridat a ser-ne l’ambaixador més destacat.

Molts segurament no compartiran la meva opinió, però Siragusa amb totes les mancances i excesos que no amaga. s’ajusta més al repertori que no pas Albelo, i això només s’explica des de la maduresa i acceptació de les pròpies facultats, amb sinceritat i modèstia. Cap dels dos tenors són el meu paradigma belcantista, que quedi ben clar.

Orfila ja ho vaig dir ahir, està mal aprofitat, perquè actualment la maduresa de la veu exigeix rols més potents i compromesos que aquest Lorenzo. Ara bé, amb l’edat i l’estudi la veu s’ha aposentat en la zona central i greu pròpia dels baixos, caldrà tenir-lo present, no n’hi ha gaires.

A Marco Spotti, ara per ara no li podem demanar gaires coses més que sobrepassin la tímida exigència del rol de Capellio.

Avui sí, us parlaré ni que sigui una mica de la producció de Vincent Boussard, un director que fonamenta la seva posada en escena en l’estètica, com tants fan avui, oblidant la història, els personatges, el context, la partitura, les exigències vocals i l’escola estilística. Tot plegat és un pretext, mantenint al marge les convencions teatrals que no es respecten, per plasmar unes seqüències pictòriques, algunes de innegable impacte visual, sense cap solta ni volta, que deia ma mare.

La producció ja ha passat a la història de les anècdotes, com la producció de la pila de rentar-se les mans i el fet que Giulietta hagi de cantar el fragment més bell de l’obre, la cavatina “Oh quante volte”, enfilada en un espai ridícul, en una posició forçada i malgrat que no és tan aparatosa com sembla, la postura no sembla la més adient per la correcta respiració, ni la que doni la còmode tranquil·litat per a afavorir el cant de la soprano. L’escena té un innegable impacte, però ni cal, ni aporta res més que inquietud, com a  mínim al públic, davant la situació forçada i ridícula, quan se suposa que hem de fruir del fragment.  No hi ha sentit de cap mena a aquesta escena que resulta de nul·la transcendència dramàtica. És estètica per estètica, obviant que un cantant, per molt professional que sigui, no li podem demanar el que calgui per fer-ho bonic. Al començament del segon acte, Giulietta amb evidents signes de desequilibri mental, passeja per una passarel·la forçant una altra vegada, a fer gests aparatosos que es contradiuen amb la línia estètica del seu cant. Deixeu que els cantants ens emocionin cantant i no fent gimnàstica artística.

Un altra moment de lletjor (subjectivitat total) és la pujada i baixada per la immensa escala que omple l’escenari, de les dones florero, amb el vestuari cridaner de Christian Lacroix ,que em sembla que tampoc té cap altre transcendència que distreure al personal de la poca substància d’un llibret teatral nefast. Les senyores que més aviat semblen senyors a l’estil “La Cage aux folles” barrejats amb el Mascarade de The Phantom of the Opera, com molt encertadament em va recordar en Colbran (feliçment retornar al Liceu després de quasi 21 mesos d’absència), només deu servir per justificar els diners que deu haver cobrat el dissenyador francès per deixar la seva signatura en el cartellone de la producció. Dissenys estrafolaris i perillositat laboral en aquelles pujades i baixades una mica accelerades i amb tacons d’alçada. “Épater les bourgeois?” Ara ja ni això.

Aquesta és d’aquella mena de produccions que hauria de penalitzar al teatre que les produeix i també als que posteriorment les lloguen, perquè gastar-se els diners amb una cosa tan buida, freda i allunyada de l’original i pedant, és (subjectivitat total) malgastar els diners, i no estem precisament per això.

És clar que hem vist coses pitjors, però em sembla que tanta superficialitat, revestida d’una suposada elegància visual, reflecteix, com en tants altres aspectes del món operístic, la buidor que ens envaeix. Fullaraca

Fent hipòtesis que no porten enlloc, penso que amb Garanca i Ciofi, tal i com estava previst en comprar l’abonament, el Liceu m’hagués fet el regal que em mereixo amb una diada tan assenyalada per a mi.

