Abans d’ahir, 23 de gener de 2025 es va complir un de les mancances operístiques de la meva vida, assistir per primera vegada a una representació al teatre, de l’òpera de Francis Poluenc, Dialogues des Carmélites, estrenada a la Scala de Milà el 26 de gener de 1957 en italià i a París en francès el 21 de juny del mateix any i que va arribar molt aviat al Gran Teatre del Liceu, només dos anys més tard, el 28 de gener de 1959 amb Denice Duval com a Blanche i la gran Règine Crespin com a Nouvelle prieure), ambdues també protagonistes a l’estrena a París. Malauradament, aquelles preses per l’estrena no s’ha tornat a repetir perquè mai més s’ha tornat a representar i és una òpera imprescindible en el meu opus particular i que em commou molt.

El malefici de no poder veure aquesta òpera el va trencar la temporada d’òpera de Les Arts de València en programar-la per aquesta temporada 2024-2025, sota la direcció musical d’un inspirat i intens Riccardo Minasi i en la fonamental part escènica per Robert Carsen amb la seva lloada producció de l’any 1997 a Amsterdam i que malgrat els anys transcorreguts, continua colpint, però d’això ja en parlaré en el seu degut moment.

Poulenc va escriure aquesta òpera basant-se en l’obra teatral escrita per Georges Bernanos que va morir abans de portar el projecte a terme i que va concloure Jacques Hébertot, estrenant-la el 23 de maig de 1952 en el teatre que portava el seu nom. L’obra teatral a la vegada, estava inspirada en la novel·la de Gertrud von les Fort, La darrera del patíbul, publicada l’any 1931.

El llibret del mateix compositor és una successió de dotze escenes repartides en tres actes (a les Arts en dos, ja que varen ajuntar segon i tercer) i lligades per cinc interludis orquestrals que descriuen des de la sol·licitud de la jove Blanche de la Force al seu pare per ingressar al convent de les Carmelites del convent de Compiegne per por als aldarulls provocats per la Revolució Francesa, fins a la impactant escena final amb l’execució de les monges del convent a les que s’uneix Blanche després d’haver-lo abandonat davant la imminent detenció de les monges que s’estimen més sacrificar-se que renunciar a la seva fe, a la seva vida en reclusió i a la seva divina esclavitud.

Pel que fa a la música és d’una aparent senzillesa discursiva, on els diàlegs van conformant un món quotidià, íntim i domèstic de les pors davant la mort, ja sigui de la vella priora en el seu al·lucinant monòleg final del primer acte, com de totes les altres membres de la congregació carmelita davant els tràgics fets històrics i la decisió “corporativa” de sacrificar-se mentre totes elles canten el famós Salve Regina que no pot deixar indiferent a cap espectador que està amb el cor dins un puny, a cada baixada implacable de la guillotina, en un dels efectes musicals, teatrals i escènics més punyents escrits mai per a l’escena. La partitura ofereix moments de lluïment personal (no ben bé àries) a Blanche, per descomptat, però també a la vella priora en l’escena aterridora de la seva visionària mort o la jove novícia Constance amb la “joie de vivre” i la seva funesta predicció o la nova priora i les seves pors, pel futur imminent, així com pel germà de Blanche en el seu intent de convèncer-la per fugir del perill de romandre al convent. Tots des del més important al més petit dels personatges queden ben reflectits amb petites pinzellades embolcallades per una aparent serenor carregada de tensió. És una partitura excel·lent, original malgrat no ser trencadora i que va calant en l’espectador que s’ha de deixar portar i seduir per aquest misticisme quotidià, terrenal i comprensible, d’unes dones aïllades davant la por d’un tràgic destí. És tan potent aquesta música que es pot escoltar a casa sense l’escena i t’atrapa igualment.

El mestre Minasi va portar tota l’òpera amb intens dramatisme, aprofitant la qualitat sonora de l’excel·lent Orquestra de la Comunitat Valenciana (amb algun petit descuit o errada d’algun solista del metall, però deixant que el discurs musical no defallís ni tapés la projecció dels cantants en mig d’un escenari absolutament obert, si bé l’acústica del Palau de Les Arts és molt generosa amb les veus que es projecten molt bé a la sala (diuen que gràcies al trencadís ceràmic que cobreix les parets i no seré pas jo qui ho posi en qüestió).

Els interludis van crear les diferents atmosferes i per l’escena final, després d’una intensitat orquestral aclaparadora, Minasi va fer un apropiat gir, brusc, però absolutament teatral i encertat per a l’esperada Salve Regina que va levitar amb dolorosa vellesa per tot el teatre immers en una catarsi entre fossat, escenari i la sala. Un grandiós moment musical sense cap mena de dubte.

Pel que fa a les veus, he de dir que el conjunt és més que solvent sense que ningú fos una revelació. Vaig trobar a faltar una personalitat més culminant, tant vocal com escènica pel rol de Madame de Croissy, ja que Doris Soffel, la reconeguda mezzosoprano alemanya (en realitat es necessita una contralt) tot i està bé, no em va trasbalsar. La jove soprano francesa, Alexandra Marcellier, canta el rol de Blanche amb una veu molt lírica, brillant en la zona aguda, però a vegades poc consistent en la part més central i greu, tot i que a mesura que la representació va anar avançant es va consolidar amb més seguretat que distinció.

Em va agradar tant la Constance de Sandra Hamaoui de veu lluminosa i guspirejant com la mezzosoprano canadenca Michèle Losier com la Mare Marie de l’Incarnation.

Pel que fa al tenor Valentin Thill, que interpretava Cavalier de la Force, el germà de Blanche, va quedar en més d’un moment, escàs de cos vocal en la zona aguda de la seva tessitura, però va mostrar una excel·lent línia en l’escena amb la germana.

La resta de rols, molts d’ells a càrrec d’alumnes i membres del Centre de perfeccionament, en l’esplèndida iniciativa habitual a la casa, tot i quedar més discrets, van conformar un conjunt sòlid, sense defallences.

El Cor de la Generalitat Valenciana va resoldre magníficament les poques, quasi anecdòtiques, però belles,  prestacions que li reserva Poulenc.

La producció de Robert Carsen és antiga, sí, però reafirma allò tan fonamental quasi sempre, de què poc és molt i continua funcionant perquè reuneix senzillesa expositiva, bellesa estètica, lògica teatral i poesia visual, tot amb escreix.

Carsen és un home de teatre que sap com captar l’atenció del públic sense deixar-lo ni un moment. Ajudat pel seu equip habitual, crea un món de llums i ombres molt suggeridor, amb fredor i calidesa depenent del moment dramàtic de cada escena, sense a penes escenografia i amb una llum que projecte i crea espais sense cap altre element escenogràfic, sempre en un escenari absolutament obert i buit, tot molt auster i convenientment monacal.

El treball amb els actors és minuciós amb els petits detalls de gest i composicions estàtiques que descriuen a la perfecció els diferents moments de l’acció, ajudant-se d’una massa silenciosa que representa el poble i que serveix per canviar l’escena en un tancar i obrir d’ulls o donar un dramàtic i amenaçador entorn de l’acció. L’aparició sobtada de les monges totes vestides de blanc en mig de la foscor del poble al voltant del cadafal per anar a morir és un cop punyent difícil d’oblidar. Teatre sense artificis, d’intel·ligència i sensibilitat on res és sobrer i on no vaig troba a faltar res.

Uns moviments coreografiats serveixen també per embolcallar l’acció amb senzilles figures geomètriques, ja sigui dels criats palplantats al costat del Marquès, ja sigui de les monges esteses a terra i sobretot a l’escena final, tota ella allunyada de la cruesa que representa veure com les 16 carmelites una rere l’altre s’agenollen davant la guillotina (la música ja és prou descriptiva del moment), on Carsen opta per un simbolisme que a mi em va agradar molt, visionant unes ànimes que s’eleven per sobre de la brutalitat, mentre els cossos es desplomen a càmera lenta i a destemps del so angoixant de la fulla precipitant-se guillotina avall.

Bravo a la direcció artística del Palau de les Arts per oferir-nos temporada rere temporada, motius per baixar a València.

El retrobament amb les amistats valencianes va ser la cirereta d’un excel·lent pastís