El cineasta xilè, Pablo Larraín ha completat la seva trilogia de dones icòniques del segle XX (Jackie Kennedy, Diana de Gal·les) amb Maria, a l’estat espanyol, Maria Callas. Segurament el segle XX té dones tant o més icòniques que les tres escollides, però sense cap mena de dubte de les tres, per a mi la Callas és la que m’estimo més.
Després de passar pel festival de Venècia i emportar-se el Lleó d’Or, ara s’estrena als cinemes per després passar a Netflix on es podrà veure a casa, però no hi ha res com una sala de cinema i la pantalla gran, amb una sala a les fosques, en silenci i respectuosa, sense mòbils i crispetes, com ha estat el cas en els Cinemes Girona de Barcelona, en la primera sessió de tarda i en versió original subtitulada, és clar.
Qui vulgui anar a veure una biografia de la més gran cantant d’òpera del segle XX, que s’ho estalvií perquè segurament es portarà un desengany; ara bé, qui vulgui veure una pel·lícula amb la Callas de protagonista i pretext, per a reflexionar sobre aspectes fonamentals de la vida, tenint com fil conductor els darrers set dies de la seva i els corresponents flashbacks que ens portaran a visionar fragments reals o possibles de la biografia, aleshores jo diria que no se l’ha de perdre, i si a més a més, s’és amant de l’òpera, òbviament tampoc i si li agraden les pel·lícules sensibles, amb pinzellades poètiques i visionats onírics enmig d’una posada en escena bellíssima, una fotografia per treure’s el barret i una excel·lent recreació històrica des dels anys 30 fins a finals del 70 del segle passat, aleshores el visionament és obligat, i si no n’hi ha prou amb això i us agraden les interpretacions mesurades, lluny d’histrionismes fàcils, amb personatges reals i ficticis degudament barrejats en un guió magnífic, aleshores estic segur que la gaudireu molt. Potser no és perfecte, però és molt bona.
No és una pel·lícula fàcil, els temps són dilatats o més ben dit, lents i la recreació més que probable dels darrers dies de la Callas, produeix en mig d’un cert distanciament o fins i tot fredor, no sé si tot plegat volgut per Larraín, una profunda tristesa.
Pel que fa a les interpretacions m’han semblat excel·lents, sobretot tenint en compte la personalitat de la Callas i la dificultat que suposa interpretar aquest rol, sense caure en la fàcil caricatura mimètica, Angelina Jolie ho aconsegueix en molts moments, amb un acuradíssim treball de gests i mirades, a banda de l’excel·lent treball dels equips de maquillatge i vestuari, és clar, però malgrat que mai s’acaba de veure a la Callas que tots tenim tan present i imaginem, el seu treball és molt convincent, sobretot en aquella intimitat en el seu pis de París on només la veien els seus assistents i on la Jolie ens fa creure i viure aquella terrible soledat d’una diva que sense ser la Norma Desmond de Sunset Boulevard, no deixa de tenir uns atacs de divisme congènit que la fa tan odiosa com terriblement indefensa i atemorida davant de la mort imminent, que tampoc acabarem sabent si és provocada. Jolie va aprendre nocions de cant líric per donar credibilitat a les escenes imprescindibles de cant. Els grans moments del triomf òbviament sempre escoltem les gravacions referencials de la Callas, però els intents de tornar a cantar que és el fil conductor d’aquesta darrera setmana de la seva vida, la veu de Jolie l’han fusionat amb la de Callas per fer amb efectes molt reeixits, mostrar la feblesa i decadència d’una veu ja irrecuperable.
Al seu costat brillen i molt, els dos assistents que Larrain tracta amb un amor i delicadesa admirable: els soferts Ferruccio (una mena de Max von Mayerling de Sunset Boulevard, altre vegada) i Bruna, majordom i cuinera, que amb una sobrietat i tendresa colpidores, estan a càrrec dels italians, Pierfrancesco Favino i Alba Caterina Rohrwacher.
També és bonic el personatge de Mandrax, el jove que pretén fer un documental de la soprano, a càrrec de l’actor australià Kodi Smit-McPhee. Les seves preguntes a Callas suposen la base de les interessants reflexions que ens proposa, alhora que donen peu al desenvolupament dels diferents retorns al passat i no deixa d’interpretar-nos a tots nosaltres que en un moment o altre de les nostres vides acabem enamorats d’una personalitat artística sense precedents.
L’actriu Valeria Golino interpreta el rol de la germana Yakinthi Callas, fonamental en un moment cabdal de la biografia d’ambdues que les marcarà per sempre més i que retorna de manera punyent en aquests darrers dies.
És clar, també resulta fonamental la bona recreació que fa l’actor turc Nihat Haluk Bilginer, com a Onassis, si bé la darrera escena entre tots dos no me l’he cregut massa. En canvi, l’escena, suposo que fictícia, entre Callas y J.F. Kennedy, interpretat pel danès Caspar Phillipson, m’ha semblat un dels moments gloriosos del guió i la pel·lícula.
Hi ha un treball notable en la recerca de semblances físiques amb els personatges reals; tot i això, a Alessandro Bressanello li sobren uns quilets i uns centímetres per ajustar-se a Meneghini. Que per la breu aparició de Marilyn hagin buscat a l’actriu Sue Ellen Kennedy, té certa gràcia, si més no pel cognom, la veritat.
Finalment, tot i que la llista és llarga, no vull deixar de mencionar a l’actor Stephen Ashfield que interpreta al director, aquí només pianista, Jafrey Tate en l’intent fallit de fer tornar a la Callas a l’activitat artística, a ell també li reserven unes escenes que provoquen reflexions sobre els aspectes transcendents de la vida, no només artística.
Només són pinzellades d’una vida apassionada i apassionant d’una artista que encara roman com a referencial de la interpretació operística, després d’ella tot va canviar i en això la pel·lícula incideix poc i, en canvi, ens submergeix en visions poètiques d’irresistible bellesa (cor a bocca chiusa de la Butterfly) amb una orquestra sota la pluja, entre d’altres.
De la mateixa manera que la recreació de la famosa Anna Bolena a la Scala de Milà està emocionantment reflectida (vestuari i decorats inclosos), la recreació dels famosos I Puritani a La Fenice s’han recreat en un altre teatre, potser per una desavinença en els drets d’imatge i costos de producció, m’ha decebut. No és del tot determinant, però sí prou important.
Larrain, en una recreació visual admirable, també gràcies a la fotografia d’Edward Lachman i el disseny de producció de Guy Hendrix Dyas, ens mostren sobretot un París que ja no existeix i s’enyora, de quan les grans ciutats no eren parcs temàtics.
IN FERNEM LAND 
És ben curiós que d’una pel·lícula ‘musical’ o que parla d’una cantant com va ser la Callas, costi tant trobar el soundtrack. Al final a Imdb és incomplert i a Spotify sembla que hi és ben bé tot.
Aquesta introducció és perquè volia confirmar que havia sentit el preludi de Parsifal que crec que no toca pito a la pel·lícula, i això que penso que la banda sonora, la resta de la banda sonora, està força encertada.
He hagut de repassar la història per confirmar que només de molt jove havia cantat La Walkíria i, com tots sabem, Wagner no era sant de la seva devoció (o la seva veu, per genial que fos, no era la més indicada per Wagner).
M'agradaM'agrada
Hola Joan, gràcies per comentar després de tant de temps.
El teu comentari va quedar com a correu brossa i ara fent un repàs l’he vist.
Callas va cantar en italià dos rols wagnerians: La Brunnhilde de La Valquiria i la Kundry de Parsifal. DE la primera, cantada a La Fenice i alternant-se amb els famosos I Puritanio que s’esmenten i il·lustren a la pel”lícula, no hi ha testimoni sonor, però del Parsifal, molt presicndible tot plegat, si.
