IN FERNEM LAND

TEATRE DE SARRIÀ: IL SIGNOR BRUSCHINO


Els Amics de l’Òpera de Sarrià en el marc de 3ª temporada Òpera de Cambra  de Barcelona ha programat per aquest cap de setmana (ahir dissabte i avui diumenge) dues representacions de “Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo“, farsa giocosa per musica en un acte , llibret de Giuseppe Foppa, extret de la comèdia “Le fils par basard, ou Ruse et folie (1809) de René-André-Polydore Alissan de Chazet e Maurice Ourry, estrenada el 27 de gener de 1813 al Teatro San Moisè de Venècia..

La proposta, com ja ens tenen acostumats els amics de Sarrià, porta el segell de la qualitat amb una especial cura en l’elecció d’un equip jove de cantants preparats que garanteixen un nivell notable.acompanyats en aquesta ocasió per l’Orquestra Barcelona Concertante (20 músics) i Viviana Salisi en el baix continuo per acompanyar els recitatiu, tots sota la direcció musical de Assunto Nese i l’escènica de Eugenia Corbacho, és a dir l’equip habitual de la casa, que una vegada més encerta de ple i ofereix, alhora que l’oportunitat de veure òperes infreqüents (al Liceu no em consta que s’hi hagi representat mai), donar l’oportunitat  als joves artistes que inicien la seva carrera.

Que per l’ocasió i com ja va succeir a Rita de Donizetti, s’hagi substituït l’habitual acompanyament pianístic de les propostes modestes i pressupost escàs, per una orquestra de 20 músics (els mateixos components de l’estrena veneciana), és un afegitó important i  lloable que també dóna l’obligada i imprescindible oportunitat als joves músics a familiaritzar-se amb el fossat teatral.

Assunto Nese va portar l’obra amb un tempo brillant, a estones degudament vertiginós, que en capa cas va posar en perill la concertació o el seguiment de la disciplinada companyia, ara bé, i segurament per les condicions de l’acollidora sala del Teatre de Sarrià, el volum orquestral em va semblar excessiu o si més no, desequilibrat respecte a l’escenari, i encara que mai va tapar les veus, la presència orquestral era, sota el meu punt de vista, excessiva i jo hagués agraït un so una mica més subtil i transparent, tot i entenen que les condicions a nivell d’assaigs tampoc deuen ser les que tots voldrien.

En qualsevol cas l’orquestra va fer una excel·lent tasca d’acompanyament amb intervencions solistes de qualitat i amb una interpretació de la bellíssima i famosa obertura (sense cap mena de dubte el número musical més conegut de l’obra), meritòria, tot i que que si l’hagués interpretat al final, quan l’orquestra ja estava “escalfada”, el resultat hagués estat més brillant i amb un so més bell, com després i durant  la representació va poder demostrar.

Viviana Salisi a dalt i en el fons de l’escenari es va integrar discretament en l’acció escènica, acompanyant amb la solvència habitual reconeguda els recitatius, amb el baix continu amplificat, solució tècnica que no he acabat d’entendre.

L’equip vocal va demostrar, en totes les parts compromeses (els rols del fill de Bruschino i el policia són molt més que anecdòtics que en la seva estrena van ser interpretats pel mateix tenor), un excel·lent nivell i una adequació estilística a les característiques particularitats del cant rossinià molt lloables.

El rol de Bruschino va anar a càrrec de Jorge Tello, un habitual de la companyia sarrianenca que ja havia vist a l’Occasione fa il ladro, El màgic elixir de Demestres i a la Rita de Donizetti. No té una veu del tot definida, tot i que és el típic buffo que com tants il·lustres col·legues que sense tenir la veu de baix que demana la partitura, se’n surt amb desimboltura escènica. No és el rol vocalment més exigent però requereix de personalitat escènica i bis còmica, que Tello, sense excedir-se podria haver exagerat una mica més.

Gaudenzio Strappapuppole va anar a càrrec de Roberto Maietta, per a mi el millor de tot l’equip, per veu, projecció del so i un estil adequadíssim que resolt amb brillantor les dificultats habituals  del canto sillabatto, acompanyat del control escènic del personatge. és més baríton que basso cantante, però la seva joventut farà possible una evolució vocal al respecte. La seva brillant cavatina “Nel teatro del gran mondo”, a banda de ser el millor número vocal de l’obra, va estar esplèndid. Bravo!

Irene Mas es va fer càrrec del rol de Sofia. La jove soprano mallorquina té una veu càlida que domina en tot el registre de líric lleugera amb seguretat i que ascendeix amb facilitat i naturalitat a la zona aguda sense cap mena de tibantor o estridència. Ella té dues intervencions destacades: l’ària “Ah, voi condur volete…Ah! donate il caro sposo” i el duet amb Gaudenzio “Ê un bel nodo che due cori”, que va resoldre amb brillantor.

El tenor colombià Cesar Cortes es va fer càrrec del rol de Florville, l’amant de Sofia, amb la lleugeresa pròpia d’un contraltino rossinià, acompanyada d’una projecció brillant i d’una seguretat d’emissió notable i elegant fraseig. El rol no té aquella gran exigència amb la que Rossini acostuma a imposar a la corda, no té cap temible ària, però Cortes va cantar amb bona línia el duet inicial amb Filiberto, cantat amb seguretat pel baríton Guillem Batllori.

És una llàstima que Rossini no donés una mica més de rellevància al rol de la criada (Marianna), ja que ens hagués pogut fer gaudir una mica més de la soprano argentina Mercedes Gancedo que tant em va agradar en la prèvia al concert de Martín Royo en el  LIFE Victoria passat. Espero que no triguem gaire a veure-la en un rol que permeti apreciar les moltes virtuts d’una cantant que vaig dir aleshores de la que en sentiríem parlar i espero que sigui així.

La proposta escènica d’Eugenia Corbacho és molt més brillant en l’obertura que en la resta de l’obra, ja que la debilitat de l’enrevessada trama permet poques genialitats. En l’obertura, Corbacho ens ofereix una presentació dels personatges a la manera de reportatge periodístic amb referències a la premsa, amb portades de revista i diaris que fan referència a l’acció dramàtica i als personatges, convertint-los en cèlebres protagonistes del paper cuixe. Aquesta brillant presentació feia preveure una continuïtat en l’acció escènica que després quan es va aixecar el teló va resultar més tradicional i previsible, malgrat la contemporaneïtat de l’ambientació.

Tot esperant la nova proposta dels imprescindibles Amics de l’Òpera de Sarrià, només  em queda recomanar-vos que si aquesta tarda no teniu plans de cap mena, no us ho perdeu i cal que us apropeu al Teatre de Sarrià, l’obra i els artistes que la fan possible, s’ho mereixen, i en cap cas l’afició operística de Barcelona hauria de donar l’esquena a les temporades del Teatre de Sarrià, ahir presentava una millorable mitja entrada.

13 comments

    • Espero que t’agradi.
      Una apreciació, les farses en un sol acte escrites per Rossini són 5:
      La cambiale di matrimonio (1810)
      L’Ocassione fa il ladro (1812)
      L’Inganno felice (1812)
      La scala di seta (1812) Burletta per musica, però classificada en el opus rossinià com a farsa
      Il signor Bruschino (1813)

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Ops! Sí senyor…em deixava L’Inganno. Per cert, podrien reposar “L’Ocassione fa il Ladro” del Lliure de farà uns 10 o 12 anys….de rabiosa actualitat, vamos.

        M'agrada

  1. Josep Olivé

    Magnífica sorpresa, i molt positiva, aquest Bruschino! M’ho he passat molt bé. M’agradat molt a mi també la projecció de video mentres sonava l’obertura, que m’ha transportat en el temps a “La gazzeta” de Dario Fo que es va veure al Liceu ja fa uns quants anys. El nivell artístic més que lloable amb un tetare com el de Sarrià amb menció especial a la direcció de Nese i l’orquestra.