58 comments

  1. Arnau

    Necessito saber que coi se li va passar pel cap al senyor director quan va pensar en posar a la Ciofi/Siurina en aquella posició sobre la pica de mans, perquè tela. I ja no dic la baixada de les senyores amb talons d’agulla (pobres figurants…) per les escales en un moment en el que la orquestra estava tocant a mitja veu. Resultat: m’he enterat més dels talons que de l’orquestra. Producció sense comentaris, que passarà a les anècdotes de la temporada amb els pilars de Nabucco, la galleda de Lucia, les espelmetes del “Fuoco di gioia”, els mocadorets de paper de l’Emilia i la Desdemona o la producció “d’estil Zefirelli” del Simon…

    Dels cantants: vaig gaudir (i aplaudir molt) a DiDonato; a Tro li he trobat un vibrato excessiu, a vegades molest; Siurina veu molt maca però ni un pianíssim “a lo Ciofi”, d’aquests que arriben al cor; Albelo, bé, calant a vegades, i pifiant tots els aguts, i molt desinflat al segon acte; Siragusa, prou bé, malgrat el timbre; Orfila bé, a vegades una mica cridaire amb el seu canó de veu; i Spotti insuficient, ja podien contractar a un cantant local per fer aquest petit paper. I deixo pel final la Ciofi. No és una cantant que m’agradi especialment, però aquí m’ha emocionat, i ha fet que gaudeixi amb un personatge “toia” que amb la Siurina m’havia avorrit.

    Ara, amb tot aquest tema que es parla de la joventut a l’opera (que molts venen dels famosos jocs de pistes i entrades regalades), incivisme, mobils que sonen (ha passat avui), caramels que s’obren quan la cantant fa el pianissim de la seva vida, rellotges digitals que fan sonar l’alarma a cada hora… Ahir vaig anar amb un amic, primer cop que trepitjava el Liceu i veia una opera. No va badar boca en tota la funció (com hauria de ser…). Va quedar abduit tota l’estona per la DiDonato i la Siurina, i en el moment que va caure el teló després del brutal cor final, em va deixar anar un: “estic la pell de gallina”. No tota la joventut al Liceu és igual…

    M'agrada

    • Tristíssim que ho relacionis amb la joventut.

      Ahir a 5è pis central va sonar un mòbil i, oh sorpresa! Una senyora de més de 70 anys i no un jove. Van haver de cridar l’atenció 3 vegades a diverses persones per xerrar i obrir caramelets i, oh sorpresa! senyors de la mateixa edat.

      Ja estic una mica cansat que es faci implícita la mala educació dels joves, quan com a mínim al torn T, la cosa va al revés.

      M'agrada

      • bocachete

        No m’agrada generalitzar, però en més de trenta cinc anys d’experiència liceística puc dir que la majoria de vegades que hi ha hagut “conflictes sonors” del tipus que siguin (xerrameques, mòbils, caramels, ventalls, ventalls amb acompanyament de polseres o d’arracades, tos evitable, etc.), els causants han estat gent d’una edat ja considerable, i en una part important, dones. No dic que els joves no ho facin: només que, per la meva experiència, la gent “veterana” té un sentit de “ja puc fer el que vulgui que el teatre és meu”, que costa de treure… I si els dius alguna cosa, se t’enfronten molt més.

        Liked by 1 person

      • Arnau

        Jo no ho relaciono per res amb la joventut. Però hi ha molta gent que ho fa, només cal veure molts comentaris en publicacions antigues a aquest mateix bloc. Soc el primer que em fa mal. Tinc 19 anys i MAI m’ha sonat el mobil, ni em poso a xerrar ni a obrir caramelets. Però hi ha gent que sí. Gent que relaciona el nou públic del Liceu amb la joventut sorollosa hi ha un munt.

        M'agrada

      • Malauradament la mala educació no té edat i és una qüestió ben transversal.
        Fa molts i molts anys que patia a una senyora que fa molts i molts anys ja era molt i molt gran, que feia sorolls de tota mena i comentava amb veu alta qualsevol cosa que no li agradava. És creia que per fer molt temps que anava al Liceu, que era seu.
        No descriure certes coses que he vist amb públic de la franja baixa. Tenim un problema d’educació enquistat en una societat que ha perdut molts valors i el Liceu no crec que sigui gaire diferent.
        Possiblement l’Arnau ha vist a alguns d’aquests participants a les gimcanes que la direcció ha organitzat al voltant de I Capuleti…Una iniciativa si més no peculiar

        M'agrada

    • No sé si el problema són els joves, jo diria que els joves mai poden ser un problema. Més aviat el problema és vendre òpera com qui ven packs de iogurt, amb descomptes que premien a qui s’emporta 20 unitats que caduquen al cap de 3 dies.
      És important que el teu amic s’emocioni, no sé que podrà passar el dia que en lloc d’un Capuleti assisteixi a un Lohengrin, un Rigoletto, un Don Giovanni o una Salome. Cuida’l perquè el teu amic val un potosí.
      L’enhorabona.

      M'agrada

  2. Arnau

    Per cert! M’ha fet il·lusió veure’t amb el Colbran ja recuperat i en bona forma! M’hauria agradat parlar amb la calma, però per les circumstancies del moment, només t’he pogut saludar timidament. Enhorabona!

    M'agrada

  3. Aquests dies llegint critiques i comentaris sobre aquesta obra em pregunto com n´ és de curiosa la subjectivitat dels gustos…perquè a mi m’apassiona tant aquesta obra i d`altres no tant.
    Bé, després d’haver vist tots els repartiments estic d’acord amb els comentaris sobre la Ciofi, potser la seva veu no és tant bella com d’altres però l’emotivitat i sentiment del seu cant ho compensa i jo que l`he vista varies vegades crec que ahir va estar millor que mai…potser el fet de no tenir la DiDonato feia que ella fos l ‘estrella? La Siurina per mi te una veu molt cálida (més que la Ciofi) però em va deixar freda, em va faltar sentiment…La Ciofi te la creus desde el primer minut, encara que sigui pujada a dalt de la pica, fent equilibris o semblant una estàtua de les Rambles.
    Respecta a la DiDonato et dono la raó respecte els aguts, potser és cansament (el dia abans ens va fer un recital deliciós) però per mi el seu cant m’emociona, té aquella particularitat, aquella màgia (que no sé descriure) que la fa diferent..com tu dius la Tro Santafé és magnífica però no et trasbalsa.
    Respecte el tenor ahir em va agrada més Siragusa, potser es preparara pel dia 1 que la projectaran pel cinema…en canvi l `Albero te una veu més atractiva només l´he vist un cop i no puc opinar gaire sobre el que expliqueu de la seva manca d’evolució.
    Respecte a la producció potser a força de veur-la no la trobo tant estèticament extranya, ara bé, és impresentable el que li fan fer a la Julieta, perque el primer cop que vaig anar-hi em feia patir de que no li passés alguna cosa i es lesionés. Crec que han volgut promocionar l`obra pel vestuari del Lavroix i aixi atreure públic nou però no n’hi ha part tant…total perque desfilin baixan i pujant una escala no calia tanta propaganda.
    Enfí malgrat els seus pros i contres jo ho estic gaudint al màxim perque tot és questió de subjectivitat i de gustos.

    M'agrada

    • El problema de la DiDonato actual es el desgast de la veu en la zona aguda, perquè òbviament continua tenint totes les virtuts que la fan una de les cantants més distingides de l’actualitat, però és clar, quan l’emissió forçada fa que no afinis correctament, tot el encant de la seva extrema sensibilitat es malbarata. En a mi no em serveix.

      M'agrada

  4. colbran

    Efectivamente ayer me reincorporé al Liceu, salvando unos cuantos inconvenientes y tuve la suerte de volver a ver a amigos y conocidos después de tanto tiempo: Me sabe mal que alguien que me reconociera no me saludara, pero yo tampoco me encontraba al 100% -a pesar de las apariencias- y quizás no le hubiera atendido como acostumbro y debiera.

