LES ARTS 2016/2017: I VESPRI SICILIANI

Les circumstàncies van fer que manqués a les esperades cites anuals a les temporades de Les Arts i des del Festival del Mediterrani de l’any 2013 amb aquell memorable Otello dirigit per Mehta i Livermore, interpretat per Kunde, Agresta i Àlvarez, no hi havia tornat, era l’1 de juny, com oblidar-ho! (IFL m’ajuda a recordar, beneït sigui).

Les circumstàncies de tota mena també han fet que a la Comunitat Valenciana hagin passat moltes coses d’aleshores ençà i òbviament moltes d’aquestes coses quasi totes no artístiques, han afectat i de quina manera al Palau de Les Arts Reina Sofia.

Aquell miratge que mentre passava tothom era conscient que no podia durar gaire, ja és història i s’han confirmant els auguris pessimistes i d’aquella etapa que no arriba a dècada prodigiosa, encara queda una orquestra que per a nosaltres (Liceu) voldríem tot i alguns signes que evidencien febleses impensables en aquells any que Maazel i Mehta s’alternaven les direccions, i un cor, aquest aparentment indemne, que són el goig i orgull de la casa. De fet l’orquestra i el cor he dit mil i una vegada que són el fonament de qualsevol projecte artístic de qualsevol casa operística que vulgui ser, per tant l’avís que em permetria llençar als responsables culturals del País Valencià i de l’ajuntament de València és que no deixin perdre aquestes dues joies de la corona, perquè sense elles la “falla de Calatrava no té cap sentit. Continua llegint

LES ARTS: OTELLO

Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

En un viatge llampec ahir ens varem apropar a la sempre acollidora València per assistir a la inauguració del Festival del Mediterrani, que va tenir lloc amb tota la pompa i les circumstàncies que hom pugui imaginar, amb tota la representació política de la Comunitat i la visita de la Reina d’Espanya, rebuda amb aplaudiments i simpàtica acollida, lluny de les mostres de desaprovació  i enuig amb que el seu fill i la jove van rebre al Liceu dijous d’aquesta mateixa setmana. Segurament motius per estar descontents com nosaltres em consta que a València també en tenen, però la in auguració estava carregada del establishment i tot estava sota control, fins i tot l’entrada al teatre , om t’obligaven a passar per arcs detectors de metalls, ocasionant unes cues sota la calorada pre-estiuenca, una mica enutjoses.

Retrobar-nos amb tants bons amics sempre és un motiu de satisfacció i a Les Arts, al menys sempre que hi hem anat, hem vist espectacles de qualitat, sobretot perquè el Cor i l’Orquestra tenen un nivell extraordinari i fins ara els repartiments garantien noms il·lustres, sempre sota la direcció de Zubin Mehta en el cas del Festival. Continua llegint

LES ARTS: IEVGUENI ONEGUIN

Artur Rucinski (Oneguin a Les Arts, producció de Mariusz Trelinski)

Aquest dissabte vam tornar a Les Arts, sempre un motiu de satisfacció.

En primer lloc per tornar-nos a trobar a l’acollidora colla d’amics que no em cansaré mai de repetir que són tan experts i erudits companys de vida operística, com bé sabeu tots els que sovintegeu els seus imprescindibles blogs (per ordre alfabètic): El blog de Atticus, El blog de Maac o El imperio de los sinsentidos (Titus),  com afectuosos en el tracte i les atencions que també rebem de tots aquells i aquelles que sense tenir un lloc virtual on abocar l’extrema sensibilitat, ens omplen de l’escalf per fer-nos sentir com a casa.

Una casa, Les Arts, i aquest és el segon aspecte satisfactori, que sempre assegura un nivell de qualitat alt, amb espectacles d’interès musical, vocal i escènic, amb propostes diferents i discutibles, però que bé mereixen el plaent viatge a València. Continua llegint

LES ARTS: SALOME

Camilla Nylund

Hi ha dies que tornes a trobar tot el sentit a la passió operística, de sobte sense esperar-ho t’ensopegues amb una nit màgica, on tot funciona, potser no com esperaves, però funciona i de quina manera!

Les expectatives no eren del tot favorables: que si la Nylund no projectava prou, que Dohmen quedava tapat i que si era massa monolític, que si l’escena no sé què, que si la Schwarz estava caduca, que Jerusalem…en fi tot un seguit de condicionants que no feien presagiar una nit memorable.

Zubin Mehta, no us negaré que no fes de les seves, potser fins i tot més que abans d’ahir, però va ser tal la força desbocada de la seva versió, que encara no m’he recuperat, hores després d’haver acabat la representació, del cicló sonor que es va desbocar a Les Arts. Continua llegint

LES ARTS: CARMEN

Tenia moltes ganes de tornar a veure Carmen en directe. És curiós, però una  òpera tan popular com aquesta i no l’havia tornat a veure, des de la producció de Peralada, que és la que es reposarà a la inauguració de la propera temporada del Liceu, amb la polèmica proposta de Calixto Bieito i amb el mateix Don José, Roberto Alagana, aleshores en el seu debut en el rol i ara un dels més reconeguts Don José.

A Les Arts comptàvem amb el gran al·licient d’escoltar en directe per primera vegada a Elina Garanča, la mezzosoprano letona que està assolint a marxes forçades, la categoria de la mezzosoprano del moment i la més desitjada per teatres i públic, per fer la immortal gitana.

Grans i atractius al·licients, que acompanyats d’una Salome que veurem aquesta nit i també per retrobar-nos amb tots els amics d’aquestes acollidores contrades, fan que esperés amb ansia aquest cap de setmana. Continua llegint

LES TROYENS A LES ARTS o La Fura ens distreu

El cavall de Troia ideat per Roland Olbeter per a Les Troyens, segons el muntatge de Carlus Padrissa

Veure Les Troyens era una de les grans assignatures pendents, operísticament parlant, que tenia.

Abans d’ahir, vaig assistir a la inauguració de la temporada 2009-2010 de Les Arts i aquesta assignatura va quedar saldada.

Les Arts un cop més ha demostrat moltes coses i encara que no totes positives, si que malgrat ser un teatre molt jove, ja és capaç de centrar el interès dels melòmans de mig món, amb propostes artístiques arriscades, valentes i de gran ambició, que poden compatir amb qualsevol de les grans cases operístiques internacionals.

Desconec si aquestes funcions representen l’estrena al Estat Espanyol d’aquest títol cabdal de l’òpera francesa i universal. En l’animat sopar quasi esmorzar, que varem fer tota una colla de Infernemlandaires a la sortida, no en varem treure l’entrellat i tampoc ho menciona el programa de ma (gratuït), però en qualsevol cas com si ho fos, doncs de no ser-ho, feia molts anys que aquesta òpera no s’havia fet i per tots els presents era la primera oportunitat, si no havíem estat privilegiats d’haver-la vist als teatres internacionals que s’han atrevit a programar-la.

Helga Schmidt, l’Intendent i Directora artística del teatre, ha tornat a demostrar que està ben situada (no és tan sols una qüestió econòmica), doncs portar a Guerguiev, sense les seves forces “santpetersburguesses”, està al abast de molt pocs teatres internacionals, i un d’ells ja és Les Arts. També ha demostrat que és capaç de reunir un cast d’extraordinària solvència vocal i això tampoc és gaire senzill, per fer aquesta òpera que necessita 20 solistes vocals, més un cos de dansa i un aparell escenogràfic molt considerable.

No és d’estranyar que qualsevol de les grans batutes internacionals vulgui dirigir una orquestra com la de la Comunitat Valenciana. És i ja ho he dit amb aquesta quatre vegades (sempre que l’he escoltada), la millor orquestra d’Espanya i una orquestra de primer nivell mundial, amb una corda (sobretot) d’una calidesa envejable i una fusta,metall i percussió digne de les millors orquestres centreeuropees.

Si d’això no en tenia cap dubte, ara hi afegiré el cor. Si bé en el Parsifal de l’any passat em va agradar (en les altres dues funcions vistes a València el cor, o tenia poca rellevància, com en el Götterdämmerung o no en tenia com al Siegfried), no vaig trobar que fos tan excepcional com l’orquestra, ahir si. Caram quina actuació!.

Amb aquesta consistent i imprescindible base, es pot oferir amb garanties suficients una representació sencera de Les Troyens i amb aquesta convicció i il·lusió, malgrat mil i un entrebancs extra musicals, vaig finalment estrenar-me a la gran òpera de Berlioz. Continua llegint

El 1er acte de la Die Walküre de Sant Joan, a les Arts

Palau de Les Arts

Ho he llegit quasi bé tot de la Tetralogia que s’està duent a terme aquest dies al Palau de Les Arts de València i de la que els amics infernemlandaires de Llevant, no paren de refregar-me pels nassos les excel•lències. Quina enveja!, tot i que no trigarem gaire a fer un pols de tetralogies i espero que estarem a l’alçada del repte que ens han posat.

Cròniques magnífiques i detallades, que en donen fe, com a mínim de la Die Walküre que avui ens ocupa, les trobareu (per ordre alfabètic) Continua llegint

GÖTTERDÄMMERUNG A LES ARTS: La Fura m’atipa

Ryan & Wilson (Les Arts 2009)

Aquest proper 14 de juny farà un any que vaig assistir per primera vegada a Les Arts, per veure una representació del Siegfried, la segona jornada de la Tetralogia wagneriana, que aquesta temporada conclou amb el Götterdämmerung que es va estrenat el 30 de maig, que per molts motius, sobretot extra musicals (o no), passarà a la meva història particular, com una data important i entranyable.

Després d’aquella representació de l’any passat, em va quedar un cert neguit, doncs em sabia greu haver-me perdut el pròleg i la primera jornada i no estava disposat a deixar la meva, no del tot satisfactòria impressió, sense veure alguna altre de les parts,  ja que tota sencera és massa complicat per el que no vivim a València o rodalies.

Ara, al menys he pogut anar a la tercera jornada, la que clou la magna obra i em sembla que disposo de més arguments per valorar aquesta ambiciosa proposta, tant en la vessant musical, com en la teatral, tan important en aquest cas, tot i que òbviament em manquen dues parts molt importants per parlar amb tota la propietat. Continua llegint

UN PARSIFAL CASI DE RECLINATORI.

Hi ha que dir-ho en veu alta, El Palau de Les Arts de València (jo a la Reina me la deixo sempre i ara encara més) ja és un teatre d’òpera referencial.

No és tan fàcil veure una funció d’òpera, pels teatres importants, com la que vaig veure divendres a València.

La fabulosa orquestra va sonar millor, si cal que en el Siegfried del any passat, on ja vaig lloar la immensa categoria que té, però és que Lorin Maazel m’ha agradat molt més que Zubin Mehta.

El temps pausat, com m’agrada generalment el Parsifal (el cas Boulez a part), però intens sense decaure mai la progressió dramàtica, el so cuidat fins a l’últim detall i un preciosisme per crear els mil i un matisos que Wagner reserva al drama sacre per excel·lència, m’han fet esborronar més d’un cop. Els actes extrems místics amb una progressió intensa i emocionant i l’acte central, dramàtic i amb un tempo molt més viu i passional, han estat servits de manera esplèndida. Continua llegint