Aquí el tens.
https://youtu.be/Nits7NyD0hI?si=ASuMeKahBHcHB__t
Pregunta. vas veure-la en versió orioginal o doblada.
Espero tornar-te a llegir en altres ocasions.
M'agradaM'agrada
Està molt bé tornar-te a llegir-
Evidentment, en versió original
Fins aviat.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joan
M'agradaM'agrada
Coincido completamente.
No veía a la Jolie como Callas y me ha sorprendido en el trabajo tan meticuloso que ha realizado para traernos unos momentos bien duros en esa soledad de su piso parisino; me ha emocionado varias veces en la recreación de María: la voz, los gestos, el movimiento al andar… Merecía el premio de la Academia de Cine. Muy bien todos, en especial los dos criados, entrañables personas.
No añado más a que lo has escrito que, tras el final, cuando Larraín ha finalizado, los créditos me han vuelto a emocionar.
Un saludo, infernems.
M'agradaM'agrada
Si, en los créditos finales, sabe tocar la fibra también.
Gracias por comentar, querida Leonor.
M'agradaM'agrada
G
M'agradaM'agrada
Jo diria que no t’has quedat ni a mitges 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Ganes d’anar a veure-la . Gràcies a tú.
M'agradaM'agrada
Ja ens donaràs la teva opinió. 😉
M'agradaM'agrada
Bon dia: vàrem anar a veure MARIA, (tú ens vàres posar la mel a la boca😉) . De veritat que comparteixo tot el què tú dius, tot i la silicona dels llavis de la Joli…això em frenava, però ho fà molt bé, gesticula, imita…en definitiva actua molt bé. A estones se’m ha posat “ pell de gallina” entre la veu de la Callas i el què estava veient. Això sí , no hi havia crispetes, estavèm sols al cinema Verdi.
Una abraçada i records al Fede.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt Misus, normalment coincidim, està bé.
La silicona ja la tenia abans de la pel·lícula i és clar no se la podia treure ;-), però el que realment sorprèn és que sense assemblar-se gens ni mica a Callas, l’acabi fent creïble. Una gran actuació.
M'agradaM'agrada
Completamente d’acord Joaquim. No és una pel.licula biogràfica ni musical. Com molt be has dit recull uns pensaments de la Diva el darrers dies de la seva vida. Gran treball de la Jolie i resta d’actors. La peli m’agradat molt.
M'agradaM'agrada
Gràcies Jordi.
Efectivament qui busqui una biografia, ni li agradarà, ara bé la reflñexió sobre la soledat de la diva la darrera setmana de la seva vida i les circumstàncies que la va portar a ella, m’han agardat molt.
M'agradaM'agrada
Doncs jo tot el contrari l’ he trobat lenta i avorrida, només m’ han interessat les parts estrictament musicals, molt breus no compensen tota la resta, per fer una retrospectiva de la vida de la Callas la mal anomenada millor cantant d’òpera del segle XX haurien d’ haver recuperat la biografia del seu marit, amb les cartes que ella escrivia, i no totes les especulacions i invencions que han aparegut després, com la insinuació que la mare de la Callas prostituia les filles durant els anys d’ Atenes a la segona guerra mundial, recollir els testimonis de les persones que van treballar i col.laborar amb ella des de Berstein, Pasolini, Visconti, Elvira de Hidalgo, Victor de Sabata, Toscanini etc.
M'agradaM'agrada
Es completamente cierto que la madre de Callas explotaba a sus hijas con los soldados. Yo dispongo de diversas biografias que lo atestiguan. Ella a quien queria era a su padre, a su madre no. Y su padre desertó de la familia.
Se sabe poco de lo que sucedió durante la ultima semana de la vida de Callas. Existe una fotografia tomada desde la calle de ella mirando por detras del vidrio de una ventana de su apartamento, perteneciente a esos días, pero ningun documento más, al menos publicado. Sin embargo se sabe lo que respecta a la medicación y sus deseos de volver a cantar, muerto su gran amor Onassis. El guion debe basarse en comentarios que en su momento hicieron los criados, la hermana que aparede en el film, Zeffirelli, etc. Todo con mucho respeto, tanto en vestuario como en maquillaje y el aspecto físico de las personas que se rememoran en flashbacks. Así Onassis y Meneghini son mas bajos que ella, no como en la versión que realizó hace muchos años la televisión en la que Anthony Quinn (1’87) era Onassis y Jane Seymour (1’66) Callas. Los fragmentos musicales escogidos son correctos y están cantados por Callas y alguno por la propia Angelina Jolie que hace una verdadera recreación del personaje, ya que sin pretender parecerse comunica al espectador la personalidad de Callas. Es una nominada al Oscar con muchas posibilidades.
Creo que todo interesado en Maria Callas debe ver esta película porque cubre los siete últimos días como pudieron ser, dados los datos con los que se cuenta y conociendo el carácter de la eximia cantante, con la voz y el amor perdidos.
M'agradaM'agrada
Ho sento però no veig res del que tu dius, no puc creure que aquesta senyora en tant poc temps i sense cap coneixement aprengui a cantar ópera, no està ella nominada a l’ oscar, només està nominada a millor fotografia el film competint amb la fotografia meravellosa de Nosferatu o The Brutalist les opcions són molt limitades, hi han tantes biografies inventades de la Callas el mateix Meneguini deia que tot el que s’ havia escrit de la seva dona era fals, inclòs aquells anys foscos de l’ època de Grècia durant la segona guerra mundial i per això va publicar les seves cartes, escrites per ella mateixa
M'agradaM'agrada
Gràcies, Fede.
Certament, ara que l’excessivament valorada Karla Sofía Gascón ha sortit tota soleta de la quiniela, la Jolie prendria més volada i és que la seva subtilesa en la recreació d’un personatge tan difícil, és molt satisfactòria, però ai las! NO està nominada.
M'agradaM'agrada
Avorrida? Lenta si, com la mateixa vida de la Callas solitària i oblidada, cal tenir-ho en compte, però avorrida? Encara que no t’interessi res del que proposa, només per la recreació estètica, l’ambientació, el tractament del color i el blanc i negre, el vestuari, la fotografia, el joc dels miralls, fonamental en tantes escenes, en fi, ho trobo estrany que res de tot això sigui digne de menció per a tu.
Per altra part, Larraín crec que no volia fer la biografia que tu volies i, per tant, no li calia anar a buscar unes fonts que tothom té a l’abast. El director xilè ens proposa una reflexió de vida per a mi més interessant i els motius pels quals Callas va acabar sola, deprimida i addicte a tranquil·litzants. Totes les lluminàries que anomenes no hi eren a l’apartament de París, molts havien mort i altres, com Bernstein no si van acostar.
Pel que fa a les arts de la mare per treure profit de les filles en una Grecia ocupada, no és una invenció de Larraín, ve reflectit en la biografia de Nicholas Petsalis-Diomidis, publicada l’any 2001 “The Unknown Callas: the Greek yers”. Maria Callas va explicar-ho, segons ell, tant a Giulietta Simionato com a Meneghini. La biografia de Meneghini no cal dir que calla moltes coses íntimes on ell segurament no quedaria en gaire bon lloc. No és l’única biografia on es fa menció d’aquest fet. Certament, a la pel·lícula de Larraín malgrat no ser el més rellevant, si que és un record recorrent que motiva l’encontre amb la germana, encontre que deixa entreveure altres coses prou conegudes de la mare.
Pel que fa a si és o no la soprano més important del segle XX, jo no en tinc cap dubte, però és clar, tants caps, tants barrets.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, no puc estar més d’acord amb el que dius. Una pel·lícula rodona com ho van ser Jackie i Spencer, que no és cap biografia sinò un viatge interior a les emocions dels darrers dies de la diva. Perfectament interpretada per Angelina Jolie (tristment oblidada en les nominacions als Oscars) i amb una factura impecable (esplèndida, això sí, la fotografia, la única nominació!). El guió, els personatges secundaris, la recreació del Paris dela anys 70, banyat tot amb una pàtina de nostàlgia…
Al veure aquell apartament vaig recordar la posada en escena de “7 deaths of Maria Callas”, que vam veure al Liceu no fa pas gaire. Els talls musicals escollits són un goig i la presència de segments com el Parsifal un autèntic misteri…no crec que mai arribès a cantar Kundry, ja em corregiràs.
Va ser un plaer poder difrutar d’aquesta obra i no cal ser un amant de la Callas per gaudir. No entenc com va perdre el Lleó d’Or a Venècia a favor the “The room next door”…misteris dels jurats
Abraçades
M'agradaM'agrada
Hola de nou, Jordi.
Ja he dit al Joan en un comentari anterior, que sí, que Callas va cantar la Kundry del Parsifal, en italià. És una curiositat i tots també voldriem saber com va cantar la Brünnhilde de la Walküre a La Fenice l’any 1949, però malauradament no hi ha registre fonogràfic conegut s’aquelles funcions venecianes, que varen sorprendre i varen llençar a la fama perquè Tullio Serafin li va fer cantar tot seguit l’Elvira de I Puritani, alternant, amb èxit, dos rols tan distanciats d’estil i vocalitat. La Callas va substituir a I Puritani a la soprano inicialment prevista, Magerita Carosio.
Del Parsifal de la RAI de l’any 1950 dirigit per Vittorio Gui et deixo l’enllaç.
https://youtu.be/Nits7NyD0hI?si=abQx_U04sQuEIX87
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies Joaquim, per l’aclariment i per l’enllaç…quina raresa…tinc molta curiositat! Llàstima que de Venècia no quedi testimoni.
Abraçades
M'agradaM'agrada
Ostres! Ja gairebé havia oblidat aquests posts que destil·len tanta passió! Només llegir-lo ja ha estat un goig! Respecte a la pel·lícula, la vaig veure anunciada i, de forma totalment gratuïta i sense cap informació al respecte, vaig pensar: una més, no val la pena anar-la a veure. Ara bé, a la vista dels vostres comentaris, crec que em falta temps per a comprar una entrada!
Gracies Joaquim!
M'agradaM'agrada
Compte, Jordi!
És una pel·lícula molt personal que no ha obtingut la unanimitat entusiasta, però a mi m’ha agradat molt i te la recomano. Ja ens diràs.
M'agradaM'agrada
Jo la veritat el mite de la Callas els veig molt exagerat, l’ òpera es quelcom més, pensar amb tots aquests fanàtics que hi han per internet que comparen totes les cantants del món amb la Callas i no saben parlar de res més, no ho dic per aquest blog i la gent que deixa comentaris aquí, però la veritat ja ni ha prou, els anys cinquanta era una cantant més que rivalitzava amb la Tebaldi i aquesta si que va deixar una gran empremta a Barcelona, la Callas la més gran cantant de tots els temps per alguns però hauriem de tenir en compte segons quins repertoris ja que mai va cantar amb alemany, ni la valkyria de la Fenice, ni el Parsifal cantat amb italià, totalment fora d’ estil, tampoc cantava el repertori francès, tret d’ una gravació de Carmen i un disc d’ àries franceses
M'agradaM'agrada
Una cantant més? No em facis riure, ho va trasbalsar tot i avui encara és referent i insuperada en alguns dels rols més exigents del gran repertori.
M'agradaM'agrada
Per Toscanini era una veuota ( vozarron en castellà) i a Mèjic preferien l’ Aida de la Tebaldi que la seva i la van acomiadar i al Brasil va intentar estrangular un empresari ja es veia el temperament irascible, impossible, dominant i avasallador cap a altres cantants, Piero de Palma va dir que es va inventar un refredat a Roma durant la representació de Norma i va abandonar per caprici i desavinences la funció al segon acte, per cert la pel.licula no reflecteix la realitat com tractava als criats ja que era molt despòtica i així ho diu el seu marit en les cartes que ella mateixa va escriure, Placido Domingo diu que era impossible tractar amb ella i al parlar-li d’ una Gioconda que ell va cantar amb l’ Angeles Gulin es va posar furiosa, per altra banda durant els anys cinquanta i seixanta hi havien grans cantants que li podien fer ombra com la Gencer o la Tebaldi, per tant a mi m’ agrada la coca cola i no m’ agrada el xampany
M'agradaM'agrada
Insisteixo, no es tracta d’agradar o no, d’anècdotes extramusicals o del que digués Domingo (hauria de callar perquè moltes col·legues no l’han deixat precisament bé a ell) o Piero di Palma.
Jo acabo de prendre una Coca-Cola i a la mínima que tingui alguna cosa important a celebrar, obriré una ampolla de cava o potser xampany.
M'agradaM'agrada
Que vols que et digui, d’ aquella època hi havia un grapat de cantants que m’ agradaven més que ella i n’ hi havien molts:
Des de Leyla Gencer, Joan Shuterland, Victòria dels Àngels,Tebaldi, Caballé, Freni i altres no tant coneguts, els anys daurats de l’ òpera no és tornaran a repetir mai, i d’ altres repertoris com la Flastag i la Nilsson
Ella mateixa deia que la seva Norma no s’ entendria sense la influència de Rosa Ponselle, es innegable que hi ha un fenòmen Callas i que la posen a tot arreu
però això de la millor cantant de tots els temps ho poso en dubte
M'agradaM'agrada
No és una qüestió de gustos, és la transcedència que va tenir Callas en la interpretació operística, el camí que va obrir per a tots elñs cantants, sopranos o no, de com interpretar i imoplicar-se dramatica i estilistacament en el rols que interpretava. Com ves vas mencionar tu tots els grans qwue han parlat d’ella, i n’hi ha un grapat, des de karajan a Bernstein passant per Serafin, de Visconti a Pasolini, passant per Zeffirelli, o de Simionato a Kraus, passant per Teresa Berganza i tants i tants d’altres, parlen d’ella com una absolta renovadora del gènere i una autèntica revolucionària en l’art de la interpretació. Què va durar poc? Si, però els anys de glòria encara convulsionen.
Per altra part no he dit pas jo de tots els temps, he dit del segle XX que és quan tenim testimonis d’àudio per poder conéixer, de tots els temps és impossible saber-ho.
M'agradaM'agrada
Actualmente, aquellos y aquellas que minusvaloren o menosprecien lo que ha significado María Kalogeropoulos / Callas en el mundo de la ópera, guste más o menos su voz y su canto, son a priori unos cuasi ignorantes . Repito, la voz de la Callas y su estilo de canto puede gustar más o menos, pero ella como intérprete y artista, ha sido una revolucionaria en el mejor de los sentidos en lo que ha supuesto la interpretación vocal y el canto con sentido expresivo a partir de finales de los 40s y principios de los 50s, creando escuela de ópera para las generaciones que le han seguido.
vamos, una auténtica diosa del mundo de la òpera , pese a que su carrera musical fue relativamente corta.
M'agradaM'agrada
Efectivamente Alex, es así, gustará o no, pero no valorar en su justa medida lo que supuso su aportación a la ópera es algo incomprensible para mi.
Cantando como cantó y lo que cantó, y teniendo una vida tan complicada se comprende que se deteriora demasiado pronto, pero lo que dio en quince años sigue siendo magistral.
M'agradaM'agrada
Amb aquesta crónica, en Larrain ha guanyat espectadors. Anirem a veure-la!
M'agradaM'agrada
Jo crec que us agradarà.
M'agradaM'agrada