    M'agrada

  2. colbran

    Ha sido una excelente experiencia volver al Teatre de Sarrià para asistir a la escenificación de la última de las farsas escritas por Rossini: “Il Signor Bruschino”. Con anterioridad -el 4 de mayo de 2014- en dicho teatro se escenificó, por la misma compañía, la segunda de las farsas compuestas por el “Cisne de Pesaro” (que en su estreno calificó de “burletta”, un eufemismo de farsa): “L’occasione fa il ladro”. Joaquim hizo el oportuno apunte al día siguiente, como se puede comprobar en este blog.

    Los dos múmeros clave de esta pequeña ópera (equivalente al posterior “género chico” de la zarzuela española), tal como señala Joaquim son el aria “Nel Teatro del Gran Mondo”, magníficamente cantada por Roberto Maietta y la genial obertura que causó un auténtico escándalo en su estreno, por los golpes de arco de los segundos violines sobre el atril, lo que probablemente predispuso al público a no otorgarle su éxito y fue retirada de cartel después de dos representaciones. Sin embargo hoy está considerada la mejor de las cinco farsas y los famoso golpes de arco tuvieron una supuesta repercusión en los golpes de campana similares que se encuentran en la obertura de la ópera cómica de Wagner “Das Liebesverbot”.

    La representación en Sarriá transcurrió muy fluída y estuvo profesionalmente interpretada por todos los componentes y bien dirigida musicalmente por Assunto Nese que -dado el tamaño del teatro- hubiera tenido que controlar un poco el volumen. Subrayo todo lo que ha escrito al respecto Joaquim respecto a la escena y cantantes de esta entusiasta compañía de ” Els Amics de l’Ôpera de Sarrià” y lamento que el público no llenara el recinto porque valía la pena.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  4. alex

    Lamentablemente y por otras causas operísticas ( dejé mi entrada a una amiga), no pude asistir a este SIGNORE BRUSCHINO
    La culpa?? teníamos dos entradas en Paris para el ONEGIN ( Mattei y la actual gran Netrebko), con la además brillante intervención del factotum dels Amics de la Opera de Sarria, Raul Gimenez que resultó un brillante Mr. Triquet

    M'agrada

    • colbran

      Alex, levaba en un bolsillo tu grabación, pues me imaginaba que tu asistirías. Supongo que disfrutarías con ese “Onegin”. En vivo queda Mattei tan poco creible en el tercer acto como en la retransmisión del Met?

      M'agrada

      • Alex

        Mattei en este duo final con Netrebko, me pareció un barítono corto para el rol y fue la parte donde mostró alguna carencia. Su musicalidad innata ( debe ser un muy notable barítono mozartiano ), se rompió a ratos en busca a una intensidad dramática que no le resulta adecuada al barítono sueca
        Netrebko se lo comió en ese gran duo final Tatiana / Onegin

        La producción de Decker , típica del alemán y parcialmente parecida al Werther liceistico : minimalista y con la escena con rampas. Escena ùnica para los 3 actos: amarillenta/ ocre todo el primer acto y primer cuadro del segundo ( así se representó la primera parte ), mientras que la segunda parte ( empezó con el segùndo cuadro del segundo acto más todo el tercer acto ) lo amarillento/ocre se transformó en blanco/ gris , con sillas muy elegantes en toda la escena del palacio del príncipe Gremin

        La Tatiana de Netrebko ( pese a algunos agudos algo metálicos ), excepcional: gran presencia escénica, voz amplia y enorme proyección ( en los nùmeros de conjunto, se los ” come ” a todos )
        Su escena de la carta, de enorme categoría
        El único solista que me desagradó fue el ” pseudo” Bajo. Tsimbaliuk ( excesivo vibrato y justito de graves )
        Bien la Olga de Abrayamian, grandes artistas las veteranas Zaremba y Schwartz, correcto sin más el Lenski de Cernoch
        El director de orquesta Gardner, bien en los nùmeros de conjunto y en las preciosas Mazurka y Polonesa, demasiado pendiente de los solistas en sus escenas individuales
        Excelentes los coros de París ( se aprecia mucho la labor de Basso )

        Creo que irá en diferido por France Musiques alrededor del 23 o 25 de junio

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: