Giuseppe Finzi, Ludovic Tézier, Clémentine Margaine, Martin Muehle i Marina Rebeka, amb l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, el divendres 6 de juny en la Gala lírica en commemoració del 178è aniversdari de la inaufguració del teatre. Foto gentilesa de Francisco Gea

Per commemorar el 178è aniversari del Gran Teatre del Liceu o potser millor seria dir, amb el pretext de l’aniversari, s’ha programat un gala lírica que precisament per això, per celebrar l’efemèride, tot i que 178 no té cap significació important, caldria haver comptat amb un quartet solista més valuós, i ja que tenim a Beczala assajant la Rusalka, hagués estat molt però que molt bé, que ell hagués estat el tenor escollit, però no tan sols això, també caldria haver pensat que per tal de fer un concert veritablement de nivell, a banda d’una orquestra en òptima forma i òbviament del quartet solista d’altura, calia comptar amb un director musical del mateix nivell i no ha estat el cas. Això no és una banalitat perquè un director d’orquestra pot fer mal i jo crec que Giuseppe Finzi, del que desconec el seu currículum artístic, ha fet més mal que bé en aquesta gala i que un director amb més sensibilitat, més musicalitat, més respecte als cantants i amb més mesura a l’hora d’equilibrar el so i administrar el tempo adequat, hagués beneficiat molt el resultat final, per bé que l’èxit ha estat notori, però cal dir que la major part del públic tenia un criteri poc exigent i més aviat amb tendència a l’aplaudiment fàcil i el bravo a flor de llavis.

Després d’una obertura de Le Cid de Massenet, que ja ha fet presagiar excés de grandiloqüència i volum, tot i que l’obertura ja és el paradigma de la superficialitat “pompier” característica de l’òpera francesa, però que a l’inici de la segona part ho ha repetit en l’obertura de Nabucco de Verdi, molt més notòria, però sense cap tremp i més vulgar del que hom pugui imaginar, la soprano letona Marina Rebeka ha interpretat amb més pena que glòria l’ària de Chimène de la mateixa òpera, una part estrenada per la soprano Fidès Devriés, una lírica com Rebeka, malgrat que el rol l’han assumit les sopranos dramàtiques o fins i tot les mezzosopranos. Rebeka té una veu distingida que quan fa front a la part central i sobretot greu, canvia el color amb una tendència a engolar el so, cosa que enlletgeix la seva línia de cant, que quan flueix pel seu registre natural és molt més atractiva. No fraseja amb gaire claredat, ni en francès ni en italià, però les coloratures que ha fet en la segona part, ja sigui en la magnífica versió de “Mercè dilette, amiche” el famós bolero de I Vespri siciliani, com en el duo de Il trovatore “Udite…Mira di acerbe lacrime” han estat magníficament resoltes. M’ha agradat molt cantant el duo de Thaïs “C’est toi, mon père” amb unes ascensions als temibles aguts de la part, valents i perfectes, sense estridències. És una soprano que al Liceu ens va cantar una Norma, que va agradar tot i que com molts dels rols que interpreta, sobrepassava les seves possibilitats vocals. Crec que hauria de tornar per cantar una òpera adient, de lírica amb coloratura, potser la Marguerite del Faust que fa molts anys que no es representa al Liceu.

Després de Rebeka, la segona cantant en intervenir ha estat la mezzosoprano francesa Clémentine Margaine ja coneguda pel públic del Liceu, especialment per una espectacular Bouillon a l’Adriana Lecouvreur. Cal recordar que inicialment estava previst que intervingués en aquesta gala la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk, que va cancel·lar a darrera hora. La Margaine ha triat per presentar-se l’ària de Dalila, “Mon coeur sòuvre a ta voix” de l’òpera de Saint-Saëns. Una ària bellíssima, però que s’ha de cantar amb una sensualitat que ha de fer cedir la castedat de Samson i francament, tal com l’ha interpretat difícilment cap “macho alfa” perdria la xaveta. La Margaine ha pujat molts enters en la seva cotització amb la interpretació del darrer duo de Carmen i Don José de la celebèrrima òpera de Bizet. Ella és una Carmen cotitzadíssima i ha estat esplèndida, però el millor arribaria a la segona part amb una més que correcta interpretació de “Condotta ell’era in ceppi” de Il trovatore i una espectacular versió del duo d’Amneris amb Radamés “L’aborrita rivale a me sfuggia” amb una gran dosi de temperament i vocalitat verdiana de molts quirats. Veritablement esplèndida.

El millor cantant i de llarg, de la gala ha estat el baríton francès Ludovic Tézier, que després d’una preocupant pausa per malaltia ha reaparegut al Liceu, interpretant l’ària “Volià donc la terrible cité!” que canta Athanael a l’òpera Thaïs de Massenet i tot seguit el duo ja esmentat de la mateixa òpera, amb Rebeka. Tézier és elegant, sap cantar i sap dir perfectament adequant-se a l’estil de tot allò que interpreta. La veu no és gran i sota la direcció d’un “batutero” con Finzi ha estat de llarg, el més perjudicat, ja que els altres tres participants, tenen més volum vocal que ell, però la veritat del cant sempre s’imposa i davant d’interpretacions de categoria, sobretot a la segona part amb un imponent “Nemico della patria” de l’Andrea Chénier de Giordano, s’ha guanyat la gran i més justa ovació amb cridòria inclosa, de tota la gala. Com diu!, i que bé que ho diu, a ell sí que se li entén tot i cada paraula té el to just. Un cantant que hauríem de veure amb freqüència al Liceu perquè és dels grans de veritat. La seva versió al costat de Rebeka del duo de “Il Trovatore” ha estat el colofó perfecte del concert.

Al tenor alemany d’origen brasiler Martin Muehle ja el coneixíem al Liceu per haver cantat el Turiddu i el Canio a la temporada 2019/2020 i posteriorment el Calaf a la Turandot a l’any 2023. És una veu important, no pas un cantant important. Si fos un cantant rellevant podria ser un dels tenors més cotitzats i d’anomenada, però una vegada més es confirma la meva teoria que molt pocs la desmenteixen, i és que si Déu et dona una veu de tenor no et dona intel·ligència i aquesta si no la treballes, passa el que passa. Muehle s’ha presentat a la gala amb la coneguda ària de Le Cid, “Ô souverain, ô juge, ô pêre” i ja ha quedat ben retratat. En el seu cant no hi ha l’elegància de l’estil francès, tampoc hi ha el legato per fer distingides les frases inspirades de la composició, ni tampoc aquella morbidesa seductora que els grans tenors atorguen a la part. Ell sap quines són les seves virtuts, que es fonamenten en una veu gran i un registre agut ferm, per tant, en fa ús i abús, sabent que hi ha molt públic operístic que això és el que vol i valora, sobretot aquell públic que només té al cap i a l’entrecuix, la vocalitat del tenor com a font d’inspiració operística, i és clar, utilitzant el “verisme” com a mirall estilístic per emportar-se a aquest públic acomodatici al seu terreny. Interpreta igual, Massenet, que Verdi, aixo sí, amb grans dosis de testosterona i posat “mariodelmonagesc” reclamant l’ovació fàcil. Després de la deficient versió de l’ària de Rodrigue, ha cantat el duo final de Carmen, tenint més al cap a Canio i Turiddu que a Don José i emmirallant-se malament, amb Corelli. El públic ha començat a embogir. A la segona part ha cantat el sempre espectacular “improvviso” de l’Andrea Chénier, amb les mateixes virtuts i defectes. Precipitació en el fraseig, posat fatxenda, declamació ordinària, cap seducció, ni cap contrast líric que atorgués en les frases amb més volada, aquella emoció que els grans i sense tantes facultats, o potser per això, fan en aquesta part, emocionar al públic amb bellesa i sentiment, i ell sabent que a cops de glotis mai podrà ser el poeta revolucionari que esvalota la noblesa, s’estima més ser l’arribista de la barricada. Una opció que no li escatima l’èxit, ans al contrari, semblava a l’acabar, que havia cantat Domingo o Carreras, i no, francament no. El que millor ha fet ha estat imitar a Del Monaco en el duo amb Margaine de l’Aida. Verdi no s’ha de cantar així, crec jo, però si no volia ser cruspit pel vendaval vocal de Margaine havia d’optar per ser fidel al seu cant, al seu estil i a la seva arrogància escènica. Triomf total.

Les propines dels concerts amb orquestra no són espontànies, estan prou preparades i la primera ha anat a càrrec de les senyores cantant una “bonica” versió de la barcarola de “Les contes de Hoffmann” d’Offenbach. Després han sortit els senyors i s’han posat seriosos per oferir-nos el duo final del segon acte de l’Otello de Verdi “Si pel ciel”. Tézier magnífic, Muehle ha tornat a emmirallar-se amb Del Monaco, és clar, però aquest mai hauria permès que un director d’orquestra desfermat, malbaratés sense pietat una esforçada interpretació del vibrant fragment.

Conclusió i consells.

Conclusió: Un concert que el públic que no omplia, però quasi, el teatre, s’ho ha passat majoritàriament bé, alguns molt i altres, com jo, no tant, però que ha suposat un èxit sense discussió, per tant, res a dir i aniversari per celebrar.

Consell, que el senyor Giuseppe Finzi no torni

I una darrera reflexió, si bé aquesta sembla lluitar contra un mur insalvable:

Ja fa temps que el departament corresponent, que no sé exactament quin deu ser, però que s’ocupa de fer els texts i titulars promocionals dels espectacles ens deixa perles com aquella de la Madama Butterfly de Verdi i aquest any entre altres que m’han fet veure, també han atribuït la Norma de Bellini al compositor de Busseto. Ho han corregit eliminant el despropòsit, però fixeu-vos si es té poca cura amb coses fonamentals, que el trist full de sala que ens donen d’ençà que ja no hi ha programa imprès, en el text de l’anvers, es continua parlant de Ekateria Semenchuk com una de les participants de la gala. No sé a qui correspon dirigir la queixa, però tot plegat és d’una deixadesa i frivolitat, que no fan en cap cas honor als 178 anys d’història de la casa.

Per molts anys liceistes!