ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: COSÌ FAN TUTTE (Ruiten-Lindsey-Piau-Prieto-Gilfry-di Pierro;Honoré-Langrée)

Durant la primera mitja hora de la nova producció de Così fan tutte del Festival d’Aix-en-Provence 2016 m’he sentit incòmode, violentat i traït, ja que Christophe Honoré ha decidit mostrar-nos el subtil, cínic i elegant joc de traïcions, infidelitats i enganys amb un grau de violència, perversió i brutalitat a estones intolerable. Calia? De ben segur no, però Honoré va decidir que ell seria el principal focus d’atenció i malgrat tot no ho ha aconseguit perquè per sobre de la seva brutalitat i manca d’elegància hi ha Mozart molt ben cantat per un sextet d’alçada i dirigit amb excessiu nervi per Louis Langrée.

Louis Langrée sotmet a l’excel·lent Freiburger Barockorchester a una frenètica tensió que no desvirtua la qualitat dels solistes i del conjunt sonor, però a estones la desequilibra, sense deixar que la lluminositat mozartiana ens alliberi de la tensió de l’escena. En aquest sentit estan feliçment compenetrades ambdues direccions, tant que el director musical es doblega a les exigències del “nou guió” i ofereix una obertura fosca, crispada i sinistre que s’ha de correspondre amb la violació que té lloc durant l’obertura (ahir també durant el preludi del tercer acte de Butterfly a Orange, varem tenir la violació de torn, tot i que la cruesa de les execrables escenes no tenen res a veure l’una amb l’altra). Malament quan fins i tot els directors musicals s’han de doblegar a l’escena. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LE NOZZE DI FIGARO

La Royal Opera House, Covent Garden de Londres, ha iniciat la seva temporada cinematogràfica amb la transmissió de la reposició de la magnífica producció que David McVicar va fer l’any 2006 de “Le nozze di Figaro” de Mozart, amb un bon repartiment, no excepcional, que malauradament ens deixava sense la Susanna de la prevista i engrescadora Anita Hartig per oferir-nos la de la soprano anglesa Ellie Dehn tan correcte i perfectament delineada en l’aspecte escènic com exempta de l’enginyosa seducció vocal per culpa d’una veu poc agraïda i d’un cant que mai excel·leix, ni tan sols en l’ària del jardí, en un dels millors moments que ens va deixar l’opus creatiu del genial  Mozart, especialista en deixar-nos moments excepcionals.

Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra i el cor de la ROH, ofereix una versió vigorosa de temps agitats que posa en algun cas en dificultat als cantants, incapaços de quadrar adequadament el seu cant amb les exigències del fossar. El seu Mozart és prou eficaç i adequat per no trair res, si bé tampoc m’ha semblat veure res excepcional en la direcció, el discurs flueix còmodament sense genialitats ni ensurts. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN

No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2013: ARIADNE AUF NAXOS (vídeo)

Kate Lindsey, el compositor  al final del pròleg d'Ariadne auf Naxos al Festival de Glyndebourne 2013. Producció de Khatarina Thoma

Kate Lindsey, el compositor al final del pròleg d’Ariadne auf Naxos al Festival de Glyndebourne 2013. Producció de Khatarina Thoma

Ja tenim l’estiu a tocar i el primer senyal d’aquesta època especialment estimulant en l’activitat musical i operística acostuma a venir de la mà del exquisit Festival de Glyndebourne que any rere any congrega a al més lluït de la societat anglesa  amb unes propostes de qualitat garantida.

Aquest any l’inaugurem amb una de les joies del catàleg straussià, Ariadne auf Naxos, sota la direcció musical de Vladimir Jurowski i Katharina Thoma dirigint la part escènica, que de ben segur no agradarà a molts, ja que la senyora Thoma ha traslladat l’acció (original, oi?) del Palau Rococó a una casa senyorívola, potser al mateix comtat de Sussex, on es troba Glyndebourne?, durant la segona Guerra Mundial. Fins aquí res d’especial, ja que no canvia gairebé res, ara bé, al final del primer acte quan el castell de focs ha de donar pas a la representació de l’òpera, la Sra Thoma canvia el focs d’artifici per un bombardeig de l’aviació alemanya, que destruirà la casa i desballestarà a tos els protagonistes, que durant el que hauria de ser l’òpera els situarà en una hospital de campanya, on han de ser guarits de les ferides físiques i psíquiques. Les tres nimfes esdevenen infermeres, i és clar a partir d’aquesta transgressió ja us podeu imaginar que trobareu de tot i força,  Zerbinetta serà una Pin-up i Bacchus un aviador ferit que porten a l’hospital improvisat, mentre que el compositor famèlic i neuròtic, sense res a cantar durant l’òpera ho veurà convalescent i deambulant per l’escena. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA CLEMENZA DI TITO AL MET: (Frittoli-Garanča-Filianoti;Ponnelle-Bicket)

Elina Garanca (Sesto) i Barbara Frittoli (Vitellia) a La clemenza di Tito al MET 2012. Foto Ken Howard/MET

Elina Garanca (Sesto) i Barbara Frittoli (Vitellia) a La clemenza di Tito al MET 2012. Foto Ken Howard/MET

De mica en mica anem recopilant la temporada cinematogràfica del MET al cinema a IFL, això posarà contents/tes a tots els que ja la varem veure al cinema, però sobretot a tots els que bi tenen a prop un cinema que projecti aquestes emissions i que en el seu moment es quedés sense poder opinar de l’emissió.

Avui toca La Clemenza di Tito que es va transmetre en directa el 1 de desembre de 2012 i que va tenir el corresponent apunt al blog:

Penso que malgrat no ser una representació del tot rodona, té el gran atractiu del fantàstic Sesto d’Elina Garanča, potser en les darreres interpretacions d’aquest rol, i la Vitellia de Barbara Frittoli. Ambdues justifiquen la baixada, però recordeu que també hi ha l’Annio de Kate Lindsey, cantant destinada a fer una carrera magnífica.  Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LA CLEMENZA DI TITO

Giuseppe Filianoti (Tito) a La Clemenza di Tito al Metropolitan Operra House. Producció de Gianpierre Ponnelle. Fotografia: (Metropolitan Opera, Ken Howard/ Associated Press )

Giuseppe Filianoti (Tito) a La Clemenza di Tito al Metropolitan Operra House. Producció de Jean-Pierre Ponnelle. Fotografia: (Metropolitan Opera, Ken Howard/ Associated Press )

Ahir va tenir lloc una altra de les esperades cites amb el MET, mitjançant les transmissions directes als cinemes, que lluny de ser la solució, s’està convertint en una temporada sui generis que arreplega als aficionats en un ambient diferent però ja familiar, amb els habituals, els fidels i fins i tot els passavolants que ja es poden identificar.

Ahir ens esperava un Mozart gran La Clemenza di Tito, amb un repartiment interessant, una direcció musical solvent i una producció històrica (massa), d’aquelles que fa uns anys em deixaven bocabadat i que ara més aviat em fa badallar.

És bo assistir a aquestes retransmissions ja que en contra del que semblava, sobretot a la primera temporada, el MET malgrat tenir els millors cantants tots disponibles en una mateixa temporada, tampoc assoleix l’excel·lent en cada funció, com molts creuen, al menys en aquelles escollides com les funcions estel·lars dignes de ser transmeses a tot el món.

Per aquesta Clemenza es comptava amb dos noms cabdals del cant mozartià, la soprano Barbara Frittoli i la mezzosoprano Elina Garanca, ambdues grans i digníssimes cantants del que hom espera trobar al MET, però la resta ja forma part de la normalitat de qualsevol teatre i això vol dir fins i tot que alguns cantants eren millorables.

Començaré com sempre per la direcció musical. Continua llegint

LE NOZZE DI FIGARO A AIX-EN-PROVENCE (VÍDEO)

Patricia Petibon (Susanna) a Le Nozze di Figaro a Aix-en-Provence 2012. Producció de Richard Brunel foto:© Pascal Victor / Artcomart

Iniciat ahir el periple per els festivals europeus a Londres, avui us proposo anar al sempre estimulant festival d’Aix-en-Provence amb un clàssic dels clàssics, Le Nozze di Figaro de Mozart, amb un repartiment interessant, una producció àgil i divertidíssima de caire “tradicional”, és a dir, ambientada en època actual, i a un Palau de Justícia, en lloc del Palau d’Almaviva. El Comte és Jutge i embolica que fa fort, però l’espectacle funciona de meravella gràcies al magnífic treball teatral de tots els cantants.

Musicalment el jove director Jérémie Rhorer fa saltar l’espurnejant partitura amb ritmes lleugers i contagiosa vitalitat. Vocalment el cast és esplèndid, començant per Patricia Petibon, a la que normalment odio, cantant una Susanna quasi bé perfecta. Ketelsen, que tampoc és un cantant d’aquells que m’acabin de fer el pes, millora el Figaro que ja vam veure al Liceu amb una consolidada veu de registre greu i cínica comicitat. Fabulosa Kate Lindsey com a Cherubino i molt en caràcter i sòlid el comte de Paulo Szot. Una mica desconcertant Malin Bystroem, que li costa una mica controlar la dolça nostàlgia de la Comtessa, amb una veu possiblement poc adequada per aquest rol. Continua llegint

WAGNER A LA GALA DEL 125è aniversari del MET (15.03.09)

El vell MET

El vell MET

El passat dissabte, 15 de març de 2009, el Metropolitan Opera House de New York va fer una Gala d’aquelles que tant els hi agrada fer al principal teatre d’Amèrica, per commemorar els 125 anys de la inauguració del teatre, aprofitant també l’ocasió per tornar a homenatjar a Plácido Domingo pel seu 40è aniversari del debut i la impressionant carrera que ha fet al MET.

En el programa de ma s’ha fet un apartat fotogràfic dedicat al tenor madrileny amb aquest text: Continua llegint