Dido & Aeneas, fotografia ce Paco Amate, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
LA PRÈVIA
Víctor García de Gomar, director artístic del teatre té una bona i reconeguda xarxa de prestigioses relacions, amb grans directors i formacions que ja nodrien les programacions del Palau de la Música o del Festival de Girona i que ara sovintegen sortosament les temporades liceistes. El problema per a mi, és que aquests contactes no acaben de quallar en segons quines òperes que no acaben mai de programar-se i les que si es programen, la major part de les vegades no són les adequades per les característiques de la sala o les dimensions de l’escenari del teatre de la Rambla.
És clar que m’agrada que William Christie i Les Arts Florissants ens visiten per fer la Dido & Aeneas de Purcell, però també voldria veure Les Troyens dirigida per Gardiner o Minkowski, dos dels altres directors propers a l’envejable xarxa de contactes del nostre director. Potser ell ja voldria, però no el deixen, segurament per raons econòmiques, però qui sap sinó només, programar aquestes òperes cabdals que curiosament, en el cas de l’òpera de Berlioz, no s’ha estrenat encara a Barcelona, per a vergonya de propis i estranys.
Per tant ens haurem de conformar en aquelles òperes que tot i no ser idònies pel teatre es programen i algú o alguns em diran que de bon pa faig rossegons, però és que no vull deixar passar l’ocasió de demanar, per no dir exigir, deutes pendents que té la casa amb el públic de Barcelona i que no acaben d’arribar mai.
Dido & Aeneas només s’havia representat al Liceu la temporada 1955/56 (tres representacions) per tant, potser ja tocava després de tants anys, però la versió emprada en aquesta proposta abandona l’òpera, que “només serveix” com a banda sonora per a una coreografia reiterativa, a estones bonica, però que les dimensions de sala i l’escenari, fan impossible seguir la pretesa dramatúrgia que hauria d’encaixar entre ballarins i cantants.
Quan he vist les fotografies que es poden gaudir a la sala de premsa del web del teatre m’he quedat meravellat, jo des de la meva entrada centrada de quart pis, no he vist la meitat del que m’han ensenyat les fotografies. Impossible trobar sentit coreogràfic i dramàtic. És un error haver programat aquesta producció, estèticament molt fotogènica, però que dramàticament no es pot gaudir com es mereix en la distància i la llunyania de moltes localitats liceistes.
Com que l’òpera és curta, no s’ha fet com en temps de l’empresari Pamias que es programaven dues òperes fins i tot quan es feia l’Elektra de Strauss, per allò de donar una mitja part per socialitzar, que es diu ara, però si s’ha afegit música del mateix Purcell abans de l’inici de l’obra. No és la meva intenció crear polèmiques estèrils, però si ens fan això en un Puccini, Verdi o Massenet, s’arma un rebombori d’aquells que enamoren les xarxes socials. La música emprada per farcir la cosa i no llençar-nos a la Rambla al cap d’una horeta, és la meravellosa Celestial music did the gods inspire,i de la que sorprenentment no se’n fa menció en lloc de manera prou eloqüent, i només en el repartiment, si sou una mica tafaners, veureu que alguns cantants van acompanyats d’un asterisc per informar-nos que també participen en l’oda inicial.
M’agradaria pensar que l’any vinent abans del primer acte de Die Walküre o del Castell de Barbablava, tots dos programes d’una hora escadussera de durada i només amb aquestes obres anunciades, s’afegirà el primer acte de Götterdämmerung, per exemple i en el cas de l’obra de Bartòk, potser els dos concerts per a piano. Faig brometa, és clar.
LA REPRESENTACIÓ
Comptar amb William Christie i Les Arts Florissants és una garantia de qualitat, de bellesa sonora, rigor estilístic i prestigi. Per tant, no ompliré d’adjectius altisonants aquest apunt. Resultat sonor magnífic, tot i que dramàticament per a mi ha faltat una mica més de fraseig dramàtic, també en el catàrtic final, on tinc massa versions referencials, potser no plenament d’ortodòxia barroca, però de molta més emotivitat que l’escoltada ahir al Liceu, la versió m’ha semblat de qualitat indiscutible.
L’orquestra situada sobre l’escenari i sota unes llums de tonalitats íntimes i entre penombres per no molestar la coreografia, dona molta homogeneïtat sonora al conjunt i les intervencions corals, com l’orquestra, de petit format, configuren l’embolcall preciós a unes veus poc rellevants, tret de la Dido; si bé correctes que intentaven donar vida, encotillades en una producció on sembla que els cantants siguin una nosa. Per a mi això ha estat un veritable llast que condemna la representació a un cert tedi monòton i luxós.
Kate Lindsey canta la Dido sense despentinar-se, és clar que em podeu dir que aquest no és repertori per fer-ho, però vull dir que el rol fins que no arriba el gran final, és un recitatiu molt ben embolcallat on no cal ser una fuori clase, Ara bé, quan arriba ell gran lament “When I am laid in earth”, aleshores sí, una gran ha d’esborronar les capil·laritats del públic i la Lindsey, que ho canta com un xiuxiueig i per tant, un veritable lament, s’oblida o li fan oblidar, que allà els protagonistes no són els cantants i m’ha sabut greu.
Renato Dolcini és un Aeneas sense màcula, però potser una mica més comparsa de l’habitual i Belinda és la soprano Ana Vieira Leite, de bona projecció i més aviat d’anònim i efímer record. Ambdós casos ja he dit que encotillats sobre unes columnes que els obliga a l’estaticisme més sever.
De la resta de rols, tots amb intervencions molt curtetes, cal mencionar el mariner de Jacob Lawrence.
Ja haureu intuït que la proposta de la coreògrafa Blanca Li no m’ha convençut gens. Potser en una sala de dimensions més reduïdes on hagués pogut mirar i admirar els cossos del cos de ball i la coreografia repetitiva, però en moments estèticament bells, la percepció seria una altra, però jo no he pogut apreciar qui feia de Dido i qui feia d’Aeneas ballats, entre que tots van amb roba interior negre i no he sabut distingir bé en mig de les suggeridores ombres, qui era qui, m’he limitat a escoltar i distreure’m amb cosetes a vegades poc transcendents per no caure en una plàcida i plaent becaina.
No he pogut per menys que recordar-me d’aquella Salome ballada gràcies a la producció de Jochen Ulrich (temporada 1988/89), on la Caballé no ballava, és clar, i es passava tota l’obra a dalt d’un túmul i de la que només baixava per cantar l’escena final. Doncs bé la senyora Blanca Li, no fa concessions a la diva i la manté allà dalt, cosa que fa poc probable la necessària catarsi conclusiva.
Lamentable que al web del teatre i en els crèdits de l’espectacle, els ballarins i ballarines siguin encara més anònims que en el muntatge. Ho enllesteixen amb un lamentable “Ballarins de la Companyia Blanca Li”
Molta qualitat musical i molta nouvelle cuisine, m’explico?
El Liceu no era ple, però feia bastant goig. Cal tenir en compte que quan es fa dansa les localitats laterals de qualsevol pis, són una veritable estafa. Èxit no clamorós però sí contundent.
Ah! I Purcell m’agrada més que Monteverdi! Ai mare!
IN FERNEM LAND 
Jo i el barroc no som massa amics, aixi que aquesta vaig decidir saltar-me-la. Pel ballet, podria haver estat temptat d’anar-hi, pero pel que llegeixo tampoc es especialment llaminer; aixi que em temo que ja he agafat les meves vacances operistiques al Liceu.
Esperant l’Agost a Can Infernem…..
M'agradaM'agrada
Hola Jordi.
Doncs pel que em dius no crec que ho haguessis gaudit molt.
En fi, cal donar una mica de peixet als barrocaires 😉
Encara no sé com organitzaré l’agost infernemlandesc.
M'agradaM'agrada
Sense pressio!!!!!😁😁😁
M'agradaM'agrada
Gràcies pel comentari Joaquim, no puc estar més d’acord. Vaig anar ahir també, quart pis primera fila, lateral i no vaig veure gaire bé res del ballet, sobretot al principi on els ballarins anaven vestits de negre i quedaven totalment camuflats amb el fons i el terra, també de negre rigorós i una llum molt minsa. Sols veia caps, mans i peus moure’s per l’escenari.
Pel que fa als protagonistes, tampoc em va agradar la proposta de convertir-los en rígids tòtems durant tota la representació, que com ja dius, semblava més aviat una funció de ballet amb columnes cantores que no pas la representació d’una òpera. Estèticament, em van semblar atractives sí, però com representació de ves a saber el què dels personatges, no. Perdien l’interès clarament a favor dels ballarins i jo personalment, no vaig entendre res del que feien amb les coreografies, en moments divertides tot lliscant per un terra ple de gotes d’aigua o alguna cosa semblant i altres molt reiteratives. Tampoc em va agradar que el paper de fetillera el cantés un dels personatges principals de l’obra, Aeneas, convertit en una mena d’esquizofrènia que, com no m’havia llegit prèviament el repartiment, em va fer ballar el cap fins que no vaig endevinar la dualitat de papers. Penso, que a més d’un espectador no coneixedor de l’argument, li deuria esclatar el cap.
Pel que fa al moment culminant, el lament, crec que el va cantar amb prou solvència, bonic i sentit, però em quedo amb el de la Sofie Von Otter, per a mi el millor dels que he sentit.
I al final, gairebé més aplaudiments i bravos als ballarins que no pas als solistes, que a més van haver de sortir a saludar com havien cantat, moguts per extres d’escena, a dalt de l’estructura on els havien penjat i encotillat.
De totes maneres, vaig gaudir i molt, d’una música excelsa conduïda per un dels millors intèrprets i estudiós de la música antiga.
M'agradaM'agrada
Les arts florissants, jo no he anat tampoc a veure’ ls aquesta vegada ja que em sembla una enganyifa un espectacle tant curt sense res més , que diria el públic si només progamessin la Cavalleria rusticana i prou, jo ja els he vist moltes vegades a França on han fet coses més interessants del barroc francès totalment oblidat pel Liceu així que me’ n vaig anar a veure el Turco in Italia a Madrid que cantava la Lisete Oropesa , el podeu veure al canal Arte
M'agradaM'agrada
Hola Fer, tinc el vídeo de Il Turco pendent de visionat. No és el Rossini que més m’agrada, però és Rossini.
Gràcies per ser-hi
M'agradaM'agrada
A mi tampoc m’ agrada gaire il turco in Italia però val la pena ella, m’ haguès agradat més un Ermione, Armida, Guillerm Tell o Tancredi, Dona del Lago però avui es gairebé impossible al nostre país
M'agradaLiked by 1 person
Si, malauradament és així. Cap dels teatres de renom aposten pel Rossini seriós, per a mi molt més interessant i sorprenent.
M'agradaM'agrada
Hauriem d’anar perdent la por a les òperes barroques i Dido and Aeneas és una opera curta i que pot entrar bé, i mes a mans de Les Art Florissants i en Christie.
Si de mica en mica el liceu va programant operes barroques però com enguany, no versió concert, sinó representades potser s’aniran omplint com caldria.
Aquesta temporada tanquem amb dues operes barroques representades, tot un goig. I tot i que L’Incoronazione di Poppea de Monteverdi és més llarga, jo animaria al personal a que vingui i la gaudeixi; Savall, Kozena, Sabata, Fuchs, Hanssen…. Valdrà la pena, no us la perdeu.
La propera temporada , sense tenir en compte l’Orfeo, dues òperes poc representades i amb versió concert, Orlando Paladino i Medee, veure quina resposta hi ha de pùblic!
Esperem que Dido and Aeneas no tardi tant en tornar al Liceu!
M'agradaM'agrada
Gràcies Lluis.
Esperem que quan torni, ho faci com a òpera i no com a ballet incomprensible.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim de la teva crònica. L’esperava des de diumenge en que vaig veure aquesta òpera al Liceu. La música de Purcell no es discuteix, és molt bona i el “Lament de Dido” un gran moment d’una molt hermosa complanta musical per la pèrdua de l’estimat. La posada en escena deixant els tres cantans principals dalt d’un enginy i lligats sense poder moure’s em va semblar una barbarirat i una manca de respecte envers ells. Per sobre de Purcell, per sobre de william Christie i Les Arts Florissants, per sobre de Kate Lindsay, qui no va poder mostrar les sevs qualitats com a actriu i com a cantant, estava la senyora Blanca Li que ha posat la seva proposta sobre l’escenari i que era evident que per a ella era el més important de la representació quan va sortir a saludar. Em va semblar molt penós el seu treball i penosa la seva ctitud saludant.
M'agradaM'agrada
L’errorr, per a mi, rau en convertir una òpera cimera, en un ballet, desvirtuant als cantants, si, però a més a més, confonen al públic amb la seva coreografia que enterboleix el discurs dramàtic fins a la incomprensió.
M'agradaM'agrada
Molt cert Joaquim. Bona revetlla i bon estiu.
M'agradaM'agrada
He vist també la representació, en el torn T. Vaig tenir una sensació ambivalent: la d’una funció ben interpretada, tot i que les veus no eren espaterrants. Però que transmetia poc. Considero que en Joaquim explica molt bé el problema a la vegada que la vàlua dels artistes.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joan Manuel.
M'agradaM'agrada
Hagués preferit una posada en escena diferent, més lluminosa i amb els cantants més lliures per cantar i interpretar.
Joaquim, segur que tens raó en el què dius, ets un gran entès en òpera i música. Però el què m’importa més és que jo vaig gaudir força amb aquesta perleta (per curta) operística. Ah! Als “barrocaires” no cal que ningú ens doni peixet!! El què ens cal són més representacions d’òpera barroca; però és clar, una representació d’aquestes costa molts calés i els cantants es fan dir sí senyor! I som pobres. Tingueu salut i… bon Sant Joan!!!
M'agradaM'agrada
Només que hagués estat l’òpera que és i no el ballet amb que l’han volgut transformar, n’hagués tingut prou.
Gràcies Mercè per comentar.
Bona revetlla i bon estiu.
M'agradaM'agrada
¡Ya me habría gustado estar ahí! William Christie, Les Arts Florissants, Purcell, “Dido & Aeneas” … Pero leo la misma crítica a Blanca Li, causante de esa propuesta.
Mira que podría ser un ballet barroco, pero eso sólo se entiende y se realiza en tal época: canto, danza teatralizada y música. Pero esto, desde luego que no se muestra así.
¡Saludos, infernems! ¡Feliz día de San Juan!
M'agradaM'agrada
Gràcies come sempre per l’apunt, Joaquim! Totalment d’acord amb el que escrius.
Vaig anar a la darrera funció abans-ahir, agafant una llotja de prosceni amb uns amics. Musicalment ens va agradar força. La dansa i jo no encaixem de totes maneres, així que tampoc puc criticar-la massa.
Sí m’atreviria a dir que tota la producció era inapropiada pel gran teatre que tenim.
Des del prosceni s’escoltava perfectament la música. No crec que hauria estat així des del cinquè pis central que normalment sovintejo. Més aviat diria que calia proximitat tant pels instruments (que no em sembla que hagin passat mai de nou alhora) com per a les veus, sobre tot al lament final.
Els ballarins, clar, es veien bé quan es veien, però es veien molt menys que sempre. En absolut cap queixa contra el Liceu, que al segon pis de prosceni anuncia prudentment una visió del 0%. Ja sabem que acaben sent llotges pels contorsionistes, però es veu més que res fins i tot seient “correctament.”
De totes maneres, m’haig de preguntar qui ho haurà escoltat i vist bé tot. Les primeres files de platea? El públic del teatre reial de Versailles? Queda la sospita que la producció s’hagi pensat més pel vídeo que pel teatre.
M'agradaM'agrada
a partir del 14 en operavision : https://operavision.eu/performance/dido-aeneas
M'agradaM'agrada
Gràcies
M'agradaM'agrada
bon dia, pues no acabé el video, no podía con el ballet y ademas no veía a dido y eneas sino a Fafner y Fassolt… en otro orden de cosas creo recordar un artículo de Fernando Palacios acerca de los espacios de la música de los tiempos de las revistas en papel, acerca de la necesidad de adecuarlo todo.
M'agradaM'agrada
Jajajajaja, tens cada ocurrència!
M'agradaM'agrada