EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE KÀTIA

 

Avui encetem els qüestionaris femenins a IFL.

Sembla mentida que hagin trigat set setmanes a arribar, és clar que ara ja seran més freqüents malgrat que els senyors semblen més actius i participatius atenent als qüestionaris rebuts fins ara. Per cert, de moment ja tenim ple fin el darrer diumenge de març de 2018.

La primera infernemlandaire que va enviar l qüestionari va ser Kàtia, que amb la seva empenta habitual ha deixat alguna perla que de ben segur no deixarà indiferent a ningú.

Amb la seva espontaneïtat habitual encapçalava el seu qüestionari amb un engrescador “M’ho he passat pipa!”. Espero que tots els lectors del seu qüestionari també, llegint-lo

Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JAN

Avui us dono a conèixer el qüestionari de Jan, un dels exponents més joves i en altres temps més assidu dels infernemlandaires tot i que ja no el més jove.

En Jan m’ha sorprès i molt amb les seves contestes perquè allà on esperava llegir Netrebko he llegit una altra insigne soprano i el mateix m’ha succeït amb el tenor, la mezzo, el baríton i el baix. Em vaig quedar de pedra i no us avanço res to i que l’encapçalament us donarà moltes pistes. Res, absolutament res a dir sobre el que ha respost i la maduresa habitual de les respostes i els raonaments, és tot un crack.

Aquí ho teniu: Continua llegint

PREPARANT MACBETH (2): LA LADY

Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Maria Callas, Lady Macbeth al Teatro alla Scala de Milà 1952

Amb l’apunt d’ahir volia evidenciar sobretot i amb l’excusa de les dues versions de Macbeth, la subtil però decidida evolució de la dramatúrgia verdiana, dotant el relat amb allò que definia com la “parola scenica” i que arracona el virtuosisme belcantista per incidir en la interpretació dramàtica que intenta unir amb la lògica coherència el text i la música que l’acompanya. Tot i semblar una obvietat només cal que feu un repàs per les grans òperes italianes o de influència italiana abans de Verdi i constatar que el gir posterior fet en molt pocs anys comparats amb el passat que s’arrossegava des del barroc, modifica les formules tancades i despulla al llenguatge del virtuosisme vocal ornamentat que allunyava tant text i música.

Ahir s’apreciava amb la música i també el cant de 1847 i de 1865, aquesta evolució sense fer esment a la tipologia vocal necessària tot i que escoltant sense gaire deteniment ja és fàcil adonar-se’n que sobretot la Lady, però també el seu espòs, el que dóna títol a l’òpera, tenen poc a veure amb les sopranos dramàtiques d’agilitat belcantistes i encara més els barítons, vocalitat relativament nova, a partir del Guillaume Tell de Rossini, ja que com sabeu abans de Rossini tot es centrava en baixos i tenors, de la mateixa manera que només hi havien sopranos i contralts, i les mezzos com els barítons van ser vocalitats que es van anar imposant tot i existir anteriorment, però amb personalitat pròpia. Continua llegint

LA MILLOR BOGERIA: MARIA CALLAS

Callas Lucia (2)

Crec que mai fins ara cap tria havia estat “tan poc disputada”, des d’un bon principi l’opció 3 es va despenjar i la distància no ha fet més que incrementar a mida que vosaltres anàveu fent la tria.

Sóc ben conscient que invertir més de 180 minuts del vostre preuat temps ha representat un esforç excessiu, tant que molts o alguns heu desistit a mitja tria, perquè 10 bogeries seguides eren un tercer grau, una immensa bogeria, una inversió excessiva, una concessió al  belcantisme extrem. Continua llegint

MARIA CALLAS LA CASTA DIVA

Norma Callas (2)Feia temps que la versió més triada no es distanciava tant des d’un bon inici com en aquesta ocasió, ja que a la 7 no li calien ni els suports explicitats en els comentaris que alguns heu escrit, ella sola i el seu poder ha obtingut 44 tries, és a dir el 21% de les tries totals (209).

Potser a Callas, perquè la 7 és Maria Callas per si algú no ho havia esbrinat, li faltaven unes “rivals” més a la seva alçada. Sabia que sobretot sense el Casta Diva de Caballé o en menor mesura el de Sutherland, ambdues presents en la darrera tria i per això descartades d’aquesta, l’elecció perdia d’entrada competitivitat, però per això vaig intentar portar 9 versions que li posessin les coses una mica més complicades, no ho vaig aconseguir ja que la segona casta diva més triada va quedar a 15 tries. Continua llegint

PREPARANT SUOR ANGELICA

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

Giacomo Puccini, photografia del Estudi Badodi, 1924

La combinació de dues òperes tan distants com Il Prigionero de Dallapiccola i Suor Angelica de Giacomo Puccini té més d’un punt de interès, tot i que jo crec que les tres òperes que formen Il Trittico (Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi) no s’haurien de separar mai, ja que són en la seva unitat quan cadascuna d’elles pren tot el sentit.

Suor Angelica és l’òpera central i sempre ha estat la més menystinguda de les tres, ja que al costat de l’impacte brutal de Il Tabarro i la genialitat d’una obra mestra com és Gianni Schicchi, la tragèdia d’una monja reclosa en un convent de clausura en mig d’una quotidianitat ensopida i avorrida, on mai passa res i on tot es mesura a traves de les petites coses que donen sentit a una vida entregada forçosament a Déu, semble un material poc estimulant per els excessos operístics. La veritable òpera pucciniana potser la trobaríem en allò que va succeir en el passat i que va motivar, set anys abans de començar aquest petit joiell, la reclusió d’Angelica.

Curiosament de les tres òperes que conformen Il Trittico aquesta és la menys estimada pel públic i és la que sembla que preferia Puccini, que troba en aquest únic acte que no arriba a l’hora de durada (com les altres dues), el marc perfecte per desenvolupar alguna de les les obsessions temàtiques que van ser motiu de desenvolupament dramàtic en dues de les seves òperes mestres, l’amor culpable a Manon Lescaut i l’amor incomprès a Madama Butterfly. Continua llegint

PREPARANT LA SONNAMBULA

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

Jenny Lind com a Amina a La sonnambula. Font: Wiquipèdia

El dilluns 27 de gener tindrà lloc la primera de les 12 representacions que el Liceu ha programat per aquesta temporada de l’òpera La Sonnambula de Vincenzo Bellini, un dels cims del belcantisme, potser l’expressió més fidedigne del melodrama italià de la primera meitat del vuit-cents.

La Sonnambula va ser escrita per a Giudista Pasta, una contralt rossiniana amb una tècnica antològica que li permetia arribar a la zona més aguda de la veu, no als sobreaguts que la tradició ha imposat al llarg dels anys i que ha fet que Amina, la protagonista, acabi en mans de les lleugeres.

El rol d’Elvino el va estrenar Giovanni Battista Rubbini el que podríem considerar el model del tenor bellinià i també donizettià, que es movia en la zona més aguda de la tessitura dels tenors. Rubini arribava al Fa sobreagut, si bé no s’utilitzava, com ja he dit moltes vegades, l’emissió de pit, que arribaria uns anys més tard amb la gosadia de Nourrit  Gilbert Louis Duprez al Guillaume Tell rossinià i que va marcar per sempre més i fins els nostres dies, el cant operístic. Fer un Fa sobreagut de pit és com un atac a la psiqui, tant del públic com del cantant, esdevenint com una nota mig heroica, mig histèrica, mentre que curiosament quan els cantants arribaven en aquell temps al Fa sobreagut amb el volgut falsettone, ho era amb una emissió dolcíssima que contrastava amb el cant viril del registre central. Estic segur que l’afecte no té res a veure, ans al contrari, s’ha desvirtuat a favor del circ, en aquells raríssims casos que un tenor decideix llançar-se sense xarxa arriscant-ho tot a una nota.

La sonnambula esdevé el vehicle perfecta  perquè dues veus mítiques del vuit-cents italià mostressin al públic tota la gamma expressiva del més pur romanticisme, de la melangia feta música, amb les corresponents dosis de passió i èmfasi poètic  en el cant i en l’expressió. Continua llegint

LES VEUS VERDIANES: LA SOPRANO

Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Giuseppina Strepponi (K. Gyurkovich)

Dimarts vinent aniré a Sabadell a parlar de les veus verdianes, ho aviso d’entrada perquè no torni a passar com l’any passat que em vareu tirar la cavalleria per sobre per no haver dit res de la xerrada de veus wagnerianes.

Com que aquests dies vaig una mica de bòlid amb diversos fronts oberts, volia aprofitar material per l’ocasió i fer cinc apunts  dedicats  a les veus verdianes i per tant avui començaré per la soprano, la mítica soprano verdiana que potser no ha existit mai, tot i que jo intentaré demostrar el contrari tot donant el meu particular punt de vista.

Dels 32 rols que podríem dir que Giuseppe Verdi va escriure per a soprano, quasi m’atreviria a afirmar que amb una bona soprano dramàtica d’agilitat en  tindríem prou per cantar la totalitat dels rols, si no fos que tenim, a part de l’Oscar del ballo (personatge transvestit) i la Nanetta del Falstaff (lírica pura), a Gilda de Rigoletto, estrenada per Teresa Brambilla que si ens atenim al rols que interpretava a la seva època, amb ulls i sobretot oïdes actuals, no hi hauria cap dubte en qualificar-la de líric-lleugera, però en lloc està escrit que a meitat del segle XIX la Elvira de I Puritani o l’Aninna de La sonnambula fossin interpretades per els grills que les van adaptar i adoptar per a les seves exhibicions vocals. Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

PREPARANT IL TURCO IN ITALIA

Nino Machaidze, Fiorilla a Il Turco in Italia

Nino Machaidze, Fiorilla a Il Turco in Italia

Demà s’estrenarà al Liceu, i aquest cop si que és veritat, Il Turco in Italia, l’òpera de Gioachino Rossini que després de cent-noranta-nou anys es representarà per primera vegada al teatre de les Rambles. Abans s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu la temporada 1820/1821 i també l’havíem gaudit molt en una divertida posada en escena de Mario Gas al Teatre Grec, quan el festival estiuenc es dignava a presentar una producció operística. Va ser l’estiu de 1984 amb Enedina Lloris  i deu anys més tard es presentà la mateixa producció al Festival de Peralada, aquest cop amb Sumi Jo i Simone Alaimo.

Que hagi trigat tants anys a estrenar-se al Liceu no s’acaba d’entendre, tot i que de les grans òperes còmiques de Rossini (no parlo de les farses, òperes en un acte), jo m’atreviria a dir que és la més “fluixa”. Impossible comparar-la amb Il barbiere di Siviglia o L’italiana in Algeri, tampoc amb La Cenerentola, tot i que aquesta no és ben bé una opera còmica.

En qualsevol cas no es tracta d’una òpera menor, ni molt menys, és una òpera molt original i  fins i tot amb un plantejament teatral molt modern i un argument decididament arriscat.
Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint

PREPARANT IL PIRATA DE BELLINI

 

Giovanni Battista Rubini (1794-1854) Litografia de Josef Kriehuber, 1828

Giovanni Battista Rubini (1794-1854) Litografia de Josef Kriehuber, 1828

El proper divendres 4 de gener tindrà lloc la primera de les dues funcions de Il Pirata, l’altre serà el dilluns 7 de gener, l’òpera de Vincenzo Bellini que al Liceu tan sols s’ha representat una vegada, va ser la temporada 1970/71 amb Montserrat Caballé, Bernabé Martí i Vincenç Sardinero.

Aquesta òpera és de les menys representades del seu autor malgrat que a la seva estrena va suposar un èxit esclatant i definitiu a la carrera del compositor. Els motius d’aquest oblit no són altres que l’extrema dificultat de la part del tenor i la soprano, que a l’estrena van ser els mítics Henriette Meric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), als quals hi ha que sumà el baríton Antonio Tamburini (Ernesto).

L’estrena de Il Pirata va tenir lloc el 27 d’octubre de 1827 al Teatro alla Scala de Milà, després de que el poderós empresari Barbaja deposités en Bellini, totes les esperances del nou compositor que succeís al omnipresent Rossini.

En aquella època Mercadante va presentar a Bellini el llibretista Felice Romani i aquest fet va ser decisiu en la carrera d’ambdós artistes. Bellini va trobar en Romani l’escriptor i poeta ideal per fer el pas evolutiu que ell volia per la seva musica teatral, ja que per a ell era molt important la comunió entre text i música que tenia que alliberar l’òpera dels esquemes tancats que Rossini havia imposat amb tant èxit com mestrívola traça, tant que ni ell mateix es va atrevir a continuar amb el que el Guillaume Tell deixava entreveure. Continua llegint

AVUI FA 165 ANYS QUE ES VA INAUGURAR EL LICEU

Tal dia com avui, 4 d’abril, però de 1847, és a dir fa 165 anys, a les 7 de la tarda es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu.

Era absolutament imprescindible que la efemèride tingués el seu petit reso a In Fernem Land i per això aquest apunt s’edita ara, a la tarda.

El diumenge 4 d’abril de 1847 curiosament no es va representar cap òpera, el programa va estar format per:

  • Obertura del compositor romàntic valencià Josep Melcior Gomis i Colomer
  • El drama en tres actes Don Fernando de Antequera, obra de Ventura de la Vega
  • El ballet La Rondeña amb música de Josep Jurch i Rivas i coreografia per Joan Camprubí
  • La cantata Il Regio Imene, amb música de Marià Obiols i Tramullas,  i text italià de Joan Cortada i Sala, dedicat a la Reina Isabel II. Continua llegint

AVUI CAL FELICITAR A TOTES LES CARMES

El 16 de juliol acostuma a fer sempre molta calor. Ara comença el més fort de l’estiu i caldrà que comencem a refrigerar-nos bé, ja que el que ens espera és tòrrid i no parlo tan sols del clima.

Cada any, tal dia com avui es celebra la Mare de Déu del Carme i aprofitant que per can infernem en passegen unes quantes i que el dia 21 començarà la nova tanda de representacions de la popular òpera de Bizet al Liceu, he pensat, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, fer una felicitació ben bizetiana a totes les fidels amigues infernems.

No voldria deixar-me’n ni una, en conec moltes i tot i que intentaré felicitar-es a totes personalment, per si de cas aquí va la felicitació blocaire.

Totes les versions, o quasi, tenen suficient interès per tal de que feu “l’esforç” de veure-les fins al final. Ja ho sé, n’he posat moltes, però l’havanera de Carmen tampoc és tan feixuga i creieu-me quan us dic, que ni ha per sucar-hi pa.

Totes elles m’agraden però permeteu-me començar per aquesta: Continua llegint

UNA APROXIMACIÓ A ANNA BOLENA DE DONIZETTI

 

Anna Bolena (autor descongut-castell de Kent)

El dia 2o de gener tindrà lloc la primera representació de les deu previstes enguany, de l’òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena. Un esdeveniment operístic de primer ordre que ha motivat un gran rebombori a Barcelona, per diversos motius.

Qualsevol aparició d’Edita Gruberova al Liceu ja és un rebombori per si mateix, ja que el teatre i el seu public, han esdevingut un feu de les essències gruberovianes més inflamades i la legió de seguidors que l’idolatra, podría afirmar sense equivocar-me gaire, que és la més fidel, la més arrauxada, efusiva i vistosament sorollosa que hom pot trobar en els escollits teatres on la diva eslovaca ha centrat gran part de les seves actuacions anuals. El Liceu, amb Viena, Munic i qui sap si Zuric tornarà a ser-ho, formen el pòquer de privilegiats teatres on tots els seguidors de la soprano s’han de traslladar per tal de gaudir del seu art.

Però aquest cop Gruberova haurà de compartir les ànsies i aquest rebombori ambiental previ a les representacions (després auguro que encara serà més gran), amb la mezzosoprano letona Elina Garanca, un prodigi de bellesa vocal i també física, amb una mirada tan seductorament glacial,. com el seu cant d’elegància immaculada. Ambdues seran les grans rivals i col·legues que acapararan tota l’atenció, Continua llegint

LA FONOFERNEMLANDTECA DE LA ROSINA

Rosina

Disseny de vestuari per la Rosina del Barbiere al Théâtre Italien de Paris, al entorn de 1875

És curiós, per primera vegada repetim interpret i compositor en aquesta estimulant recopilació i també els repetim en la tria, doncs si el Josep ens oferia a Maria Callas cantant Bellini, la Rosina també.

Deixo que sigui ella la que us ho expliqui: Continua llegint

LA FONOFERNEMLANDTECA D’EN JOSEP

Cafè de nit (Vincent van Gogh)

Cafè de nit (Vincent van Gogh)

Un cafè, un bon cafè i si és el cafè de nit encara més, necessita com a mínim dos ingredients, un d’ells, l’amic Josep és el primer en portar-nos la seva proposta, la seva tria a aquesta fonofernemlandteca que m’omple de goig i orgull.

Ha triat un clàssic imprescindible, en parlo desprès de la seva presentació, d’acord? Continua llegint

D’amour l’ardente flamme

Hector Berlioz va estrenar La Damnation de Faust, cantata o llegenda dramàtica, segons les indicacions del propi autor i no òpera, el 6 de desembre de 1846 a l’Òpera Comique de Paris. Continua llegint

30 anys sense la CALLAS.

Medea (Pier Paolo Pasolini)

El 16 de setembre de 1977 moria a Paris, Maria Callas.

La mítica soprano ha estat sense cap mena de dubte, la cantant que va transformar la manera de fer, cantar i de viure l’òpera.

Més enllà de la dona i de tot el que s’ha parlat, es parla i es parlarà de la seva vida i de la seva desgracia , ens queda el millor, la seva manera d’entendre el cant i l’òpera.

Els anys de glòria de la Callas comencen a partir de 1950 amb el clamorós èxit de I Vespri Sicialiani a la Scala i s’acaben al voltant del any 1960. No va arribar a 10 anys de autentica commoció mundial que han deixat una empremta que encara dura.

No va ser la veu, en els seus inicis prodigiosa, va ser la manera de utilitzar-la, al servei de la música i el text, unint cada paraula amb cada frase, atorgant a les notes un sentit, no virtuosístic, si no dramàtic.

Jo us vull deixar el que crec que és un dels rols més imponents, La Sonnambula de Vincenzo Bellini, interpretada magistralment al teatre de la Scala de Milà el 5 de març de 1955 i dirigida per Leonard Bernstein. Res a veure amb el que s’havia escoltat abans i fins hi tot el que hem escoltat desprès.