IN FERNEM LAND

MET 2018/19: LA TRAVIATA (2) DAMRAU-FLÓREZ-KELSEY;MAYER, NÉZET-SÉGUIN


Diana Damrau (Violetta) Credit: Marty Sohl / Metropolitan Opera)

El passat 6 de desembre us vaig parlar de la transmissió radiofònica (americana) de la primera representació de la nova producció del MET de La Traviata de Verdi, producció que vaig poder veure ahir gràcies a la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès i que bé mereix un apunt complementari perquè a banda que a trets generals no canvia res del que ja us vaig dir, si què la visió i no pas per la producció, aporta valor afegit ja que la interpretació de Diana Damrau bé mereix un apunt i un reclinatori.

Traviata, com Butterfly o Salome, per exemple, són òperes on tot recau en un únic protagonista, quelcom que no vol dir que no calgui un equip vocal de qualitat al seu voltant, però si que sense una soprano que ho galvanitzi tot, és impossible que l’òpera aixequi el vol. A més a més, Traviata sense una soprano que ho trasbalsi tot no té massa interès per a mi, com tampoc ho tenen la immensa majoria de títols del gran repertori (Carmen, Tosca, Bohème, Rigoletto, Tosca, Elixir, Lucia, Norma….) si tots o almenys un dels intèrprets no justifiquen la seva programació. Per dir-ho ras i curt, l’Alfredo de Juan Diego Flórez mai justificarà el meu interès per una Traviata, perquè malgrat ser un cantant excepcional la seva interpretació no aporta res a la història d’aquesta òpera, però en canvi si que la Violetta de la soprano alemanya Diana Damrau ho justifica, perquè la seva interpretació, tot i les evidents limitacions al final del primer acte (Sempre libera), no tinc cap inconvenient en dir que en el segon i tercer acte és memorable.

L’única avantatge que té l’òpera al cinema davant del teatre, és gaudir d’una interpretació del primer pla com mai cap localitat a la sala et pot oferir. Cert que la falsificació de l’emissió, els plans sonors i l’equilibri estan absolutament falsificats, però en canvi el cant i la corresponent dramatització interpretativa són potenciats de manera admirable i si un cantant, com és el cas de Damrau, és capaç de viure i transmetre un rol com ho fa ella, aleshores el mitjà esdevé no tan sols idoni, si no imprescindible per tornar a veure l’enèsima Traviata i gaudir-la.

La veu de Damrau ha anat evolucionant i si bé aquesta evolució l’ha fet perdre els sobreaguts de lleugera que lluïa en els seus inicis (memorable Reina de la Nit a la ROH), ara la veu s’ha centrat i sense ser encara una lírica ample, por fer front  als rols més lírics del repertori amb plena solvència vocal. La Traviata sempre s’ha dit (crec que erròniament) que requereix dues o tres tipologies vocals  lleugera al primer acte, lírica al segon i dramàtica al tercer. Doncs no, amb una lírica n’hi ha prou sempre i quan tingui un agut sa i un centre prou ample. Les incursions a la zona greu són poques i ben emeses i projectades, les notes greus no necessiten de cap Abigaille per fer-ne front.

Damrau sap dir, sap transmetre, sap captivar l’atenció i sap guanyar-se al públic perquè el seu cant és sincer, viscut i senzill. No hi ha cap mena d’artifici vocal, ni manierismes, ni sofisticacions, ni notes tretes de la màniga, ni recursos tramposos per evitar paranys perillosos. Ella té sota control tècnic el rol i es dedica a expressar en plenitud cada paraula i amb elles cada gest i cada mirada, ella és Violetta i sent així és ben fàcil atrapar al públic i fer creïble la seva interpretació.

És preciosa la transformació que fa en cadascun dels encontres cabdals que té durant els tres actes: el trasbals en veure néixer un amor impensable i imprevist en el duo amb Alfredo del primer acte, la sotragada davant l’autoritària sentència de Germont en el segon, la humiliació a la festa a la casa de Flora, o tot el tercer acte, amb la lectura de la carta, l’encontre amb el doctor Grenvil i el retrobament d’Alfredo amb el dolorós final, tot aquest immens ventall de sentiments i estats d’ànim Damrau els viu amb una intensitat admirable i és amb interpretacions d’aquesta dimensió i calat quan s’aprecia la diferència entre una bona interpretació i una interpretació excel·lent.

Bona, sense més és la interpretació de Juan Diego Flórez, un tenor que ho canta tot bé perquè té la immensa fortuna de saber cantar de manera excepcional. Altra cosa i malgrat el que digui ell en ser entrevistat a la mitja part referent a que aquesta és una òpera belcantista, que el rol superi les seves limitacions de volum i emissió, que no s’aprecien en una toma sonora equilibrada i equalitzada per mitjans tècnics, però que és fàcil d’imaginar en mig de les intensitats amb les que el genial Yannick Nézet-Séguin entén aquesta òpera, sobretot en la segona escena del segon acte. A Flórez la zona greu del rol no li sona i ell que és molt intel·ligent i ho sap, passa lliscant per allà on no pot donar lluentor al seu cant, fet que no evita que la línia i el fraseig continuïn sent com sempre, una classe de bon gust i de ben cantar, ara bé, el seu Alfredo no passarà a la meva història i malgrat que ell digui que el canta com ho feia Kraus o DiStefano (aquí em va descol·locar totalment) està clar que la seva veu, aquesta si que evoluciona poc, no sigui la més apropiada, ni per aquest Verdi “més lleuger”.

No entenc l’entusiasme que provoca Quinn Kelsey. El seu Germont té la gran virtut de dir el text amb precisió, de manera entenedora tot i que el seu italià tingui un cert accent hawaià. Tret d’aquesta important virtut, ni la veu, massa sovint amb algun problema de netedat i fins i tot de justa afinació diria jo, ni sobretot la seva expressivitat plana (no hi va haver una rèplica convincent en el gran duo del segon acte amb una Damrau inspiradíssima) van justificar ni de lluny la resposta aclaparadora del públic novaiorquès. És clar que baríton ho és i això ja és una gran cosa al seu favor, però no em sembla suficient per fer d’això un èxit. Ell tampoc em justificaria una enèsima Traviata a la meva vida.

La resta del cast correctes, amb una menció especial al Baron Douphol de Dwayne Croft, que havia estat un baríton considerable al MET i marit de Ainhoa Arteta, i ara assumeix aquest rol vocalment tan poc rellevant.

El que si que mereix l’absoluta atenció és la direcció musical del director canadenc  Yannick Nézet-Séguin que sembla haver entrat per la porta gran a la seva titularitat al MET, amb unes rebudes avants de cada acte estrepitoses i amb una ovació grandiosa i merescuda al final.

L’orquestra poderosa del MET sona amb una qualitat estratosfèrica i això que el cinema mai dóna la sonoritat com cal. Imagino que a la sala l’impacte havia de ser extraordinari, ja que l’energia, la intensitat, el color i el calor que atorga la seva direcció colpeixen fins el clímax d’un concertant del segon acte d’una intensitat aclaparadora.

Direcció memorable amb una orquestra i un cor a l’alçada de l’esdeveniment. Ell ha entrat amb bon peu i s’ha guanyat al públic que vol oblidar el desgraciat final del gran Levine.

La producció de Michael Mayer té un únic decorat per a tots tres actes, i només varia les tonalitats d’un disseny de llums que intenta dotar a l’escena d’una varietat inexistent. També la inspirada i radicalment diferent producció de Willy Decker (la del rellotge provinent de Salzburg) tenia un únic escenari, però quina gran diferència entre aquella i aquesta, i quin pas enrere el del MET que només busca agradar per por a perdre públic, sacrificant la creació teatral. A Damrau, que no es voler posicionar davant la pregunta de les diferències entre ambdues produccions ja que ella també havia protagonitzat aquella en el mateix MET, se li va entendre tot. No podia dir que en aquella hi havia un gran treball dramàtic i que en aquesta tot era decoració, tenint a Mayer ben a prop, però està clar que a Nova York s’estimen més veure el famós Mascarade de The Phantom of the Opera (moviment incomprensible del cor al primer acte o coreografia al segon) que una Traviata que faci creïble la colpidora història a un públic del segle XXI.  El disseny de vestuari més a prop de The Beauty and the beast no fa més que deslluir una producció que tindrà éxit i que compta com a única aportació, no original, amb l’aparició de la pura i angelical germana d’Alfredo acompanyant al pare a casa d’una meuca, quelcom que sota el prisma dels Germont hagués estat impensable. Vet-ho-aquí quina gran aportació, oi?

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
Òpera en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave

Violetta…………………Diana Damrau
Alfredo………………….Juan Diego Flórez
Germont………………….Quinn Kelsey
Flora……………………Kristin Chávez
Gastone………………….Scott Scully
Baron Douphol…………….Dwayne Croft
Marquis D’Obigny………….Jeongcheol Cha
Dr. Grenvil………………Kevin Short
Annina…………………..Maria Zifchak
Giuseppe…………………Marco Antonio Jordão
Messenger………………..Ross Benoliel
Germont’s Daughter………..Selin Sahbazoglu
Dancer…………………..Garen Scribner
Dancer…………………..Martha Nichols

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House
Direcció musical………………..Yannick Nézet-Séguin

Direcció d’escena……………….Michael Mayer
Escenografia……………….Christine Jones
Disseny de vestuari………….Susan Hilferty
Disseny de llums…………Kevin Adams
Coreografia…………….Lorin Latarro

Metropolitan Opera House 15 de desembre de 2018

14 comments

  1. Leonor

    ¡Hola! ¡Qué bien!
    Saludos, infernems. Ayer, al final, decidí verla y en una tercera fila me tocó (primerísimos planos no, lo siguiente). A ver, por partes:
    a) la puesta, muy estilo musical, edulcora todo tanto que es extraño el trabajo de los intérpretes (en especial, Damrau, medio princesa Disney y Violetta Valery). Estas cosas no funcionan.
    b) El ballet se debió poner así en el “Samson”. Se equivocaron de ópera.
    c) La dirección: correcta, bien. Y la orquesta muy bien.
    d) Intérpretes: Me gustó Flórez, aunque en efecto sus tiempos eran más lentos y lo pasó mal en la escena segunda del acto segundo (no se le oía demasiado en el concertante); Damrau, inteligentísima, impostó altísimamente la voz (no es lírica ni dramática sino lírico-ligera con algo de volumen vocal) con lo que dotó de dramatismo a placer los actos segundo y tercero. Pudo haberlo realizado igual en el primero pero, por misterios que se me escapan, la coloratura le causa problemas y solventó el “sempre libera” bien. Mucho mejor de voz y, por cierto, bellísima. Lo que me ocurre es que la parte dramática no me casaba de ninguna manera. Y el barítono, para haber cogido a Juan Jesús Rodríguez o a Carlos Álvarez (momentos publicitarios, 🙂 ) o a Tezier, no me agradó nada el señor Germont.
    e) Una sospecha: había una doble caja en escena, más pequeña ¿Sería para la proyección óptima de las voces?
    ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias y enlaces musicales de diciembre 2018 | Beckmesser

  3. colbran

    Una retransmisión sin incidentes para una represetación de “La Traviata” de auténtica categoría, gracias principalmente a la formidable interpretación tanto vocal como escénica de Diana Damrau (con un “Amami, Alfredo!” de las grandes), la clarísima dirección musical del nuevo genio Nézet.-Séguin, llena de lirismo i de “pathos” en los momentos precisos, al mando de la maravillosa orquesta del Met. Hay que añadir el buen canto de Flórez, así como su “desparpajo” escénico, si bien no creo que su Alfredo añada nada de especial a su gloriosa carrera.

    Fue una velada muy agradable que tuvo, para mí, un aliciente más: poder saludar -por fín!- después de 62 años a mi compañero de bachillerato y hoy cronista oficial de Barcelona que al presentarme se mostró muy amable y al desopedirse me abrazó muy cordialmente y me emplazó para nuevos encuentros.

    M'agrada

    • alex

      Ante todo reconozco que no fui al cine , ni he visto imágenes de esa Traviata pero sí escuché el audio que me pasaron de la primera de las funciones y solo puedo opinar de eso :
      A mi Damrau, no me gustó hasta el segundo cuadro del 2º acto: primer acto, con agudos gritados y abiertos en toda el aria y la cabaletta iniciales, duo con Germont padre mejorado en cuanto a voz pero como casi siempre en ella, jadeos y escaso fiato en su línea de canto.
      JDF error de cantar el Alfredo en una sala tan grande como la del MET, donde se notaba su escaso peso de la voz para traspasar la orquesta, aunque sí destacó como siempre en su canto elegante y en la cabaletta..o mio rimorso…
      Quensleey el barítono, un bluff como cantante, con tendencia a gritar casi todo el rol ( nada que ver con la elegancia del gran Bruson de sus buenos tiempos)
      De acuerdo en la buena labor orquestal y de los coros

      M'agrada

      • colbran

        Damrau estuvo mucho mejor en la función retransmitida en cine. Ya en el entreacto se apuntó que en ese tipo de retransmisiones todos se esfuerzan para dar más de sí, máxime cuando va destinada a DVD/BluRay, .No obstante, lo indica Joaquim, en el “Sempre libera” tuvo algún ligero problema que supo solventar con pericia, pero se notó.. Su actuación teatral fue sencillamente colosal. Juan Diego Flórez no es un Alfredo “comme il faut” pero canta extraordinariamente. Recuerda que Cesare Valetti, con voz aún de menos peso que Flórez, llegó a cantar “La traviata” con Maria Callas. Sobre el volumen de las voces, en el Met no hay problema porque se recurre a la amplificación. Por lo que atañe al barítono estoy bastante de acuerdo contigo, pero aseguran que en persona impresiona su volumen y tiene buena dicción. Yo, no obstante, salí satisfecho del cine , cosa que me sucede escasas veces y mucho menos cuando el título es tan super conocido, gracias a la almagama de aciertos que consiguió Diana Danrau con su extraordinaria entrega y disciplina teatral, tan bien acompañada por la orquesta del Met, bajo la dirección de un entregado Nézet-Séguim.

        M'agrada

  4. Rodrigo

    Disculpa si entendí mal tu comentario, pero entre “Lo canto como Kraus o Di Stefano” y “crecí escuchando a grandes tenores cantando la traviata, como Alfredo Kraus, Di Stefano…” (Lo que realmente dijo Flórez) hay un mundo de diferencia…

    M'agrada

  5. colbran

    Yo creí entender que el paso de Flórez al Alfredo de “La traviata” lo hizo como lo hicieron Kraus y Di Stefano,interpretando previamente Il Duca di Mantua de “Rigoletto”, lo cual en ambos casos es cierto.

    M'agrada

  6. Pepa MG

    a mi el kelsey me sonaba como si tuviera carraspera, o ronquera, varias voces en una. Me ha gustado hasta la escena, que sí que es de amor y lujo y recuerda a Disney…. pero bonita, muy fallera.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: