Retorn després de masses concerts sense fer-ho, a la temporada de l’OBC per assistir a una interpretació tan aclaparadora de la desena simfonia de Xostakóvitx que la primera part que incloïa el bellíssim i decoratiu concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns amb Joshua Bell de solista, ha quedat totalment eclipsada. És clar que a la Ungebetenes Spiet 2 de Manuel Rodríguez Valenzuela no la salvava ni que a la segona part haguessin programat la Marcha de Cádiz, perquè l’entremaliadura musical del compositor valencià em va semblar malgrat la poca durada, una de les coses més indigestes que he escoltat en anys. Ni la vaig entendre, ni vaig ser capaç d’anar més enllà de l’astorament provocat per aquella allau d’experiments sonors que brollaven, per a mi sense cap mena de sentit, i que potser s’entossudien en voler-me dir alguna cosa. No vaig entendre res, ni el llenguatge emprat ni el que pretenia el compositor.

Després com per fer més mal encara a l’obra de Rodríguez Valenzuela, es va programar un cim de la melodia i el llenguatge romàntic, el concert de Saint-Saëns en lloc del de Brahms anunciat, una música feta per agradar, tant com l’altre per l’efecte contrari, i és clar el xoc estètic va ser brutal.

Amb una OBC en plena forma i una atenta direcció del mestre Kaszuhi Ono, Joshua Bell va desplegar la seva calidesa de so habitual i la seva tècnica. A vegades semblava que en lloc del Stradivarius “Hubermann de 1713 toqués la viola Macdonald del mateix luthier, amb aquell so vellutat, no excessivament gran però perfilant amb precisió i un cert preciosisme la inspirada i ensucrada partitura. Deliciós preludi sense propina, sembla se que el públic de diumenge no v aaplaudir prou que ens va dur al xoc descomunal de la desena simfonia del grandiós Xostakóvitx.

Esta clar que amb el mestre Ono ha retornat a l’OBC no només una qualitat que mai hagués hagut de perdre, si no una il·lusió contagiosa, tant amb el públic, que malauradament no omplia la Sala Pau Casals, com per els musics de l’orquestra, absolutament entregats i motivats per aquest director que a la manera discreta que caracteritza als nipons, ha sacsejat l’orquestra connectant-la de nou a un projecte estimulant de creixement i consolidació, que passa per aquesta qualitat sonora imprescindible per assolir cotes superiors d’exigència interpretativa.

Amb aquesta motivació i amb una memòria prodigiosa que fa que el mestre Ono no utilitzi la partitura davant d’una obra d’aquesta magnitud, tota la concentració estava al servei de la música i això s’evidenciava des dels primers compassos del moderato inicial. Sense deixar ni un segon de relaxació, l’experiència va ser extraordinària i estimulant, colpidora en el seu dramatisme i brillant per l’execució, precisa en les exigències tècniques i equilibrada en les exuberants i exigents dinàmiques i intensitats.

L’allegro va ser un prodigi de precisió i  tant l’allegretto com l’andante-allegro final, plens de contrasts ballables i sonoritats ombrívoles, van ser minuciosament desgranats per una orquestra compacta i equilibrada, que comptava amb la feliç col·laboració de joves membres de l’ESMUC que en una estimulant iniciativa, de ben segur aportaven l’empenta de la joventut que demana pas, i és clar, no podem oblidar als solistes rellevants, des del clarinet de Josep Fuster al fagot de Silvia Coricelli (els fagotistes deuen estimar molt al compositor perquè n’hi ha pocs que els facin treballar tant i amb tanta notorietat com ell).

Una OBC contundent i també dúctil, mai passada de voltes, mai ensordidora i sempre precisa en el tempo i en les intensitats, una orquestra de qualitat, lluny d’aquella formació que fa poc semblava submergida en una rutina i abocada a un provincianisme que amb el mestre Ono ha desaparegut.

Han fet bé en renovar-lo perquè perquè sortosament  una vegada sembla que a l’OBC s’albira un futur brillant.