    En cuanto a la función. Me aburrí soberanamente. En mi opinión es de lo peor de Bellini aunque contiene una de sus mejores arias (“Ah, quante volte”, maravillosamente cantada por Patrizia Ciofi). La he escuchado múltiples veces y visto con ésta en tres ocasiones. Ya la obertura con tanto “pachín-pachán” de banda de pueblo me pone de los nervios. Los escasos conocimientos instrumentales de Bellini se patentizan constantemente, claro que sus hermosas melodías pueden con todo. Ojalá -al componer esta obra- hubiera consultado con su amigo Rossini -a quien tánto adoraba- para pedirle consejos de instrumentación puesto que “el cisne de Pésaro” era un orquestador genial.

    La puesta en escena es no mala sino lamentable y el vestuario y peinados casi a lo “Ruiz de la Prada”, con tanta coloraina. Criminal cuanto le obligan a hacer escénicamente al personaje de Giulietta. No comprendo como los cantantes no se cuadran y se niegan a tanta peligrosa estupidez.

    Vocalmente ayer Patrizia Ciofi me encantó, especialmente en la primera parte; en la segunda la voz denotaba cierto cansancio. Quedé impresionado de su actual volumen vocal y de sus maravillosos agudos siempre “redondos”, afinados y nunca estridentes: Escénicamente hizo lo que le obligaron a hacer y cumplió.

    Silvia Tró me gustó menos que en otras ocasiones. La voz ha perdido grosor y volumen y sus agudos no son siempre satisfactorios. Considero que debe abandonar este poco interesante rol de Romeo, cuya aria del primer acto no me gusta nada, quizás salvaría la cabaletta, pero se precisa una auténtica mezzo/contralto (Horne, Kasarova) o una fuerza de la naturaleza como la Baltsa para que consigas vibrar con esta pieza. Elina Garanca hubiera dado muestras de auténtico “bel canto”, pero su voz asciende por momentos y sus graves no son lo que eran, cosa que también le sucede a Silvia Tró,

    Sorpresa agradable escuchar a Simón Orfila con voz de bajo auténtico por fin.

    Antonio Siragusa me ha gustado varias veces en Pésaro, pero ayer estuvo correcto y “prou” aunque quiso sorprender al público con unos agudos potentes que no me acabaron de agradar.

    La dirección de Riccardo Frizza no me ha gustado nada: Monótona, lenta y aburrida, claro que la partitura de Bellini con su precaria instrumentación tampoco da para más.

    Felicidades a Joaquim por su importante día y gracias por animarme a superar tantas cosas, incluído mi poco interés por el actual Liceu.

    Liked by 2 people

  5. bocachete

    El millor de la funció d’ahir, amb diferència:
    – la Ciofi, que potser és subjectiu, però sempre m’agrada per com és d’expressiva i com actua, a banda que pugui tenir mancances vocals
    – la presència del Fede en el seu lloc, tan buït (encara que fos ocupat) aquests mesos: això sí que fa una funció de gala!

    Em consola llegir-te: tanta llangor belliniana, tan poc contrast, em va fer una funció més aviat avorrida. Que sí que té grans melodies i belleses, però acaben tenint un mateix to i a semblar-se massa entre si. Potser Frizza la podria fer més interessant? No sé… Certament, van cantar-ho molt bé i s’hi van sentir moments bellíssims, però a aquesta òpera li falten moltes coses…

    La producció era massa esteticista “perquè sí” i fredíssima: no només era estètica sinó estàtica. Excessivament, i amb moviments forçadíssims i absurds, quan hi eren. L’aportació de Lacroix, decebedora. Sense sortir del ram, trobo més aconseguida la de la Ruiz de la Prada per a El gato con botas. Ahir, més que en The phantom, que també, em feia pensar, l’escena de les senyores de coloraines, en les prostitutes de Les misérables… Sí que té, visualment, efectes macos, però en fi… que no compensen ni la fredor ni solucions gens justificades. I el vestuari, malament, malament… Millor que haguessin anat al Desigual o a Zara a vestir-se, que n’haguéssim sortit guanyant..

    Tot plegat, va estar bé, perquè “prima la musica” (e non le parole e anche no la scena) i aquesta va sortir bastant bé.

    M'agrada

  6. rosetapiccina

    Poder tornar a estar tan ben acompanyat sí que és un regal de la vida. Hauràs d’esperar alguns mesos per arrodonor-ho amb una òpera que t’encanti. Elektra?
    Felicitats.

    M'agrada

  7. rosa

    La posada en escena un desastre, una vergonya. Com es pot pagar per una cosa així. Excessivament estàtica i, quan fa moure la soprano, és per a fer-la pujar a un lavabo atemptant la seva seguretat física per al cant i per no caure. En segons quins llocs de treball exigir això comportaria un “plus de perillositat” per a la víctima.
    El vestuari de Chistian Lacroix, presentat pel Liceu com una meravella, la qual teníem “l’honor” de veure els espectadors, no em va agradar gens. Va fer anar vestits els Capuleti – güelfs – de “carbonari” dels anys 20 i 30 del segle XIX, i els Montecchi – gibelins – disfressats de güelfs-carbonari. Les figurants de la festa portaven vestits molt vistosos, però poc aconseguits estèticament i calçat molt perillós i sorollós, que no responien per a res cronològicament amb els vestits masculins.
    Romeo, en el primer acte deuria tenir fred abans de sortir a escena, amb llarga bufanda i un jersei lligat a la cintura, la imatge del jove galant restava molt contemporània i no corresponent a la resta de personatges masculins. Pel que fa a Giulietta necessitaria a més a més un “plus d’antiestètica” per vestir el vestit curt dissenyat per Lacroix, amb el qual la fa anar tota l’òpera, i el sobre-vestit que l’acompanya.

    M'agrada

    • És ben curiós que el pitjor, estèticament, per a mi fos el vestuari, mentre que els murs pictòrics tenien més interès estètic.
      Ara bé l’acció dramàtica era nula o pitjor encara, contraproduent, amb uns cantants que la majoria de vegades no es relacionaven entre ells. Romeo i Giulietta semblava que s’evitessin.

      M'agrada

  8. Olga

    Jo em vaig avorrir d’allò més. Ho sento molt, però és així. Vagi per endavant que hi vaig anar dijous, no ahir diumenge, però el repartiment era el mateix (Tro Santafé/Ciofi/Siragusa). No és que ho fessin malament, que no és el cas.

    Tro, que em va encantar en l’Elisabetta de l’any passat, la vaig trobar escassa de veu. Va cantar bé, però en alguns moments em costava sentir-la. I jo estava a la fila 6 de platea!

    Pel que fa a Ciofi, va cantar bé, però molt monòton. Tota l’estona piano. Ja fa uns pianos bonics, ja, però tota l’òpera en piano? Ho vaig trobar excessiu.

    Siragusa no em va desagradar, tot i que em va donar la impressió que intentava imitar Flórez (sense aconseguir-ho) en la manera d’encarar els aguts.

    Orfila molt bé en el seu paper petitet, i, pel que fa a Spotti… segur que no hi ha cap baix “local” que pugui fer aquest paper millor o, almenys, igual?

    De la producció ja està tot dit. Horrorosa es miri per on es miri. Fer cantar la pobra Giulietta enfilada a la pica és un crim. I les cadires de muntar penjades del sostre al començament? Algú em pot il·lustrar sobre el seu significat?

    Un altre tema és el dels sorolls. Hi havia una senyora a una llotja de platea (no era joveneta precisament) que no parava de fer soroll amb un ventall, donant-se cops al pit. La mala educació no és només qüestió dels joves. N’hi ha per tot arreu, i aquí vull donar una mica la raó a l’Arnau. Generalment, segons la meva experiencia, la gent d’edat fa més soroll que els joves (xerrameca, paperets de caramels, ventalls, tos…).

    En resum, em podia haver estalviat el viatge a Barcelona… i mira que em sap greu, que al Liceu he passat moments inoblidables, però em temo que s’han acabat o que cada vegada són més escasos. Quina pena!

    M'agrada

  9. Per mi era el primer cop que veia l’òpera i he de dir que te moments molt bells , però també te altres menys interessants. Encara que no em va emocionar excessivament, en general em va semblar bé. La orquestra em va sonar correcta i els cantants en general també bé, si que voldria destacar a la Ciofi , la qual per mi va ser el millor de la funció, regalant-nos alguns moments inolvidables, d’aquells pels que val la pena anar a l’òpera (jo també vaig intentar imaginar-me cantant la Garanca de Romeo amb la Ciofi de Giulietta) , però no ha pogut ser….

    D’ altra banda la direcció escènica, respectant tots els gustos, a mi no m’aporta absolutament res a la òpera, és més la famosa escena de la pica, a mi em va fer patir per la soprano, creant-me certa distracció en el moment potser mes bell de la òpera. Dels “famosos” vestits de Lacroix no veig que tenen a veure amb l’obra, imagino que deu ser un tema de Màrketing (que no deu ser barat).

    Suposo que la òpera sense semblar-me de les millors que he vist , amb una altra posada en escena guanyaria més, però em quedo satisfet d’haver gaudit de bons moments de bel canto.

    Un últim apunt respecte al tema de la mala educació: estic d’acord amb els comentaris fets, que no només es patrimoni dels joves, ahir havia una senyora no precisament jove de xerrameca amb la seva filla, durant una part del primer acte, a una de les llotjes de platea. El que si que es cert , es que avui en dia cada cop hi ha mes gent que està (mal) acostumada a xerrar en qualsevol tipus espectacle com el cinema, teatre, conferències (no només l’òpera) , ho veig un problema general de manca d’educació i respecte pels altres i el pitjor es que cada cop és mes habitual,

    M'agrada

    • Exacte Alexis. La mala educació no és patrimoni exclusiu del públic del Liceu, malauradament està instal·lada arreu i molts pensen que com que el Liceu és un lloc de cultura la gent ha d’estar molt conscienciada, però en realitat i potser aquest és un dels problemes, el Liceu s’està convertint en un lloc d’esbarjo.

      Liked by 1 person

  10. Ordet

    Jo hi volia anar, però m’ha fet mooolta mandra. La veuré tranquilament demà al cinema on curiosament, almenys a Girona, la gent que hi va no et molesta amb els vànols, els ditxosos caramels i altres històries. De la posada en escena ja estic curat, perquè la van passar pel Classica. Malgrat tot, a mi deixar-me portar per les melodies infinites de Bellini m’encanta de tant en tant…
    Salutacions!

    M'agrada

      • Ordet

        El plànols finals en què es va veure les dues protagonistes plorant, primer la Joyce i després, absolutament emocionada, la Ciofi no van tenir preu. Jo m’ho vaig passar genial. No sé, jo a la DiDonato no la vaig trobar tan malament com vosaltres dieu i em va encantar la seva creació del personatge.
        La Ciofi, meravellosa. Sense paraules…
        El director d’escena un autèntic cabronet que es nota que deu tenir algun trauma d’infància amb la pobra Julieta, ja que li fa fer de tot i més. A mi l’escena de la pica fins i tot la vaig trobar estètica. El que no vaig suportar és el passe de models gratuit al principi de la segona part.
        Però si les veus són bones, a mi com si ho fan a les fosques. També és una òpera que m’estimo molt, malgrat que molts dieu que no és de lo millor de Bellini, a mi m’encanta. De tant en tant, va bé desintoxicar-se d’harmonies germàniques amb aquestes melodies tan etèries…
        Salutacions!

        M'agrada

      • Jo me n’alegro que ho gaudissis (DiDonato inclosa). El gaudi és tan personal i intransferible que el dia que no sigui així ja no serà gaudi.
        Només una cosa de les harmonies germàniques no necessiten desintoxicació, més aviat per a mi són el bàlsam de tanta i tanta mediocritat com ens envolta, i com que per sort tots tenim els nostres bàlsams reconfortants i fins i tot es pot arribar a fer-ne un cocktail entre tots ells,

        M'agrada

  11. JordiP

    Bona nit! Doncs tot i que segurament no dire res que no s’hagi dit fins ara, voldria escriure que m’ha semblat la funcio que tot just acabo de veure. Respecte a la produccio he pensat que podia haver agafat una entrada sense visio i m’hauria sortit mes a compte. Quin desastre! I mira que jo soc fan del minimalisme, pero el muntatge es tot un desproposit!

    La Ciofi, meravellosa. Ja em va encantar a La Sonnambula. No moltes vegades el cantant es capaç de trametre’m emocio amb el seu cant, i menys en el bel canto, pero la Ciofi noi, m’ha provocat mes d’una esgarrifança aquesta nit. I segur que no he estat l’unic per que en l’escena de la suplica al seu pare despres de prendre el beuratge ha fet emmudir fins i tot els maleducats!

    La DiDonato m’ha fet patir molt! Els seus aguts tambe em provocaven esgarrifances! Pero d’altra mena. Sonava poc net i ella esta tan poc convincent en el paper de Romeo, tot es postura masculina estereotipada. No obstant aixo l’escena final de la mort dels protagonistes l’han brodat. Sera que no ha d’anar tan amunt i que estava mes concentrada en morir-se que en ser Romeo, pero han fet un duet espectacular. Les dues, Ciofi i DiDonato han acabat plorant! Ara be, nomes per aixo no es mereixia l’ovacio que s’ha endut (des del meu punt de vista), pero es clar que el nom hi fa molt i la gent aplaudeix per molts motius….

    En Siragusa no m’ha agradat. He trobat que li falta aquell cant elegant i aquell fraseig que tant m’agraden. M’ha donat la impressio que ens volia impressionar a cops de pinyol, pero francament, a mi em cal alguna cosa mes a hores d’ara.

    L’Orfila ja em va agradar a la Lucia, i aqui, ves per on li toca el mateix paper! Curt pero ben resolt amb una veu molt bonica.

    L’orquestra discreta, no m’ha captivat. I el cor si que m’ha semblat ben desenvolupat.

    No coneixia per a res l’obra i en general no m’ha decebut, ara, que tinc els meus dubtes de si incorporar-la a la meva discografia o no…. El que segur que fare es mirar si hi ha retransmissio de Catalunya Musica i tallar les parts on la Ciofi m’ha captivat, de nou. Oficialment avui m’he declarat fan de la Ciofi!

    Com veieu, res de nou…

    JordiP

    PS: El comportament no es un tema d’edat, es d’educacio, del que s’ha vist a casa…. Amb 6 anyets la meva filla gran va estrenar-se al Liceu amb UnCorsari del Mariinski i no va piular. Aquest cap de setmana hem anat al Petit Liceu, ambla gran, que en ara te 9 i els dos petits que en tenen 6. Respectuosos tota la funcio, i en sortir em van dir: Papa, hi ha nens que no s’estan quiets i no paren, i els seus pares no els diuen res! Doncs aixo, el que veuen a casa….

    PPS: No us conec a cap, pero sou la meva petita familia del blog, aixi que no menteixo quan dic que m’alegro del retorn d’en Colbran, no nomes al Liceu, sino al blog tambe! Noi, no se a que et dediques, pero m’encanta com escrius! 😉

    M'agrada

  12. alex

    Sobre la función de anoche, suscribo lo que dice JordiP sobre Ciofi ( no siendo “ciofista”, reconozco que además de modo a la vez inteligente y efectista adptando el rol a su instrumento, hizo anoche una emotiva y gran interpretación, mejor incluso que en su reciente Sonnambula), sobre también Di Donato (que en el primer acto estuvo bastante mal en cuanto a proyección a partir de la zona de paso, calando y con un agudo tremendamente caprino y fijo ), sobre también Orfila y algo menos sobre Siragusa ( pese a esa emisión tan poco grata y con un instrumento blanquuecino, al menos hubo momentos que mantuvo una correcta línea belcantista pese a su escaso volumen )
    Ayer , Liceu prácticamente lleno ( bastantes autocares en las puertas, descargando espectadores y hasta visitantes foráneos) y la orquesta sonó aceptable

    De la producción y suu cursilada estética, ni commento , ya lo habeís dicho la mayoría ; lo más indignante y que los cantantes lo hayan aceptado, el riesgo físico de lesiones no solo para la pobre Giulietta en sus dos grandes escenas, sino para los “sube y baja” gradas/escaleras

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: