René Pape (Gurnemanz),
Nikolai Schukoff (Parsifal) i Elena Pankratova (Kundry) Acte 3er Liceu 25 de maig de 2023 Fotografia d’ ©A Bofill gentilesa del departament d epremsa del Gran Teatre del Liceu

LA PRÈVIA
Ja és un clàssic que quan s’anuncien les temporades operístiques dels darrers anys del Gran Teatre del Liceu, tota la insatisfacció nacional crònica i la branca musical en particular, posa el crit en el cel, sobretot, per la manca de títols wagnerians, ja no parlo de títols de Richard Strauss, Zemlinski, Rossini, Meyerbeer, Paccini o Mercadante, que de tot hi ha en aquest món particular de les addiccions, i tants d’altres que no esmento per no fer-ho llarg, però que llegim a les xarxes o escoltem en les tertúlies, que manquen persistentment en les temporades.

Doncs bé, podríem creure que a causa d’aquestes ànimes en pena que necessiten veure programat en cada presentació de temporada, com a mínim un títol wagnerià per satisfer els mínims exigibles per atorgar l’aprovat a la proposta, el teatre oferiria en la primera de les sis úniques representacions proposades per aquesta temporada un ple absolut fins i tot com a protesta a aquest, ara habitual oblit, a banda que la proposta que s’ofereix sigui a priori, d’una categoria i solidesa, fora de qualsevol dubte.

El teatre ahir en el primer acte no arribava ni de lluny a tres quartes part del seu aforament i a dos quarts d’onze abans de començar el tercer acte si arribàvem al cinquanta per cent de l’aforament, ja n’érem molts.

El suposat wagnerisme del Liceu, que sempre traiem a col·lació, va existir, i tant, jo l’he viscut encara, però ja forma part d’un passat que difícilment tornarà. Deixem-nos de romanticismes perquè la realitat ja fa temps que ens diu que aquella herència cultural que passava de pares a fills i que els empresaris del Liceu, fins i tot en les èpoques de més precarietat econòmica i artística, mantenien ben viva, amb noms de gran nivell que ens deixen bocabadats en repassar els annals del teatre, ja no mobilitzen al públic del Liceu que ha deixat de motivar-se fins i tot per aquell referent que  aglutinava a tota una societat al voltant del mestre. Wagner es programarà, cada vegada menys, però s’anirà programant, però en cap cas de manera constant perquè no motiva a un públic que s’ha acostumat al consum ràpid i el record efímer. Wagner sempre provoca o ho hauria de fer: reflexió, debat, estudi, aprofundiment, inquietud, modernitat, revolució i penso que tot això s’allunya massa de l’entreteniment i els focs d’artifici que molts veuen i només volen veure en l’òpera i els empresaris amb afany de fer calaix, els primers.
Schukoff, Pankratova, Pape, Goerne i Nikitin, amb la posada en escena de Guth i la direcció del mestre de la casa, haurien d’haver estat un estímul pels wagnerians i si en altres èpoques, no pas tan llunyanes, el Liceu s’hagués omplert de gom a gom, ara això ja no passa. És normal que el Sr. Oviedo abans de donar la conformitat a qualsevol títol wagnerià que li presenti el Sr. García de Gomar, s’ho pensi dues, tres i quatre vegades, per acabar tirant enrere la proposta i acabem veient Carmen, Traviata o Lucia en el seu lloc.

Que ningú no em parli dels preus escandalosos, perquè aquests ho són també per la Tosca o Manon i en aquests títols, el teatre presentava uns aforaments esplèndids. Per tant, la conclusió és, mai més cap esgarip quan s’anunciï una nova temporada i en ella no aparegui un títol de Richard Wagner. Ens ho hem buscat i guanyat.

LA REPRESENTACIÓ.

El mestre Josep Pons s’ha emmirallat, no sé si això li agradarà , en Pierre Boulez, amb qui tantes coses deu compartir criteri, i el “seu” Parsifal és lleuger, transparent i analític, molt més que solemne, pausat i cerimoniós. Segurament un ultratge per l’ortodòxia wagneriana, que sempre ha negat el pa i la sal al mestre francès i que ben segur ho farà amb el mestre Pons.
Jo tinc la sort de no ser de pensament únic i de la mateixa manera que gaudeixo moltíssim amb les mítiques direccions del gran sacerdot Hans Knappertsbusch (gravacions de Bayreuth) o la parsimònia narcotitzant de Lorin Maeezel (Les Arts) o James Levine al MET, com amb l’analític lirisme de Pierre Boulez o aquesta visió del “master of the house”, tan fidel als seus postulats de transparència sonora, equilibri, bellesa de so i cura per lluir una feina de construcció d’una formació que ja ens fa i els fa sentir orgullosos quan fan front a aquells moments de compromís que anys enrere ens feien encongir, esperant, la quasi segura esgarrada i que ara podem gaudir amb la tranquil·litat i seguretat que dona un treball intens i rigorós i uns músics de categoria defensant-lo.

Al primer acte li manca solemnitat, si, hi estic d’acord, tota l’escena de la transformació fins al solo de l’alto des de les altures “Selig im Glauben!” ,està mancat de solemnitat colpidora. Certament, l’escena, normalment cerimoniosa i estàtica de tota aquesta consagració monumental, en la proposta impactant de Claus Guth, tan canviant i plena de trames paral·leles, no ajuda gens i el mestre Pons malgrat fer-ho molt bonic,  no ho fa transcendent, no provoca cap calfred a l’espinada i no emociona.

Al segon acte tot canvia i la implicació dramàtica és magnífica. El mestre acompanya amb minuciosa cura les parts més seductores i líriques de l’encontre entre Kundry i Parsifal, amb atmosferes veritablement carregades d’un perfum sensual, per la calidesa d’un so màgic, però sense oblidar la tensió que provoca l’entrada de Klingsor o els esclats amenaçadors de Kundry. Orquestralment, diria que a partir del segon acte la representació pren una volada definitiva i el tercer acte ja no queda tan distant com el primer, aconseguint amb un contrast magnífic de dinàmiques, un resultat veritablement a considerar. Penso que en les funcions venidores es resoldran algunes cosetes entre fossat i escenari, que ahir no van arribar a inquietar.

Ahir era una prova de foc també pel cor del Gran Teatre del Liceu i el seu director, Pablo Assante. Com era d’imaginar es va haver de reforçar i no sé si el reforç hagués pogut ser de més nivell. Segurament hauria estat més car, però calia apostar per la qualitat màxima, sobretot tenint en compte que el cor és ara per ara un projecte en reconstrucció que evidència massa sovint les costures, sobretot en les cordes femenines.
La tasca va ser meritòria i crec que calia premiar més el resultat final. L’evolució és positiva però la inversió insuficient. Això no és culpa dels cantants ni ben segur del director, prou fan en mantenir un bon nivell en una obra tan complicada. Hauríem hagut de mostrar-nos més generosos.

Quan es va anunciar el cast tots vàrem pensar que el Parsifal de Nikolai Schukoff, era el punt feble, tot i la solvència demostrada pel tenor austríac. La resta eren figures notables o molt notables i ell un bon professional, potser mancat del carisma i la personalitat que requereix aquell foll pur. Doncs bé, tots els que vàrem pensar això vàrem pecar de prejudicis malsans perquè el Parsifal de Schukoff és esplèndid. Passada l’entrada en escena, quasi anònima i molt anodina, tant, que costa identificar la seva veu com la del tenor protagonista, la seva creació i evolució del personatge és esplèndida, amb un segon acte de gran solidesa i convicció, amb una projecció més que suficient (l’escenografia magnífica de Christian Schmidt, ajuda molt a projectar les veus) i un tercer amb uns matisos i detalls de qualitat vocal, altament gratificants. la solidesa de la veu, lluny d’escolans molt aplicats, però clarament insuficients en molts passatges del centre, és molt idònia i fins i tot heroica i la capacitat de matisar amb pulcritud i elegància, veritablement meritòria. Bravo

La Kundry de la soprano Elena Pankratova no és una novetat, des de Bayreuth als teatres de més solidesa wagneriana, l’han sol·licitat per interpretar aquest rol. Si en l’edició del 2011 vàrem tenir a una extraordinària Anja Kampe, en aquest cas tampoc hem abaixat el llistó i hem tingut una grandiosa interpretació, de les que creen addicció al públic liceista. És una veritable soprano dramàtica que a estones sembla una mezzosoprano pura, per la solidesa del centre i la seguretat en fer front a la zona més greu i cavernosa d’aquest personatge tan polièdric, també en el vessant vocal. Tret de les intervencions del primer acte i els gemecs del tercer, el seu gran moment és el segon, on va desplegar esclatants mitjans, fermesa en els aguts potents, incisius, amples i penetrants de veritable soprano dramàtica i uns greus ben emesos i naturals, que feien molt de respecte, però on em va agradar molt és en l’adequació dramàtica de la dualitat ferotge i seductora que no sempre és fàcil de mostrar en plena convicció. Certament, l’entesa amb el mestre Pons va ser cabdal per oferir un “Ich sah das Kind” ple de detalls i subtileses que altres amb els seus mitjans obvien per mostrar-se imbatibles en la part més imponent. Va estar senzillament captivadora.

A mi no em cal que el cantant que interpreti Gurnemanz mostri un estat vocal immaculat. No és això el que demano al personatge, però si, en canvi, que sigui savi, intens i convincent en el dir. Això ho dic perquè molts dels assistents a l’assaig general i a la primera representació es mostraven decebuts per l’estat vocal del gran René Pape, a qui com a tothom li passen els anys i certament no es mostra tan pletòric com en aquella Die Walküre de fa quinze anys, ni en el seu mateix Gurnemanz en la retransmissió pels cinemes des del MET. Pape, sap dir i cantar el Gurnemanz, de manera autoritària i sensible, sense impressionar, perquè potser ja no pot, però tampoc li cal. El seu Gurnemanz és sòlid i no defalleix, cosa que a vegades li passa al baix-baríton alemany quan sembla desinteressar-se i deixa d’implicar-se. No m’ho va semblar gens en la primera representació, tot i que mesura bé les forces en la seva extensa participació, sobretot en el primer acte, Encara és un Gurnemanz de consideració i és un luxe poder-lo gaudir.

No succeeix el mateix amb un dels cantants que més estimo i admiro, el baríton-baix Matthias Goerne, que mostra unes limitacions vocals inesperades en un rol que en teoria l’hi hauria d’anar com anell al dit. Tots sabem que el cantant alemany no ha sovintejat molt els escenaris perquè té una projecció limitada. La seva extensió sempre ha estat àmplia, però la projecció no, per això ha sovintejat el món del lied amb mestrívols resultats. Així i tot l’estat vocal semblava perjudicat, no sé per algun refredat o per un desgast més preocupant. El color no semblava natural i l’emissió era molt gutural. El color era més de baix que el de Pape, de color molt clar, en canvi, Goerne potser de manera artificial, així ho semblava, emetia un sol enfosquit que el limitava en extensió, alhora que problemes evidents de fiato el feien només rosar les notes més agudes sense perllongar amb naturalitat el so. Ell és un mestre en dir i interpretar i té un ampli registre de recursos per passar per les zones més perilloses amb estudiada discreció, però el seu Amfortas no deixa empremta quan tots esperàvem que fos inoblidable. Millor el solo del tercer acte que el magnètic “Wehvolles Erbe” del primer, on em va fer patir més que la seva llaga.

Magnífic el Klingsor d’Evgeny Nikitin. Veu imponent de projecció adequada i color incisiu. La seva interpretació imposa com cal.

Malauradament el “luxe” d’incloure el gran Paata Burchuladze quan ja està retirat (i s’entén quan l’escoltes), com a cirereta a un cat ideal, no ha resultat una bona idea. L’estat lamentable d’una veu imponent, més que d’un cantant rellevant, ha esdevingut una gran decepció, sobretot si recordem la inoblidable prestació del baix croat Ante Jerkunica ara fa dotze anys.

Escoltar les noies flors ideals és quasi tan difícil com escoltar les vuit valquíries ideals, quan no grinyola una, grinyola l’altra. Jo crec que en el cas de les noies flor abusen de sopranos líric-lleugeres i això fa que el so sigui excessivament agut i crispat. Jo entendria a les noies flor més seductores amb veus més centrals i vellutades. La conjunció d’Isabella Gaudí, Núria Vilà, Mercedes Gancedo, Sonia de Munck, Tanit Bono I Marifé Nogales, totes elles per separat esplèndides, no em va satisfer.

Magnífics els tenors: Josep Fadò ,el debutant al Liceu, Facundo Muñoz i Marc Sala, com a 1er cavaller (a la producció metge del sanatori) i tercer i quart escuders (en la producció soldats en procés de recuperació), tots ells mostrant implicació escènica, bona projecció i seguretat. Un luxe

Solvència mil vegades demostrada de Felipe Bou com a segon cavaller (metge en aquesta ocasió) i eficàcia de Cristina Toledo i Clare Presland com a primer i segon escuders (a la producció esmerçades infermeres del centre mèdic).

Especial menció pel ballarí Joaquín Fernàndez que se’n fa un tip de contusionar-se per les diferents sales del centre mèdic mentre els altres protagonistes divaguen sobre el bé i el mal.

La reposició de la brillant producció de Claus Guth a càrrec d’Aglaja Nicolet, si bé perd l’impacte de la primera visió, si que és cert que manté grans idees, molt ben exposades, treballades amb brillantor i des del meu punt de vista magníficament complementàries a la trama original, amb la que no interfereix, ni molesta , ni diria que traeix, tot i que el final de Kundry que acaba per explicar magníficament un final que s’intueix tan terrible com la mort en escena de l’original. Segons Guth, la imatge de la dona abandonant l’escena carregant una la maleta, ens porta records inesborrables del genocidi amb jueus pujant a dalt d’un tren amb destí a l’infern.

Aquesta trama paral·lela de la nissaga familiar i la impossible reconciliació de dos germans que representen els pols oposats, davant de la imminent catàstrofe que representa el lideratge d’un foll que esdevé clarament impur, esdevé encara inquietant i vàlida.

Els fanalets de restaurant xinès de polígon, en el jardí del castell de Klingsor del segon acte, continuen sent incomprensibles, dotze anys després.

Si el dia de l’assaig que ho vaig gaudir des de la platea, vaig pensar que li havia passat el temps (sobretot en el primer acte), dijous des de la meva localitat de quart pis, vaig constatar que llueix més des de les alçades i que encara pot girar pel món, sobretot tenint en compte altres propostes que estic revisitant aquests dies i que són el no-res.

No us ho perdeu, primer perquè paga la pena i després a ser possible, per no donar peu al teatre a no programar Wagner perquè com afirmo, hem deixat de ser wagnerians.